a vegades em sorprèn

A vegades em sorprèn que alguns poetes escriptors, escriptors poetes, no deixin anar ni un sol vers ni un sol paràgraf per la xarxa. A vegades em sorprèn aquesta garreperia. Serà cosa de la versió professional, no per pudor ni per vergonya. A vegades em sorprèn tant festival mediàtic-literari i en canvi que m’atregui tan poc perquè no em conten absolutament res. A vegades em sorprèn que se sorprenguin que no pari d’escriure. Serà cosa de la versió vocacional, i això que el pudor i la vergonya van per dintre, us ho asseguro. Però d’això es tracta amics, d’això es tracta. De contar, d'escriure aquí i transmetre.

darreres notes de la meva lectura del diari 1965-1977 del josep iborra

Josep Iborra l'any 1966, quan ja havia començat a escriure el Diari.

Llegir les novel·les en la llengua original és l'ideal, perquè és 100 % l'expressió de l'autor. La literatura francesa va tenir molta influència en Josep Iborra i fos per manca de traduccions o perquè preferia fer-ho en l'original les llegia directament del francès. Entre d’altres: Proust, Valéry, Stendhal, Flaubert, Descartes, Baudelaire o Montaigne. Molts dels llibres que comenta i les citacions que fa d'ells fins i tot les anota en francès. Fins als anys 70 era la llengua estrangera predominant d'estudi a escoles i instituts. A partir dels 80-90 va anar en detriment a les aules, sent substituïda per l'anglès. En paral·lel hi havia la introducció massiva d'inputs culturals anglosaxons.  Actualment som pobres de -i entre- les nostres cultures veïnes. 

Què passa quan l’escriptor es troba amb un altre escriptor a qui admira pels seus llibres? Doncs que hi veu l’home, no l’escriptor. El gener del 1972 es troba amb Josep Pla, que va a Gandia a veure en Joan Fuster, que al mateix temps era molt amic del Josep Iborra. La descripció que fa de l'escriptor de Palafrugell no té pèrdua, he rigut molt, perquè és molt detallista i espontània. Es troba amb “un vellet pagès insignificant” i ple de vitalitat. Llavors Pla tenia 75 anys i Iborra 42. “Parla sense parar, lligant frases amb un cony repetit”. “Parla sense pontificar, poc seriosament (...) Tanmateix no parla com escriu. Però Pla hi és”. És el seu petit homenatge a un autor a qui va admirar sempre. En fa constants referències en aquest llibre.

Com a escriptora no puc estar més d’acord amb ell quan apunta que la descripció gratuïta en una novel·la, amb tant detall superflu, sobra. “Tants de detalls acumulats donen un resultat confús”. Nota del 12 de juny del 72. Com menys més, no posar per posar. Els personatges fan, senten, són, i això és el que ha de quedar al lector.

M’aturo l’onze de juliol del 73, on parla sobre la literatura catòlica sorgida després de la Revolució Francesa. Ho fa aquí i ho fa constantment: una de les coses que em captiven d’ell com a crític és que quan entra en un tema sobre literatura, les referències a autors que giren entorn de la qüestió de què parla són enormes, però el més extraordinari és que fa l'efecte d'escriure-ho de memòria. A raig. Com aquell qui està tan impregnat del tema que ho deixa anar després d'un dinar, fent la sobretaula. El fet, a més, d'haver estat anotades a mà i guardades en llibretes sense publicar, aquestes notes, m'ho fa pensar encara més. Em fa la sensació que avui no queden escriptors així.

