quins llibres recordo de petita?

Anotat a mà en un full. 

Si em preguntessin quin llibre recordo de la meva infantesa hauria de contestar una enciclopèdia Vox de 24 volums que em van regalar els meus pares per Reis quan tenia 11 o 12 anys. Després pot sonar estrany, però a casa les lectures que solia veure eren diaris. El meu avi era subscriptor diari de La Vanguardia i el meu pare era subscriptor d’El Mundo Deportivo, que pertany al mateix grup Godó. No m’estranya que em sortís la vena de voler ser periodista, periodista de premsa escrita, a més. La imatge que tinc del meu avi és ell assegut en una butaca de vímet amb La Vanguardia oberta de bat a bat tot el dia. Se la llegia tota, i després feia els mots encreuats. Hi havia desenes i desenes de diaris a sota la llar de foc, que servien per encendre la llenya o bé per a posar sobre el terratzo quan l’acabaven de fregar ma mare o les meves germanes. A mi m’agradava mirar les restes d’aquell diari quan ja l’havia llegit l’avi, i m’imaginava a mi mateixa escrivint aquelles cròniques amb el meu nom encapçalant-les. El primer que feia el meu pare abans que ens llevéssim, era anar a Ca la Teresineta a buscar “El Mundo” com deia ell, i després arribava a casa i encenia el foc i es feia un parell de talls de mitjana de be per esmorzar amb dues llesques de pa. Obria el diari i el llegia mentre esmorzava a la cuina. Això si no anava a l’era de Can Buscarons i feia el foc allà. Fins abans de l’adolescència l’acompanyava sovint els dissabtes i esmorzàvem a la muntanya, entre pins i alzines, molt a la vora de la carretera de la Roca, i amb una tranquil·litat “que ni el propi rei es pot permetre!”, em deia amb èmfasi el meu pare. Era habitual també que s’acostés algun esquirol a menjar aglans que queien dels arbres. Ara es difícil veure’n. Hi ha molt de trànsit i més carreteres variants que abans eren bosc, i als esquirols els agrada saltar d’arbre en arbre. Ara no poden. Ell sempre bevia vi amb gasosa que es portava en una bota de cuir i feia tot el ritual d’estirar el braç fins ben amunt mentre queia el rajolí de vi de Gandesa directament a la boca. Reia en acabat. Només m’agradava aquell be que feia a la brasa el meu pare. Ara ja no en compro mai, és una carn que em fa angúnia. De la premsa esportiva m’encantaven les cròniques. El ritme, la vivacitat. A casa em passava el dia veient esports perquè el meu pare n’era un gran amant. Tenia tres germans ciclistes a més. I les vitrines de casa a rebentar de trofeus que havien guanyat. Per a mi només eren objectes que acumulaven pols que havíem de netejar. Copes d’acer de totes les mides i formes vingudes d’arreu de Catalunya i resta de l’estat. Mirat amb perspectiva, els meus pares, amb vuit fills que van tenir s’hi van dedicar molt amb el tema de l’esport, sobretot. Caps de setmana de competicions amunt i avall, llevar-se d’hora, preparar esmorzars, fregues a les cames que els feia ma mare i animar-los com la fan més devota. I funcionava, perquè normalment guanyaven. Això de competir no m’havia agradat mai, però a mi i a la meva germana Vanessa ens va portar a fer ballet, la meva mare. Ens duia sempre al Corte Inglés a buscar els tutús en tul blanc i les sabatilles de punta negres i les mitges color carn. I li encantava venir a veure’ns als festivals de dansa. Presumia de filles. Què malament que ho passava jo, a dalt de l’escenari! Uns nervis! El cas era que novel·les novel·les no n’havia vist per casa, però partits de tennis, de futbol, d’handbol, tours de França i Grans premis de motociclisme, a dojo. El meu pare havia estat treballador de motocicletes Derbi, literalment havia construït les motos amb què va guanyar una pila de mundials l’Ángel Nieto. Com no li havia de fer gràcia veure com funcionava la moto que ell havia fet. Ho vivia amb passió. Quan jo el vaig conèixer ja no, va ser de jove que havia jugat a futbol amb el Mollet i competit amb bicicleta, ho portava a la sang, vaja. I fins poc abans de morir anava amb la bicicleta a tot arreu. Al forn, a la peixateria, a la carnisseria. Era el Pere i la seva bici. O el Pere i el seu Mortadelo i Filemón als vespres. O el Pere i el seu Carrusel Deportivo. O el Pere mirant el telenotícies. Sempre al dia, sempre al dia! O el Pere escoltant en Ray Conniff o unes sardanes el diumenge al matí.

Sabeu per què m’ha vingut al cap tot això? Perquè he vist una entrevista a una autora en què li preguntaven quin llibre recordava de petita. És una pregunta molt típica que fan als escriptors. I la resposta sol ser molt típica perquè contesten amb títols de llibres. I m’he quedat pensant. La meva resposta seria aquesta que us he escrit a dalt. Per això encara soc una escriptora als marges.

apologia del bloc (o blog)

Soc de les s’obstinen a escriure en un bloc. I de les poques que em resisteixo a abandonar-los com a lectora. Ja ni recordo com vaig descobrir els primers blocs literaris que vaig començar a llegir fa més d’una dècada. Va ser gràcies a la meva curiositat, no a cap xarxa social perquè no en tenia. I al meu bon olfacte (metafòric, perquè del real gairebé no en tinc). Primer va ser El guardián entre el Centeno, del jove escriptor Javier Aznar. El vaig descobrir a través de la revista Elle digital, on em vaig obrir el meu primer bloc en castellà. La veritat és que aquell del Guardián era un bloc una mica frívol, molt de niño bien i excessivament literaturitzat, però llavors m’anava bé, m’entretenia els vespres a l’època en què també veia Sex in the city. Tots tenim un passat, sí. La veia després de sopar amb els nens i posar-los Bob Esponja abans que anessin a dormir. Li vaig perdre la pista al Javier Aznar quan el van fitxar per a Jot down. D’aquella època també seguia un bloc del gallec Juan Tallón, no en recordo el nom. El vaig abandonar de seguida. Em semblava massa exagerat, esforçat per fer-se un lloc en la literatura castellana diria. I això que llavors no era lectora com ho seria més tard. Paraguas en llamas del català Jordi Mestre m’agradava. Escrivia amb ironia i fent-se un personatge, tot i que era un home culte, molt llegit i els seus posts eren frescs. Se’t feia familiar. Era dels que seguia a diari quan jo encara no escrivia. Entrava per internet i picava el nom del seu bloc. De sobte al 2015 va deixar de publicar. No sé com, de casualitat llegint un dia en Vila-Matas, em vaig assabentar que en Jordi Mestre havia mort. No tenia ni idea de la seva edat, però crec que en tenia al voltant dels 50 per les coses que explicava. D’aquí que deixés de publicar de cop. A més, en una de les darreres entrades esmentava la seva intenció d’escriure una novel·la. Em va saber molt de greu. Fa cosa perquè si visites Paraguas en llamas encara està allà la seva darrera publicació “otras mujeres”, del gener del 2015, com qui entra a l’habitació del mort i resten totes les seves coses intactes: l’abric al penjador, les sabates al sabater, el llapis sobre un full de paper al damunt de l’escriptori com amb intenció de tornar-lo a agafar l’endemà. Els objectes de qui ja no hi és. Els pensaments de qui ja no hi és. També llegia un bloc d’una periodista madrilenya, la Diana Aller, que feia cròniques biogràfiques, d’un feminisme radical, una mica esbojarrades però extremadament ben documentades i argumentades. Vaig descobrir allà la premi Pulitzer Betty Friedan que tant em va aportar després. Entre mig vaig anar endintsant-me en altres lectures d’autors i autores en paper, en assaig, en novel·la i poesia. I vaig deixar de visitar el seu bloc, tot i que també ella va deixar de publicar allà. Els blocs que havia llegit anaven desapareixent. En aquell moment jo ja tenia el meu propi bloc en català, que és aquest mateix que llegiu ara. Un dels pocs que encara es resistien a escriure era un noi madrileny que feia de professor de literatura castellana a la Universitat d’Alabama, als Estats Units. Era al seu Montones de papeles. Quan vaig començar-lo a llegir ell encara feia d’advocat en un bufet de Madrid, però es va cansar de tant de canibalisme amb els desvalguts i va penjar la toga. Això ho sé perquè ho narrava al bloc. Vaig seguir a les seves narracions tot el seu procés d’ingrés a la universitat com a professor, i no li va ser fàcil. M’agradava per la seva sensatesa, era un noi jove amb el cap molt ben moblat i tenia publicacions que parlaven del món d’avui, de l’estupidesa que es troba a les xarxes socials, del que aportaven les bones lectures, de la seva família, de la seva infància, dels seus amors i desamors. Tenia talent com a dietarista, i a més sense “donar-se-les de”. Tenia la seva pròpia personalitat. Em va fer especial il·lusió trobar un comentari seu un dia al meu bloc felicitant-me perquè havia vist que havia publicat un llibre. I em saludava des d’Alabama. No ens vam conèixer mai personalment, però el bloc era un recordatori que seguia viu, i que la seva vida continuava evolucionant. Des de febrer que he vist que ja no publica res. No en sé el motiu ni tinc manera. Bé, podria enviar un comentari al seu bloc i veure si em respon. Però no ho faré. Si és perquè se n’ha cansat és en el seu dret, i si és per raons de pes tampoc puc fer gran cosa. Ara em queda el bloc de literatura del professor Enric Iborra, La serp blanca, l’únic en català de tots els que he esmentat. A ell sí que vaig descobrir-lo per Facebook farà cinc anys, i estic molt contenta d’haver-lo descobert perquè és dels que aporten. M’agrada molt la naturalitat amb què escriu sobre temes d’alt valor afegit. Em refereixo a que té molt de nivell intel·lectual i l’usa amb molt bon criteri, sense donar-se-les de, tampoc. Ni falta que li fa. Ja m’hi vaig referir en una entrada anterior. Espero que sigui dels que persisteixen en publicar al bloc i pugui seguir llegint-lo molt de temps. Gràcies a ell vaig descobrir la Jane Austen i el seu pare, el Josep Iborra. Per a mi el bloc encara té l’encant de la privadesa, la intimitat de qui l’escriu, la tria personal d’obrir-lo si t’agrada i t’interessa el que diu. De recordar una entrada en concret perquè et remetia a algun fet de la teva vida. I de quedar-te amb el seu nom com aquell qui recorda el títol del seu llibre preferit. Digueu-me obstinada o romàntica. Això amb la xarxa virtual encara no passa.

