passes accelerades

Dijous passat al matí anava a treballar en cotxe. Travessava Cardedeu quan vaig adonar-me que eren les passes accelerades d’una dona que sortia d’un portal les que marquen el ritme de vida urbà en què es viu als pobles. Després tot eren passes accelerades. Les del noi amb la motxilla a l’esquena que anava fins a l’estació corrent, el pare amb les nenes que caminaven ràpid per l’acera per deixar-les a acollida, la noia que es dirigia al cotxe per anar a treballar com jo a quarts de vuit del matí i el noi que escoltava música i bevia un cafè en got de cartró quan creuava el pas de vianants de davant de l’auditori. Hi havia molta més gent amb passes diligents caminant igual que ho fan els de Barcelona, Sabadell, París o Frankfurt a aquelles hores, perquè com vaig dir un dia en un poema “ens engoleixen les hores/Contractes a canvi de monedes/Que subtilment ens alimenten/Insomnes sota el tràfec d’un despatx”. El moviment és nerviós, ràpid, agitat, robòtic, breathless, dirien els anglesos. Els pobles pobles ja no existeixen, les nostres passes n’han uniformitzat el paisatge, la manera de viure s’ha globalitzat també. Correm per anar al súper en cotxe. Correm de matins i tornant de tardes per seure al Sol en una terrassa el cap de setmana, amb un vermut i unes xips. La pausa justa per tornar a agafar embranzida. Deixo això en Stand-by, segurament d'aquí uns anys em semblarà que aquella dona sortint del portal ho feia lentament. El temps menjant-se el temps.