les flors i el gest

No recordo l'últim cop que em van regalar flors, però sí que em feia molta il·lusió que m'en regalessin. No era la seva olor, ni el color, la seva frescor ni el preu. Era gest. La seva puresa i la meva innocència. La conservaré encara? O l'hauré perdut amb el pas dels anys? Les margarides blanques eren les meves preferides. No era el preu, ni l'olor, ni la seva frescor. És la puresa del gest. L'amor.

les meves lectures del 2021

Vaig començar l'any literàriament parlant amb la revisió del meu assaig Llegint Bukowski, i no és que preveiés que aquest seria un any de poques lectures, senzillament em vaig deixar endur per les ganes. L’altre dia parlant amb el Raúl Hoces, company de Freudenberg i també escriptor, em comentava que portava llegits 32 llibres en el que portem d’any. No és un farol, és un lector voraç, qui em va descobrir Bukowski i Fante i la Zadie Smith. Calculo que en el mes i sis dies que queden d’any, en llegirà entre tres o quatre més. Com que conversàvem, vaig voler fer un repàs del que havia llegit jo, que intuïa poc, perquè dels darrers quatre anys aquest és l’any que he llegit menys (obra sencera, s’entèn). Vaig començar amb la fantàstica Virginia Woolf i el seu assaig Viajes y Viajeros, súper ben traduïda per la Marta Pessarrodona. Vaig seguir amb dues novel·les curtes de la Natàlia Ginzburg, Valentino i Sagitari, una escriptora que té molta classe i veracitat escrivint i a qui vaig arribar gràcies a l'escriptor Toni Mollà. Vaig seguir amb la relectura de L’agulla daurada de la Montserrat Roig, que em va regalar el meu ex un Sant Jordi de fa cinc anys. La recordava més dura la primera vegada, però és igualment esplèndida. També amb Plens de vida del John Fante, una de les poques novel·les que em faltaven per llegir d’ell. Vaig plorar de riure, malgrat la decadència que relata del seu pare, ja vell, a la història autobiogràfica. Després una novel·la coral del meu amic Raúl, Un patio común, brillant i hilarant història d’un barri obrer de la perifèria barcelonina. Espero amb deler el seu següent llibre. El Llano en Llamas del Juan Rulfo me’l vaig comprar per Amazon després de veure un documental sobre ell que va rodar el seu fill, em venia de gust tornar a llegir l’autor de Pedro Páramo. És Mèxic en estat pur, tot i que confesso que no és el tipus de literatura que més m’agrada. A casa de ma mare va aparèixer del no res Hijo de Satanás del Charles Bukowski, no se sap de qui ni com, però me’l vaig apropiar i vaig gaudir els seus relats a estones a la platja. No cal que us digui que em van agradar molt. Ja només falten dues lectures: el poemari del Miquel Martí i Pol Els bells camins, que vaig agafar a l’estiu perquè m’agrada llegir-lo quan la quotidianitat m’aclapara. Per a mi és com fer un reset. I finalment l’assaig de la neuròloga Rita Levi-Montalcini Atrévete a saber, un compendi sobre neurologia, ètica i la seva filosofia de vida explicat de manera molt entenedora i que va repassar poc abans de morir amb 102 anys. A aquesta vaig arribar-hi gràcies al professor Xavier Guillamet, en un curs que vaig ver a la Cambra de Comerç de Barcelona. Totes les he llegit en paper, alguns agafats en préstec a la biblioteca i estic infinitament agraïda a tots els que em van descobrir aquests autors perquè la meva mirada s'ha anat eixamplant, que és com dir el meu món. 

yuli

Aquest passat estiu va venir a actuar al Liceu una de les millors ballarines del món, la Natalia Ósipova. Vaig llegir una entrevista que li van fer a La Vanguardia en motiu de la seva actuació a Barcelona i vaig entrar a la pàgina del Liceu on hi havia un vídeo de la russa assajant Giselle a la Royal Opera House. Era la ballarina principal del National Ballet de Londres, i amb ella hi sortia també actuant el primer ballarí de la companyia. Em va cridar l’atenció veure un noi negre interpretant l’Albrecht, l’amant de la Giselle a l’obra. Vaig identificar de seguida un accent cubà en les seves declaracions en anglès i vaig veure el seu nom a la pantalla: Carlos Acosta. No vaig trigar ni dos minuts en googlejar el seu nom, volia veure’l ballar. Em va encantar trobar-me’l fent de corsari, igual que el Rudolf Nureyev trenta anys abans en el mateix escenari de la Royal Opera House. Semblen escultures de Miquel Àngel flotant en l’aire i caient delicadament com plomes. En un extens documental dividit en dues parts, vaig veure'l parlant dels seus inicis com a ballarí: “jo no volia ser ballarí, volia jugar a futbol, em passava els dies al carrer amb les bandes que ballaven break-dance i imitava el Michael Jackson”. Però va ser el seu pare que veient el talent de ballarí del nen el va portar fins a L’Havana, a l’edifici del Balet Nacional de Cuba, una de les millors escoles de ballet clàssic del món, on van veure clarament el potencial del Carlos que el va portar fins a les millors companyies de ballet del planeta.