a vegades em sorprèn

A vegades em sorprèn que alguns poetes escriptors, escriptors poetes, no deixin anar ni un sol vers ni un sol paràgraf per la xarxa. A vegades em sorprèn aquesta garreperia. Serà cosa de la versió professional, no per pudor ni per vergonya. A vegades em sorprèn tant festival mediàtic-literari i en canvi que m’atregui tan poc perquè no em conten absolutament res. A vegades em sorprèn que se sorprenguin que no pari d’escriure. Serà cosa de la versió vocacional, i això que el pudor i la vergonya van per dintre, us ho asseguro. Però d’això es tracta amics, d’això es tracta. De contar, d'escriure aquí i transmetre.

darreres notes de la meva lectura del diari 1965-1977 del josep iborra

Josep Iborra l'any 1966, quan ja havia començat a escriure el Diari.

Llegir les novel·les en la llengua original és l'ideal, perquè és 100 % l'expressió de l'autor. La literatura francesa va tenir molta influència en Josep Iborra i fos per manca de traduccions o perquè preferia fer-ho en l'original les llegia directament del francès. Entre d’altres: Proust, Valéry, Stendhal, Flaubert, Descartes, Baudelaire o Montaigne. Molts dels llibres que comenta i les citacions que fa d'ells fins i tot les anota en francès. Fins als anys 70 era la llengua estrangera predominant d'estudi a escoles i instituts. A partir dels 80-90 va anar en detriment a les aules, sent substituïda per l'anglès. En paral·lel hi havia la introducció massiva d'inputs culturals anglosaxons.  Actualment som pobres de -i entre- les nostres cultures veïnes. 

Què passa quan l’escriptor es troba amb un altre escriptor a qui admira pels seus llibres? Doncs que hi veu l’home, no l’escriptor. El gener del 1972 es troba amb Josep Pla, que va a Gandia a veure en Joan Fuster, que al mateix temps era molt amic del Josep Iborra. La descripció que fa de l'escriptor de Palafrugell no té pèrdua, he rigut molt, perquè és molt detallista i espontània. Es troba amb “un vellet pagès insignificant” i ple de vitalitat. Llavors Pla tenia 75 anys i Iborra 42. “Parla sense parar, lligant frases amb un cony repetit”. “Parla sense pontificar, poc seriosament (...) Tanmateix no parla com escriu. Però Pla hi és”. És el seu petit homenatge a un autor a qui va admirar sempre. En fa constants referències en aquest llibre.

Com a escriptora no puc estar més d’acord amb ell quan apunta que la descripció gratuïta en una novel·la, amb tant detall superflu, sobra. “Tants de detalls acumulats donen un resultat confús”. Nota del 12 de juny del 72. Com menys més, no posar per posar. Els personatges fan, senten, són, i això és el que ha de quedar al lector.

M’aturo l’onze de juliol del 73, on parla sobre la literatura catòlica sorgida després de la Revolució Francesa. Ho fa aquí i ho fa constantment: una de les coses que em captiven d’ell com a crític és que quan entra en un tema sobre literatura, les referències a autors que giren entorn de la qüestió de què parla són enormes, però el més extraordinari és que fa l'efecte d'escriure-ho de memòria. A raig. Com aquell qui està tan impregnat del tema que ho deixa anar després d'un dinar, fent la sobretaula. El fet, a més, d'haver estat anotades a mà i guardades en llibretes sense publicar, aquestes notes, m'ho fa pensar encara més. Em fa la sensació que avui no queden escriptors així.

En la línia del que comentava en una entrada anterior sobre l’humanista amb mirada científica que tenia, a Iborra no li agradava l’actitud elitista de certs intel·lectuals a qui els molesta la massa que no reconeix les coses eminents. En parla en un dels molts passatges que dedica al poeta alemany Goethe, tot i que ho trasllada al seu temps (any 73 quan ho escriu), i que també seria vigent avui. L’escriptor valencià fa una dissertació molt coherent en què explica que gràcies al progrés, cada vegada més, un sector més ampli de la societat té accés a un millor nivell de vida i educació: “d’això se’n deriva una major participació en la producció i consum de coses eminents (però això no es vol veure)”. Com també n’hi ha que “s’enlluernen amb noves formes d’oci (des de fulletons fins a fotonovel·les, passant pels esports, turisme, televisió, etc.)”. Sobre el fenomen de la cultura de masses reflexiona en vàries ocasions. En una de les darreres, el gener del 76, es pregunta si el fet d’identificar cultura de masses amb “mala qualitat” no era el mateix que passava en el passat quan la novel·la estava molt per sota de la poesia com a gènere literari (d’aquí que alguns publiquessin sota pseudònim, per no perdre prestigi). I exposa que la televisió o la ràdio ofereixen i fan arribar altres formes culturals a les majories indiscriminades i que això també és bo: “la cultura que li arriba serà tan de masses com es vulga, però li arriba una gran dosi de cultura: informacions, imatges, formes d’entreteniment…” “Quan llegesc coses d’aquest problema no puc evitar un desfici, un malestar”. També aborda els mass media com el renaixement modern, en el sentit que ens situa obres del passat inèdites (Vivaldi, per exemple) com a obres contemporànies. “Els mass media, la vareta màgica del passat per a fer-lo present, contemporani, en bloc”.

Deia l’escriptor de Benissa que quan llegim vivim més intensament la pròpia vida. Que la literatura altera la nostra manera de viure. En dono fe. També que els grans canvis en un mateix esdevenen sense que ens n'adonem, en els petits gestos, tan profundament que quan som conscients el canvi ja s'ha produït. I que la passió és la vida, la voluntat de viure, que si la raó sotmet a la passió és perquè aquesta no era tan forta. Ser i sentir-se lliure -afegeixo- comporta la tria de les passions i la plenitud del canvi personal. I és extraordinari.

