Acabo de trobar un verb en un poema de la Rosalía de Castro que m'ha semblat maquíssim: agostar com a sinònim d'assecar les plantes. "La que ayer fué capullo, es rosa ya, y pronto agostará rosas y plantas el calor estival". Llegeixo al diccionari que en català és "agostejar", tot i que jo no l'he sentit ni llegit mai enlloc. Quina imatge tan maca i crua al mateix temps en un sol verb. Un sol mes. Una única estació per definir la fugacitat de la joventut. "Pero qué aprisa en este mundo triste todas las cosas van!" Diu en aquest vers en un poema sense títol d'En las orillas del Sar. Penso que és d'una gran contemporaneïtat, perquè el sentiment i la veritat amb què despulla la seva ànima serien igual avui, demà, com ho eren fa cent-cinquanta anys.
"... es verdad que es venturoso el que soñando muere, infeliz el que vive sin soñar".
Malgrat els meus esforços per regar-los cada matí, tinc al balcó uns crisantems agostejats per aquesta calor sobrevinguda de juny. Ha passat la seva estació que era la primavera.
"Los gérmenes se agitan en la tierra con inquietud en su amoroso afán, y cruzan por los aires, silenciosos, átomos que se besan al pasar".
Això és Rosalía de Castro. La vida i la mort com un tot. Meravellosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada