dante alighieri com a normalitzador de l'italià modern (per josep pla)

El llenguatge de Pla és riquíssim i no gens passat. Aflaquir és un verb que ja no s'usa però que al meu pare li'l sentia molt dir. Incontrovertible com a sinònim d'indiscutible no l'havia escoltat mai. Fa servir els superlatius com els puc utilitzar -i utilitzo- jo: modestíssima, importantíssim, amarguíssima. I els adverbis modals que s'estan abandonant per "a la manera de": ignominiosament, intermitentment, absolutament. Més enllà d'ideologies, tenia en compte fets concrets -com ha de ser.

Casualment escoltava avui un podcast del Learnamo, que segueixo per a les meves lliçons d'italià, en què parlaven sobre Dante Alighieri com al normalitzador de l'italià com a llengua moderna. Un visionari fa més de set-cents anys.

Justament llegeixo un passatge del Josep Pla dedicat a l'italià com a llengua parlada i llengua escrita en què exposa una conferència de Foscolo a la Universitat de Pàvia, on va dir que Dante, en adoptar la llengua italiana per escrit va fer que aquesta no patís els canvis tan brutals que patien les llengües subjectes a la pronunciació popular. L' italià que es parla i s'escriu avui no és gaire diferent del que va escriure l'autor de la Divina Comedia.

Em fa il·lusió pensar que avui, en un moment de màxima producció literària en català, això pot ajudar a mantenir-lo viu en un futur, ara que tanta falta ens fa.

Dante Alighieri va néixer el 1265 a Florència i les notes de Pla les he extret d'"Itàlia i el Mediterrani". En aquestes, torna a enaltir la funció de la premsa com a difusora de la llengua italiana, especialment "El corriere de la sera" i l'"Stampa". Boníssim.

josep pla sobre machiavelli i l'aprenentatge de l'italià

"Abans que tot, Machiavelli és la consciència clara i seriosa de tot aquell moviment, que en la seva espontaneïtat, del Petrarca i del Bocaccio, s'allarga fins a la segona meitat del Cinc-cents. Fou antipapal, antiimperial, antifeudal, civil, modern i democràtic". De l'escriptor Josep Pla a Itàlia i el Mediterrani.

En unes notes memorialístiques explica com va aprende l'italià a la Casa degli Italiani de Barcelona, quan era estudiant de dret "per simple curiositat i sense tenir cap projecte utilitari ni pensar en cap moment que la vida em portaria a fer de periodista, ni que viuria cinc o sis anys en aquesta península". La Casa degli Italiani encara existeix i és al Passatge Méndez Vigo, a l'Eixample. Recorda el seu professor d'italià i com aquest els va mostrar que amb l'ordre i la disciplina es va molt més lluny que amb el desordre i l'anarquia.

Josep Pla de jove a l'Ateneu Barcelonès

Aquest capítol és fascinant perquè ens relata com ja arribat a Gènova per fer de periodista comença a llegir primer El corriere de la sera i la Stampa, amb ajuda de la quiosquera. Era l'any 1922 i ell tenia 25 anys. La premsa és la millor porta d'entrada per aprendre un idioma. El llenguatge és viu i entenedor.

Més endavant dedica dos capítols a elogiar el bon periodisme d'El corriere de la sera, diari de Milà del qual diu que és un dels millors d'Europa. Parla de La Terza pàgina, dedicada a publicar "la literatura més important del país". I dóna noms com Panzini i Pirandello. Ho exemplifica amb relats molt vius i segueix amb l'elogi d'economistes i crítics d'art que escrivien per al diari. Al final treu de relleu l'Indro Montanelli, de qui vaig llegir una molt bona Història de Grècia, plena d'enginy i sentit crític. D'ell ens diu entre d'altres coses que va ser corresponsal d'El corriere a Atenes i que va ser un periodista excepcional. El General de la Rovere, dirigida pel Roberto Rossellini, està basada en una novel·la de Montanelli. 

Niccolò Machiavelli 1469-1527

Per aprofundir en l'aprenentatge de la cultura i civilització italiana va començar la lectura de llibres d'italians i torna amb Machiavelli, un personatge que el va fascinar i ens recomana llegir, no pel que la gent el coneix, com a persona cínica i malvada, sinó com a "clarificador de les situacions més complexes, un retratista perfecte (...) gran patriota italià, Machiavelli és una lliçó permanent".

De Josep Carner també en parla perquè el va conèixer a Gènova, on era vice-cònsol d'Espanya. "Era difícil de discrepar de Carner, perquè era un home d'una conversa fascinadora i en la nostra llengua d'una expressivitat potser única".

Per a Pla -hi insisteix en les seves notes- Niccolò Machiavelli va ser el seu gran guia intel·lectual i espiritual durant la seva estada a Itàlia. És impressionant les referències històriques i polítiques que fa des del Duecento fins a les dues Guerres Mundials (ell en diu Guerres Generals) i com ho compara amb la seva contemporaneïtat. En una època en què il·lustrats i comerciants miraven París i Anglaterra, l'escriptor de Palafrugell va anar a treballar com a periodista a Itàlia. Allò va ser la seva cantera. I bé que la va aprofitar. Sí que li van servir, sí, aquelles classes d'italià.

el bistec rus de ma mare

No sé perquè hi ha instants de les nostres vides que se'ns queden gravats a la memòria per sempre. Molts d'aquests solen ser moments quotidians però que per alguna raó el nostre cervell reté com a especials. Jo devia tenir setze anys. Era una nit d'hivern, ho recordo perquè el meu pare ja era dormint. Ma mare acabava de fer uns bistecs russos per sopar i me'n va oferir. Es disposava a veure la sèrie Dallas, que feien a TV3. Li encantava veure el JR i la Sue Ellen sempre disputant. Ell, un malparit. Ella una atractiva ex-miss Texas, menyspreada pel seu marit, alcoholitzada i que ressorgiria com l'au Fènix per convertir-se en una competent dona de negocis. No es perdia ni un episodi. Això era quan ma mare ja no treballava al Frankfurt, és clar. Abans no tenia temps de veure serials. Llavors ella tenia 54 anys i els cabells caobes curts i ondulats com una actriu de Hollywood. És com si encara la veiés asseguda al sofà de flors davant la tele a la nit. El seu moment. 

D'aquell dia recordo el bistec rus que feia altres vegades. Carn de porc i vedella picada, ou, pa ratllat, sal i pebre. 

Vols un bistec rus? Em deia. Fa poc per curiositat vaig buscar d'on venia això del bistec rus, però jo només el coneixia per ma mare. Sembla que el van introduir a Europa els xefs francesos que van cuinar per als Tsars russos. A mi, com a ella, m'agrada improvisar i de tant en tant el faig afegint-t'hi mostassa de Dijon o a l'antiga a la carn. Queda flonjosa i sucosa. Avui l'he fet amb uns xampinyons i quatre raviolis frescos que em quedaven a la nevera. 

La Linda Gray és una actriu californiana i encara viu. Té 86 anys.

reflexions sobre l'estranyesa, de l'enric iborra

Enric Iborra (València, 1960)

No tot és escriure sobre llibres en l’Enric Iborra. Reflexiona sobre el pas dels anys, sobre l’esforç d’adaptar-se a l’envelliment del cos quan encara tenim al cap com érem de joves. De la capacitat d’autocontrol sobre les passions que s’adquireix amb l’edat: “Al final, amb el temps, les hem pogut tancar en una cambra”. Diu, com el seu pare, el Josep Iborra, que els canvis més grans en una persona es donen sense que aquesta se n’adoni, i com m’agrada aquesta reflexió, perquè en tan poc diu una veritat immensa. Perquè si miro enrere hi ha un oceà entre qui era fa vint anys i qui sóc ara.

No hi ha autoengany en les seves paraules. Si una cosa es pot dir és que la literatura li ha servit per tocar molt de peus a terra.

Parla de l’estranyesa d’un mateix quan es veu com un ens aliè, com si fóssim un altre. Ho pensa algú que com l'Enric parla endins, medita a través de les seves lectures i fa silenci mentre escolta música clàssica al seu estudi. Després, quan surt enfora i xoca amb la realitat de la vida, amb la gent, coneguts i família, veu els altres com si no hi fossin. Com uns ens fantasmagòrics. Aquest és un dels passatges més literaris que li he llegit:

De vegades, ens veiem. Ens veiem des de fora, com uns estranys, com si tot el que passa ara hagués passat ja fa molt de temps, i tots els qui ara sentim parlar i riure estiguessen morts. Una mirada pòstuma, post mortem. (La vida somnàmbula, pàg. 95)

un panot de barcelona i el meu fill llibert

Dissabte a mig matí vaig entrar a l'habitació del meu fill Llibert per ventilar-la i treure la pols. Havia arribat a quarts d'una de sopar amb els amics de la universitat. Sobre el seu escriptori uns plànols d'algun treball i de sobte un tros d'un panot de Barcelona. Un dia em va venir amb una totxana. Els panots me'ls va explicar una vegada mentre baixàvem per la Diagonal caminant. No recordo quantes formes em va dir que hi havia.

- Què és això?

- Un panot! - em diu content - me l'he trobat tirat en un escocell de Rambla Catalunya. Un panot amb el morter i tot enganxat.

