sobre els afectes a la vida i la lectura

Tinc Leer o no leer entre les mans, un assaig de l’anglesa Virginia Woolf sobre llibres, lectura i literatura. Vaig començar-lo pel final, doncs no té una estructura ordenada temàticament ni cronològica, i sempre he pensat que si un llibre comença bé pel final el podré continuar pel principi. Manies segurament, però que a mi em funcionen. En aquest final parla dels crítics i ressenyadors literaris, els lectors professionals, i que no surten molt ben parats en el sentit que ja llavors deixa la seva tasca com innòqüa a efectes pràctics de cara als possibles lectors, "els hauríem d’eliminar, doncs?" Es pregunta l’escriptora. Vaig llegir no fa gaire un article de l’Enric Iborra intitulat Escriure per al silenci en què es plantejava una qüestió similar cent anys després d’aquelles paraules de la Woolf, agreujat pel fet del gran volum actual de publicacions i fugacitat d'aquestes. Després hi ha punts que  conflueixen amb aquells de la  seva Habitació Pròpia sobre l’escriptura femenina, "no pot deixar de ser-ho", insisteix tant en un assaig com en l’altre, fent destacar el realisme moral de les escriptores com a punt fort d’aquestes no guiat per cap ideal artístic sinó per la seva comprensió de la vida. 

M’agrada el recurs de la carta que fa servir al penúltim capítol Todo sobre libros, recurs que ja va emprar al seu assaig Les tres guinees, i que li permet donar un to més distès a la seva prosa, tot i que tractant-se de la londinenca no deixa mai de banda una erudició extrema, tant pel contingut com per la manera en què ho expressa. En aquest capítol respon una carta a un seguidor seu (imaginari o no) en què li demana que li escrigui una carta on parli de tot sobre els llibres. S’esplaia en els autors ja morts perquè els vius -diu- no satisfan les demandes dels lectors contemporanis de la seva època. Cita la Jane Austen, Dickens, Carlyle i Macaulay. Després fa un salt per anomenar els més joves i actuals, que apareixen en un llibre que es diu Scrutinies, i que admet no haver llegit encara. Tot i que personalment aposta pels més joves perquè "són més frescos i flexibles" i perquè pensa que s’ha d’apostar pel futur.

Si d’aquí uns anys algú es digna a mirar els llibres que tinc a les prestatgeries en comptes de llençar-los directament a les escombraries hi trobarà novel·les, poemaris, llibres d’història, biografies i assaigs amb moltes pàgines subratllades en retoladors de colors fluorescents. Anotacions de pensaments als marges. Són els meus, i ho porto fent així fins on m’arriba la memòria. SOBRE ELS AFECTES A LA VIDA I LA LECTURA és una d’aquestes anotacions al marge. L’he anotat al llibre de Leer o no leer, en un capítol en què parla d’indiscrecions, i encerclat en blau hi tinc aquest paràgraf de la londinenca. Per coses com aquesta i perquè em va impulsar a escriure Cinc dones de veritat, és que m’agrada tant:

El crític pot ser capaç d’extreure l’essència i gaudir-la amb tranquil·litat, però per a la resta de nosaltres, a cada llibre hi ha alguna cosa -sexe, caràcter, temperament- que, com a la vida, provoca l’afecte o el rebuig; i com a la vida, oscil·la i predisposa; i com a la vida també, amb prou feines pot ser analitzat racionalment.  Virginia Woolf (1882-1941)

 

*Font: Leer o no leer y otros escritos, V.Woolf (Abada editores , 2013)