els fabelman

Divendres vaig veure la darrera pel·lícula del Steven Spielberg, The Fabelmans, la més personal del director nord-americà, dit per ell mateix a l’inici de la reproducció del film. És una història autobiogràfica en què ens explica els seus inicis en el cine, i com ja de ben petit se sent atret per voler explicar històries a través de la seva mirada. És la seva mare (la Michelle Williams a la pantalla) qui l’encoratja i l’anima perquè agafi la càmera casolana del seu pare i comenci a filmar com un joc. Devia tenir uns nou anys quan va començar a filmar i ja no va deixar de fer-ho, malgrat que el pare no veia amb molt bons ulls que es dediqués a una professió sense abans passar per la universitat. En realitat crec que l’Spielberg inventa una excusa en aquest film per explicar-nos la història de la seva mare, una dona amb gran talent i una extraordinària formació musical. Va ser, i així ens ho diu a la pel·lícula el tiet d’aquesta, una concertista de piano frustrada. Encapsulada per les circumstàncies personals, dedicada al marit i als fills, i portant una vida que no la deixava ser ella mateixa. Acabarà anant al psiquiatra. No vaig més enllà per no fer espòiler, però el director posa expressament el focus en aquest personatge i no és debades. Té tant pes el que li va passar a la mare del protagonista que els anys 60 l’escriptora Betty Friedan va fer-ne un llibre que va ser premiat amb el premi Pulitzer d’assaig. Es tracta de La mística de la feminitat, un llibre que ja he comentat en diverses ocasions. Centenars de milers de dones als Estats Units durant els cinquanta i els seixanta es van veure abocades al “Malestar que no té nom”, dones amb una bona formació universitària que van renunciar a un plantejament de vida propi per dedicar-se exclusivament a fer de mestresses de casa. Moltes van acabar alcoholitzades o embogides, com l’alter ego de la mare del Steven Spielberg. Tot i que als Fabelman ja es mostra una dona amb una personalitat genialoide, intueixo que a la vida real encara ho era més. I es veu molt bé com es debat entre el que la societat espera d’un matrimoni feliç, com ella vol fugir de tot allò i l’enorme patiment que li crea fins que pren una determinació. Estic molt contenta d’haver llegit fa anys La mística de la feminitat, un llibre amb el què vaig aprendre moltíssim i que planteja qüestions que encara ara ens afecten, no només a les dones, sinó també als homes. No sé si l’Steven Spielberg l’ha llegida, però a mi m’ha suggerit aquesta lectura de la seva pel·lícula, que recomano molt.