dissabte, 4 de febrer de 2023

la història del ratolí sobre el citroën

Aquesta és la tercera vegada en què surt un ratolí en una de les meves històries. La cosa és així perquè per molta angúnia que em facin, aquests rosegadors coexisteixen amb nosaltres els humans, però tenen mala fama i viuen tan amagadets que quan apareix un de forma inesperada passa el que explicaré ara. 


Estava a punt de marxar a Cardedeu per a una lectura que feien d’un dels meus relats a la biblioteca del poble. Em vaig mudar amb un vestit de punt verdós, les sabates noves de saló de la Clarks i la colònia amb olor de coco al coll quan va sonar el mòbil, era la meva germana Vanessa i vaig agafar-lo.


  • Hola! Què fas?

  • Doncs ara mateix anava a sortir. Deixo els nens a l’handbol i vaig cap a Cardedeu, per allò de la lectura.

  • Ja, que puc venir jo? O no?

  • Sí, sí, és clar, vine. La Blanca també vindrà. És a quarts de set, entre que deixo els nens i vaig cap allà ja gairebé serà l’hora. Costa molt de trobar aparcament, saps on és?

  • No, no ho conec.

  • A la carretera general que creua Cardedeu arriba un moment en què et trobes amb dos semàfors davant l’auditori, un que va recte cap a Llinars i l’altre que gira cap a l’esquerra, doncs has de tirar per aquest i aparques per allà si pots, és zona vermella.

  • Ah val. AIIIIIIIIIII!!!! (la sento que xiscla i fa fortes rebufades). AIII, AIIII!

  • Què? Què passa?

  • Que m’acaba de caure un ratolí al vidre del cotxe! AIII. UF, UF.

  • Cooom? Però està viu?

  • Sí. Ui, ara està quiet, a veure si s’ha mort. Ui,ui. Mira ara t’envio una foto. Ai, no, pobret! AIIII, que se’m fica per aquí, a veure si se’m colarà a dins del cotxe! (De cop li sento la veu enllaunada).

  • Vani, he d’anar tirant que se’m fa tard, ens veiem després, eh?

  • Sí, sí. 


La vaig deixar rebufant. Vaig penjar el telèfon i vaig veure la foto del whatsApp. Allà estava el ratolinet, entre el capó del cotxe i el netejaparabrises, arraconat i amb els ulls tancadets fort, com pregant que ningú li fes mal. Vaig comentar l’anècdota als meus fills mentre els portava a l’entrenament. Tenia aspecte de fura. No, no en som experts, però un ratolí amb aquella fama d’anguniosos que tenen no podia ser tan mono com aquell de la foto. 


A la biblioteca van llegir La llum de la malenconia, un conte de ficció que recordava haver escrit però no amb tant de detall com el d’ahir. Sí, era un dels que havia publicat al recull No és cap espòiler, és la vida. La inspiració creadora és tan present i tan irracional que anys després pot jugar males passades a la memòria. Una vegada, el meu amic Raúl Hoces m’explicava que un amic seu, en una juguesca, va posar-li textos de varis escriptors sense dir de qui eren perquè n’endevinés l’autoria i va encertar-los tots excepte un que era d'ell. Es va quedar pensatiu molta estona fins que va desistir. “De debò? No m’ho puc creure! Si és teu!” Li va dir l’amic. Era un fragment d'Un patio común, una novel·la seva. 


Després de respondre als assistents algunes preguntes que em van fer sobre el relat i d’interessar-se per mi com a autora vaig donar les gràcies, ens vam acomiadar i vam anar a fer un entrepà en un bar a la vora del camp de futbol de Cardedeu. Ja havíem oblidat el ratolí i la lectura que van fer del relat i la meva germana i la Blanca s’havien endinsat en noms de persones a qui feia gairebé quaranta anys que no veien. Ara tenien una foto del perfil del whats. Que si aquest abans era rodonet, que si ara no l’hagués reconegut. Que si aquest altre va repetir tercer d'E.G.B., que si a aquest se li va morir un germà, que si aquesta s’ha separat, que si l’altra sempre sempre té un somriure al rostre. I d’aquí a les hipoteques, que també formen part de les nostres vides, com els ratolins. I com la meva germana va treure el tema i la meva amiga treballa en un banc, vam acabar la trobada amb una sessió comprimida d’economia i finances. Literal. 


