notes mentre llegeixo el diari 1965-1977 de josep iborra (I)

El món dels somnis és recurrent en l’obra de Josep Iborra. Llegeixo el seu Diari 1965-1977. No la història del somni en si, sinó el fet de qüestionar-se els motius, quina part de nosaltres resta en ells, i quina -la majoria- ens domina l’estat oníric. És a dir, allò que nosaltres no podem dominar conscientment però que ens capta l’atenció perquè hi volem trobar quins motius s’amaguen al darrere. N’hi ha? És una part del jo que se’ns escapa?

“Tota la realitat del somni és un pur miratge”, diu en un dels passatges de l’any 1970. Per això quan veiem els somnis amb tanta claredat els recordem i expliquem sense por d’avergonyir-nos. Ens hi recreem en els detalls, per molt surrealistes que siguin les escenes. Riem o els expliquem per treure’ns aquell patiment i angoixa en què ens ha tingut mentre dormíem.

Pensament filosòfic, obert, imbuït per la ciència, i això m’agrada molt d'ell. Un humanista amb mirada científica. Així com Carl Sagan era un científic amb mirada humanista que tractava d’explicar els nostres origens en relació amb l’Univers.

Somric. Les casualitats en la lectura amb la vida són imprevisibles i infinites. El 10 d’agost del 1967 escriu sobre el lligam entre natura i cultura arran d’un article de Tel Quel i apunta: “quan Wilde deia que la naturalesa imita l’art, afirmava una gran veritat". Més endavant, el gener del 1970, tornarà a citar l’irlandés sobre aquesta mateixa idea. Tinc a la meva biblioteca El arte del ingenio de l’Oscar Wilde en què fa aquesta cita, però no només això, la tinc subratllada i vaig escriure un relat el setembre del 2020, Grossiennes, que l’inicio amb aquesta idea del Wilde.

El parlament de Londres amb boira del Claude Monet

Penso en la crisi dels 40 quan Josep Iborra tot just en té 40 en un apunt del setembre del 1969. Es troba a l’equador de la vida i es pregunta si hi ha més futur. Veient una impossibilitat, com si als 40 ja ho haguéssim fet tot. Té un relat magnífic que jo he titulat El rellotge, anotat a mà el gener del 1970, que gira al voltant d’aquesta qüestió. Com un rellotge aturat, ni endavant ni endarrere, així se sent, expectant a que alguna cosa dins seu el faci reaccionar. El relat és preciós. És curiós com canvia la percepció de l’edat, els 40 al 1969 no eren el mateix que els 40 avui. Tot i que la crisi vital i existencial segueix arribant-nos d’igual manera.

Tinc tantes notes als marges que m’és impossible exposar-les totes. I més que me’n sorgiran perquè és un llibre de molt àmplia visió i complet. Aniré anotant pensaments que em sorgeixin aquesta tardor a mesura que el llegeixi.

All rea