En narrativa em té fascinada. Ja ho he comentat en anteriors entrades. A les addendes del Diari que hi ha dels anys 1971-1972 i 1973 m’he trobat amb unes quantes narracions, de caràcter molt introspectiu algunes, amb una angoixa vital que el turmenta de vegades. Té un to molt íntim i sensible. Com el que desprèn en els retrats que fa de la seva mare gran, i el neguit de ser conscient que aviat morirà. O l’apunt en què parla de d’adolescència, quan entra en contacte amb els llibres a través de la biblioteca d’un amic. Amb tota la distància biogràfica que hi pugui haver, m’ha recordat en Charles Bukowski quan narra la seva descoberta de la literatura a la biblioteca de Los Angeles. Aquell enlluernament que provoca en ells, un refugi de joventut que acabarà sent de per vida. M’agrada molt la naturalitat amb què ho narra Iborra, té el poder de la narració oral dels escriptors nascuts als anys 20 del segle passat. T’asseus i l’escoltes i veus les imatges. I la pluja com cau lenta una nit d’insomni, com si estiguessis veient-lo en una pantalla de cine amb música de l’Ennio Morricone de fons. I en la del 73 el llistat de records d'infantesa que anota com si fos una pluja d’idees, imatges gravades en el record del temps de la guerra. Si hi haguessin fotos de cadascuna de les referències que cita seria una exposició única. I més endavant, l'esbós que fa d’una novel·la ambientada als anys 50 d’un jove que caurà en el món de les drogues per la mala influència d’un amic. Faust i Mefistòfil. Amb tota mena de detalls. Com podia dir que no tenia prou imaginació? En aquesta frase dóna en la clau d’una novel·la que hagués llegit encantada: “L’LSD no és el tema, no ha de ser el motiu central i abundant, sinó un motiu que faça cristal·litzar les coses més importants que cal dir. El relat d’un fracàs, de no poder construir una vida satisfactòria, fecunda, saludable, clara. Tot viscut confusament.”

És de justícia esmentar el seu vincle i parer sobre Joan Fuster. En el diari té passatges molt entranyables en què fa referència a la seva amistat amb ell, en alguna visita que li va fer a la seva casa de Sueca. També a la figura com a gran intel·lectual d'ordre europeu que va ser Fuster, en concret en una nota d'abril del 74, quan parla de la llibertat de pensament que defineix l'esperit europeu i que cap altre literat peninsular va tenir. S’enfoca molt en la figura de l'Ortega y Gasset com a professor d'idees, professor brillant, però no un humanista que parla per ell mateix: "mai no farà un aforisme, ni formularà una opinió, no reaccionarà davant d'uns fets amb sensibilitat pròpia". Al final exposa la idea de Fuster segons el qual escriure és opinar i diu: "els investigadors s'interrogaran en va com va ser possible aquest europeu, en català, a València".

Fuster va tenir molt en consideració Josep Iborra, no només com a amic, sinó també com a gran pensador i intel·lectual en la línia europea que ell mateix comenta. Sobre el sentit crític d'Iborra vaig escriure en una entrada que vaig fer d’El breviari d'un bizantí i, acabat el seu Diari 1965-1977, en parlo ara en aquest vídeo:

Sobre la significació dels mots en la poesia i sobre l’escriptura automàtica en el surrealisme en parla més d’un cop. En el primer cas a través de Paul Valéry, de com entén el francès la poesia, d’una nova significació dels mots que no es troba en el diccionari, més simbòlica. Sobre tot això, de deixar lliure les paraules i el llenguatge, assaja també a través de Brossa, Rimbaud, Joan Navarro i Salvador Jàfer. Però on vull anar a parar és a un relat que l’Iborra narrador escriu al voltant d’aquest tema que el podríem titular La temptació de les paraules (pàg.754 del Diari). Et deixa sense alè. Prosa poètica d’un ritme trepidant, amb frases curtes, deixades anar com qui comença un joc sense por de perdre res perquè ho guanya tot. Guanya un text en què només compten les paraules, que és tot, citant les coses que no vol dir, el món que no vol citar, que no passi res més que el teixit de les paraules. En fi, no puc definir-lo amb les meves si no és per dir que el text resulta fascinant, com el joc -d’escriure- ho és per a ell.

Escriure per a un mateix. Llegir per a un mateix. Tants anys anotant dies i dates, pensaments plens d’erudició sobre fulls guardats en un calaix. Per què preguntar-se per què? “Escriure em fa ser, és una manera d’afirmar-se, de fer que aquesta existència pese o tinga una temperatura vital”, deia. Portava innat el gen de pensador i d'escriptor. He llegit un home amb unes enormes ganes de coneixement, amb coneixement i que tocava molt de peus a terra.

Josep Iborra, 1929-2011

*Diari 1965-1977 de Josep Iborra, publicat per la Institució Alfons el Magnànim.

de tornada a casa

24⁰C. L'aire entrant per la finestreta del cotxe i una balada rock a l'emissora de ràdio. Nit de finals d'estiu. T'has llevat per anar a treballar i fas les coses perquè et paguen. Els correus i la feinada no t'importen, avui. La treus amb empenta, una cosa darrere l'altra. És el teu estat d'ànim lluminós i no hi penses.

