Veig la claror del cel i sento l’embriagadora i profunda olor de la terra mullada després d’una tempesta un dia d’estiu. Resto en silenci i – gairebé consternada-, una llàgrima s’esmuny d’entre els meus ulls després de veure la Nina Simone en concert al festival de jazz suís de Montreux.
Era l’any 1976, jo tot just començava a donar les meves primeres passes i la Nina venia de passar una ruïnosa situació econòmica i sentimental que la va portar a un llarg i auto-imposat exili fora dels escenaris. En plena crisi bipolar accepta (després de moltes reticències) participar al festival de Montreux, on es mostra cansada i especialment desencantada. La Nina deixa la seva veu, interpretacions al piano, silencis i sobretot, el budells de la seva ànima dalt de l’escenari. Exposa els seus turments personals i canta stars i feelings adreçant-se al públic però d’una manera tan descarnada, que aquest no sap com reaccionar: si riure, aplaudir o simplement emmudir. Com acompanyar-la en el seu dolor? El dolor que seguirà, no a l'artista sinó a la persona, quan abandoni l'escenari. Realment impressiona.
Negre és el vestit que porta i negra és la mirada que queda salvatgement fixada en els ulls de l’audiència allà reunida. Com una pantera a l'aguait. És amb Feelings que atura la melodia de la cançó per comentar que la gent s’hauria de preguntar quin tipus de situació és la que porta algú a escriure una cançó així. Òbviament dolorosa per a ella.
No deixeu de veure-la interpretar feelings. Un crescendo commovedor.*
*Escrit el 30 de maig del 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada