després de l'última abraçada com a retrat d'una època

Hem de fer servir la memòria. Aquest estiu em recorda el del 94, que descric a la meva novel·la Després de l'última abraçada, quan em treia el carnet de conduir i Catalunya era un forn, per les altes temperatures i per la gran quantitat de focs que hi va haver. "Vaig sospirar a l’inici de la segona pràctica de conduir. Encara era de dia i feia moltíssima calor. Calava foc per tot arreu aquell estiu a Catalunya. Una tempesta de foc queia del cel, a més de l’aire africà que no parava de pujar de forma virulenta per tota la península. Cremava la pell." Ara hi afegiria que l'aire irrespirable es pot agafar a palades. Després d'aquell juliol va arribar un octubre d'inundacions nefast, que també narro a la novel·la. En aquell moment feia segon de periodisme a l'Autònoma: "Vaig pujar a l’autobús a l’estació de Montcada i Reixach. Totes les línies de tren amb destinació Puigcerdà eren tallades. Baixant de Montcada bifurcació una munió d’estudiants que ens dirigíem d’un Vallès cap a l’altre. I el cel emmascarat d’un gris lleig, fosc, d’haver plogut intensament i sense ganes de deixar-ho de fer. Vaig tenir un mal pressentiment en aquell moment. Em vaig agafar fort a la carpeta i no la vaig deixar anar en tot el camí (...) Vaig pujar a l’altre Sagalés que em va portar fins a la parada de la benzinera del poble. Plovia suau. I el cel continuava sent lleig i feia els blocs de pisos encara més grisos i austers del que ja eren de per sí. Vaig baixar el pendent que portava fins al carrer d’unifamiliars on vivíem. Portava un paraigües plegable obert sobre el meu cap i a mesura que avançava pel carrer de casa meva, les Martins se m’anaven enfangant més i més, fins a l’alçada de la vora del meu texà. Les veïnes que treien fang de les aceres amb l’escombra em saludaven amb rostres compungits. La nostra casa quedava al final de tot del carrer. Vaig avançar callada cinquanta metres i vaig deixar anar el paraigües sense forces. Encara agafava la carpeta. Vaig veure la meva mare al menjador i vaig arrencar a plorar." El capítol segueix. 

Un dels meus referents a l'hora d'escriure aquesta història va ser l'italo-americà John Fante, especialment amb la seva novel·la Pregunta-ho a la pols. Després de l'última abraçada no només és una història de joventut, és també la familiar, amb les seves complexitats, la d'una època pre-digital amb un gran conflicte europeu als Balcans, els 90, i una societat, la nostra. 

La podeu comprar a Amazon: Després de l'última abraçada : Satorres, Jèssica Roca: Amazon.es: Libros