història de dues fotografies

A la banda de dalt d'esquerra a dreta: els meus nebots Ernest i Ariel, la meva germana Iolanda, jo, al meu davant la meva mare, el meu pare, la meva germana Vanessa i el meu cunyat Pep. Abaix per l'esquerra: el meu ex marit amb la meva neboda Elisenda, la meva germana Susana, el meu cunyat Roberto amb el meu nebot Marcel.

No hi érem tots. Gener del 2006 a Santa Maria del Far, a dalt de la Serralada de les Guilleries. Probablement seria el sis o el set perquè queia en cap de setmana i vàrem anar a celebrar el 73 cumpleanys del meu pare, que ens havia convidat a dinar al restaurant que hi ha al Santuari. Uns mesos enrere havia tingut el seu primer infart i volia celebrar la vida. No ens ho va dir així perquè era dels que directament feia. Quan el va tenir deia que va pensar “mira, als 72, la mateixa edat en què va morir la meva mare. Sempre havia pensat que moriria a la seva mateixa edat”. Però era un home fort i no fumava, això el va salvar. Així mateix ens ho va dir el metge quan ens va cridar per donar-nos el diagnòstic. Després en va tenir dos més, un d’ells el vaig relatar fa anys.

Jo encara no m’havia quedat en estat, tot i que feia temps que ja buscava llavors. Feia dos mesos que ens havíem mudat a Sant Antoni de Vilamajor. Buscàvem aire nou i fresc. Vaig quedar-me aquella mateixa primavera, i abans de Nadal d’aquell mateix any ja havia tingut els bessons prematurament. El somriure de la fotografia semblava pressagiar aquell any de grans canvis a la meva vida.

Amb el meu pare a dalt del Santuari del Far

bledes amb patates

El meu avi patern va morir quan li faltava un mes per complir els cent anys. Havia quedat vidu vint-i-set anys abans, quan a la meva àvia el practicant va injectar-li per error una medicació via venosa, quan era intra-muscular. Li va enverinar el cor i als pocs dies va morir. Mai van voler denunciar-lo. Al meu pare encara se li envitrallaven els ulls un dia que m’ho va explicar, quan era ja vell. L’avi vidu es va quedar vivint a la casa de Martorelles amb la tieta Maria, la germana soltera del meu pare. Ara ja no hi és cap d’ells, però guardo dos records concrets d’aquella casa: les torrades amb oli i sucre que em preparava la tieta per berenar quan anava amb el meu pare a visitar-los, i el plat de bledes amb patates que es menjava l’avi Ramon per sopar. La tieta les preparava en un plat fondo amb les bledes collides del seu hort i un bon raig d’oli. Jo hi veia un plat fumejant i molt ple, que no se’l saltava un gat, i el meu avi amb el tovalló lligat al voltant del coll a la manera de pitet menjant tranquil i satisfet. A vegades m’agradaria poder recuperar-los una estona per xerrar amb ells, xerrar de coses que llavors, que era una nena, ni se m’havien passat pel cap perquè el meu cervell no entenia dels patiments dels grans. Quan ets prou conscient d’això ets tu qui ja s’ha fet gran. La qüestió és que a l’avi se li va complicar la salut quan en tenia uns 95 i va ser llavors que li van tallar una cama i va deixar de caminar les dues hores que caminava a diari. Va morir primer ell. Poc després la Maria, perquè tenia el cor delicat. I allà estan aquelles bledes amb patates, verd fosc amb blanc, sobre la taula de fórmica de la cuina de Martorelles, que no sé si serien part del secret de la longevitat de l’avi, però que jo avui he cuinat per sopar. Les faig de tant en tant, bé fresques de la fruiteria, bé congelades que tinc de fons de nevera. Les poso a bullir amb quatre patates vermelles pelades i tallades a octaus i una ceba en quatre trossos. Més o menys uns 40 minuts amb un pessic de sal i oli d’oliva. Procuro no posar-hi molta aigua, la justa perquè quedin cobertes les patates, i així conserva les vitamines i el gust més aviat amarg tan característic de les bledes.

La lluna és ben plena aquest vespre. L’únic record que guardo uniforme és el silenci sostingut d’aquells avantpassats.

(Bledes amb patates el vaig escriure l'hivern del 21 i és un dels passatges que formen part de les meves Receptes de vida)

jèssica joaquima mercè

Em dic Joaquima de segon nom en honor a la meva àvia materna. Jèssica Joaquima Mercè. La meva mare era una dona catòlica més per tradició que no per convicció, i segons ens contava, no ens treia al carrer fins que no érem batejats per l'església. El més sorprenent és que ho fes fins al final, vull dir fins a la seva última filla, la vuitena. A la meva àvia no la vaig conèixer perquè va morir un any abans de néixer jo, quan la va atropellar un camió a l'avinguda Meridiana un matí que va sortir a comprar el peix. Tenia 64 anys llavors. Jèssica se li va ocórrer per l'actriu anglesa Jessica Tandy, que no és que fos de les seves actrius preferides, però li va agradar el nom i me'l va voler posar en una època en què amb  prou feines se sentia per aquí. Diguem que en el meu cas li va ser més fàcil batejar-me. Amb ma germana Vanessa ja se les va tenir amb el capellà perquè no li deixava posar un nom no reconegut al nostre santoral i va haver d'anar al bisbat de Barcelona perquè li féssin un paper donant-li el consentiment. Així és que sempre deia que totes les Vanesses i Jèssiques de la comarca que van venir després era perquè ella havia obert el camí. Sempre tendia a l'exageració i la reiteració, tot i que això del capellà i del bisbat és cert. 

En tot cas del meu segon nom no n'he tingut mai consciència ni m'ha sigut mai útil, i tant li fa. Segurament la meva mare ni recordava que me l'havia posat a la partida de baptisme. El que sí em deia constantment era com li recordava jo a l'autèntica Joaquima, la meva àvia. L'oval de la cara, els cabells arrissats, el gest i el posat, "posa't recta! Ma mare feia el mateix posat que tu també. Igual, igual!", després reia feliç i es quedava rumiant, com si allò fes reviure per un instant la seva mare. La va recordar fins als seus darrers dies.  

L'àvia Joaquima Mogas Comas l'any 1927