En la línia del que comentava en una entrada anterior sobre l’humanista amb mirada científica que tenia, a Iborra no li agradava l’actitud elitista de certs intel·lectuals a qui els molesta la massa que no reconeix les coses eminents. En parla en un dels molts passatges que dedica al poeta alemany Goethe, tot i que ho trasllada al seu temps (any 73 quan ho escriu), i que també seria vigent avui. L’escriptor valencià fa una dissertació molt coherent en què explica que gràcies al progrés, cada vegada més, un sector més ampli de la societat té accés a un millor nivell de vida i educació: “d’això se’n deriva una major participació en la producció i consum de coses eminents (però això no es vol veure)”. Com també n’hi ha que “s’enlluernen amb noves formes d’oci (des de fulletons fins a fotonovel·les, passant pels esports, turisme, televisió, etc.)”. Sobre el fenomen de la cultura de masses reflexiona en vàries ocasions. En una de les darreres, el gener del 76, es pregunta si el fet d’identificar cultura de masses amb “mala qualitat” no era el mateix que passava en el passat quan la novel·la estava molt per sota de la poesia com a gènere literari (d’aquí que alguns publiquessin sota pseudònim, per no perdre prestigi). I exposa que la televisió o la ràdio ofereixen i fan arribar altres formes culturals a les majories indiscriminades i que això també és bo: “la cultura que li arriba serà tan de masses com es vulga, però li arriba una gran dosi de cultura: informacions, imatges, formes d’entreteniment…” “Quan llegesc coses d’aquest problema no puc evitar un desfici, un malestar”. També aborda els mass media com el renaixement modern, en el sentit que ens situa obres del passat inèdites (Vivaldi, per exemple) com a obres contemporànies. “Els mass media, la vareta màgica del passat per a fer-lo present, contemporani, en bloc”.

Deia l’escriptor de Benissa que quan llegim vivim més intensament la pròpia vida. Que la literatura altera la nostra manera de viure. En dono fe. També que els grans canvis en un mateix esdevenen sense que ens n'adonem, en els petits gestos, tan profundament que quan som conscients el canvi ja s'ha produït. I que la passió és la vida, la voluntat de viure, que si la raó sotmet a la passió és perquè aquesta no era tan forta. Ser i sentir-se lliure -afegeixo- comporta la tria de les passions i la plenitud del canvi personal. I és extraordinari.

En narrativa em té fascinada. Ja ho he comentat en anteriors entrades. A les addendes del Diari que hi ha dels anys 1971-1972 i 1973 m’he trobat amb unes quantes narracions, de caràcter molt introspectiu algunes, amb una angoixa vital que el turmenta de vegades. Té un to molt íntim i sensible. Com el que desprèn en els retrats que fa de la seva mare gran, i el neguit de ser conscient que aviat morirà. O l’apunt en què parla de d’adolescència, quan entra en contacte amb els llibres a través de la biblioteca d’un amic. Amb tota la distància biogràfica que hi pugui haver, m’ha recordat en Charles Bukowski quan narra la seva descoberta de la literatura a la biblioteca de Los Angeles. Aquell enlluernament que provoca en ells, un refugi de joventut que acabarà sent de per vida. M’agrada molt la naturalitat amb què ho narra Iborra, té el poder de la narració oral dels escriptors nascuts als anys 20 del segle passat. T’asseus i l’escoltes i veus les imatges. I la pluja com cau lenta una nit d’insomni, com si estiguessis veient-lo en una pantalla de cine amb música de l’Ennio Morricone de fons. I en la del 73 el llistat de records d'infantesa que anota com si fos una pluja d’idees, imatges gravades en el record del temps de la guerra. Si hi haguessin fotos de cadascuna de les referències que cita seria una exposició única. I més endavant, l'esbós que fa d’una novel·la ambientada als anys 50 d’un jove que caurà en el món de les drogues per la mala influència d’un amic. Faust i Mefistòfil. Amb tota mena de detalls. Com podia dir que no tenia prou imaginació? En aquesta frase dóna en la clau d’una novel·la que hagués llegit encantada: “L’LSD no és el tema, no ha de ser el motiu central i abundant, sinó un motiu que faça cristal·litzar les coses més importants que cal dir. El relat d’un fracàs, de no poder construir una vida satisfactòria, fecunda, saludable, clara. Tot viscut confusament.”

És de justícia esmentar el seu vincle i parer sobre Joan Fuster. En el diari té passatges molt entranyables en què fa referència a la seva amistat amb ell, en alguna visita que li va fer a la seva casa de Sueca. També a la figura com a gran intel·lectual d'ordre europeu que va ser Fuster, en concret en una nota d'abril del 74, quan parla de la llibertat de pensament que defineix l'esperit europeu i que cap altre literat peninsular va tenir. S’enfoca molt en la figura de l'Ortega y Gasset com a professor d'idees, professor brillant, però no un humanista que parla per ell mateix: "mai no farà un aforisme, ni formularà una opinió, no reaccionarà davant d'uns fets amb sensibilitat pròpia". Al final exposa la idea de Fuster segons el qual escriure és opinar i diu: "els investigadors s'interrogaran en va com va ser possible aquest europeu, en català, a València".

Fuster va tenir molt en consideració Josep Iborra, no només com a amic, sinó també com a gran pensador i intel·lectual en la línia europea que ell mateix comenta. Sobre el sentit crític d'Iborra vaig escriure en una entrada que vaig fer d’El breviari d'un bizantí i, acabat el seu Diari 1965-1977, en parlo ara en aquest vídeo:

Sobre la significació dels mots en la poesia i sobre l’escriptura automàtica en el surrealisme en parla més d’un cop. En el primer cas a través de Paul Valéry, de com entén el francès la poesia, d’una nova significació dels mots que no es troba en el diccionari, més simbòlica. Sobre tot això, de deixar lliure les paraules i el llenguatge, assaja també a través de Brossa, Rimbaud, Joan Navarro i Salvador Jàfer. Però on vull anar a parar és a un relat que l’Iborra narrador escriu al voltant d’aquest tema que el podríem titular La temptació de les paraules (pàg.754 del Diari). Et deixa sense alè. Prosa poètica d’un ritme trepidant, amb frases curtes, deixades anar com qui comença un joc sense por de perdre res perquè ho guanya tot. Guanya un text en què només compten les paraules, que és tot, citant les coses que no vol dir, el món que no vol citar, que no passi res més que el teixit de les paraules. En fi, no puc definir-lo amb les meves si no és per dir que el text resulta fascinant, com el joc -d’escriure- ho és per a ell.

Escriure per a un mateix. Llegir per a un mateix. Tants anys anotant dies i dates, pensaments plens d’erudició sobre fulls guardats en un calaix. Per què preguntar-se per què? “Escriure em fa ser, és una manera d’afirmar-se, de fer que aquesta existència pese o tinga una temperatura vital”, deia. Portava innat el gen de pensador i d'escriptor. He llegit un home amb unes enormes ganes de coneixement, amb coneixement i que tocava molt de peus a terra.

Josep Iborra, 1929-2011

*Diari 1965-1977 de Josep Iborra, publicat per la Institució Alfons el Magnànim.

de tornada a casa

24⁰C. L'aire entrant per la finestreta del cotxe i una balada rock a l'emissora de ràdio. Nit de finals d'estiu. T'has llevat per anar a treballar i fas les coses perquè et paguen. Els correus i la feinada no t'importen, avui. La treus amb empenta, una cosa darrere l'altra. És el teu estat d'ànim lluminós i no hi penses.

Torno a la carretera. 24 graus centígrads és la meva temperatura ideal. L'aire lliscant per la cara i pensar en totes aquelles pors que he deixat enrere. Aquelles nits de tornada just després de la separació amb el terror a la solitud, com si entrés dins d’un túnel fosc que m'engolia a mesura que avançava amb el volant agafat a les mans.

Sona la balada de rock anglès a l'emissora de ràdio. És perfecta. La conec. La carretera és la mateixa. Avanço a través de la nit cap a casa i veig els llums del poble il·luminant els carrers. Se'm fan càlids. Com un vaixell que albira el port espurnejant a mitjanit. 

Aparco el cotxe al garatge. Saludo els veïns i pujo al pis. Sento una pau calma abans d'anar-me'n al llit. El buit i la plenitud alhora. M'agrada.    

llibert i el jamboree

Aquesta és la història del nom del meu fill Llibert. La tinc escrita en format de memòria en un arxiu guardat al drive que va des del 1995 fins al 2006, però ara la narraré tal com l'hi vaig explicar l’altre dia, mentre sopàvem en un japonès de Granollers.

