una tarda a cabrera i un poema meu

Ahir a la tarda vaig anar a la platja, a Cabrera de mar i qué bé que vaig estar... una horeta. Vaig fer molts banyitos, gairebé no queda platja, però la sorra que hi ha queda entre roques, roques del passeig i roques en el mar cobertes per molsa d'aigua. Les rampes que abans desembocaven a la platja han quedat tallades en sec per les onades i no pots baixar. Les dutxes han desaparegut i ha quedat un paisatge en un estat gairebé salvatge. La Mediterrània s'ha encarregat de fer la seva feina. I estic segura que si els pocs humans que ara hi anem deixéssim d'anar, aviat s'hi divisarien dofins i tortugues nedant per la costa. És increïble el poder de regeneració de la natura. Els dies passen amb noms que es repeteixen, donem noms al temps passat, ahir, present, avui, i futur, demà. Però l'aire sense noms, el cel sense asfalt, les onades sense escullera segueixen el seu curs sense aturador. 

L'aleteig nerviós dels falciots sota el cel

La gavina intrèpida amb un tros de mar

Els coloms ganduls sobre les teulades

Les hores repicant en punt a les set

I un tros de sol sobre el rellotge del campanar.

El cacareig del gall com a banda sonora

Els pardals que piolen als nius

Canten les mallerengues al desmai

Abans que els raigs impactin al terra

És el despertar dels ocells

Donant el tret de sortida a la vila

Arrencant el silenci de la matinada.

l'estiu agosteja amb la rosalía de castro

Acabo de trobar un verb en un poema de la Rosalía de Castro que m'ha semblat maquíssim: agostar com a sinònim d'assecar les plantes. "La que ayer fué capullo, es rosa ya, y pronto agostará rosas y plantas el calor estival". Llegeixo al diccionari que en català és "agostejar", tot i que jo no l'he sentit ni llegit mai enlloc. Quina imatge tan maca i crua al mateix temps en un sol verb. Un sol mes. Una única estació per definir la fugacitat de la joventut. "Pero qué aprisa en este mundo triste todas las cosas van!" Diu en aquest vers en un poema sense títol d'En las orillas del Sar. Penso que és d'una gran contemporaneïtat, perquè el sentiment i la veritat amb què despulla la seva ànima serien igual avui, demà, com ho eren fa cent-cinquanta anys.

"... es verdad que es venturoso el que soñando muere, infeliz el que vive sin soñar".

Malgrat els meus esforços per regar-los cada matí, tinc al balcó uns crisantems agostejats per aquesta calor sobrevinguda de juny. Ha passat la seva estació que era la primavera.

"Los gérmenes se agitan en la tierra con inquietud en su amoroso afán, y cruzan por los aires, silenciosos, átomos que se besan al pasar".

Això és Rosalía de Castro. La vida i la mort com un tot. Meravellosa.

un esbós de ma mare

Agafa l'escombra del petit rebost de casa meva i comença a escombrar les fulles dels viburnums que han caigut al pati. Va una mica encorbada per causa dels seus vuitanta anys, però conserva encara l'esma amb què feia les tasques en la joventut. Dic l'esma, que no la força. No cal que les escombris, mama... Deixa, que no veus que està ple! I al darrere els bancs, goita!

Mentre escric això recordo els seus darrers anys com si fos en present.

Li deixo fet el cafè amb llet per esmorzar i unes torrades que s'unta ella mateixa amb força mantega i mermelada de maduixa. "He de menjar a poc a poc, em costa molt d'empassar-me el menjar. Però m'he d'obligar, si no malament."

Si fos una novel·la ho escriuria en imperfecte, passa que m'ha sorgit com un fantasma que es passeja ara per aquí, després de quatre anys de la seva mort.

El dia que escombrava el pati es va quedar a dormir, va dormir amb mi al llit i el pare havia mort. Abans d'això, quan en tenia setanta i pocs, anava a la coral de Montmeló a cantar, deia que arribava a la tonalitat de soprano. Després ho va deixar estar. Li agradava molt ballar sardanes, al meu pare escoltar-les cada diumenge per la ràdio. En la maduresa havia anat algunes tardes de dissabte a ballar a La Paloma. Un món que es va voler fer només seu. Quan tenia la meva edat jo només en tenia tretze, amb la diferència que ella ja tenia vuit fills i jo en tinc dos. Vist avui, sembla que hagin passat dos-cents anys. És tan difícil reflectir tota una vida per escrit... Per això agafo els gestos, els més petits i insignificants, que són segurament els que delaten millor el caràcter d'una persona. Recordo les seves mans grosses netejant les pastanagues sota l'aixeta. O els tomàquets per amanir després o per fer una sopa de peix. Ho esbandia tot. I s'hi estava una bona estona amb les mans enormes així, caigudes sota el raig d'aigua.

ragazzi, oggi è l'ultima lezione

Tinc els ingredients preparats per fer una crostata amb mermelada d'albercoc aquest vespre a la darrera classe d'italià. S'acaba el curs, la primavera i nou mesos de pujar a Sant Pere de Vilamajor. He après una mica més d'italià i de seguida el vaig posar en pràctica amb el meu col·lega de feina a Milà. He escoltat més l'Eros, que ja m'agradava, he vist cine italià i he llegit Il corriere della sera. El meu pare hauria estat content. Jo ho estic. La carretera que puja a Sant Pere és plena de plataners a banda i banda, i de nits, durant la tornada després de finalitzar les classes, la recordo escoltant Les dones i els dies de Catalunya Ràdio. Té alguna cosa de magnetisme aquell poble. La vida és un anar i venir de persones. Persones que coneixes, passen i marxen per donar pas a d'altres. Amb els idiomes l'aprenentatge és acumulatiu, se t'adhereix si l'uses, t'obre portes i et porta a conèixer altres persones i establir nous vincles professionals. I encara em queden dos cursos per assolir el nivell que vull. La pujada els vespres d'hivern abans de les classes m'he aturat a veure el meu fill Gerard, quan s'està a Sant Antoni amb el seu pare. Normalment és estudiant a la seva habitació. Ara està amb els exàmens finals. Ja han passat els vespres feixucs d'hivern, les finestres de casa són obertes, entra la llum a dolls, mira com se senten els ocells. És increïble com ja han arribat els dies de jornada intensiva a la feina. Les estacions manen en tot. "Ragazzi, oggi è l'ultima lezione quindi portate gli ingredienti che facciamo la crostata", ens escriu per whats la Beatrice Stella, la professora.