La Pepita ens va insistir molt perquè anéssim a visitar el pazo d‘Oca, del duc de Medinaceli. Li diuen el Versalles gallec! Es preciós! Ens deia tota entusiasmada. Amb poca cosa li bastava per ser feliç. Vam anar fins a l’Estrada, on estava el palauet, que quedava a una mitja hora en cotxe des de Santiago. El dia que hi vàrem anar jo portava un conjunt fet per la meva sogra amb cotó de Portugal del que utilitzaven per fer els bodys de bebè. El cotó era d’un color salmonat i el pantaló era ample amb molt de caient. A la blusa sense mànigues la meva sogra hi va estampar amb pintura una fulla marró sobre un fons blanc fent servir de plantilla una de plataner natural. Tenia inherent un talent artístic, perquè amb poca cosa et feia una peça de tot dur, el que li conferia frescor i elegància.
El Pazo d’Oca, amb els seus jardins antics i estanys plens d’ànecs i cignes, tenia un aire romàntic, tot envoltat de velles balustrades. Em va agradar més que Versalles, sense tanta pompa ni turistes. No vam trobar ningú als jardins, i això encara ens va agradar més perquè semblava que l'haguessin obert exclusivament per a nosaltres. En aquella època el Duc era a la presó per abús de menors, però deien que els seus fills hi anaven de tant en tant al palau gallec.
Des de la casa rural de Teo fins a la ria de Noia hi havia poc més de mitja hora en cotxe. Vàrem passar un dia de platja, a mig matí, quan encara no hi havia ningú. Allà la gent acostumava a anar a la platja durant la tarda perquè la marea era més baixa. A la ria de Noia les barques ja eren sobre la sorra molla i plena d’algues quan ens hi vam acostar. La platja semblava una postal del Carib sense palmeres i amb algun pi i arbustos i cales salvatges amb sorra blanca fins on arribava el mar blau marí. L’aigua era glaçada, tant que tallava la respiració en ple mes d’agost. I jo, que era d’aguantar bé la fredor del mar, em vaig fer només un bany sense que passés per damunt de la meva cintura. A més el mar era ple de peixos grans com de la mida d’un lluç, i a mi em feia por. Muixos, en deien els autòctons. La meva sogra es banyava feliç, anava rient i dient “Ui, què freda està, però qué bona!” I vinga a riure. Va estar-s’hi una mica més que jo, no gaire, el que certificava que aquella aigua era gairebé glaciar, perquè ella era de les que s’estava una hora a dins les aigües de la Costa Brava i de les que nedava fins a les boies, com la meva mare. Com de valentes que eren! Jo mai m’he atrevit, sempre m’ha fet por que pugui venir algun peix gran i em mossegui les cames.
Vàrem prendre el sol, que allà dóna d’esquenes al mar. Havies de posar-te mirant la guingueta i la vegetació que arribava fins a la platja. Va ser en aquesta mateixa guingueta on vàrem dinar un lluç acabat de pescar que havien portat els mateixos amos del restaurant a dins d’un cubell. Encara es movia. El van fer a la gallega, bullit amb patates i amanit amb una mica d’oli, sal i pebre dolç vermell. Mil pessetes ens va costar aquella delícia en aquella platja que semblava el paradís. Tinc una foto que em va fer el Manel on se’m veu de peu en top-less, acabada de sortir de l’aigua, moreníssima, que sembla de portada de l’Interviu. Cada estiu en tornar de les vacances portàvem les fotos a revelar i en fèiem un àlbum que etiquetàvem amb l’any i el lloc. El fotògraf, quan va veure aquella fotografia, li va preguntar al meu marit si era feta al Carib. No, no, és a Galícia, li va respondre, i va riure.*
 |
| Al Pazo d'Oca l'any amb el vestit pantaló que em va fer la meva sogra (any 2000) |
*Fragment que forma part d'unes memòries inèdites escrites l'estiu del 2018