No ho havíem planejat. Vam anar al Wagaya dijous al vespre i en Lin, el propietari d’origen xinès, sempre amable, em va rebre pel meu nom de pila: Hola Jèssica, qué tal? Cómo van los campeones? Ho fa amb la resta de clients que hi anem des de fa anys. Tinguem reserva o no, sempre ens troba una taula per sopar. Ens té fidelitzats. El restaurant el vaig descobrir per una companya de feina que me’n va parlar. Els meus fills es deleixen per l’amanida de fideus picants i pel sushi. Jo acostumo a demanar les gyozas i la tonyina mig crua i caramelitzada.

Mentre sopàvem vèiem com anava entrant gent per demanar taula improvisadament o amb reserva. De la major part en Lin coneixia el nom: Hola Manoli, choca esa! Qué tal Marina, cuánto tiempo! Hombre Diego, me alegro de verte! Cómo está tu familia?

Vàrem riure, el Llibert i jo, i li vaig dir:

- Veus com se sap els noms de tothom? És llest: Manoli, Diego, Marina, Jèssica…

- Sí mama, és que són noms habituals, fins i tot el teu és un nom normal, no habitual però sí normal. No com el meu, que no és ni habitual ni normal!

- Doncs és un nom preciós, i encara ho és més per la seva història.

- Sí, ja, ja sé… que eren els esclaus romans que alliberaven.

- No, no. Pel motiu per com te’l vam posar. Va ser el mateix dia que vaig saber que estava embarassada, el juny del 2006. Vam anar al Jamboree a veure actuar el Llibert Fortuny, que és un dels millors saxofonistes de jazz contemporani.

- Mama, em parles dels llocs com si jo els conegués… Jamboree? Què és això?

- Doncs allà a la plaça Reial, una sala molt petitona de jazz. De les poques que queden, abans que hi hagués tants guiris. Primer vam sopar al Santa Mònica, que ja no existeix tampoc. Aquella nit vam tenir sort, hi vam anar amb el Xiqui i la Gemma, i el Llibert va tocar de manera improvisada amb altres jazzistes americans que estaven aquells dies per Barcelona. Quan van acabar el concert el Llibert va venir a saludar la Gemma, que me’l va presentar. El vaig felicitar i li vaig dir que estava en estat i que si tenia un nen li posaria Llibert com ell. Llavors encara no sabia que en seríeu dos, però el teu nom ja estava decidit.

El meu fill no estava per a sentimentalismes i es va quedar amb allò dels guiris i em va voler rebatre. És a l’edat de fer-ho, l’edat del no i de protestar. Va agafar el telèfon per dir-me que no era cert que ara hi hagués molts més turistes que llavors, quan encara havia de néixer. I va començar a mirar estadístiques. I em va parlar de Roma, París i Londres i de xifres encara més grans de turistes que aquí. Si segueix així tindrà arguments per a tot. Després vàrem compartir un gelat de te verd. Espero que quan tingui la meva edat recordi el Llibert Fortuny i una sala de jazz emblemàtica que em va inspirar el seu nom una primavera del 2006.

El saxofonista Llibert Fortuny es va graduar Suma Cum laude a la Berklee College of music de Boston

un somni que he tingut aquesta nit

Vaig aixecar-me del sofà per anar a Granollers. Volia entrar a La Gralla per fer una ullada a la secció de novel·la en català per si veia alguna editorial més que no hagués vist ja on-line. Volia enviar la novel·la perquè me la publiquessin. Ja l’estava enviant, de fet. Feia una xafogor asfixiant, d’aquella que amenaça amb un xàfec típic d’agost. Va ser l’instint que em va fer sortir del sofà. Com les formigues quan és a punt de ploure.

Res de nou a les prestatgeries: Comanegra, Labreu, Club editor, Periscopi, Anagrama, Raig Verd, La Campana, Columna, Viena i poca cosa més.

La Dolors en veure’m em va dir que al matí una noia s’havia endut dos dels meus llibres. Poesia i relat. Havia anat expressament a demanar-los. Em va fer gràcia, és clar.

