un esbós de ma mare

Agafa l'escombra del petit rebost de casa meva i comença a escombrar les fulles dels viburnums que han caigut al pati. Va una mica encorbada per causa dels seus vuitanta anys, però conserva encara l'esma amb què feia les tasques en la joventut. Dic l'esma, que no la força. No cal que les escombris, mama... Deixa, que no veus que està ple! I al darrere els bancs, goita!

Mentre escric això recordo els seus darrers anys com si fos en present.

Li deixo fet el cafè amb llet per esmorzar i unes torrades que s'unta ella mateixa amb força mantega i mermelada de maduixa. "He de menjar a poc a poc, em costa molt d'empassar-me el menjar. Però m'he d'obligar, si no malament."

Si fos una novel·la ho escriuria en imperfecte, passa que m'ha sorgit com un fantasma que es passeja ara per aquí, després de quatre anys de la seva mort.

El dia que escombrava el pati es va quedar a dormir, va dormir amb mi al llit i el pare havia mort. Abans d'això, quan en tenia setanta i pocs, anava a la coral de Montmeló a cantar, deia que arribava a la tonalitat de soprano. Després ho va deixar estar. Li agradava molt ballar sardanes, al meu pare escoltar-les cada diumenge per la ràdio. En la maduresa havia anat algunes tardes de dissabte a ballar a La Paloma. Un món que es va voler fer només seu. Quan tenia la meva edat jo només en tenia tretze, amb la diferència que ella ja tenia vuit fills i jo en tinc dos. Vist avui, sembla que hagin passat dos-cents anys. És tan difícil reflectir tota una vida per escrit... Per això agafo els gestos, els més petits i insignificants, que són segurament els que delaten millor el caràcter d'una persona. Recordo les seves mans grosses netejant les pastanagues sota l'aixeta. O els tomàquets per amanir després o per fer una sopa de peix. Ho esbandia tot. I s'hi estava una bona estona amb les mans enormes així, caigudes sota el raig d'aigua.

ragazzi, oggi è l'ultima lezione

Tinc els ingredients preparats per fer una crostata amb mermelada d'albercoc aquest vespre a la darrera classe d'italià. S'acaba el curs, la primavera i nou mesos de pujar a Sant Pere de Vilamajor. He après una mica més d'italià i de seguida el vaig posar en pràctica amb el meu col·lega de feina a Milà. He escoltat més l'Eros, que ja m'agradava, he vist cine italià i he llegit Il corriere della sera. El meu pare hauria estat content. Jo ho estic. La carretera que puja a Sant Pere és plena de plataners a banda i banda, i de nits, durant la tornada després de finalitzar les classes, la recordo escoltant Les dones i els dies de Catalunya Ràdio. Té alguna cosa de magnetisme aquell poble. La vida és un anar i venir de persones. Persones que coneixes, passen i marxen per donar pas a d'altres. Amb els idiomes l'aprenentatge és acumulatiu, se t'adhereix si l'uses, t'obre portes i et porta a conèixer altres persones i establir nous vincles professionals. I encara em queden dos cursos per assolir el nivell que vull. La pujada els vespres d'hivern abans de les classes m'he aturat a veure el meu fill Gerard, quan s'està a Sant Antoni amb el seu pare. Normalment és estudiant a la seva habitació. Ara està amb els exàmens finals. Ja han passat els vespres feixucs d'hivern, les finestres de casa són obertes, entra la llum a dolls, mira com se senten els ocells. És increïble com ja han arribat els dies de jornada intensiva a la feina. Les estacions manen en tot. "Ragazzi, oggi è l'ultima lezione quindi portate gli ingredienti che facciamo la crostata", ens escriu per whats la Beatrice Stella, la professora.

una tarda amb chopin

Vist la de gent que hi ha a la ciutat, als súpers, a les terrasses del passeig, pels carrers a ple sol de migdia i pàrquings a rebentar de cotxes, és un luxe escoltar Chopin des del sofà de casa.

Els turistes fan cua a la porta de Chanel de Passeig de Gràcia. Que et facin esperar com un borrego per fotre't la clatellada després. El món al revés. Tot està estudiat. Estratègies de marca que francament no m'inspiren gens.

Chopin em relaxa moltíssim. Coneixia el seu nom però vaig començar a escoltar-lo fa més de deu anys. Tinc un poema escrit sobre el seu Nocturn nº9 que va dedicar a la Marie Pléyel, la dona del fabricant de pianos.

A Cinema Paradiso, un film del 1988, el pas del temps i l'evolució de la societat després de la Segona Guerra Mundial és un tema. I el poder de la imaginació tot i la manca de recursos i escassetat de la post-guerra encarnat amb el Salvatore, el nen petit que te'l menjaries de mono i espavilat que és. Ell s'enamora del cinema i aprén l'ofici d'operador de projecció gràcies a l'Alfredo, de qui es fa amic per sempre. A la pel·li es veuen coses que eren normals a l'època, com les garrotades que li fum la mare quan veu que s'ha gastat els diners de la compra per entrar al cine, o uns nanos adolescents fent-se una palla a la segona filera excitats en veure una escena d'amor. El cine era llavors la sala d'encontre entre veïns, amagatall de nous amants, marrecs, adults, analfabets, capellans o potentats. La gent es coneixia i feien broma, ploraven i reien. Una altra mena de luxe si tenim en compte que ara a les sales de cine no es coneix ningú i rarament algú s'atreveix a fer cap comentari en veu alta. S'ha perdut l'espontaneïtat.

No sé perquè me n'he anat cap aquí. Suposo que el sofà i el piano de Chopin m'hi han portat. La sensació que no hi ha minuts. I sempre la contemporaneïtat amb ell. La llum de la tarda entra al menjador atenuada, algú surt per la porta del pati i es tanca amb el seu so metàl·lic.

sobre josep iborra, un savi

Hi ha una paraula italiana que m'agrada molt i he après escoltant una noia de la Puglia que és la "consapevolezza": la consciència. Doncs la literatura del Josep Iborra és la consapevolezza de la mateixa literatura. La consciència raonada sobre l'ànima dels autors. El pensament crític dels corrents socials, com per exemple el seu desacord amb l'espanyolisme ranci dels escriptors de la Generació del 98 o amb el pactisme i polítiques toves dels polítics catalans durant la Renaixença. Penso que hauria estat content si hagués viscut tot el corrent independentista del 2012 i posterior, ara apagat de nou.

M'encanta quan fa dissertacions sobre el temps, sobre l’anar amb calma a la vida perquè si anem apressats no anem enlloc. El piano, piano, com diu ell. És aquest Iborra el que dic que és un mestre de vida. A tots i totes les que ara practiquen ioga en retirs espirituals els diria que llegissin Josep Iborra. De fet, la seva obra és la clara mostra que va predicar amb l'exemple. Va llegir àmpliament i profundament; va pensar i va escriure tan lliurement com va voler. I amb una parsimònia de savi, gaudint intensament el que plasmava en el paper sense importar-li si es publicava o no. Era un escriptor escriptor. I un filòsof. Me l'imagino les tardes al seu estudi llegint, subratllant, deixant reposar la lectura, sortint de la saleta per trobar-se amb la Joana, airejar els pensaments i tornar-hi al cap d'una estona per filosofar en soledat i escriure els seus assajos.

"Si no pots acabar una cosa, arriba fins on puguis". Com no ha de ser un guia? Portava el gen de mestre a la sang. Si va exercir de professor els seus alumnes devien ser uns privilegiats. Més aviat deixebles, com diu ell en algun passatge dels seus Quaderns 1980-2000.

En un moment en què citava Mendelssohn, em vaig posar a escoltar-lo. Una meravella. I sí que és clara i joiosa la seva música.

És sobrecollidor, overwhelming, en diuen els anglesos. No sé jo si hi ha gaires escriptors com ell al món. Una cosa fora de sèrie.

Llegir Iborra és trobar-me a mi mateixa. Emocionar-me quan diu "Naufragi d'una llengua, naufragi de nosaltres mateixos", referint-se sense dir-ho, a la NOSTRA llengua, que és la part més important de la nostra identitat.

No pretenc fer-ne una ressenya, sinó el que queda en mi d'ell. Com a autor, penso, ho va donar tot. Tot com a lector, malgrat a ell li haguéssin calgut cent vides més per llegir tots els llibres que volia. Com a narrador, narrador de relats vull dir, va donar el que va considerar, però mai va deixar de banda les seves narracions tan enigmàtiques i amb aquella veu tan interior que el definia. Algú que no va voler sobresortir entre la intel·lectualitat, però què gran que era.

Com m'hauria agradat conèixer-lo.

el meu pare, el segre i en ray conniff

Sóc asseguda a la cuina de la casa dels meus pares un dissabte a la tarda. Jo podia tenir setze anys i el meu pare, que seu amb mi, cinquanta-nou. Som al 1991, el mur de Berlín fa poc que l'han enderrocat, últim rastre de la Segona Guerra Mundial i que encara recordo haver vist per la tele. L'alegria dels joves de l'est que podien per fi entrar sense perill a l'Alemanya Federal. Vaig viure el final de la Història que jo mateixa havia estudiat a les aules de l'Institut.

El meu pare encara treballava a la fàbrica de motocicletes Derbi com a operari i la meva mare feia poc que ja no regentava el Frankfurt Roca, que havia deixat en successió a les meves germanes grans, perquè el portessin, entre elles l'Elisenda. Poc es pensaven que un any després aquesta moriria massa jove. Un esvoranc a les seves vides.

A la taula de la cuina el meu pare deixa un lluç arrebossat i pa amb tomàquet que ha preparat per sopar. Pren un got de vi amb gasosa. Aquesta anècdota me la va contar tantes vegades que la vaig retenir en el meu cap com una fotografia en colors verds de bosc i gran cabal d'aigua d'un calorós estiu.

Ell era caporal de la mili a Lleida, que en aquella època durava dos anys. Té 20 anys i som al 1953. La Segona Guerra Mundial feia vuit anys que s'havia acabat i aquí hi havia un dictador que no m'explico com va arribar a ostentar tant de poder durant tants anys essent tan poc com era. A la mili li deien Mollet al meu pare, perquè vivia a Mollet del Vallès en una casa de pagès que ara no hi és perquè hi passa la C-17. Llavors al meu pare ja li agradava la música d'en Ray Conniff i se sabia tota la història dels Estats Units perquè llegia les historietes de l'Oest, especialment la del Jove Búfalo Bill.

Ell era un home gran. Amb 20 anys devia fer vora els 1'90 metres. Ulls blavosos, moreno i amb una retirada a l'actor Raymond Burr, el de Perry Mason. Va marxar cap a Lleida que ja s'havia promès amb la meva mare i s'escrivien aquelles cartes que s'escrivien en castellà perquè no sabien fer-ho en català. Una anomalia lingüística que jo no he viscut. "Con todo el cariño, el que mucho te quiere, Pedro Roca", li deia a ma mare.

El meu pare, Pere Roca, en una fotografia quan
feia la mili a Lleida

A la mili era caporal, com he dit, i feia de cuiner. Un dia que tenien lliure van anar a banyar-se al Segre, tot i que ell, prudent, ja no les tenia totes. Hi anava amb un parell més. Es va treure la roba i va capbussar-se en un punt en què el riu no era tan profund però el corrent de l'aigua se'l va emportar. Va anar uns quants metres avall i amb l'aigua al coll pensant que era l'última. Veia que no podia sortir. Amb totes les seves forces va poder agafar-se a una roca que li va salvar la vida. Mai més va tornar a banyar-se en un riu. "A la natura se li ha de tenir respecte", deia. En aquella cuina de Montmeló, entre aquestes històries i el lluç arrebossat, moltes tardes sonava l'smooth jazz d'en Ray Conniff.

Ara el meu fill Gerard em recorda moltíssim a ell, perquè s'hi assembla un munt. Explico aquestes  històries perquè no se m'esborrin i per recordar els meus avantpassats, si no no seríem ni un sospir en aquest planeta. És el més bonic d'escriure.

amb crisantems del 2026, un poema meu

Present en el meu balcó

Amb crisantems del 2026

Penso què se n'ha fet de tots ells

De l'avi Eduardo i l'avi Ramon

De la tia Maria i la tieta Cèlia

Present com vull ser

Independent i lliure

Amb aquest blau cel del 26

Un corb se m'arrapa al pit.

I la mama? I el papa?

No et faci angúnia

Són rere les branques

Bellugadisses de l'olivera

Present en un passat

que se'n va

com el vermell del sol

amb la tarda

De l'Elisenda?

I de la nena que tu eres?

Rere la pau dels teus 50

El teu somriure de diari

L'oxigen que respires

avui

pazo d'oca (agost 2000)

La Pepita ens va insistir molt perquè anéssim a visitar el pazo d‘Oca, del duc de Medinaceli. Li diuen el Versalles gallec! Es preciós! Ens deia tota entusiasmada. Amb poca cosa li bastava per ser feliç. Vam anar fins a l’Estrada, on estava el palauet, que quedava a una mitja hora en cotxe des de Santiago. El dia que hi vàrem anar jo portava un conjunt fet per la meva sogra amb cotó de Portugal del que utilitzaven per fer els bodys de bebè. El cotó era d’un color salmonat i el pantaló era ample amb molt de caient. A la blusa sense mànigues la meva sogra hi va estampar amb pintura una fulla marró sobre un fons blanc fent servir de plantilla una de plataner natural. Tenia inherent un talent artístic, perquè amb poca cosa et feia una peça de tot dur, el que li conferia frescor i elegància.

El Pazo d’Oca, amb els seus jardins antics i estanys plens d’ànecs i cignes, tenia un aire romàntic, tot envoltat de velles balustrades. Em va agradar més que Versalles, sense tanta pompa ni turistes. No vam trobar ningú als jardins, i això encara ens va agradar més perquè semblava que l'haguessin obert exclusivament per a nosaltres. En aquella època el Duc era a la presó per abús de menors, però deien que els seus fills hi anaven de tant en tant al palau gallec.

Des de la casa rural de Teo fins a la ria de Noia hi havia poc més de mitja hora en cotxe. Vàrem passar un dia de platja, a mig matí, quan encara no hi havia ningú. Allà la gent acostumava a anar a la platja durant la tarda perquè la marea era més baixa. A la ria de Noia les barques ja eren sobre la sorra molla i plena d’algues quan ens hi vam acostar. La platja semblava una postal del Carib sense palmeres i amb algun pi i arbustos i cales salvatges amb sorra blanca fins on arribava el mar blau marí. L’aigua era glaçada, tant que tallava la respiració en ple mes d’agost. I jo, que era d’aguantar bé la fredor del mar, em vaig fer només un bany sense que passés per damunt de la meva cintura. A més el mar era ple de peixos grans com de la mida d’un lluç, i a mi em feia por. Muixos, en deien els autòctons. La meva sogra es banyava feliç, anava rient i dient “Ui, què freda està, però qué bona!” I vinga a riure. Va estar-s’hi una mica més que jo, no gaire, el que certificava que aquella aigua era gairebé glaciar, perquè ella era de les que s’estava una hora a dins les aigües de la Costa Brava i de les que nedava fins a les boies, com la meva mare. Com de valentes que eren! Jo mai m’he atrevit, sempre m’ha fet por que pugui venir algun peix gran i em mossegui les cames.

Vàrem prendre el sol, que allà dóna d’esquenes al mar. Havies de posar-te mirant la guingueta i la vegetació que arribava fins a la platja. Va ser en aquesta mateixa guingueta on vàrem dinar un lluç acabat de pescar que havien portat els mateixos amos del restaurant a dins d’un cubell. Encara es movia. El van fer a la gallega, bullit amb patates i amanit amb una mica d’oli, sal i pebre dolç vermell. Mil pessetes ens va costar aquella delícia en aquella platja que semblava el paradís. Tinc una foto que em va fer el Manel on se’m veu de peu en top-less, acabada de sortir de l’aigua, moreníssima, que sembla de portada de l’Interviu. Cada estiu en tornar de les vacances portàvem les fotos a revelar i en fèiem un àlbum que etiquetàvem amb l’any i el lloc. El fotògraf, quan va veure aquella fotografia, li va preguntar al meu marit si era feta al Carib. No, no, és a Galícia, li va respondre, i va riure.*

Al Pazo d'Oca l'any amb el vestit pantaló que em va fer la meva sogra (any 2000)

*Fragment que forma part d'unes memòries inèdites escrites l'estiu del 2018