bledes amb patates

El meu avi patern va morir quan li faltava un mes per complir els cent anys. Havia quedat vidu vint-i-set anys abans, quan a la meva àvia el practicant va injectar-li per error una medicació via venosa, quan era intra-muscular. Li va enverinar el cor i als pocs dies va morir. Mai van voler denunciar-lo. Al meu pare encara se li envitrallaven els ulls un dia que m’ho va explicar, quan era ja vell. L’avi vidu es va quedar vivint a la casa de Martorelles amb la tieta Maria, la germana soltera del meu pare. Ara ja no hi és cap d’ells, però guardo dos records concrets d’aquella casa: les torrades amb oli i sucre que em preparava la tieta per berenar quan anava amb el meu pare a visitar-los, i el plat de bledes amb patates que es menjava l’avi Ramon per sopar. La tieta les preparava en un plat fondo amb les bledes collides del seu hort i un bon raig d’oli. Jo hi veia un plat fumejant i molt ple, que no se’l saltava un gat, i el meu avi amb el tovalló lligat al voltant del coll a la manera de pitet menjant tranquil i satisfet. A vegades m’agradaria poder recuperar-los una estona per xerrar amb ells, xerrar de coses que llavors, que era una nena, ni se m’havien passat pel cap perquè el meu cervell no entenia dels patiments dels grans. Quan ets prou conscient d’això ets tu qui ja s’ha fet gran. La qüestió és que a l’avi se li va complicar la salut quan en tenia uns 95 i va ser llavors que li van tallar una cama i va deixar de caminar les dues hores que caminava a diari. Va morir primer ell. Poc després la Maria, perquè tenia el cor delicat. I allà estan aquelles bledes amb patates, verd fosc amb blanc, sobre la taula de fórmica de la cuina de Martorelles, que no sé si serien part del secret de la longevitat de l’avi, però que jo avui he cuinat per sopar. Les faig de tant en tant, bé fresques de la fruiteria, bé congelades que tinc de fons de nevera. Les poso a bullir amb quatre patates vermelles pelades i tallades a octaus i una ceba en quatre trossos. Més o menys uns 40 minuts amb un pessic de sal i oli d’oliva. Procuro no posar-hi molta aigua, la justa perquè quedin cobertes les patates, i així conserva les vitamines i el gust més aviat amarg tan característic de les bledes.

La lluna és ben plena aquest vespre. L’únic record que guardo uniforme és el silenci sostingut d’aquells avantpassats.

(Bledes amb patates el vaig escriure l'hivern del 21 i és un dels passatges que formen part de les meves Receptes de vida)