els fabelman

Divendres vaig veure la darrera pel·lícula del Steven Spielberg, The Fabelmans, la més personal del director nord-americà, dit per ell mateix a l’inici de la reproducció del film. És una història autobiogràfica en què ens explica els seus inicis en el cine, i com ja de ben petit se sent atret per voler explicar històries a través de la seva mirada. És la seva mare (la Michelle Williams a la pantalla) qui l’encoratja i l’anima perquè agafi la càmera casolana del seu pare i comenci a filmar com un joc. Devia tenir uns nou anys quan va començar a filmar i ja no va deixar de fer-ho, malgrat que el pare no veia amb molt bons ulls que es dediqués a una professió sense abans passar per la universitat. En realitat crec que l’Spielberg inventa una excusa en aquest film per explicar-nos la història de la seva mare, una dona amb gran talent i una extraordinària formació musical. Va ser, i així ens ho diu a la pel·lícula el tiet d’aquesta, una concertista de piano frustrada. Encapsulada per les circumstàncies personals, dedicada al marit i als fills, i portant una vida que no la deixava ser ella mateixa. Acabarà anant al psiquiatra. No vaig més enllà per no fer espòiler, però el director posa expressament el focus en aquest personatge i no és debades. Té tant pes el que li va passar a la mare del protagonista que els anys 60 l’escriptora Betty Friedan va fer-ne un llibre que va ser premiat amb el premi Pulitzer d’assaig. Es tracta de La mística de la feminitat, un llibre que ja he comentat en diverses ocasions. Centenars de milers de dones als Estats Units durant els cinquanta i els seixanta es van veure abocades al “Malestar que no té nom”, dones amb una bona formació universitària que van renunciar a un plantejament de vida propi per dedicar-se exclusivament a fer de mestresses de casa. Moltes van acabar alcoholitzades o embogides, com l’alter ego de la mare del Steven Spielberg. Tot i que als Fabelman ja es mostra una dona amb una personalitat genialoide, intueixo que a la vida real encara ho era més. I es veu molt bé com es debat entre el que la societat espera d’un matrimoni feliç, com ella vol fugir de tot allò i l’enorme patiment que li crea fins que pren una determinació. Estic molt contenta d’haver llegit fa anys La mística de la feminitat, un llibre amb el què vaig aprendre moltíssim i que planteja qüestions que encara ara ens afecten, no només a les dones, sinó també als homes. No sé si l’Steven Spielberg l’ha llegida, però a mi m’ha suggerit aquesta lectura de la seva pel·lícula, que recomano molt.

la història del ratolí sobre el citroën

Aquesta és la tercera vegada en què surt un ratolí en una de les meves històries. La cosa és així perquè per molta angúnia que em facin, aquests rosegadors coexisteixen amb nosaltres els humans, però tenen mala fama i viuen tan amagadets que quan apareix un de forma inesperada passa el que explicaré ara. 

Estava a punt de marxar a Cardedeu per a una lectura que feien d’un dels meus relats a la biblioteca del poble. Em vaig mudar amb un vestit de punt verdós, les sabates noves de saló de la Clarks i la colònia amb olor de coco al coll quan va sonar el mòbil, era la meva germana Vanessa i vaig agafar-lo.

• Hola! Què fas?

• Doncs ara mateix anava a sortir. Deixo els nens a l’handbol i vaig cap a Cardedeu, per allò de la lectura.

• Ja, que puc venir jo? O no?

• Sí, sí, és clar, vine. La Blanca també vindrà. És a quarts de set, entre que deixo els nens i vaig cap allà ja gairebé serà l’hora. Costa molt de trobar aparcament, saps on és?

• No, no ho conec.

• A la carretera general que creua Cardedeu arriba un moment en què et trobes amb dos semàfors davant l’auditori, un que va recte cap a Llinars i l’altre que gira cap a l’esquerra, doncs has de tirar per aquest i aparques per allà si pots, és zona vermella.