En el meu somni no plovia com ho va fer ahir a la tarda. Va caure un xàfec intens d’agost. Anava en tren amb l’original de la novel·la sota el braç i uns passatgers amb pintes de heavys me l’agafaven per canviar la portada allà mateix. "On vas amb això?! Així no vas enlloc". I m’hi posaven una que imitava uns tatoos barrocs de coloraines, i moltes guardes amb més dibuixos abans de la novel·la. De sobte era a casa de la Maria Bohigas, al seu jardí. Ella atenia una noia i jo m’asseia en un banc al seu costat esperant amb la meva novel·la, com si hagués demanat hora al metge però ella m’ignorava. Em veia, tot i que no tenia intenció d’acabar la conversa amb l’altra noia. Després hi apareixia la que representava que era la seva filla, una jove de mitja melena castanya i rostre neutre que no sabria definir. És com si el somni només definís les cares de les persones que coneixem a la realitat. Li preguntava a aquesta noia si era la seva filla i ella em deia que sí. Quan li deia que era allà per donar-li la novel·la em deia molt amablement que no, que podia marxar i que no em rebria. La Maria mirava sense intenció d’intervenir. I jo tossuda deia que no marxava, que havia arribat fins allà i li entregaria la novel·la. I començava a plorar intensament. Quan plorava, en el somni, plorava perquè recordava què m'havia portat a escriure-la, i pensava en les veus dels qui ja no hi eren i que tenia allà dins guardades a la meva història. Pensava en ells i sanglotava. Va ser en aquell punt que l’editora va intervenir i va accedir a agafar-me-la.

Llavors érem a l’interior d’una mena de sala menjador. La Maria, la filla i jo. I quan ens disposàvem a obrir el meu llibre era quan apareixien les portades i les guardes barroques i en adonar-me'n corria a treure-les i em disculpava dient que allò no era cosa meva. Els explicava la idea dels nois que m’havia trobat al tren. De sobte jo demanava per anar al lavabo de la casa i allà em trobava amb la madame Bovary de la meva novel·la L’administrativa. En realitat era la noia amb qui m’havia inspirat per fer el personatge, i aquesta sí que tenia el caràcter ben definit en el somni: AI NENAA, QUÈ FAS TU AQUÍ? JO VINC DE CONVIDADA, SAPS? I se n’anava contornejant els seus malucs directament al tocador a posar-se maquillatge en pols a la cara.

En sortir del lavabo havia desaparegut la madame Bovary, l’editora, la filla i la meva novel·la. Era en una casa amb molta gent desconeguda. En una mena de cortijo andalús fent un tour per dins la casa, i al meu darrere anava el rei emèrit i al davant la seva amant! Aquella la Corina, que es girava per esbroncar-lo perquè estava fent aquell tour “de gratis”. I jo al mig dient-li que no dona, que com podia dir allò, si no n'havia tingut prou. Però ho deia amb una neutralitat i una tranquil·litat sorprenent. Després, hi havia un mort. De cop ens trobàvem el parent de la propietària del cortijo al mig d’unes escales a qui li havia agafat un papatús. I quan m’he despertat tot just estava la munió de gent donant el condol a la dona propietària de rostre indefinit.*

*Vaig enviar la novel·la per correu a Club editor i la meva veina de sota és una noia russa que s’assembla molt a la Corina. Me la vaig trobar ahir quan sortia del pàrquing per anar a Granollers. A la madame Bovary encara no l’he vist tornant de vacances, però la veuré, la veuré.

 

notes mentre llegeixo el diari 1965-1977 de josep iborra (II)

Josep Iborra a Xàtiva l'any 1965

Una de les coses que m’agraden dels diaris és el relat en present de qui l’escriu. Per xocant i pel que aporta de documentació de l’època. Sóc nascuda l’any 1975, just quan el dictador Francisco Franco va morir. A casa meva es comentava poc d’aquells anys de la dictadura, era com un passar pàgina. El meu pare havia fet algun comentari, sobretot amb el tema del caciquisme i l’estraperlo amb què alguns es van enriquir en aquella època. Aquest diari del Josep Iborra va des de l’any 1965 fins al 1977, i és inevitable que en algun passatge faci referència al dictador i a la manera en què l’acull la gent. El 4 de juliol del 1970 escriu una entrada en què parla de l’estada del caudillo a Saragossa i la gent l’ovaciona en cada frase que fa, demagògica o no. “Com és possible que la gent es preste a reaccionar com un robot?”, es pregunta Iborra. En el seu present i vivint encara en plena dictadura denuncia sense pèls a la llengua “un comportament tan imbècil i bèstia” davant del "robot-Franco".

