Em sonava d'haver-lo vist per casa dels meus pares. Un dia de mesos enrere vaig anar a buscar-lo però la recerca va ser en va. L'altre dia ma germana gran, fent neteja, el va trobar al fons d'un armari i de seguida me'n va enviar la foto: "Mira què he trobat! No saps la il·lusió que m' ha fet". Per Sant Jordi me'l va portar. La meva germana Vanessa, que hi era, va dir assentint amb el cap: "era meu...". Ho va dir com si rememorés els temps en què llegia novel·les romàntiques i escoltava l'Eros Ramazzotti a l'habitació de la unifamiliar de Montmeló. També hi tenia els llibres del Norman Mailer amb la biografia de la Marilyn Monroe i l'habitació plena dels pòsters de l'actriu. Un Univers. Llavors jo no sabia qui era la Jane Austen. En obrir el llibre vaig trobar a l'interior -sorpresa- un bitllet de la Vanessa de Renfe de l'11 d'octubre del 1996 a les 18:10 de la tarda. Era divendres. Estava totalment nou. Va ser un viatge en el temps. Vaig rememorar l'època en què baixàvem plegades amb el tren de vagons dobles a Barcelona per anar al Zara del carrer Pelai o al Bocata que hi havia a la Plaça de Sant Jaume, 1a planta, a fer un entrepà de bacon amb formatge. Tinc un capítol sencer dedicat a aquests viatges amb ella en una novel·la meva. No recordo que em parlés de la Jane Austen, però sí el vestit de flors i cotó ajustat que li quedava com un guant. La mirada dels altres sobre la seva figura i la seva elegància per torejar-les amb naturalitat. I les seves riallades amb les meves sortides de to. Semblava que les esperés. Era -i encara és avui- la típica complicitat entre les dues germanes petites de vuit que érem. Diria que una cosa així com la que hi ha entre alguns personatges de l'autora anglesa. La màgia d'aquesta va ser deixar palesa aquesta complicitat, sentiment i sensibilitat entre els personatges de tota la seva obra.
Aquests anys són fortament filosòfics. Sempre hi ha filosofia en el pensament de Josep Iborra, la seva narrativa és impregnada de filosofia, la seva crítica literària i musical, tot i que penso que van més enllà de la crítica o la narrativa. ASSAJA. La qual cosa vol dir que pensa, i pensa sobre el paper. Hi dóna voltes i hi torna sobre una mateixa qüestió. El seu estil especialment en aquest llibre és fet a base de frases curtes i tallants, encadenades per punts i seguits. Com si estigués fent un esquema per a desenvolupar-lo més tard.
Penso que quan va començar a escriure aquestes notes tenia la meva edat, tres fills, ja havia estat director adjunt de l’Institut de Ciències de l’Educació a València i s’havia guanyat la vida donant classes com a catedràtic d’Institut.
Ens parla sobre l’avorriment en la societat llavors, en una societat en constant canvi i diu “el món modern provoca desitjos, genera més possibilitats”. No estem ara en un món on la tecnologia domina l’ésser humà? No s’ha creat una necessitat amb els mòbils que abans no hi era? Si ens avorrim com a éssers humans i cerquem robots per a entretenir-nos, per suplir les nostres mancances emotives, ja estem començant a deixar de ser humans.
Iborra és la llibertat perquè escriu sense urgències, sense constrenyiment. Amb amplitud de mires i un gran sentit crític. Sense por de fer preguntes, amb ganes d’aprofundir i si algú vol fer un elogi de la lentitud que faci el favor de llegir-lo, perquè la practica amb l’exemple. De tant en tant, molt de tant en tant, hi insereix algun micro relat, de tall surrealista, amb aquest fons de filosofia.
Viure raonablement entre les coses és el seu leitmotiv. No obsessionar-se en viure raonablement. Cadascú té la seva natura. La meva sovint ha estat la urgència, heretada dels pares. La literatura m’ha servit per calmar-me. “Ves a poc a poc i avançaràs” diu a la pàgina 64. La consistència m’ajuda a posar ordre a la meva vida, i anar a poc a poc però fer-ho diàriament, com córrer, l’estudi d’italià als matins, la lectura, fa que aquest piano piano em porti a saber més, sentir-me millor ara avui, i més d’aquí a tres anys.
