yuli

Aquest passat estiu va venir a actuar al Liceu una de les millors ballarines del món, la Natalia Ósipova. Vaig llegir una entrevista que li van fer a La Vanguardia en motiu de la seva actuació a Barcelona i vaig entrar a la pàgina del Liceu on hi havia un vídeo de la russa assajant Giselle a la Royal Opera House. Era la ballarina principal del National Ballet de Londres, i amb ella hi sortia també actuant el primer ballarí de la companyia. Em va cridar l’atenció veure un noi negre interpretant l’Albrecht, l’amant de la Giselle a l’obra. Vaig identificar de seguida un accent cubà en les seves declaracions en anglès i vaig veure el seu nom a la pantalla: Carlos Acosta. No vaig trigar ni dos minuts en googlejar el seu nom, volia veure’l ballar. Em va encantar trobar-me’l fent de corsari, igual que el Rudolf Nureyev trenta anys abans en el mateix escenari de la Royal Opera House. Semblen escultures de Miquel Àngel flotant en l’aire i caient delicadament com plomes. En un extens documental dividit en dues parts, vaig veure'l parlant dels seus inicis com a ballarí: “jo no volia ser ballarí, volia jugar a futbol, em passava els dies al carrer amb les bandes que ballaven break-dance i imitava el Michael Jackson”. Però va ser el seu pare que veient el talent de ballarí del nen el va portar fins a L’Havana, a l’edifici del Balet Nacional de Cuba, una de les millors escoles de ballet clàssic del món, on van veure clarament el potencial del Carlos que el va portar fins a les millors companyies de ballet del planeta.

Ahir, sense saber-ho, vaig trobar a Netflix Yuli, una pel·lícula de la Iciar Bollaín basada en la vida del Carlos Acosta, i no em vaig poder alegrar més quan ho vaig veure. De seguida vaig donar-li al play i va superar amb escreix les meves expectatives. És la història del ballarí però amb el transfons de la Cuba castrista i l’època més dura dels balseros que fugien cap als Estats Units, barrejada amb incursions de documental, quan hi surt el Carlos Acosta real en el present amb la seva companyia cubana, creant una performance de la seva pròpia vida amb els seus alumnes. Després, en un flash-back cap a la seva infantesa, es relata la pobresa en què vivien els cubans, el fort caràcter del seu pare, un camioner que s’enorgulleix de les seves arrels esclaves i és aquest també, no només un relat personal sinó la història en majúscules amb què es va crear l'illa del Carib. Aquest passatge em va agradar especialment perquè és la cara oculta, el vessant que no es mostra als turistes que van a Cuba a buscar oci o prostitució. Destacaria la gran actuació del Keyvin Martínez, el ballarí que fa de Carlos Acosta de jove, també ballarí del Balet Nacional de Cuba i que actualment viu a Barcelona. Jo que sóc de llàgrima fàcil he plorat al final de la pel·lícula, emotiva i narrativament molt ben construïda. M’ha encantat.