las literatas

Santiago de Compostel·la, març del 1880

Feia deu anys que la Rosalía de Castro tenia guardats al calaix uns poemes dedicats íntegrament a les dones dels mariners i emigrants gallecs que marxaven cap a Cuba, quedant soles amb les seves criatures al capdavant de la família i condemnades a la pobresa i la doble tasca de les feines al camp i la casa. Conservo un d'aquests poemes al meu canal de Youtube que vaig recitar fa anys.  

És en aquesta data del 1880 que l’escriptora fa el pròleg en gallec del poemari Follas novas. És en aquest pròleg on sobta trobar-te una veu tan natural, gens forçada i molt contemporània, del tot diferent a la Rosalía poeta, a qui sí pesa el pas del segle i mig des que va escriure aquells versos - pes en el sentit estilístic-. S’enorgulleix de la seva llengua sense complexes: “no us penseu que escric en gallec perquè parlo de coses humils, no. Les multituds dels nostres camps trigaran en llegir aquests versos, però és per ells i per a ells que han estat escrits.” Sobre el temps i la manera en què es viu aleshores apunta: “Máis de dez anos pasaron -tempo casi-que fabuloso a xusgar pol-a prêsa con que hoxe se vive- desque á mayor parte d’estos versos foron escritos”. He somrigut en llegir-ho. No és la mateixa sensació que tenim ara, més de 140 anys després? Un sempre té la impressió que se l’engoleix el present. És només en la distància que podem valorar els aconteixements importants de les nostres vides.

Airbus A380, sobrevolant la Península Aràbiga, maig del 2019

Tan bon punt vam aterrar vaig escriure un relat d’aquell vol de tornada des de Dubai amb la Montse Romero. Portàvem una hora i escaig de vol quan em vaig col·locar els auriculars i em vaig posar a veure The Wife, una pel·lícula protagonitzada per la Glenn Close i el Jonathan Pryce en què interpreten una parella d’escriptors, reconegut ell fins al punt que li atorguen el Nobel de Literatura. La qüestió és que no és ell qui ha escrit totes les històries per les quals el premien, sinó la seva dona, a la seva ombra tota la vida. És de jove que s’enamora d’ell a la facultat, on ella és la seva alumna més talentosa i ell el seu professor de literatura. La dona renuncia a fer-se un nom propi a dins del món de les lletres per posar de relleu el del seu espòs, a banda d’entreveure’s una llarga llista d’infidelitats per part del fals escriptor. Una dona intel·ligent però abnegada. Per què? Aquells silencis sobstinguts que guarda ella, aquell patiment té sentit?

Lugo, 1866 (Almanac de Galícia)

Torno 144 anys enrere. Em trobo a les obres completes de l’escriptora de Padrón una carta ficcionada en què s'avança uns setanta anys i de manera brillant a Les Tres Guinees de la Virginia Woolf. En aquella obra l’anglesa s’adreça a un senyor que li pregunta què creu que poden fer les dones per aturar la guerra (la Segona Guerra Mundial en aquell moment), i a partir d’allà fa una dissertació sobre el dret de les dones a rebre les mateixes oportunitats d’educació i formació que els homes per tal de formar part dels més alts estaments de la societat. 

Virgínia Woolf l'any 1931 a Londres

En aquesta carta la Rosalía de Castro adopta un to molt punyent, clar i directe, una veu que difícilment es troba avui, perquè passa pel sedàs de l’autocensura abans de sortir a escena. Una autocensura que té a veure amb l'aire naïf amb què s'expressen les persones a les xarxes socials. 

La carta se la dirigeix a la seva amiga Eduarda, una altra escriptora, i li exposa obertament la seva gelosia professional, al mateix temps que se solidaritza amb ella per ser dona i escriptora. Aquest és un tema recurrent en la literatura feminista tractat per grans narradores (M.Roig, V.Woolf o Z.Smith, són algunes de les quals em vénen al cap). La Rosalía (Nicanora al relat) li recomana que no publiqui res i que tot allò que escriu s’ho quedi per a ella “que sea un secreto entre el cielo, tu y yo”.  Més tard es plany per la gran quantitat d’escriptors i publicacions que hi ha al mercat (dolents la majoria, diu). Una qüestió en constant debat en el món editorial d'abans i d'ara, com veieu a l’any 1866 estaven en el mateix punt, diu: “Todos escriben y de todo. Las musas se han desencadenado. Hay más libros que arenas tiene el mar, más genios que estrellas tiene el cielo y más críticos que hierbas hay en los campos”. Després prosegueix dient que molts han fet de l’exercici de la crítica un ofici, no deixant-los en molt bona posició. Més de seixanta anys després la Virginia Woolf reflexionaria sobre els crítics literaris en el seu assaig Leer o no leer, que vaig tractar molt especialment en la meva publicació al meu bloc La bústia groga titulada Sobre els afectes a la vida i la lectura. 

Abans del 1941 diria que no existien textos de l'escriptora gallega traduïts a l'anglès, per la qual cosa no crec que la Virginia Woolf l'hagués llegit, però és curiós com totes dues comparteixen una mirada molt similar sobre la literatura. En aquest text de Las literatas de Castro descriu com aquestes són vistes com el diable per la societat, especialment la masculina (i em retorna aquí l’assaig de Les tres guinees que escriurà la londinenca setanta anys després). Pocs seran els que reconeguin el talent d'una bona escriptora i si algun col·lega ho fa diran llavors que és el seu marit qui escriu i ella qui signa, mai a l'inrevès, afirma. És en aquest passatge que he recordat The Wife. Las literatas és el títol d’aquesta carta, on fa una acèrrima defensa de la llibertat d’expressió i creació femenina, una crítica a aquells que veuen amb mals ulls el sentit crític en una dona i encara més, en una dona d’una aldea gallega com ho era la Rosalía de Castro. Una neo romàntica? Jo diria que una dona amb una profunda sensibilitat i un coneixement intel·lectual que traspassava fronteres. Al final l’escriptora ens crea el dubte de si allò és realitat o ficció, perquè fa veure que la carta se l’ha trobat un dia caminant pel carrer. Una mestra en l’art de la narració:

“Paseándome un día por las afueras de la ciudad, hallé una pequeña cartera que contenía esta carta. Parecióme de mi gusto, no por su mérito literario, sino por la intención con que ha sido escrita, y por eso me animé a publicarla. Perdóneme la desconocida autora esta libertad, en virtud de la analogía que existe entre nuestros sentimientos”.

Rosalia de Castro

Aquest assaig li'l dedico a la Pepita Collazo, fervent amant de la Rosalía, qui me la va descobrir i transmetre farà més de vint anys.