Com saber si un personatge literari és bo? Si el treus de la novel·la i el veus creïble, amb consistència, com si te’l poguéssis trobar a la cantonada quan surts de casa, aquell és un personatge literàriament contundent. Penso en Anna Karènnina de Tólstoi o en Henry Chinaski de Bukowski. En poesia no hi ha personatges pròpiaments dits, el poeta és el personatge, però aquesta consistència penso que te la transmet el sentiment que s’hi exhala. De Castro, Martí i Pol.*
Josep Iborra a Navaixes, el seu lloc d'estiueig al 1982
Josep Iborra té 54-55 anys
Aquest període comença prenent un altre ritme, més àgil o “menys filosòfic”, em recorda més l’autor en el seu Breviari d’un bizantí.
La nota sobre VEURE el passat és colpidora, m’he quedat esglaiada. Veiem imatges de la 2a G.M. fa 80 anys. Diu: “Amb el temps serà com poder veure la invasió d’Àtila o Joana d’Arc a la foguera”. Heu pensat en vosaltres com a un tros d’història?
Fragments de conversa amb amics seus: Estellés, Fuster.
Escriu sobre el pas de la narració oral (rapsode) a l’escrita (escriptor) per ser llegida en soledat. I jo em pregunto: els textos que es comparteixen avui a les xarxes socials no fan també la funció social que feia el rapsode quan transmetia una història oralment? Ara també es comparteix amb un públic comú -virtual- tot i que dispers en el plànol físic.
Quina alegria! P.93 Em trobo amb un micro relat “la bestiola”, el llegeixo i comento al meu canal de literatura:
Quan dic que Josep Iborra dóna lliçons de vida, no vull dir que alliçoni, sinó que amb les seves reflexions ens fa més persones. Hi ha -entre d’altres- pensaments com aquest: “No pensar en els fantasmes (...) perseverar en el treball, no girar-nos”, i els fantasmes, les pors, desapareixeran. P.95
Com el seu fill Enric - o l’Enric com el seu pare- treu de relleu el crític nord-americà Lionel Trilling i la seva manera de comentar les novel·les com una manera d’entendre el món.
Mallarmé, Homer, la poesia.
Cadascú com a lector fa la seva pròpia biografia literària.
Torna a treure el tema de l’enfrontament entre el burgès i l’artista a finals del segle XIX. Qüestió que va comentar àmpliament en els Escrits sobre música d’un literat melòman, on posava d’exemple Els Bunderbrook del Thomas Mann.
Els relats de J.Iborra tenen un punt inquietant, fins i tot malèvol. N’escriu pocs però els que escriu són molt potents. Ja ho he comentat altres vegades, té una veu interior en primera persona que s’acosta a la ciència-ficció. Toca molt el sentiment d’estranyesa de l’ésser humà, la confrontació amb un passat que ja està tancat i mort (retrat de La casa, p.113). Pertorbador. Qué feliç que sóc quan em trobo amb un dels seus relats.
Reflexió sobre el llenguatge: “Els mots poden fer l’amor amb una llibertat que escapa qualsevol fórmula (…) Resulta fascinant la gran elasticitat semàntica del llenguatge”. No hi pensem però ens entenem, parlant. D’aquest “fer l’amor” i l’elasticitat del llenguatge sorgeixen noves formes d’expressió. Nous mots. Noves llengües, especialment en el llenguatge oral és on més es perceben aquestes modificacions a una velocitat de vertigen. D’aquí la importància de la llengua escrita, per poder fixar-la més temps (aquestes són conclusions meves personals). De la generació anterior (la dels meus pares) a la meva ja he pogut notar un salt en certs usos del llenguatge que s’han modificat, canviat o deixat d’emprar. Passa amb tots els idiomes, però amb els que reben més pressió d’una altra llengua invasora, encara més (p.e. el català).
2 d’octubre del 1984, Josep Iborra fa una conferència sobre Joan Fuster a la UAB, just el dia després que fan Doctor honoris causa a l’intel·lectual de Sueca.
Després J.I. va a Girona per fer una altra xerrada. Es lamenta de la manca de públic i la desorganització a l’Autònoma. Nota de dietari magnífica. Tot el recorregut que fa és molt planià. P.127.
Joan Fuster a la UAB el dia 1/10/84
Reflexió sobre el pas dels anys, la mort, i el consumisme excessiu.
Apunta en un pas que “una obra obra literària, una novel·la o una obra teatral, no és una imitació de la realitat, n’és un model. La realitat no preexisteix a la creació” P. 132 (Però si es tracta d’una novel·la autobiogràfica la realitat sí que ha de precedir l’obra, penso… just després amplia aquesta qüestió dient que l’art no reflecteix la vida, és la vida que es reflecteix en l’art, com una simbiosi). És una característica molt seva: torna a reincidir en un tema ampliant-ne l’enfoc. Traient noves conclusions.
Aquesta m’agrada molt: EL MAL LECTOR CONSUMEIX, EL BON LECTOR CONSTRUEIX.
(Tot el que comento aquí és àmpliament desenvolupat per J.I., aprofundint les reflexions, amb cites a autors i lectures).
Josep Pla i Joan Fuster
Pla, Proust, Dostoievski, Pavese, Sciascia, Tólstoi, Spinoza, Kant, Austen, Balzac, Aristòtil, D’Ors, Carner… La llista d’autors és inacabable.
Sobre el món caòtic en els 80’s, un món que ja diu que és superpoblat (qué pensaria ara que som 3.700 milions d’habitants més al planeta). Es pregunta si realment hi ha algú -alguns poders- que mogui els fils, decidint quin pla seguir. La seva conclusió és que no ho creu “El món és de negres, blanc, de rics, de pobres, catòlics i musulmans, de TV, satèl·lits, de telèfons i … Qui pot inventar aquest puzzle?”. Jo també ho penso així.
Al rebost sempre hi tinc ous, farina, sucre, oli, llevat i iogurts a la nevera. Per separat són un bàsic per a la cuina. Units en una tarda de dissabte sota l'escalfor del forn són un bizcotxo de iogurt. A vegades m'agafa l'ímpetu i decidida entro a casa i el faig. Calculo una mitja hora de cocció en què obro l'ordinador amb el mateix ímpetu i faig d'escriptora. Tinc les tecles desgastades per l'ús, veieu? Cada vegada que acabo una obra m'agafa una mena de tristor. Diu la Rosalía que els astres son innombres de tants que n'hi ha, el món un punt petit en l'Univers i el cel immens. Unes persones marxen o moren, ella mai va escapar a aquesta realitat.
Si hagués de definir aquestes tardes hi posaria natural per adjectiu. És l'estat de les coses i jo. La llum plom sobre les mans d'una data atemporal. Després de la mort? Després la Terra, els astres i el no-res.
Crec haver explicat alguna vegada que al meu germà li van posar Eddy de nom pel gran ciclista belga Eddy Merckx. El meu pare era un gran aficionat a les bicis i va transmetre aquesta afició als meus germans Eddy, Sandra i Iolanda. Jo, com que soc la petita, vaig viure aquella etapa d'ells com a corredors de manera més desdibuixada i algunes de les històries ciclistes no les he sabut fins al dia d'avui. Quedeu-vos a llegir aquesta que us explicaré ara perquè parla de la qualitat humana de les persones que hi apareixen i m'ha ajudat a entendre, encara més, la passió que tenia per l'esport el meu pare.
