memòries d'un pitruïsqui

Al Frankfurt Roca amb la meva mare (esquerra) i la meva germana Elisenda que m'agafa als braços (1976)

Al Frankfurt Roca hi havia unes sandvitxeres en forma rodona que ma mare feia servir per fer els Vikingos. Aquests eren els bikinis de pernil dolç i formatge però amb la forma que adquiria el pa de motlle en aquella sandvitxera tan especial. Era enorme i metal·litzada en alumini per fora. El entrepans també podien ser farcits de sobrassada i formatge, el que es coneix en l’argot hosteler com un mallorquí o bé amb ou i tonyina que ella va batejar com a Pitruïsqui. Aquest és un nom totalment inventat per la meva mare, sempre havia estat una mica original amb això dels noms, segurament per allò de trencar les normes, després d’una joventut exclusivament dedicada a ajudar en les tasques de la llar a la seva mare, que es passava el dia cosint perquè feia de modista. El meu avi, que era el mestre del poble, va ser qui li va ensenyar a llegir i escriure. A vegades penso que quan es va casar amb el meu pare, tan jove, era només una manera d’escapar del tedi de casa seva. I després va acabar tenint vuit fills amb tot el sacrifici que això li va comportar, “i cada vegada que em quedava prenyada la meva mare es ficava les mans al cap i es posava a plorar: un altre? però tu estàs boja?” Si li preguntaves deia que era perquè li agradaven molt els crios, que ella el que volia era tenir-ne dotze, i després tot eren renecs perquè es passava el dia treballant i les nits sense dormir.

El bar el va obrir quan jo tenia un any, amb ajuda del seu pare vidu, que va viure amb nosaltres fins que va morir. Se’l va vendre el senyor Vila, que n'era el constructor, el de la Dolça Neus, uns anys abans que el matés a Osca. A l’època que jo li recordo els Pitruïsquis que feia al bar jo devia tenir 9 o 10 anys. Solia embolicar-los en paper film i els deixava preparats a la vitrina refrigeradora de Celaya que hi havia al darrere de la barra. Allà hi guardava els iogurts que feia amb la llet de la lleteria del carrer Vic, l’arròs amb llet que preparava amb la llimona i la branca de canyella, la crema catalana amb el sucre que caramelitzava al moment amb la planxa elèctrica, les mousses de llimona i de xocolata a dins de les copes de vidre tallat, i els merengues que preparava ella mateixa amb les clares d’ou a punt de neu. Allò ho feia com una necessitat, però també com un art, perquè tenia molt talent per a la cuina i s’hi abstreia mentre preparava els plats. Alguna vegada m’havia dit que ho havia après de la seva mare, que durant la postguerra se les havia d’enginyar per guisar amb l’escassetat d’aliments que tenien.

D’unes fulles d’enciam romana ben netes i tallades en juliana, amb tres ous durs, un parell de llaunes de tonyina i unes tires de pebrot vermell escalivat en feia un bon vegetal. Ho amania amb un parell o tres cullerades de maionesa de pot i emplenava unes llesques de pa anglès que reservava a la nevera amb paper film. Aleshores aquest pa se’l portaven de la Rosendo, una panificadora que hi havia al polígon del Pedregar, a l’entrada de Montmeló. Quan el client apareixia al davant de la barra de fusta i coure per esmorzar se l’oferia escalfat a la viquinguera ben cruixent i calent per fora amb tot el farcit d’ou, tonyina i vegetal per dintre. Ho completava amb una Coca-cola o bé un cafè amb llet. I si era al vespre que se’l demanaven per sopar, podia anar acompanyat d’una Sant Miquel o d’un vi jove. Un Pitruïsqui. Un nom poc convencional, que sempre m’havia sonat a rus, innovador, llunyà. En canvi és l’entrepà vegetal calent que feia ma mare al Frankfurt Roca i que jo, 35 anys després, encara faig a casa per a un sopar informal.*

*Memòries d'un pitrüisqui forma part del meu dietari inèdit Receptes de vida, que vaig escriure durant la pandèmia.

resistència

Surto a córrer una mitjana de 4 quilòmetres diaris cada matí abans de començar a treballar, això és una mitja hora de dilluns a divendres que estiro a tres quarts d’hora els matins de dissabte i diumenge. Rarament em venç la mandra o el cansament, i a menys que em llevi una mica justa sempre trec temps per calçar-me les sabatilles i posar-me els culottes per començar la meva rutina de càrdio. Avui ha estat un d’aquests dies en què m’he llevat més tard de l’habitual i no volia fer tard a la feina, així que he declinat fer-ho al matí pensant-me que segurament avui ja no correria. Però a mesura que anava avançant el matí he notat les cames amb més energia i he necessitat recuperar els quilòmetres perduts a primera hora. He aprofitat que els nens anaven a jugar a pàdel després de dinar per sortir jo també a córrer pel passeig que va paral·lel al riu Mogent per Llinars. A quarts de set del matí els hiverns son foscos i blancs, perquè tot està glaçat. A aquestes alçades de l’any la temperatura és agradable perquè el Sol tot just comença a treure el cap rere el Montnegre. La xafogor era insuportable a les quatre de la tarda, però he recordat les paraules de la meva germana Sandra, una de les millors ciclistes catalanes que hem tingut mai, que diu que a la calor t’hi has d’habituar i no pensar-hi. Així que m’he concentrat en l’ombra que projectava el meu cos contra l’asfalt i la mica d’aire que em venia d’esquena. Tenia el techno dels Sash a les orelles, que m’ajuda a impulsar els bessons amb més força, i no he pensat més en la calor. He començat a trotar més ràpidament i notava l’oxigen que m’anava directe als quàdriceps. I l’ombra al davant. Finalment he estirat fins als cinc quilòmetres amb 30 ºC en plena canícula. Quan he començat a caminar per recuperar les pulsacions he pensat en l’Haruki Murakami, novel·lista japonès etern candidat al Nobel i gran corredor de maratons que diu que per ser un bon escriptor s’ha de tenir tres qualitats per aquest ordre: Talent, concentració i resistència. El primer és una condició prèvia, els altres dos, com l’esport, es poden millorar a base de treballar-los sense descans.

A la foto, la meva germana Sandra als campionats mundials de pista de Manchester l’any 2014, on va ser medalla de bronze