dilluns, 17 d’agost del 2026

poegrama

De la vida el plat que cuino de l'hort que cullen pagesos.
Del mar els peixos que pesquen.
De l'art la seva expressió. Un quadre. Un llibre. Una funció.
De la música una emoció.
Del treball la meva autonomia.
De la meva autonomia tot.

De les guerres cap comprensió. (Caos. Violència. Mort)
De la mort el no res. La inconsciència. L'eternitat.

Del Cosmos la seva immensitat. La increïble configuració dels astres.
El misteri més gran.
De la història la intel·ligibilitat dels nostres dies. La memòria dels avantpassats.
De l'anatomia la perfecta coreografia dels organs. Del cervell la plasticitat.
Dels sentiments la resiliència i mal·leabilitat. Pensa que cap mal dura cent anys.
Dels anys? El realisme de la vellesa, l'idealisme de la joventut. La maduresa pertany als llimbs.
---
Deixo el son, el repòs, el cansament i les convencions socials com un postcriptum final. La laxitud del cos. Les imposicions fora natura.

diumenge, 16 d’agost del 2026

si poguéssin ser aquí

Des de la meva habitació estant veig una casa tipus pairal amb un porxo sota el qual hi ha una taula amb cadires on no hi seu mai ningú. Comptades vegades he vist que surtin a sopar. No entenc com no surten més sovint a prendre la fresca amb aquest jardí tan fantàstic que tenen. Des d'aquí veig tot el jardí i mai hi són. M'imagino converses de pares amb fills al jardí, nets amb avis, germans que es retroben, botifarrades a la primavera. I res. Què estrany, quina pena... Seran a dintre? Deu ser la casa de pagès que abans era envoltada de camps, camps on ara hi ha blocs de pisos com el meu. Se'm fa un nus a l'estómac quan penso així en el passat perquè recordo els meus pares que ja no hi son. Donaria el que fos per tenir-los avui aquí. Papa, mama, on sou? Sou en aquest pati que em porta fins a vosaltres, en l'aire que ara entra a la meva habitació i em toca la cara. 
Ara fa setmanes que vaig escriure aquestes línies d'aquí dalt. Les havia oblidades, tot i que la casa segueix intacta aquí a baix, sense ni una ànima, sota un cel negre d'agost. El llum encés al porxo, amb un silenci trencat només pels cotxes que passen per la carretera.