L'Eddy al centre de la foto quan anava entrenar al Polígon Industrial de la Peki a Montmeló, devia tenir sis anys (any 1974 aprox)
Quan el meu germà era petit sovint anava al Camp Nou a veure els partits del Barça amb el tiet Eduard, el germà petit de la meva mare, que era molt i molt culer, i que el va fer soci només néixer. En aquella època els meus pares tenien la botiga d'ultramarins a Montmeló, i el meu germà ja va començar a competir en curses de bicicletes pels Països Catalans. Aprofitant que l'Eddy era soci del F.C. Barcelona, el meu pare va voler que el portessin els serveis mèdics del Barça i va escriure'ls per si podia visitar-lo el doctor Carles Bestit, que llavors era el metge en cap del club. A més, la meva tia Maria, com que havia estat delicada del cor i anava sovint al cardiòleg a Barcelona, hi va poder contactar d'alguna manera. Dit i fet: li van respondre que sí.
Durant cinc anys va estar anant dos cops l'any a fer-se la revisió mèdica amb el doctor Bestit. A començament i a final de temporada. Cal tenir en compte que era una cosa bastant excepcional perquè els serveis mèdics del Barça en aquella època només feien revisions als futbolistes, bàsicament. "Era el papa qui m'hi portava, i alguna vegada m'havia trobat jugadors com el Rexach, que recordi... i una de les vegades va aparèixer el Cruyff per allà; ja no era jugador del Barça però tenia molt vincle amb Barcelona, tenia casa al Montanyà, i encara venia a treure el cap per allà al camp".
Aquell dia també hi era, amb el doctor Carles Bestit, el doctor Fernando Baños, i recorda com en Cruyff va tenir la deferència de preguntar per aquell adolescent que s'estava fent la revisió: "És ciclista", li van dir. El Johan es va presentar encantat, el nostre pare més feliç que unes pasqües davant d'un dels més grans ídols esportius de tots els temps i allà va quedar la cosa. Som a principis dels 80.
PRIMERA DÈCADA DELS 2000, CELLER BATEA (AIGUAFREDA)
Passen trenta anys. El meu germà treballa fent de representant de vins i caves, és el que ha fet tota la vida. A Aiguafreda té un molt bon client que és el Celler Batea, on casualment alguna de les vegades que hi va a vendre es troba amb el Johan Cruyff i la seva dona, que hi anaven sovint perquè tenien casa al Montanyà. "Una de les vegades que me'l vaig trobar li vaig regalar una caixa de cava, d'El Celler de l'Avi, encara me'n recordo. Em va preguntar com anava tot i tal... Jo no hi anava tan sovint, però -casualitats- me l'havia trobat més d'un cop".
"L'última vegada, farà onze anys, l'any quinze devia ser, un dia jo estava allà; a més a més, anava amb pantalons curts. Entro i, és clar, ell em va conèixer, i el primer que em va dir va ser: 'Hola! ¿Qué tal, ciclista? Te veo buenas piernas, ¿eh?'. Llavors és quan li dic: 'Johan, me haría mucha ilusión poder jugar un día un partido de fútbol contigo, estas pachangas que hacéis por aquí... un día solo, un día'. I em va dir: 'Eso está hecho, ningún problema, cuando quieras, se lo digo un día al Gerard y vienes'". L'Eddy m'ho relata imitant l'accent tan característic de l'holandès quan parlava en castellà.
Poques setmanes després, el Gerard, el propietari del Celler Batea, el va trucar per dir-li que el Johan el convocava aquell mateix dia per a un partit a Aiguafreda. L'Eddy conta que va arribar tard, amb uns Meybas i una samarreta de futbol. Cruyff el va tornar a saludar efusivament: "¡Hombre, ciclista! Bueno, va, que vas a entrar, que si no vamos a acabar y no jugarás. ¿En qué posición quieres jugar?". "Yo, o portero o delantero", i ell em va dir: "¿Ah, muy bueno esto! ¿Y por qué?". "Pues muy sencillo: si me pongo de delantero meteré goles y si me pongo de portero no me meterán goles". "¡Muy buena, esta! Pues venga, ponte de portero". Li van ficar dos o tres gols. I ho va passar bé. Després van fer una barbacoa tots els jugadors; l'Eddy, com sol ser habitual en ell, va portar cava fresc per amenitzar la vetllada i explica que el va tornar a veure pel celler un o dos cops més. Ja estava malalt. Pocs mesos més tard, Johan Cruyff va morir. Ídol esportiu i referent humà.