• Ah val. AIIIIIIIIIII!!!! (la sento que xiscla i fa fortes rebufades). AIII, AIIII!

• Què? Què passa?

• Que m’acaba de caure un ratolí al vidre del cotxe! AIII. UF, UF.

• Cooom? Però està viu?

• Sí. Ui, ara està quiet, a veure si s’ha mort. Ui,ui. Mira ara t’envio una foto. Ai, no, pobret! AIIII, que se’m fica per aquí, a veure si se’m colarà a dins del cotxe! (De cop li sento la veu enllaunada).

• Vani, he d’anar tirant que se’m fa tard, ens veiem després, eh?

• Sí, sí. 

La vaig deixar rebufant. Vaig penjar el telèfon i vaig veure la foto del whatsApp. Allà estava el ratolinet, entre el capó del cotxe i el netejaparabrises, arraconat i amb els ulls tancadets fort, com pregant que ningú li fes mal. Vaig comentar l’anècdota als meus fills mentre els portava a l’entrenament. Tenia aspecte de fura. No, no en som experts, però un ratolí amb aquella fama d’anguniosos que tenen no podia ser tan mono com aquell de la foto. 

A la biblioteca van llegir La llum de la malenconia, un conte de ficció que recordava haver escrit però no amb tant de detall com el d’ahir. Sí, era un dels que havia publicat al recull No és cap espòiler, és la vida. La inspiració creadora és tan present i tan irracional que anys després pot jugar males passades a la memòria. Una vegada, el meu amic Raúl Hoces m’explicava que un amic seu, en una juguesca, va posar-li textos de varis escriptors sense dir de qui eren perquè n’endevinés l’autoria i va encertar-los tots excepte un que era d'ell. Es va quedar pensatiu molta estona fins que va desistir. “De debò? No m’ho puc creure! Si és teu!” Li va dir l’amic. Era un fragment d'Un patio común, una novel·la seva. 

Després de respondre als assistents algunes preguntes que em van fer sobre el relat i d’interessar-se per mi com a autora vaig donar les gràcies, ens vam acomiadar i vam anar a fer un entrepà en un bar a la vora del camp de futbol de Cardedeu. Ja havíem oblidat el ratolí i la lectura que van fer del relat i la meva germana i la Blanca s’havien endinsat en noms de persones a qui feia gairebé quaranta anys que no veien. Ara tenien una foto del perfil del whats. Que si aquest abans era rodonet, que si ara no l’hagués reconegut. Que si aquest altre va repetir tercer d'E.G.B., que si a aquest se li va morir un germà, que si aquesta s’ha separat, que si l’altra sempre sempre té un somriure al rostre. I d’aquí a les hipoteques, que també formen part de les nostres vides, com els ratolins. I com la meva germana va treure el tema i la meva amiga treballa en un banc, vam acabar la trobada amb una sessió comprimida d’economia i finances. Literal. 

Ja era l’hora d’acomiadar-se. Feia molt de fred. 

• Mira! Veus? - la Vanessa em va senyalar el sostre del cotxe - Mira, es veu on ha caigut el ratolí, aquí, aquí.

Una silueta perfecta del rosegador estava dibuixada sobre el sostre del seu Citroën. El nas, el cap, el cos més ample i la llarga cua. Havia caigut d’un arbre sobre el seu cotxe aparcat quan va deixar el nen al pavelló. 

• I mira, mira! Es veuen les potetes al vidre. Si és que he escoltat un BUM! I pensava, ja s’ha cagat algun ocell, però jolín, un ocell gran! I després he vist com lliscava el ratolí pel vidre. I s’ha quedat aquí quiet i encongit. Si després m’ha fet molta pena. 

• I al final l’heu tret?

• Si, estava parlant amb una mare però ella m’ha dit, “aiii, jo no t’ajudo, eh? Mira, allà està el Fabri, digues-li a ell!”. I hem obert el netejaparabrises i amb l’ajuda d’una branqueta l’ha empès i ha baixat. Ha marxat per l’acera però encara una mica estabornit del cop.