Ara faré una observació que no té més transcendència que la del meu feeling personal: m'encanta la variant del català occidental. No és que em trobi amb gaires diferències en les notes de l'autor de Benissa, però frases com "avui, el soterrar d'un vellet", se'm fan dolces i càlides. En l'oriental en diríem "l'enterrament d'un vell", molt més eixut i fred. També en una del maig del 1970 quan fa referència a la seva filla petita: "l'altre dia, quan la meua xiqueta sortia de l'escola entre d'altres mostoses i brutes (...)". O amb una expressió que desconeixia: "fent l'harca", recordant la seva infantesa en un passatge en què parla de l’obra d’Orwell i la Guerra Civil. Fer l’harca és un joc de la part de l'Horta fins a les Marines en què els nanos de diferents barriades jugaven a tirar-se pedres. És important que t’arribin les paraules que escoltes o llegeixes perquè hi veus l’esperit de l’autor.

EL FILÒSOF. En una reflexió del 25 de juny del 1968 fa notar que el progrès tècnic no ha reprimit els instints de l’home, sinó que fa que caminin per carrils diferents: “el que abans feia la religió ara ho fa l’industrialisme: entretenir els instints de l’home. I exercir, al mateix temps, una determinada censura. I desviar o evitar la crítica del poder”. No és això mateix el que passa avui amb les xarxes socials malgrat ens sembli el contrari? A banda de la seva clarividència, en aquest apunt hi veig una persona molt oberta de ment quan davant d’aquesta industrialització diu que no és que l'home es deshumanitzi sinó que “passa a ser d’una altra manera”. “L’humà no és immutable. El que és humà -segueix- és un potencial de reaccions que es poden actualitzar de diferents maneres segons el context cultural”.

Josep Iborra a Navaixes l'any 1982

De Charles Darwin volia parlar a propòsit d’una reflexió que Josep Iborra fa el 2 de juliol del 1967. No sé per què hi ha passatges de llibres que se’m queden molt específicament gravats en el cervell. Com una fotografia. En la seva autobiografia, el científic anglès diu que el fet d’haver-se dedicat exclusivament a la ciència, a recopilar dades per reproduir lleis generals, va fer que se li atrofiés la part del cervell de què depenen els gustos més refinats per a les lletres: “si hagués de viure de nou m’imposaria com a norma llegir poesia i escoltar música almenys un cop per setmana, doncs la pèrdua d’aquestes aficions debiliten el caràcter moral i la part emocional de la nostra natura”.

En aquesta nota de juliol del 1967, l’autor valencià fa referència als aspectes contradictoris de la ciència: “d’una banda proporciona als homes més saber i poder (...); de l’altra suprimeix la llibertat creadora i crítica de la intel·ligència”. “La impersonalitat de la ciència, tan fecunda ella, dóna en altres camps l’ensopiment mental, la pobresa”. El seu ideal era un coneixement global, no excloent. No he pogut evitar de veure-hi una relació directa entre ambdòs pensaments, els distancien gairebé cent anys des que van ser escrits l’un i l’altre, però és el que passa amb les ments de caràcter obert i brillants, que són atemporals i molt preclares.

Iborra anotava a mà sobre un paper els pensaments que li venien quan llegia un altre autor. I ho podia fer d'un mateix escriptor de manera intermitent i a través dels anys. Proust, Marcuse o Josep Pla en són un exemple. No eren crítiques literàries usuals, de parlar d’un llibre com una cosa externa, aliena al crític, com fan molts avui. Per això m'agraden, perquè aprofundeix en la lectura, va més enllà, que és la que transforma. Si una obra se li fa empalagosa n’exposa els motius, i si li agrada també ho diu en aquestes notes. Com apunta el 23 d’agost del 1970 després de llegir Crònica dels pobres amants del Vasco Pratolini: “llegida amb gust, a punt de cridar, de vegades, davant d’alguns passatges”. O com descriu l'escriptura lenta del Marcel Proust el 4 de març del 1971, en què la compara amb el moviment dels astres i les contel·lacions en una galàxia: "cal mirar i esperar molt, eternament, per veure'ls i seguir-ne les òrbites (...)". Tot l'apunt és un passeig per les òrbites planetàries impressionant. Fins i tot algun cop es demana a ell mateix pensar més sobre alguna qüestió que li queda per resoldre en el seu cap.

