memòries d'un pitruïsqui

Al Frankfurt Roca amb la meva mare (esquerra) i la meva germana Elisenda que m'agafa als braços (1976)

Al Frankfurt Roca hi havia unes sandvitxeres en forma rodona que ma mare feia servir per fer els Vikingos. Aquests eren els bikinis de pernil dolç i formatge però amb la forma que adquiria el pa de motlle en aquella sandvitxera tan especial. Era enorme i metal·litzada en alumini per fora. El entrepans també podien ser farcits de sobrassada i formatge, el que es coneix en l’argot hosteler com un mallorquí o bé amb ou i tonyina que ella va batejar com a Pitruïsqui. Aquest és un nom totalment inventat per la meva mare, sempre havia estat una mica original amb això dels noms, segurament per allò de trencar les normes, després d’una joventut exclusivament dedicada a ajudar en les tasques de la llar a la seva mare, que es passava el dia cosint perquè feia de modista. El meu avi, que era el mestre del poble, va ser qui li va ensenyar a llegir i escriure. A vegades penso que quan es va casar amb el meu pare, tan jove, era només una manera d’escapar del tedi de casa seva. I després va acabar tenint vuit fills amb tot el sacrifici que això li va comportar, “i cada vegada que em quedava prenyada la meva mare es ficava les mans al cap i es posava a plorar: un altre? però tu estàs boja?” Si li preguntaves deia que era perquè li agradaven molt els crios, que ella el que volia era tenir-ne dotze, i després tot eren renecs perquè es passava el dia treballant i les nits sense dormir.

El bar el va obrir quan jo tenia un any, amb ajuda del seu pare vidu, que va viure amb nosaltres fins que va morir. Se’l va vendre el senyor Vila, que n'era el constructor, el de la Dolça Neus, uns anys abans que el matés a Osca. A l’època que jo li recordo els Pitruïsquis que feia al bar jo devia tenir 9 o 10 anys. Solia embolicar-los en paper film i els deixava preparats a la vitrina refrigeradora de Celaya que hi havia al darrere de la barra. Allà hi guardava els iogurts que feia amb la llet de la lleteria del carrer Vic, l’arròs amb llet que preparava amb la llimona i la branca de canyella, la crema catalana amb el sucre que caramelitzava al moment amb la planxa elèctrica, les mousses de llimona i de xocolata a dins de les copes de vidre tallat, i els merengues que preparava ella mateixa amb les clares d’ou a punt de neu. Allò ho feia com una necessitat, però també com un art, perquè tenia molt talent per a la cuina i s’hi abstreia mentre preparava els plats. Alguna vegada m’havia dit que ho havia après de la seva mare, que durant la postguerra se les havia d’enginyar per guisar amb l’escassetat d’aliments que tenien.

D’unes fulles d’enciam romana ben netes i tallades en juliana, amb tres ous durs, un parell de llaunes de tonyina i unes tires de pebrot vermell escalivat en feia un bon vegetal. Ho amania amb un parell o tres cullerades de maionesa de pot i emplenava unes llesques de pa anglès que reservava a la nevera amb paper film. Aleshores aquest pa se’l portaven de la Rosendo, una panificadora que hi havia al polígon del Pedregar, a l’entrada de Montmeló. Quan el client apareixia al davant de la barra de fusta i coure per esmorzar se l’oferia escalfat a la viquinguera ben cruixent i calent per fora amb tot el farcit d’ou, tonyina i vegetal per dintre. Ho completava amb una Coca-cola o bé un cafè amb llet. I si era al vespre que se’l demanaven per sopar, podia anar acompanyat d’una Sant Miquel o d’un vi jove. Un Pitruïsqui. Un nom poc convencional, que sempre m’havia sonat a rus, innovador, llunyà. En canvi és l’entrepà vegetal calent que feia ma mare al Frankfurt Roca i que jo, 35 anys després, encara faig a casa per a un sopar informal.*

*Memòries d'un pitrüisqui forma part del meu dietari inèdit Receptes de vida, que vaig escriure durant la pandèmia.