Me l'imaginava tornant amb el tren i amb el tros d'acera sota el braç. Callem, el mirem i diem: "a saber de quan és aquest!". Dels 20, dels 50, dels 70?

- Pesa molt. Doncs no sé on el podem posar - li dic en agafar-lo.

Vaig netejar-lo sota el raig de la dutxa ben fort amb un fregall i mentre ho feia em fa avinent que la catifa antilliscant de la banyera també té el mateix dibuix del panot. Jo no m'hi havia fixat fins llavors.

Avui a la tarda entrant per la porta de casa em diu que vol llegir un llibre. S'acosta a la prestatgeria i em pregunta pels de la Montserrat Roig. S'interessa pel Temps de les cireres i em pregunta de què va però que no li faci espòiler. El panot el vaig deixar eixugant-se al balcó i el torno a posar sobre el seu escriptori. El dibuix de la flor el va dissenyar el Josep Puig i Cadafalch fa 120 anys i és el més estés per la ciutat de Barcelona.

gerolamo cardano, il gattopardo i la transició entre els vells i els nous temps

M’he quedat enganxada al capítol que l’Enric Iborra dedica al metge del Renaixement Gerolamo Cardano. Ens parla en profunditat de l’autobiografia que aquest savi i de mal caràcter va escriure cap al final de la seva vida. Va viure 75 anys. Ludòpata, metge, astròleg, matemàtic i filòsof, reflexiona sobre què escriure de la pròpia vida, o com escriure una autobiografia. Ell va parlar de la seva en diversos punts:

- Tractar coses de poca importància (aparentment banals)

- La sinceritat en l’autoretrat.

- Fer balanç de la pròpia vida.

En un capítol que dedica a la felicitat si fa no fa la llista de béns positius seria la mateixa ara, cinc-cents anys després: repòs, tranquil·litat, ordre, varietat, menjar, beure, passejos, pràctica d’alguna habilitat que dominem bé, la neteja, l’aigua per a rentar-nos, per beure o el foc per cuinar i escalfar-nos.

Deia que era un privilegiat per haver nascut en una època en què ja es coneixia la Terra sencera i que li meravellaven invents com la brúixola, la impremta o les armes de foc. La d'història que ha vingut després d'aquests invents.

Recordo que el meu avi patern m’havia dit que el que més l’havia impactat dels canvis tecnològics que va viure era la invenció de l’avió (ell era nascut el 1896). Veure una cosa volant pel cel i que portava persones!

Quan m’ho va dir internet encara no existia, potser el canvi que més ens ha influït a nivell global en el pas del XX al XXI.

Un passatge del film Il Gattopardo, amb Tancredi (Alain Delon) que és qui diu la famosa frase, 

amb Angelica Sedara (Claudia Cardinale), filla d’un ric burgès.

Gramsci, Flaubert, Lampedusa, tots ells serveixen a l’Enric Iborra per reflexionar sobre l’encavalcament dels nous temps amb els vells. Sobre la tensió que generen els canvis presents en les societats de tots els temps. “Il vecchio mondo sta morendo. Quello nuovo tarda a comparire. E in questo chiaroscuro nascono i mostri”, deia Gramsci amb lucidesa. Els monstres, alguns dels quals com el nazisme o el leninisme.

El pas del temps en la societat és una de les qüestions tractades a La vida somnàmbula (Afers). “Se vogliamo che tutto rimanga com’è, bisogna che tutto cambi” diu un personatge d’Il Gattopardo. L’Enric Iborra ens explica que aquest canviar-ho tot perquè res canviï s’explica a la novel·la de Lampedusa perquè les classes dirigents sicilianes de la segona meitat del XIX van haver d’acceptar la unificació italiana i el nou règim parlamentari per seguir mantenint els seus privilegis. L’anàlisi que en fa és extraordinària.

l'ocàs de diumenge

Ajaguda al sofà escoltant música, la banda sonora de My week with Marilyn. És el que més em va agradar de la pel·lícula, és d'aquell típus de melodia que em sumeix en un estat interior, de pau. Tinc les mans calentes i a fora plou. M'agraden aquests vespres de diumenge en què no passa gairebé res. Res es precipita. El soroll d'un boli contra un regle que fa servir el meu fill al seu escriptori. I la verdura escalfant-se a la cuina. Si estiguéssim així tota la vida, sumits en aquest estat de semi-letargia, moriríem. Però durant l'ocàs de diumenge m'ajuda a resetejar ment i cos. Tinc els peus calents i a fora és fosc. Apago el foc i torno al sofà. Respiro relaxadament, com quatre notes al piano que es van repetint enfora i endins.