Ja era l’hora d’acomiadar-se. Feia molt de fred. 


  • Mira! Veus? - la Vanessa em va senyalar el sostre del cotxe - Mira, es veu on ha caigut el ratolí, aquí, aquí.


Una silueta perfecta del rosegador estava dibuixada sobre el sostre del seu Citroën. El nas, el cap, el cos més ample i la llarga cua. Havia caigut d’un arbre sobre el seu cotxe aparcat quan va deixar el nen al pavelló. 


  • I mira, mira! Es veuen les potetes al vidre. Si és que he escoltat un BUM! I pensava, ja s’ha cagat algun ocell, però jolín, un ocell gran! I després he vist com lliscava el ratolí pel vidre. I s’ha quedat aquí quiet i encongit. Si després m’ha fet molta pena. 

  • I al final l’heu tret?

  • Si, estava parlant amb una mare però ella m’ha dit, “aiii, jo no t’ajudo, eh? Mira, allà està el Fabri, digues-li a ell!”. I hem obert el netejaparabrises i amb l’ajuda d’una branqueta l’ha empès i ha baixat. Ha marxat per l’acera però encara una mica estabornit del cop.




dilluns, 30 de gener de 2023

les noies glamour

WhatsApp ha fet 10 anys, o almenys per a mi. 10 anys justos fa ara que la meva germana Susana va crear un grup de whatsApp de noies llavors que el componen totes les meves germanes més les amigues Sílvia García, la Mª Carmen de l'estanc, la Carme de Garraf, la Maite del Crack, la dona del meu germà, la Laura, i la meva cosina Marta. Diria que vaig ser l’última en afegir-me al grup perquè fins llavors jo no tenia smartphone, anava amb un Nokia i quedava fora de l’òrbita cada cop que el grup d’amigues and sisters quedaven per fer un arròs a la Fonda Europa. Si no tens whats no existeixes. Aquest era el missatge. Així que el primer smartphone que vaig tenir va ser un I-phone 5 de color blau turquesa i devia ser per aquella època. Em van incloure al grup i des de llavors que he anat a totes les arrossades de La Fonda Europa i dinars a la platja de Vilassar o Garraf que hem fet de tant en quant. Sóc la més jove del grup, tot i que ja en tinc 47, i m’agrada aquest grup perquè a part de les meves germanes, per a mi les altres també són com les meves germanes grans. He perdut el recompte d'anys que fa que ens coneixem. Elles també han sigut font d'inspiració per a les meves novel·les, dones diferents però totes molt autèntiques, sense pèls a la llengua i literàriament molt dostoievskianes. El dia que publiqui Després de l’última abraçada veureu de què us parlo. El caràcter parla sol i parla també d’una època. La foto del grup del whats és del dia de la presentació del meu primer llibre Cinc dones de veritat fent una cervesa post-presentació al Serra de Montmeló.



divendres, 27 de gener de 2023

present, un poema meu


Em presento amb un bon dia cada matí

i ara tanco les parpelles 

dins l’estança on m’assec cada nou vespre

sobre el sofà.

Diries coses passades?

Per a què?

Sóc una i a vegades penso amb neguit

Tinc l’espai del silenci i el temps 

Em rento sota la dutxa

Sento les cames i el cor abans d’eixugar-me

I la sang bull tan ràpid que em faig present 

sense voler-ho. 

M’acomiado amb un fins demà totes les tardes

I ara ets present i parles de tu als altres

I et fiques al llit sense pensar

Se’m tanquen els ulls esperant despertar demà. 

Aquesta és la gran esperança

Dono cada nit la benvinguda als somnis

que fan reviure fantasmes i vius desapareguts

I descanso per tornar a obrir els ulls

I presentar-me amb un bon dia

com si això només fos viure.





