un bosc de plataners

He entrat en un bosc de plataners. Tots eren igual d'alts i esvelts. Els troncs llisos com afinats amb paper de vidre. Color d'ocre pel vessant del sol de mitja tarda. Verd fulla de tabac pel que mirava cap al Montseny. Crec que tots volien tocar el cel, perquè les primeres branques s'estiraven no abans dels vint-i-cinc metres des de terra. Les onades del mar formen un ritme compassat en els dies calms. L'aire que corria allà a dalt, entre les fulles dels plataners, era com de paper de seda onejant entre les columnes del Partenó. Constant, suau i ferm perquè no queia, perquè no es trencava. No es veu i m'acompanya. La llum que els travessava no feia mal i era la justa per fer créixer uns apagallums que hi havia al sotabosc. No hi ha estació més associada a la natura que la tardor.

truita de ceba i patates

Quan era petita ma mare m’enviava a dos llocs específics per comprar la carn i els ous. Si es quedava sense salsitxes per fer l’entrepà a un client del bar em feia anar corre-cuita a La Pesca, que quedava a uns trenta metres, just a l’acera del davant del bar. Aquella dona eixuta i vídua que era la mestressa va morir fa molts anys. No tenia fills. Per als ous m’enviava a can Planes, només havia de creuar la carretera i enfilar carrer amunt, que feia molta pujada, a tocar del carrer dels pins. Llavors trucava a la porta de la casa, que quedava entre dues cases de poble, i sortia una dona que em feia esperar a la porta mentre me’ls anava a buscar a dintre. Mai m’havia fet passar. Després tornava amb un parell de dotzenes embolicades en paper de diari i lligades amb una goma de pollastre. Aquest era el ritual. La premsa, un cop llegida, servia per embolicar els ous o els entrepans, o bé per deixar-la estesa pel terratzo moll acabat de fregar. I les esperes a la porta de la granja o davant del mostrador de la carnisseria per adquirir consciència de la cadena alimentària i per ajudar els pares en les tasques de la llar. Això era així.

Ara compro uns ous de granja al súper que van de deu en deu a dins d’unes oueres de plàstic dur. El camí que han fet fins allà no el sé, però hi ha caixes i caixes, i del súper on vaig a comprar n’hi ha com a mínim un a cada poble de Catalunya, així que la idea que vinguin d’una granja amb una vintena de gallines no és ni tan sols verosímil. Però alguna cosa de blat potser sí que mengen, perquè els rovells són més taronges que els dels ous convencionals i també més consistents. La compra al súper la fem perquè ens hi porten els cotxes amb què anem a treballar i amb els temps ajustats com anem, ens ve de pas, ens aturem i omplim el carro i el portamaletes un cop o dos per setmana. Però ha perdut tot el romanticisme que tenien les passes que ens duien fins a la lleteria o la granja i tornàvem feliços amb el pot de llet fresca a les mans amb cura que no se’ns vessés. I sobretot s’ha perdut aquella percepció relaxada del temps. Ara tenim més electrodomèstics que ens ho fan tot, o gairebé, però el món laboral, les hipoteques i l’hiperconsumisme amb què estem immersos ens tenen en una espiral de la qual sembla que no podem sortir-ne. Respiro fons i trenco els ous. Set. Els bato i hi aboco les patates i la ceba que havia posat a coure en una paella amb força oli d’oliva verge i un polsim de sal. És important tapar-les i deixar-les a foc lent durant uns tres quarts d’hora aproximadament, així conserven l’aigua que deixen anar i queden tobetes. Amb el foc ben fort i un altre raig d’oli d’oliva hi aboco tota la barreja de l’ou amb les patates i la ceba ja cuites i veuré com l’ou es cou i s’infla ràpidament per tot el voltant de la paella. Vaig redreçant amb una espàtula de fusta la truita perquè l’ou cru s’escoli per sota i es cogui, fins que veig que en queda poc pel damunt i amb un plat una mica més gran que la paella el col·loco cap per avall al seu damunt i la giro. Aquest moviment està al meu cap, ha de ser ràpid perquè l’ou no caigui, i així la torno a posar per la part que està crua a coure uns tres minuts més.