Josep Iborra compara l'escriptura de Proust amb el moviment de les òrbites planetàries

No sé què fer amb els relats. És per fer-ne un recull! Quan em trobo amb un que m’emociona pel detall memorialístic va i ensopego amb un altre que m’al·lucina encara més per la seva capacitat imaginativa. Josep Iborra va dir que deixava la narrativa per tres motius: per la mandra, perquè no tenia prou imaginació i perquè li interessava més l'assaig, però el cert és que era boníssim fent conte curt. Ja al seu Breviari d'un bizantí i en Paràboles i prou em van cridar molt l'atenció. Aquestes històries kafkianes sempre li voltaven pel cap. En la de L’aixeta (en els apunts del 03-09-70 i 17-09-70), construeix un microrelat que comença com un apunt de dietari i et quedes clavat a la història que segueix d’algú que està a punt de morir ofegat per l'aigua d'una aixeta que no para de rajar i l’acaba cobrint. En 18 línies exactes fa un curt tipus Hitchcock i es queda tan ample. Introspecció total.

notes mentre llegeixo el diari 1965-1977 de josep iborra (I)

El món dels somnis és recurrent en l’obra de Josep Iborra. Llegeixo el seu Diari 1965-1977. No la història del somni en si, sinó el fet de qüestionar-se els motius, quina part de nosaltres resta en ells, i quina -la majoria- ens domina l’estat oníric. És a dir, allò que nosaltres no podem dominar conscientment però que ens capta l’atenció perquè hi volem trobar quins motius s’amaguen al darrere. N’hi ha? És una part del jo que se’ns escapa?

“Tota la realitat del somni és un pur miratge”, diu en un dels passatges de l’any 1970. Per això quan veiem els somnis amb tanta claredat els recordem i expliquem sense por d’avergonyir-nos. Ens hi recreem en els detalls, per molt surrealistes que siguin les escenes. Riem o els expliquem per treure’ns aquell patiment i angoixa en què ens ha tingut mentre dormíem.

Pensament filosòfic, obert, imbuït per la ciència, i això m’agrada molt d'ell. Un humanista amb mirada científica. Així com Carl Sagan era un científic amb mirada humanista que tractava d’explicar els nostres origens en relació amb l’Univers.

Somric. Les casualitats en la lectura amb la vida són imprevisibles i infinites. El 10 d’agost del 1967 escriu sobre el lligam entre natura i cultura arran d’un article de Tel Quel i apunta: “quan Wilde deia que la naturalesa imita l’art, afirmava una gran veritat". Més endavant, el gener del 1970, tornarà a citar l’irlandés sobre aquesta mateixa idea. Tinc a la meva biblioteca El arte del ingenio de l’Oscar Wilde en què fa aquesta cita, però no només això, la tinc subratllada i vaig escriure un relat el setembre del 2020, Grossiennes, que l’inicio amb aquesta idea del Wilde.

El parlament de Londres amb boira del Claude Monet

Penso en la crisi dels 40 quan Josep Iborra tot just en té 40 en un apunt del setembre del 1969. Es troba a l’equador de la vida i es pregunta si hi ha més futur. Veient una impossibilitat, com si als 40 ja ho haguéssim fet tot. Té un relat magnífic que jo he titulat El rellotge, anotat a mà el gener del 1970, que gira al voltant d’aquesta qüestió. Com un rellotge aturat, ni endavant ni endarrere, així se sent, expectant a que alguna cosa dins seu el faci reaccionar. El relat és preciós. És curiós com canvia la percepció de l’edat, els 40 al 1969 no eren el mateix que els 40 avui. Tot i que la crisi vital i existencial segueix arribant-nos d’igual manera.

Tinc tantes notes als marges que m’és impossible exposar-les totes. I més que me’n sorgiran perquè és un llibre de molt àmplia visió i complet. Aniré anotant pensaments que em sorgeixin aquesta tardor a mesura que el llegeixi.

All rea