L'Eddy Roca amb el Johan Cruyff després del partit d'Aiguafreda, estiu 2015
Quan els meus fills eren molt petits els passejava amb el cotxet durant les tardes de Sant Jordi per la plaça de la Vila, on hi havia les paradetes de llibres i roses. Solia coincidir amb la Fira del moble de disseny de Milà, i encara hi coincideix. Aquells dies se'm feien eterns, perquè hi anava a treballar el Manel i els nens el trobaven a faltar. D'aquelles tardes de Sant Jordi recordo sobretot la llum taronja de la posta impactant sobre el terra de la plaça. Gairebé ni percebia la gent sobre les parades de llibres. I els bessons al cotxet amb més d'una galeta a la mà, que rossegaven per berenar després de la guarderia. Llavors era tot pragmatisme. I de les tasques de després, preparar-los el sopar, desvestir-los per dutxar-los, posar-los el pijama i llegir-los un conte, ja no recordo amb precisió res. L'oxitocina que es genera durant la primera etapa maternal fa que tot el que ara seria impossible de dur a terme perquè seria esgotador, quedi esborrat. I tot i així, quina etapa tan bonica de la vida.
No cal que us digui que llavors no tenia ni un pensament d'això de donar-li a les tecles amb tanta assiduïtat. Com ho havia de pensar amb la feinada de mamà i d'administrativa a temps complet!
Però sempre m'han agradat les roses per Sant Jordi. I els meus fills encara avui me la regalen.
“Si els meus incerts records tenen algun fonament, de petit, el que m’agradà més foren els colors, no les coloraines, sinó els colors -i dels colors el vermell, no el roig sang de bou, sinó el normal. El rosat, poc: les coses aigualides no m’han agradat mai. Allò que han dit alguns crítics, segons els quals jo tinc una vaga tendència a l’observació, potser prové de la fascinació que, de petit, em produïren els colors. El vermell, primer de tot.”
Aquest és un passatge de Josep Pla a les seves Notes sobre Itàlia que m’agrada per com ens porta a la seva infantesa, imagineu-vos un Pla petitó. Un nen de mirada aguda i una mica inquiet. Vaig agafar aquest llibre perquè estudio italià i en l’estudi d’una llengua és bo i important saber alguna cosa de la seva cultura. Amb la cultura anglosaxona, com la tenim tan introduïda, no cal que hi fem gaire esforç. Amb aquest de Pla estic aprenent i gaudint moltíssim. Giovanni Pascoli era un poeta italià que jo desconeixia i que és el motiu de la nota on surt aquest fragment que he citat de l’escriptor català. A la nota fa una cosa que m’encanta i és que introdueix Pascoli a través d’un viatge a França fins a Porto-Maurizio, on compra el poemari, i ens descriu la seva poesia, la tristesa que li transmet i d’allà ens porta fins a un poema en italià on hi surten els cementiris de Livorno i ai! Després de passar per figures com Cavour, Garibaldi, Mazzini i Valéry, ens descriu el corall de Livorno, i el nom de Livorno en si. Diu que la segona O de la paraula li dóna una llum de crepuscle reposat, de malenconia mental. I després encadena amb els colors de la seva infantesa. No és meravellós?
Dissabte era asseguda dinant amb l’editor Josep Cots i li parlava de la Rosalía de Castro, de Josep Iborra i de Pla. “Escriptors que omplen tant, enormes i qui els llegeix ara?” Li vaig dir apassionada quan ja érem a les postres. L’home assentia mig compungit. No sé si va pensar que tenia una raríssima avis al seu costat. És com va anar. Va ser una manera curiosa però agradable de conèixer-lo, entre altres convidats a taula, després de la presentació del llibre de Guillamon a Arbúcies.
Per cert, mentre llegia la nota sobre Pascoli de Pla, sonava el Czardas de Vittorio Monti a l’Spotify, una melodia preciosa que hauria estat la banda sonora perfecta per al dinar de dissabte.