En girar-la de nou, la truita de ceba i patates està perfecta. Rossa, rodona i gruixuda, un pèl sucosa per dintre. Entre setmana, quan ja m’he quedat sense peix fresc o carn, acostumo a fer aquest plat per sopar amb unes llesques de pa amb tomàquet i una amanida d’enciam, tomàquet i bacallà dessalat. Així que demà sense falta he de tornar a la peixateria del súper, que està oberta per les tardes i hi puc anar quan plego de treballar. *

*Truita de ceba i patates forma part d'un receptari inèdit que vaig escriure durant la pandèmia sota el títol de Receptes de vida.

obre els ulls i respira, un poema meu

T'ofereixo un somriure 

Un paisatge gebrat 

Un cafè 

Un bondia 

Uns quants petons! Ai 

La rebuda a casa 

Les cassoles fent xupxup 

I ara vas i em dius que és bonic 

El meu cor fent pum-pum 

Els rajos del Sol 

I la llum de la lluna 

Un seient i una conversa 

I l'abraçada feliç 

L'escalfor de la llar 

L'escalfor al meu costat 

Obre els ulls i respira 

Expiro. Sóc vida 

Vens?

el regal d'una conversa

Era asseguda a la consulta del doctor Sobrequès. Anava amb temps perquè vaig pensar que si no hi havia ningú m’agafaria abans per a la visita. Quan vaig arribar hi havia una dona, que la recordo ara que m’assec a escriure aquesta història. Una dona de mitjana edat, escabellada, descurada, i amb el cap cot que mirava uns videos en el mòbil. Res destacable. Vaig seure en una butaca del davant on no hi havia ningú i al cap de poc el metge la va fer passar. La sala va quedar buida i vaig pensar que, malgrat que encara faltaven vint-i-cinc minuts per al meu torn, la següent en passar seria jo. Un minut després apareixia un senyor gran, d’uns 76 anys, que coixejava perquè tenia una cama més curta que l’altra. Portava una crossa al braç dret amb què s’impulsava per caminar i una plataforma d’uns quinze centímetres a la sabata del peu dret que compensava l’esguerro. Em va preguntar si la propera en entrar era jo quan anava a seure. Em vaig oferir per deixar-li el meu lloc, que era més a prop de la porta. No va voler de cap de les maneres. Li vaig respondre que tenia visita a dos quarts de quatre, “Vostè a quina hora la té?”, li vaig dir. “A les tres i deu”. Vaig veure que ja no seria la següent. No m’importava, li vaig dir, perquè anava amb temps de sobres. Després de nosaltres va arribar una senyora a qui van cridar de seguida. Al CAP de Llinars hi entra la llum per unes parets de vidre que donen directament al carrer, i des de la zona de consultes pots veure tota la serralada del Montnegre que, si el dia és clar, fa un efecte magnífic pel contrast del cel blau amb el verd fosc dels pins i els roures de la muntanya. És un marc privilegiat que va pensar molt bé l’arquitecte que va dissenyar l’edifici. Feia un sol que espetegava. El senyor va mirar cap al finestral, es va passar el tors de la mà per treure's la suor del front i em va dir: “mira que en fa de calor, avui!”. “Sí, tot i que a mi ja m’està bé. No m’agrada el fred, i miri, menys gasto en calefacció, perquè així no l’hem d’encendre”. Em va explicar que ell no havia de posar mai ni l’aire ni la calefacció a casa seva, doncs era d’aquelles que tenien les parets tan gruixudes, com les que feien abans. “És al davant de Can Torrent, saps on és?” Li vaig dir que no. “Si hi passes sempre hi tinc una furgoneta Renault molt gran aparcada. Es veu de seguida. Fa trenta-cinc anys que la vam comprar. I que n’estem de bé allà! Mira que ha vingut gent per comprar-la, però no, no. No volem”, i de seguida li vaig preguntar si tenia xemeneia. “No, ja m’hauria agradat fer-ne una però la meva dona no va voler perquè deia que feia molt de merder. Hi tenim un braser on ens posem a l’hivern i amb allò en tenim prou”. “És paleta vostè?” “No, no - No em tractis de vostè, dona! No, el que passa és que m’agrada i se’m dona bé.”. Vaig dir-li que jo no en podia tenir perquè vivia en un pis, però que una caseta amb una xemeneia era el somni de la meva vida. No sé si perquè ho vaig expressar tancant els ulls, talment ho estigués vivint que l’home va somriure i va dir: “sí, a mi també. Un foc a terra per fer-te les teves botifarres i un bon pa torrat, no hi ha res millor”. La conversa, més enllà d’això, va seguir. Em va contar que havia vingut de Còrdova de molt petit i que va treballar a l’escola Damià Mateu un temps -pel que vaig deduir de conserge- perquè en dir-me que sempre que l’anaven a veure els nens els ensenyava a fer-se cotxes amb pals de fusta, i que llavors arribava la senyoreta i li fumia crits. La senyoreta me la va dir pel nom, crec que era Rosa. I reia quan m’ho contava. La coixera li venia d’un accident de moto que havia tingut, i ara se li ressentia la cama bona perquè suportava més pes al caminar. “Perdona”, em va dir tot d'una com si li sabés greu i senyalant-se la boca. “És que estic venint per arreglar-me-la i me l'han d'acabar de fer”. Li faltaven les quatre incisives inferiors. No tenia perquè disculpar-se. Vàrem parlar de ponts i pròtesis i com de cares són. Una cosa tan important com la dentadura hauria d’entrar per la seguretat social.

