 |
| Natalia Ginzburg |
Tutti i nostri ieri no és cap novetat. És un llibre escrit per la Natalia Ginzburg el 1952, quan ella tenia 36 anys. El llegeixo per dos motius: estic immersa en l'aprenentatge de l'italià i m'agrada molt la Natalia Ginzburg.
Giulio Einaudi, el seu editor, va ser pare del Ludovico Einaudi, compositor que m'ha acompanyat moltíssim mentre escrivia alguns dels meus llibres. En Giulio Einaudi va ser al mateix temps alumne del pare de la Natalia a la Universitat de Torí, l'anatomista Giuseppe Levi. Ambdòs de fortes ideologies antifeixistes i d'esquerres, ambient en el qual va créixer l'escriptora torinesa. Hi ha en aquest nucli i en aquells anys en què Mussolini va estar al poder una altra dona a qui admiro moltíssim que va ser alumna de Giuseppe Levi i Premi Nobel l'any 1986: la científica Rita Levi-Montalcini, que va ser qui va descobrir el factor de creixement neuronal i que té una vida fascinant. Va viure 103 anys i va estar lúcida fins al darrer moment. Va ser la prova viva de la seva pròpia teoria. "Atrévete a saber" i la seva biografia, "Elogio de la imperfección" són dos llibres seus extraordinaris, per a mi, no hi ha novel·la que els superi.
"Tutti i nostri ieri" (Tots els nostres ahirs) és una novel·la, però vaig molt lenta per causa que he de buscar al traductor moltes paraules que no conec i la llegeixo com si fossin contes. Sense proposar-me acabar-la. Passa que ja he captat la seva essència: narrar-nos la quotidianitat d'una família burgesa els dies previs a l'esclat de la Segona Guerra Mundial a Itàlia, en plena efervescència dels grans feixismes. L'adolescència d'una noia, la mort del seu pare, antifeixista fins a la mort, el tarannà patidor de la criada, els estius al poble, l'arrest pels ideals antifeixistes d'un jove amic de la família. Tenia una manera molt femenina d'escriure, la criada per exemple la fa sortir molt, és en aquests personatges o el del pare, on es veu l'autenticitat del tarannà italià. I malgrat la sensibilitat amb què narra la història, sempre hi posa una dosi d'humor. Diu les paraules justes. Mai de més. I fa servir el discurs indirecte, precisament com si ens estigués explicant un conte. Com si se l'estigués explicant a un nen, perquè s'entengui clar.
