He entrat en un bosc de plataners. Tots eren igual d'alts i esvelts. Els troncs llisos com afinats amb paper de vidre. Color d'ocre pel vessant del sol de mitja tarda. Verd fulla de tabac pel que mirava cap al Montseny. Crec que tots volien tocar el cel, perquè les primeres branques s'estiraven no abans dels vint-i-cinc metres des de terra. Les onades del mar formen un ritme compassat en els dies calms. L'aire que corria allà a dalt, entre les fulles dels plataners, era com de paper de seda onejant entre les columnes del Partenó. Constant, suau i ferm perquè no queia, perquè no es trencava. No es veu i m'acompanya. La llum que els travessava no feia mal i era la justa per fer créixer uns apagallums que hi havia al sotabosc. No hi ha estació més associada a la natura que la tardor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada