de com vaig engendrar els meus bessons

Diuen que quan desitges una cosa amb molta força s’acaba fent realitat. I podria dir que en els moments més límit, quan més em semblava que em costaria, els meus desitjos sempre s’han fet realitat. Quan em vaig quedar embarassada la primavera del 2006, portàvem exactament dos anys i dos mesos intentant-ho. Vist amb la distància del temps penso que és una estupidesa, però el rellotge biològic fa que t’arribis a obsessionar amb la qüestió en si mateixa i en aquell moment és allò el que importa i res més. Era l’època en què tots els amics es quedaven embarassats -les dones, és clar-, i només m’arribaven notícies de prenyamentes d’altres que es quedaven al primer intent. O això et deien, fent bandera de com de fèrtils eren, com si allò fos un mèrit. Encara roman molt de primitiu en la nostra cultura. Primer em van dir que tenia una trompa obstruïda i després de vàries proves el ginecòleg va decidir que m’havia de derivar a una clínica de fertilitat d’un amic seu. Quina casualitat. Havien passat només vuit mesos des del primer intent. Llavors van venir més proves i més diners, i tot per acabar resolent que m’havien de fer una inseminació. Una cànula havia d’introduir-se a la vagina per posar el sèmen de qui era el meu marit, però va resultar que abans d’això l’amic del meu ginecòleg -no recordo el seu nom, tot i que sí el seu rostre rodó amb ulleres rodones i gest hipòcrita- em va explorar i es va adonar que tenia un petit tabic vaginal que m’havien de treure per fer-me la inseminació. “Però si el doctor sempre m’havia dit que això no suposava cap impediment per quedar-me en estat” li vaig dir estranyada. “S’ha de treure, s’ha de treure, vens la setmana que ve i amb una mica d'anestèsia local t’ho tallem en un moment”. Dit i fet. Vaig estirar-me amb les cames obertes sobre el reposacames que hi ha en aquell tipus de lliteres i vaig escoltar el brunzit d'una petita serra durant uns deu minuts.

M’hi va acompanyar el Manel, que ja des d’un inici es va mostrar reticent a anar a aquell lloc, “tampoc ha passat tant temps, són uns roba calers, juguen amb els sentiments de les persones”. Vaig haver de donar-li la raó. Després d’aquella intervenció em vaig haver de fer una nova prova a les trompes que consistia en posar-te un contrast per la vagina per veure fins on arribava el líquid. Em van assegurar que feia molt de mal i que fins i tot hi havia dones que es desmaiaven amb la prova. Per prevenció em van fer prendre una Buscapina. A mi no em va fer res de dolor. O més ben dit res que no fos suportable. La prova me la van fer als baixos de la clínica Sagrada Família, era ben bé un sòtan amb poca llum de fluorescents i recordo que el metge que me la va fer era un home passats els seixanta-cinc anys, era en el llindar de la jubilació, i semblava tenir molta experiència en allò. Quan va acabar se’m va acostar i em va dir en to estranyat: què m’has dit que tenies, tu? “Una trompa obstruïda”, li vaig respondre. “Tu estàs perfectament noieta, de trompa obstruïda res de res”. I va marxar. Em vaig quedar parada, perquè a més, estava a res de fer-me la inseminació. Sis-cents euros costava. N’havíem pagat cent-cinquanta per aquella prova. Em van preparar unes injeccions per hormonar-me passada la següent regla i jo estava cagada. Punxar-me jo mateixa! Si us plau, si us plau, que no ho hagi de fer! Pensava per a mi. No va caldre. Pocs dies després vam tenir relacions encara amb l’esperança d’un embaràs natural que trigava en arribar. Vam fer-ho una setmana en què estava ovulant i en dies alterns, atenent a les recomanacions de la dona d’un amic nostre que era metgessa de l’hospital Taulí, “així l’esperma té temps de reposar i estarà més fort.” Ens va dir amb el seu accent d’Almeria. Va ser un 1, un 3 o un 5 de maig del 2006 quan em vaig quedar embarassada. El meu marit de seguida m’ho va veure, abans fins i tot de fer-me el test. Estàvem a la taula del menjador fent el cafè un matí de dissabte i se’m va quedar mirant. Em va dir que estava molt guapa i que se’m veia diferent: "tu estàs embarassada segur". I va somriure. Vaig esperar-me al dia següent per fer-me la prova amb el predictor al lavabo del pis de Sant Antoni. Encara el guardo, ja amb la ratlleta d’un lila gairebé imperceptible. He de dir que va ser un moment molt especial perquè sense conèixer què suposarà, ets conscient d’una responsabilitat que ve i que et canviarà la vida. És com: ho vull però no sé si seré capaç d’assumir-ho. Estava molt feliç perquè havíem de ser pares. Vaig trucar un migdia des del departament de la meva feina al doctor de la clínica per donar-li la notícia. Es va quedar glaçat. O callat a l’altra banda del telèfon. Va fer un “Ah… molt bé doncs.” Encara és l’hora que m’ha de felicitar. Va ser com treure’m un pes de sobre quan li ho vaig dir, era tot molt farregós i molt antinatural, ja sé que hi ha persones que han aconseguit embarassos gràcies als tractaments de fertilitat, però la meva experiència amb ells no va ser bona. La veritat és que tant me fa, ara. Els estimo tant els meus nens!*

Del curs de l'embaràs tinc altres escrits, tot i que aquesta ja és una altra història.

Els meus fills, Llibert i Gerard, en una foto de l'any 2014 a Copenhagen

*Fragment d'unes memòries que vaig escriure l'estiu del 2019

el quartet

Estava morta de fred. Feia mesos que m'havien ficat a dins d'aquell quartet, petit i fosc, al costat d'uns altres que no coneixia de res. No entenc com vaig aguantar amb tan poc oxigen. M'havia vestit discreta i de primavera feia un any i mig. De blanc i blaus pastel per fora i un calibrí de diari, talla dotze, a l'interior. Havia d'anar discreta com la meva història, passar desapercebuda com una treballadora més. La meva mare, però, em va dir que no m'havia d'avergonyir de la meva feina, que havia de seguir endavant, seguir treballant, alçar-me a diari i que si volia, podia contar amb dignitat què m'havia succeït. 

Em va semblar escoltar la seva veu. M'arribava opacada a través de la porta del quartet tancada amb clau. Vaig alçar una mica la veu, sóc aquí, mare! Però un senyor amb aspecte de setciències i quaranta anys més que jo li anava dient que no, que no sabia on era jo. "Això és la selva! Això és la selva!-li deia- tu no saps on t'has ficat!" 

Sabia que la meva mare no desistiria i que no em deixaria abandonada així com així. "Creu que no sé on em fico? Ho sé perfectament". Vaig escoltar que li deia al senyor amb corbatí que mirava per sota les taules per veure si em trobava. 

- Crec que l'Eric em va dir que la deixaria a dins del magatzem, per què no mira allà?

L'Eric va ser qui li va dir que em passés a recollir perquè ja no m'hi volia. Vaig respirar alleugerida. Vaig escoltar soroll de claus que giraven el pany i els meus companys de quartet que em deien: "quina sort que tens! Almenys a tu et venen a buscar. Nosaltres morirem de pena, aquí, abandonats, sense llum i a penes oxigen". Unes mans velles ens van moure i remoure fins que van aconseguir treure'm d'allà. Estava tota entumida.

- És clar, és que aquí només hi tenim els autors marginals, saps?

Veia la meva mare observant l'home des de la porta sense dir res. Va estirar els seus braços llargs per agafar-me. "Sí, és aquesta- va fer una inspiració profunda- No hi fa res, me l'enduré. Però si la teniu a dins d'un quartet difícilment la podrà veure algú". "Oh, és que no els podem treure tots!" Replicava l'home atabalat.

A fora m'enlluernaven els focus i la claror que entrava pels vitralls de l'aparador des del carrer. Kafka, Dostoievski, Woolf, Yourcenar, Pla i centenars més coneguts reposaven sobre les prestatgeries de la llibreria. "Saps qui marxa?" "Qui? Qui?" Vaig escoltar que es deien entre ells. "L'administrativa de la Jèssica Roca", la novel·la realista que van tancar al quartet. 

clous les parpelles, un poema meu

Clous les parpelles rere la reixa
Asseguda a l'ampit de la finestra
El pati interior dels Rojas al teu davant
La tarda d'un dissabte infinita
Com si no existissin rellotges.

Les obres i alces la vista
La roba estesa al balcó
El blau del cel que sembla etern
L'aire que eixuga els llençols
I tu sobre l'ampit com un lloc sagrat.

Als cinc anys, arraulida en un racó
Que et sembla el món
Petitones les mans
Que s'agafen fort a les cames
Petitones també.

Clous les parpelles
I el gos dels Rojas el veus des del balcó
Quan has abandonat l'ampit
Perquè has crescut.
Ja coneixes les hores
Prens consciència del temps
I les tardes del dissabte s'acaben.

Al cel, les estrelles de nit
Obro les parpelles rere una finestra
Les reixes ja no hi són
El pati interior ha desaparegut.
I torna un altre món
Com si fos a cada racó.

pere roca, un retrat del meu pare

Abans d'anar-se'n al llit es treia els mitjons de nylon, els rentava amb sabó de mans sota la pica del lavabo i els deixava estesos a la barana de les escales que quedaven just al costat de l'habitació de matrimoni. Després s'afaitava amb la màquina de tres rodets estirant ben amunt el coll i fent-la passar per sota la barbeta. Es rentava les dents i al bidet els peus, que tenia grans i amples com les seves mans. Es posava els calçotets nets i la samarreta d'imperi quan es ficava al llit al voltant de les nou del vespre. Deixava encès el transistor amb el programa d'esports abans de tancar els ulls. Si rondava per allà, aprofitava per dir-me bona nit. Poc després feia rodar amb un clic el mecanisme que apagava la ràdio. A les cinc i quart sonava el despertador. Ja tenia els mitjons secs i s'eixugava la cara amb els ulls encara una mica inflats. Es vestia d'operari i s'enduia un entrepà embolicat a dins d'un paper de plata arrugat de tants cops que l'havia reciclat. El 2024 en dirien tenir consciència ecològica. Fitxava a les 6, encara fosc, es col·locava a la cadena de muntatge i posava cigonyals. Un altre dia tubs d'escapament. O bé amortidors. Mai era al mateix lloc a la fàbrica de motocicletes. Tornava a fitxar a les 14h. Després de dinar se li queien els ulls durant cinc minuts assegut a la cadira del menjador, davant del televisor amb les notícies posades. Mai seia al sofà. Era un costum que havia heretat de pagès, com també ho era esmorzar mitjanes de xai a la brasa els dissabtes. Tenia unes mini graelles que s'havia fet ell mateix amb uns filferros.

A la tarda, si s'esqueia m'explicava una d'indis. Va, diré millor una història de quan ell anava a escola amb el senyor Ninou, que era com un conte en 3D, perquè jo podia imaginar-me’l de menut amb tots els gestos que feia i expressions que el duien a l'aula amb els avions de paper volant per sobre del cap del professor dels nens que feien trapelleries. I ha, ha, ha, vinga a riure. Mentre explicava la història, pa amb tomàquet i pernil per berenar. Ell amb un got de vi amb gasosa. Vi amb gasosa com un ritual obrer. Com el despertador a les 5.15h, la carpeta amb els papers de les nòmines al primer calaix del bufet caoba del menjador, i el taló de dues mil pessetes per a la compra al mercat de tota la setmana o una de La pantera rosa un dissabte a la tarda per tornar a esclatar de riure, com bé es mereix l'humor intel·ligent. No li calien grans coses. Rebia la notícia de la mort de la segona filla quan es treia els mitjons per rentar-los sota la pica un vespre d'hivern de gairebé Nadal i en l'única vegada que el vaig veure plorar. Era de nit. Es jubilava així una primavera del 1993, amb tots aquests rituals d'obrer. M'agrada retratar així també el meu pare, el Pere Roca i Ninou.

A Montmeló amb el meu pare el dia del meu casament,
l'octubre del 1998

la bufanda burberry

Tinc una bufanda Burberry de fa no sé quants anys al calaix d'hivern on guardo les bufandes, guants i gorres per a quan ve el fred. És la típica de la marca anglesa, de color camel amb els quadres Check negres, blancs i vermells. Ara no me la poso gaire, tot i que vaig tenir una època en què me la posava sovint. En realitat era del Manel Teulé, però de tant usar-la va acabar donant-me-la. 

Dissabte vaig anar a Barcelona i de tornada, just abans d'agafar el tren a Passeig de Gràcia, vaig veure a l'aparador de la botiga que hi té la marca anglesa una bufanda com la meva, però en vermell en comptes de camel. La vaig trobar maca i em vaig disposar a entrar per preguntar el preu. La porta era tancada amb un porter a dins que em va fer un gest perquè m'esperés. Em va semblar que no hi havia ningú a dintre, i després de cinc minuts me la va obrir. Em va fer passar i em va venir a buscar la dependenta. Efectivament no hi havia ningú. No acostumo a entrar en aquest tipus de botiga que hi ha al Passeig entre d'altres coses perquè no conviden a que hi entris, alguna cosa ensuma a estatus. I jo sóc una treballadora normal i corrent. La noia amb accent italià  em va rebre educada i correcta. Vaig preguntar-li pel preu de la bufanda vermella, sense gaires preàmbuls, bé, sí, l'hi vaig comentar que la tenia en càmel de feia anys i que m'havia cridat l'atenció la de color vermell de l'aparador. Primer va deixar anar un "520 euros", "esta de aquí, pero no es exactamente la de los cuadros check, es otro ligeramente diferente". No, no, a mi m'agrada com la que tinc jo, li vaig respondre. Suposo que va fer-ho com una manera d'introduir-me, per a no espantar-me. La tenien penjada en una vitrina que quedava al nostre davant: 620 euros. Vaig reaccionar -més que astorada- una mica sarcàstica: però si aquesta és la que tinc al calaix de la meva tauleta, exactament la mateixa... "És que ahora somos lujo", em va dir -crec que un pèl avergonyida, "pues que sepas que tienes un buen artículo en casa". Llavors ja em vaig acomiadar amb un somriure i em va convidar a portar algun amic per anar a comprar a la botiga. Vaig tenir la sensació que no venien gaire. Abans Burberry era una marca com podia ser Lacoste o Fred Perry, eren bones marques quan encara no existia el concepte luxe, ni tampoc el lowcost, tot sigui dit. 

Fa anys vaig fer un curs de màrqueting tèxtil internacional al gremi tèxtil de Sabadell en què van parlar sobre el posicionament de marca: marques que pugen desorbitadament els preus de venda al públic (pvp) per adreçar-se exclusivament a un tipus de client amb alt poder adquisitiu malgrat el cost de la peça sigui infinitament inferior. Com el cas de Burberry. Llavors com a exemple el professor ens va posar Custo Barcelona, de qui també tinc una faldilla que vaig comprar farà 25 anys i que encara em poso de tant en tant. 

jo amb la bufanda sobre l'any 2000, Montornès del Vallès

ignotus, un record del manuel de murguía a la rosalía de castro

Si no ho he fet al matí, necessito aparcar el rentavaixelles, seure al sofà i reflexionar al voltant d’una lectura. La voràgine de la vida diària m’atabala. Els carrers de la ciutat plens de gent amunt i avall, bosses a les mans, aparadors amb descomptes que anuncien el Black Friday, el consum per tot arreu. Per a tot. El fet de no aturar-se a pensar m’espanta. Si camines amb bosses a les mans per mirar aparadors i omplir més bosses que mai ompliran un buit personal si no t’atures a pensar. La manera de comunicar-se s’ha reduït en petites parcel·les. Augmenta la desconfiança i les pantalles, en comptes de desenvolupar-nos com a humans ens estan tornant més salvatges. STOP. Necessito reflexionar al voltant d’Ignotus, el text que dedica el Manuel Murguía a la Rosalía de Castro el 1885, el mateix any que va morir l’escriptora. Al final del llibre Los precursores, que el gallec dedica als escriptors gallecs més destacats en el que es coneix com a Rexurdimento (la Renaixença de la cultura gallega), aquest inclou també a la seva dona, la Rosalía de Castro. Amb una descripció inicial a la manera de memòries fa un record de la figura com a escriptora de l'autora de Padrón. El final de tot d’aquest llibre el conclou amb un text que Murguía trasllada com si fos una conversa entre ell i la seva dona, quan situant-se en una nit al teatre, i veient Dalila del francès Octave Feuillet, la Rosalía li conta la història d’un nen famèlic que va conèixer quan ella era una adolescent, l’any 1853. A aquest nen orfe que va pidolant pels carrers de Santiago de Compostel·la l’escolten xiular una música melodiosa des de la casa estant la Rosalía amb parents seus. Com si fos un conte de Dickens, la poeta explica com el recull del carrer per donar-li menjar i la pena que passa el pobre nen, que plora perquè no té mare i passa fam, fred i por pel carrer. En un moment en què li demanen al nen que torni a xiular aquelles notes que deixen a tots al·lucinats, Rosalía de Castro diu que va agafar una guitarra anglesa per començar a tocar una barcarola. Allò va ser la confirmació que aquell nen desproveït de menjar, de casa i de família, era un geni de la música. El nen, amb llàgrimes als ulls i escoltant la melodia, va començar a tocar l’instrument de manera harmoniosa sense haver-ho fet mai abans.

Ignotus és el nom que Murguía li dona al protagonista del relat de la Rosalía. Una història real, per altra part. Us imagineu una història així avui a casa nostra? Per sort la societat ha evolucionat per a bé en aquest sentit i no es veuen nens orfes pels carrers del nostre país. No dic que no existeixi pobresa ni violència domèstica de portes endins.

Ignotus és el geni desconegut o el geni incomprès. En relació a això diu Manuel de Murguia parlant d’un dels personatges de Dalila: “cuántos genios como Roswein se habrán perdido por no haber hallado en su camino a nadie que les comprendiese y supiese lo que valían, y muchas veces porque ellos mismos no se conocían siquiera!”

A propòsit d’això vaig escoltar una vegada el pintor Antonio López dir que res pitjor ni més trist per a un artista que resultar incomprès perquè és com morir en vida.

El que més m’agrada d’aquest Ignotus és escoltar la Rosalía en veu d’un altre, perquè és com si encara seguís viva i perquè, com m’esperava, fins i tot en carn i ossos, tenia una sensibilitat extrema per a tot. Per a viure i per traslladar-ho de viva veu. I molt poca gent té aquest do, malgrat n’hi hagi molts vivint i escrivint.

Aquest Ignotus M.Murguía el subtitula A.R.C. (A Rosalía Castro). I quina història tan maca per recordar-la.

Monument a Rosalía de Castro al parc 
de l'Alameda a Santiago de Compostel·la

enamorar-se, casar-se, construir una vida junts, tenir descendència. Tot això vam fer.

Per celebrar els quatre anys de casats vàrem marxar un cap de setmana a Sant Sebastià. El vam passar en un típic caserío basc a dalt del Monte Igueldo des d’on es veia la platja de La Concha. Va ser durant el trajecte fins allà que portàvem posats en una cinta de casset La Oreja de Van Gogh, el grup basc tan de moda a l’època. És per això que cada cop que els escolto em ve al cap aquell viatge. Els portàvem en bucle a dins del Fiat Marea, un cotxe familiar que ens havíem comprat feia poc, i que va ser objecte de mofa pel seu nom entre els meus cunyats Ariel i Roberto. FIAT MAREA WEEKEND SAINT MORITZ, el venedor es va quedar a gust quan us el va vendre! Crec que ens el vam comprar perquè en aquella època el tenia l’Enric Viñas, el marit de la germana petita del Manel, la que em va aconseguir a través de l’ETT on treballava la meva primera feina d’administrativa. Ell el tenia en color marró xocolata, estava content amb el resultat, però jo crec que era perquè treballava en una casa de sofàs i cortines italiana, Arquati, i li agradava molt tot allò que vingués de terres italianes. Li donava com més categoria. De fet és cert que se saben vendre bé i donen una imatge d’alta qualitat als productes. A nosaltres aquell cotxe no ens va donar bon resultat. Era tan llarg que semblava una barca quan el conduies, i cada dos per tres tenia alguna averia fins que al final es va trencar la cadena de distribució i el vam canviar pel Mazda 5 que encara condueixo avui. A l’hotel també hi vam anar per recomanació de la mare del Manel, perquè ella viatjava sovint pel nord perquè portaven la representació de la robeta de bebè. Ella feia els dissenys i era la comercial al mateix temps. I el meu sogre feia de xofer i s’esperava a fora de les botigues fumant un cigar mentre la Pepita feia la venda i intercanviava vida i miracles amb les clientes. No puc recordar el nom de l’hotel, per això no l’he anomenat, sé que era un nom basc i molt llarg, i que durant l’estada gairebé vam estar sols. Tant era perquè vam sortir a fer llargues passejades pel Monte i per la vora del passeig de La Concha. No cal dir que a l’habitació on estàvem allotjats vàrem fer l’amor per celebrar l’amor en un moment en què encara no buscàvem fills. Vist des de la distància dels anys, dues dècades en l’instant que escric aquestes línies, se’m fa estrany, no perquè no sàpiga que ens vam estimar profundament, sinó perquè és un sentiment que tinc totalment esborrat i com fora de mi. Enamorar-se, casar-se, construir una vida junts, tenir descendència. Tot això vam fer.*

*Aquest és un escrit que pertany a unes memòries que vaig escriure fa sis anys, durant l'estiu del 2018 i que tinc inèdites.