El va cridar el doctor Sobrequès. En sortir de la consulta em va donar la mà i em va dir, “encantat”. “Ara aniré a arreglar el motor de la moto del meu fill petit que ja m’ha liat. No m’avorreixo, no…” “Millor que estigui actiu, clar que sí”. Ens vàrem acomiadar desitjant-nos el millor i el metge em va fer passar.

una reflexió avui sobre les necessitats de socialització humanes

Aquest matí escoltava un podcast de l'Hotel Jorge Juan, en què entrevistaven a la periodista d'investigació Mar Cabra. Mar Cabra va estudiar tres carreres i va rebre el Premi Pulitzer amb només 32 anys per treure a la llum els papers de Panamà ( Panama Papers). Poc després de rebre el Pulitzer, amb una fulgurant carrera i essent a Filipines per feina, la van haver d'intervenir d'urgències i li van extirpar un ovari. Després d'allò es va replantejar una aturada en sec a la seva vida laboral, al ritme frenètic que portava, sentint-se buida malgrat l'aparent èxit en la seva carrera. Durant l'entrevista ha dit que durant les nits quan se'n va al llit es posa un podcast per agafar el son com una manera de fer una desconnexió. He pensat llavors en el transistor de ràdio que es posava el meu pare quan se n'anava al llit per agafar el son (i era cada nit). 

En la pel·lícula Las furias del Miguel del Arco, hi ha un moment en què Marga (interpretada per la Mercè Sampietro) truca a un programa de ràdio de confidències nocturn per palesar el seu malestar amb el comportament de la seva filla. La locutora (Carmen Machi) li segueix el joc, fa de psicòloga, com si no les estigués escoltant ningú més. Només elles dues en una conversa íntima de divan. M'ha vingut al cap la IA com a consultora 24 hours en què molts es refugien avui. 

Les tecnologies van avançant, però les necessitats de socialització humanes són les mateixes de quan no hi havia. Escoltar una veu i que ens escoltin. 

escoltant els Manel, Blaumut i Txarango

Quedo per sopar al Pitapes amb les meves amigues de Montmeló. Des d'abans de vacances que no ens veiem. Em vesteixo amb texans, camisa a ratlles diplomàtiques, botins, al coll i les orelles el collar i les arracades del Unode50 que em van regalar quan vaig fer els 50 anys.

Són les 18'30h. Faig temps escoltant els Manel, Blaumut i Txarango mentre prenc una cervesa i llegeixo els capítols finals d'"Infància, adolescència i joventut" del Lev Tolstói. Quin plaer! Em recorda en alguns passatges la meva novel·la "Després de l'última abraçada". Que contenta que estic. Les reflexions sobre la mort, sobre l'amor. El seu pas per la universitat. L'ingrés en el món adult. D'entrada incomprensible. La relació amb els germans i germanes. El gaudi i la desplaença. Tot això a Moscou al 1845 aproximadament. Tan lluny i malgrat tot, la joventut serà sempre la joventut. Aquell període en què se't queden gravades en els sentits les persones i els fets com si fos una pel·lícula.