Ahir, sense saber-ho, vaig trobar a Netflix Yuli, una pel·lícula de la Iciar Bollaín basada en la vida del Carlos Acosta, i no em vaig poder alegrar més quan ho vaig veure. De seguida vaig donar-li al play i va superar amb escreix les meves expectatives. És la història del ballarí però amb el transfons de la Cuba castrista i l’època més dura dels balseros que fugien cap als Estats Units, barrejada amb incursions de documental, quan hi surt el Carlos Acosta real en el present amb la seva companyia cubana, creant una performance de la seva pròpia vida amb els seus alumnes. Després, en un flash-back cap a la seva infantesa, es relata la pobresa en què vivien els cubans, el fort caràcter del seu pare, un camioner que s’enorgulleix de les seves arrels esclaves i és aquest també, no només un relat personal sinó la història en majúscules amb què es va crear l'illa del Carib. Aquest passatge em va agradar especialment perquè és la cara oculta, el vessant que no es mostra als turistes que van a Cuba a buscar oci o prostitució. Destacaria la gran actuació del Keyvin Martínez, el ballarí que fa de Carlos Acosta de jove, també ballarí del Balet Nacional de Cuba i que actualment viu a Barcelona. Jo que sóc de llàgrima fàcil he plorat al final de la pel·lícula, emotiva i narrativament molt ben construïda. M’ha encantat.

las literatas

Santiago de Compostel·la, març del 1880

Feia deu anys que la Rosalía de Castro tenia guardats al calaix uns poemes dedicats íntegrament a les dones dels mariners i emigrants gallecs que marxaven cap a Cuba, quedant soles amb les seves criatures, al capdavant de la família i condemnades a la pobresa i la doble tasca de les feines al camp i la casa. Conservo un d'aquests poemes al meu canal de Youtube que vaig recitar fa anys.  

És en aquesta data del 1880 que l’escriptora fa el pròleg en gallec del poemari Follas novas -com ho són també tots els versos del calaix i que li encomanen publicar corre-cuita. És en aquest pròleg on sobta trobar-te una veu tan natural, gens forçada i molt contemporània, del tot diferent a la Rosalía poeta, a qui sí pesa el pas del segle i mig des que va escriure aquells versos -en el sentit estilístic-. S’enorgulleix de la seva llengua sense complexes: “no us penseu que escric en gallec perquè parlo de coses humils, no. Les multituds dels nostres camps trigaran en llegir aquests versos, però és per ells i per a ells que han sigut escrits.” Sobre el temps i la manera en què es viu aleshores, apunta: “Máis de dez anos pasaron -tempo casi-que fabuloso a xusgar pol-a prêsa con que hoxe se vive- desque á mayor parte d’estos versos foron escritos”. He somrigut en llegir-ho. No és la mateixa sensació que tenim ara, 141 anys després? Un sempre té la impressió que se l’engoleix el present. És només en la distància -física i temporal- que podem valorar els aconteixements importants de les nostres vides.

Airbus A380, sobrevolant la Península Aràbiga, maig del 2019

Tan bon punt vam aterrar vaig escriure un relat d’aquell vol de tornada des de Dubai amb la Montse Romero. Portàvem una hora i escaig de vol quan em vaig col·locar els auriculars i em vaig posar a veure The Wife, una pel·lícula protagonitzada per la Glenn Close i el Jonathan Pryce en què interpreten una parella d’escriptors, reconegut ell fins al punt que li atorguen el Nobel de Literatura. La qüestió resideix en què no és ell qui ha escrit totes les històries per les quals el premien, sinó la seva dona, a la seva ombra tota la vida. És de jove que s’enamora d’ell a la facultat, on ella és la seva alumna més talentosa i ell el seu professor de literatura. La dona renuncia a fer-se un nom propi dins del món de les lletres per enlairar el del seu espòs, a banda d’entreveure’s una llarga llista d’infidelitats per part del fals escriptor. Una dona intel·ligent però abnegada. L’esposa perfecta per a Narcís. No penso que sigui una gran pel·lícula, però amb una trama senzilla i pocs personatges construeix una ficció que bé podria donar-se a la vida real. De fet l’acabes morint-te de la ràbia, més per l’abnegació d’ella que no per la mediocritat d’ell.