Torno a la carretera. 24 graus centígrads és la meva temperatura ideal. L'aire lliscant per la cara i pensar en totes aquelles pors que he deixat enrere. Aquelles nits de tornada just després de la separació amb el terror a la solitud, com si entrés dins d’un túnel fosc que m'engolia a mesura que avançava amb el volant agafat a les mans.

Sona la balada de rock anglès a l'emissora de ràdio. És perfecta. La conec. La carretera és la mateixa. Avanço a través de la nit cap a casa i veig els llums del poble il·luminant els carrers. Se'm fan càlids. Com un vaixell que albira el port espurnejant a mitjanit. 

Aparco el cotxe al garatge. Saludo els veïns i pujo al pis. Sento una pau calma abans d'anar-me'n al llit. El buit i la plenitud alhora. M'agrada.    

llibert i el jamboree

Aquesta és la història del nom del meu fill Llibert. La tinc escrita en format de memòria en un arxiu guardat al drive que va des del 1995 fins al 2006, però ara la narraré tal com l'hi vaig explicar l’altre dia, mentre sopàvem en un japonès de Granollers.

No ho havíem planejat. Vam anar al Wagaya dijous al vespre i en Lin, el propietari d’origen xinès, sempre amable, em va rebre pel meu nom de pila: Hola Jèssica, qué tal? Cómo van los campeones? Ho fa amb la resta de clients que hi anem des de fa anys. Tinguem reserva o no, sempre ens troba una taula per sopar. Ens té fidelitzats. El restaurant el vaig descobrir per una companya de feina que me’n va parlar. Els meus fills es deleixen per l’amanida de fideus picants i pel sushi. Jo acostumo a demanar les gyozas i la tonyina mig crua i caramelitzada.

Mentre sopàvem vèiem com anava entrant gent per demanar taula improvisadament o amb reserva. De la major part en Lin coneixia el nom: Hola Manoli, choca esa! Qué tal Marina, cuánto tiempo! Hombre Diego, me alegro de verte! Cómo está tu familia?

Vàrem riure, el Llibert i jo, i li vaig dir:

- Veus com se sap els noms de tothom? És llest: Manoli, Diego, Marina, Jèssica…

- Sí mama, és que són noms habituals, fins i tot el teu és un nom normal, no habitual però sí normal. No com el meu, que no és ni habitual ni normal!

- Doncs és un nom preciós, i encara ho és més per la seva història.

- Sí, ja, ja sé… que eren els esclaus romans que alliberaven.

- No, no. Pel motiu per com te’l vam posar. Va ser el mateix dia que vaig saber que estava embarassada, el juny del 2006. Vam anar al Jamboree a veure actuar el Llibert Fortuny, que és un dels millors saxofonistes de jazz contemporani.

- Mama, em parles dels llocs com si jo els conegués… Jamboree? Què és això?

- Doncs allà a la plaça Reial, una sala molt petitona de jazz. De les poques que queden, abans que hi hagués tants guiris. Primer vam sopar al Santa Mònica, que ja no existeix tampoc. Aquella nit vam tenir sort, hi vam anar amb el Xiqui i la Gemma, i el Llibert va tocar de manera improvisada amb altres jazzistes americans que estaven aquells dies per Barcelona. Quan van acabar el concert el Llibert va venir a saludar la Gemma, que me’l va presentar. El vaig felicitar i li vaig dir que estava en estat i que si tenia un nen li posaria Llibert com ell. Llavors encara no sabia que en seríeu dos, però el teu nom ja estava decidit.

El meu fill no estava per a sentimentalismes i es va quedar amb allò dels guiris i em va voler rebatre. És a l’edat de fer-ho, l’edat del no i de protestar. Va agafar el telèfon per dir-me que no era cert que ara hi hagués molts més turistes que llavors, quan encara havia de néixer. I va començar a mirar estadístiques. I em va parlar de Roma, París i Londres i de xifres encara més grans de turistes que aquí. Si segueix així tindrà arguments per a tot. Després vàrem compartir un gelat de te verd. Espero que quan tingui la meva edat recordi el Llibert Fortuny i una sala de jazz emblemàtica que em va inspirar el seu nom una primavera del 2006.

El saxofonista Llibert Fortuny es va graduar Suma Cum laude a la Berklee College of music de Boston