memòries del vivero

Va ser quan tenia uns dotze anys. Vàrem estiuejar alguns anys a Sitges, perquè la tieta Cèlia hi tenia el dúplex del carrer de l’Aigua, un àtic amb dues grans terrasses, una de les quals donava al mar. Abans dels baixos havia tingut el dúplex. Hi anàvem la meva germana Vanessa i jo amb la meva mare. Sempre amb molt de sigil perquè la tieta tenia por que s’assabentés en Jacques, el seu marit francès, per allò dels gelos que he dit abans, no pas perquè l’apartament l’hagués pagat ell. Amb la cosa de la seva sordesa no va treballar mai. També hi solia venir alguns dies el tiet Alejandro, el germà gran de la meva mare i la Cèlia. Ara m’adono com de moderna que era la meva mare, perquè hi anava sense el meu pare, ves a saber si com un pacte de parella o perquè ella va decidir-ho així. Més aviat em decanto per aquesta última opció. Era una dona d’armes tomar i, tot no, però alguna cosa he heretat d’ella del seu fort caràcter. Torno als fets. Ens portem dos anys i mig amb ma germana Vanessa, i aquell estiu ella estava a punt de fer els quinze. Recordo això com un fotograma dels vuitanta. Estàvem a la cala Cova, la que hi ha baixant del restaurant El Vivero, sempre anàvem allà. Al matí ma mare es prenia un cafè amb gel, i portava uns entrepans en uns panets de viena que havia fet de formatge camembert o bé de salmó fumat i algun préssec d’aigua que comprava a la fruiteria que feia cantonada sortint del carreró on hi tenia l’apartament la tieta. Encara hi és la fruiteria, hi vaig passar aquest estiu amb els meus fills i em vaig posar a bramar allà mateix de tants records que em venien amb la meva mare. Després del cafè baixàvem a la caleta per unes escales de fusta i ens hi estàvem fins l’hora de dinar. Llavors pujàvem altre cop al Vivero, a la terrassa que donava just davant del mar, i ma mare sempre demanava uns musclos al vapor i calamars a la romana amb unes patates fregides però de les de debò. L’estrella eren les salses, se’m feia la boca aigua: la maionesa i la romesco, que servien en unes salseres d’acer inoxidable. I per beure ma mare prenia un Pernod amb gel. I aigua, sempre ho rebaixava amb aigua. Com si fos la Brigitte Bardot però en morena. Vaig intentar provar-lo no fa gaire i no vaig poder. El cas és que aquell dia en concret jo estava a la sorra i ma mare ja s’havia banyat, també. Feia top-less ella. I jo que estava en l’edat de la vergonya portava un banyador d’una peça que ella em feia treure. “Vols fer el favor de treure’t això! Si tothom té el mateix, més gran o més petit, no sé per què has de tenir vergonya!” I em tirava el banyador avall. A dalt de la cala hi havia les plantes autòctones que protegien el penya segat i pel damunt, l’acera que baixava fins a la platja de Sant Sebastià. Era al davant d’on estava la Guàrdia Civil. Va ser d’allà dalt d’on van venir els crits: Mamaaa! I vam mirar amunt. Era la meva germana Vanessa amb la seva amiga Mercè, que havia vingut amb ella a passar uns dies a Sitges. “Mamaaa, que marxem!” “Com? Com que marxeu? A on?”. “A Montmeló, marxem amb tren!” Jo no sé si ma germana recordarà aquell episodi, però jo sí. El disgust que va agafar ma mare en aquell moment de rebel·lia de la meva germana va ser molt gros. Que si què t’has cregut, que si pobre de tu, que si ja veuràs quan arribi a casa! En fi, que la meva germana i la seva amiga van marxar perquè ma mare no les deixava anar a la discoteca i semblava que s’avorrien. Però estaven en aquella edat que ja no les podies frenar, perquè prenien decisions i tenien peus i cames i cos per poder marxar lliures malgrat caure en l’error. Després va arribar algun estiu més, pocs, en què vaig tornar-hi a anar però sense la Vanessa, que ja tenia nòvio. No recordo què va passar en tornar a casa. Probablement res. Amb vuit fills que va tenir, “pararé boja, al final! La que fotrà el camp seré jo! Sempre s’ha d’estar patint, quan no és l’un és l’altre.”, deia sempre. I ara l’entenc.

La meva mare davant del Frankfurt Roca a mitjans dels 80