Lugo, 1866 (Almanac de Galícia)

Torno 144 anys enrere. Em trobo a les obres completes de l’escriptora de Padrón una carta ficcionada, o literatura epistolar, avançant-se gairebé setanta anys i de manera molt brillant a Les Tres Guinees de la Virginia Woolf. En aquella, l’anglesa s’adreça a un senyor que li pregunta què creu que poden fer les dones per aturar la guerra (la Segona Guerra Mundial en aquell moment), i a partir d’aquí fa una dissertació i reivindicació del dret de les dones a rebre les mateixes oportunitats d’educació i formació per tal de tenir poder de decisió i formar part dels més alts estaments de la societat. 

Virgínia Woolf l'any 1931 a Londres

Aquesta carta de la Rosalía de Castro és molt més breu, però no menys efectiva, perquè si una cosa trobo que té la Rosalia assagista és la seva veu tan punyent, tan clara i directa, una veu que difícilment es troba avui dia, que passa pel sedàs de l’autocensura abans de sortir a escena. Les xarxes virtuals hi tenen molt a veure en això, però aquest no és el meu assaig d’avui.

La carta se la dirigeix una escriptora a una altra escriptora, on li exposa obertament la seva gelosia professional i al mateix temps se solidaritza amb ella per ser dona i escriptora. Un tema recurrent a la literatura feminista tractat per grans narradores (M.Roig, V.Woolf o Z.Smith, són algunes de les quals em vénen al cap). Li recomana que no publiqui res i que tot allò que escriu s’ho quedi per a ella “que sea un secreto entre el cielo, tu y yo”. Íntima i delicada. I després es plany de la gran quantitat d’escriptors i publicacions que hi ha al mercat (dolents la majoria, diu). Una qüestió en constant debat en el món editorial actual i ja veieu, l’any 1866 estaven en el mateix punt. Per descriure-ho fa una comparació d’inqüestionable poeta: “Todos escriben y de todo. Las musas se han desencadenado. Hay más libros que arenas tiene el mar, más genios que estrellas tiene el cielo y más críticos que hierbas hay en los campos”. Després prosegueix dient -sorpresa- que molts han fet de l’exercici de la crítica un ofici, no deixant-los en molt bona posició. Més de seixanta anys després la Virginia Woolf reflexionaria sobre els crítics literaris en el seu assaig Leer o no leer, que vaig tractar molt especialment en la meva publicació titulada Sobre els afectes a la vida i la lectura. Encara no m’he topat amb un text de l’anglesa en què citi la gallega, però qui sap si no l’hauria llegit? Totes dues comparteixen una mirada gairebé bessona en la seva percepció literària. Las literatas són vistes com el diable per la societat, especialment la masculina (i em retorna aquí l’assaig de Les tres guinees que escriurà la londinenca setanta anys després). Pocs seran els que reconeguin el talent d'una bona escriptora i si algun col·lega ho fa diran llavors que és el seu marit qui escriu i ella qui signa, mai a l'inrevès, afirma. I és en aquest passatge que he recordat The Wife. Las literatas és el títol d’aquesta carta, on fa una acèrrima defensa a la llibertat d’expressió i creació femenina, una crítica a aquells que veuen amb mals ulls el sentit crític d’una dona i encara més, d’una dona d’una aldea gallega com ho era la Rosalía de Castro, tot i que en la carta és la Nicanora, el seu alter ego que m’evoca molt al Bandini del John Fante. Una neo romàntica? Jo diria que una dona extremadament avançada al seu temps amb una profunda sensibilitat i un bagatge intel·lectual que traspassava fronteres. Al final de la missiva i com un apèndix l’escriptora ancla el lector creant-li el dubte de si allò és realitat o ficció, perquè fa veure que la carta se l’ha trobat un dia caminant pel carrer. Una mestra en l’art de la narració:

“Paseándome un día por las afueras de la ciudad, hallé una pequeña cartera que contenía esta carta. Parecióme de mi gusto, no por su mérito literario, sino por la intención con que ha sido escrita, y por eso me animé a publicarla. Perdóneme la desconocida autora esta libertad, en virtud de la analogía que existe entre nuestros sentimientos”.

Rosalia de Castro

Aquest escrit se’l dedico a la Pepita Collazo, fervent amant de la Rosalía, qui me la va descobrir i transmetre farà més de vint anys.