dissabte, 21 de gener de 2023

mares

Sempre m'ha meravellat l'instint maternal de les dones. Sóc mare de bessons i farà disset anys que una crida tan antiga com l'univers va venir a mi per tenir descendència i deixar petjada en aquest planeta. Em meravella aquest instint tan universal com femení, que travessa races, idiomes, cultures i civilitzacions. No s'estudia a cap universitat i cada dona t'explicarà una experiència única sobre el seu embaràs i el seu part. Em meravellen les dones de la meva família, la meva mare que va ser mare de vuit fills, les meves àvies, les meves besàvies a qui encara poso nom i perdo el rastre més enllà d'elles, perdudes en l'oblit però sense les quals jo no seria aquí. Les meves germanes, que han estat mares de no tants, som mares d'una nova generació. Les mares de la meva edat que conec i les que no. Em meravella l'instint que ningú t'ensenya però que tenim inserit en el nostre ADN i sexe. Allò que et preguntes sota els llençols del llit un dia d'adolescent i que no és cap modernitat perquè tantes altres abans s'ho han preguntat. Algunes es queden pel camí d'intentar-ho i no es queden en estat. La natura no és benevolent ni justa, és salvatge i caòtica i afavoreix els qui millor s'adapten, ja ho deia Darwin. No és cap mèrit però és així. No ens crideu per a la guerra perquè d'això no en vol saber res el nostre cervell reptilià. L'instint maternal emana protecció i tendresa altruistament. Evolucionem socialment i encara persisteix en nosaltres, les dones. I persistirà per anys que passin, perquè tan misteriosa és la mort com la font que ens dona la vida.  

La meva germana Yolanda amb el seu fill Ariel. Fotografia publicada a la revista Mi bebé y yo en un article sobre la lactància. Foto: Antonella Delussu, 1994.


dimecres, 11 de gener de 2023

apunt de dietari aquesta nit

Estic en pau amb mi mateixa. Ahir al migdia, a la petita saleta que tenim per dinar al departament, l'Anna em preguntava: "Què? Com vas de nòvios?". "No en tinc cap. Però és que estic bé, molt tranquil·la, amb el meu esport, les meves lectures, la meva música i quedar de tant en quant amb alguna amiga". Fa més de vint anys que ens coneixem amb l'Anna. No penso en el passat ni en el futur. Tinc el present tan enganxat a mi ara mateix que a vegades em sorprèn no tenir interrogants sobre un futur amb parella o no. Senzillament no m'ho qüestiono. Estic bé. I crec que és la primera vegada que ho escric tan obertament al bloc. Apunt de dietari aquesta nit, el titularé.  






dimarts, 10 de gener de 2023

persuasió de la Jane Austen



Hi ha una escena de la pel·lícula “Persuasió” en què l’Ann Elliot li diu al seu cosí i pretendent Mr. Elliot: “La meva idea de la bona companyia és la companyia de la gent intel·ligent, ben informada, i que té realment coses a dir, això és el que jo entenc per bona companyia”. “Està vostè equivocada -li diu el senyor Elliot- aquesta no és una bona companyia, és la millor.” No serà amb ell amb qui acabi la protagonista de la novel·la de la Jane Austen, sinó amb el seu primer amor de joventut, el capità Wentworth, de qui realment estava enamorada. Diu l’autora anglesa Zadie Smith que un escriptor ha d’escriure històries sobre el seu temps, i he de dir que la Jane Austen, nascuda el 1775 en un poble molt petit del sud d’Anglaterra va traslladar molt bé l’ambient de la “landed gentry”, una mena d’aristocràcia rural que va anar desapareixent amb el temps per deixar pas a la burgesia emergent i comerciants que van anar guanyant poder adquisitiu amb la revolució industrial. A la novel·la es veu molt bé el contrast entre les diferents classes socials i el dilema moral amb què s’ha d’enfrontar la protagonista, filla d’un baró sense diners, que d’entrada dona carabasses a un noi de qui està enamorada només perquè no pertany a la seva classe social. Si una cosa aconsegueix aquesta autora és mantenir la tensió del festeig amb anades i vingudes durant tota la història, fent evolucionar els personatges, els fa madurar extraordinàriament i això m’ha agradat. També he de dir que la història acaba com volem que acabin les pel·lícules d’amor, en boda, i no aprofundeix més enllà del matrimoni, entre d’altres coses perquè se sap que l’autora no només no el va viure, sinó que projecta en les seves heroïnes la seva pròpia història d’un amor frustrat durant la seva joventut. Malgrat que a l’inici de la novel·la fa menció que viuen en un període de pau i tranquil·litat és al final de tot que al·ludeix al temor d’una possible guerra en referència a la professió de mariner del seu recent marit, el capità Wentworth, cosa que fa pensar que la Jane Austen, tot i viure tota la seva vida en un entorn domèstic, estava al corrent de les Guerres Napoleòniques i constants revoltes que sacsejaven Europa. Ho havia d’estar per força, doncs tenia un germà almirall i un altre s’havia casat amb una vídua d’un comte francès decapitat durant la Revolució Francesa. Com a anècdota diré que aquesta setmana mentre l’anava llegint, cada matí que arribava a la feina la comentava entussiasmada als meus companys del departament, la novel·la. Era apassionant la història d’amor, d’aquelles que et fan sospirar i somriure al final quan dius: Ai! Si. Per fi! 

(Gràcies al professor Enric Iborra per descobrir-me la novel·la).

diumenge, 1 de gener de 2023

un record de l'avi eduardo

Escric en lletra courier i directament sobre la plantilla de blogger. Ara ja és el que més s'assembla al fulls mecanografiats en una màquina d'escriure, tot i que jo només l'havia fet servir per omplir documents de la Cambra de Comerç a Freudenberg o algunes cartes comercials en la meva primera feina d'administrativa a Embutits Cuscó a Sentmenat. Tota la resta ja ho recordo en un ordinador, excepte alguns poemes escrits a mà en una llibreta quan era molt joveneta. No em pregunteu. No en conservo cap. De fet, recordo més les tardes que em passava a l'habitació rumiant i mirant per la finestra mentre passaven els trens del costat de casa i aquella llum taronja tan especial que no els poemes en si. Era el sentiment. El meu pare sempre m'havia dit que vaig trigar molt a parlar, que va ser cap als tres anys o més. Suposo que no li van donar cap importància perquè no em van portar a cap metge. En canvi, ma germana gran m'explicava un dia que encara anava amb el xumet i ja agafava La Vanguardia de l'avi, que n'era subscriptor des de molt abans que naixés jo. Em deia que seia al sofà com ho feia el pare de la meva mare, que vivia amb nosaltres, i obria el diari de bat a bat mirant unes lletres impreses que encara no entenia però posant cara d'interessar-me del tot. El llenguatge s'aprèn per imitació, diuen. L'avi Eduardo era sord d'una bufetada que li van fer a l'escola quan era petit, i va venir a viure amb nosaltres perquè va quedar vidu quan un camió va atropellar la meva àvia materna. La Joaquima Mogas Comas, de qui n'he parlat alguna vegada. Ell havia estat mestre nacional de professió i era bastant més gran que ella, que feia de modista. La va conèixer perquè el van destinar a Cerdanyola i es passava les tardes davant la merceria de la meva besàvia, i sempre entrava a buscar alguna cosa: una corbata, uns mitjons, uns mocadors... Però en realitat "aquest ve a buscar-te a tu!", li deia la meva besàvia a la meva àvia. Dit i fet. Van prometre's i just abans de casar-se, el Domingo, el meu besavi, va morir d'un infart als 54 anys. Segons la meva mare va ser del disgust que la seva filla es casés amb un castellà. Un català i republicà com ell! El cas és que sí, a les fotos que hi ha del dia de la boda dels meus avis, una joveneta àvia Joaquima anava vestida de negre per la mort del seu pare, amb un vestit caigut molt de l'estil dels anys vint del segle passat.  
Durant el temps que l'avi Eduardo va viure amb nosaltres recordo que l'havíem de cridar molt perquè captés alguna cosa, i a mi i a ma germana Vanessa ens va ensenyar a parlar amb les mans, amb l'alfabet per a sords. No el feiem servir sempre, però sí algun cop, i recordo que el sabia llavors. Crec que va ser a l'abril del 1985 que la meva mare va marxar a Sant Sebastià amb la meva germana Susana perquè jugava un torneig d'handbol. I en  aquell intèrval l'avi va morir. Ma mare va agafar el primer avió cap a Barcelona i va tornar amb els de la Reial Societat, que jugaven amb el Barça aquell cap de setmana. Sempre va tenir la recança que el seu pare havia mort just quan ella no hi era, com si se sentís culpable d'haver marxat. Jo tenia deu anys només i tot i que el recordo amb precisió a l'avi, la seva figura magra, sempre amb vestit jaqueta i somrient, se m'ha esborrat del tot aquell llenguatge de símbols que mai més vaig fer servir. 

5 d'agost del 1958, al casament dels meus pares. A dalt el meu pare i la meva mare 
i a baix els meus avis materns, l'avi Eduardo i l'àvia Joaquima.