l'antic casino

Des del 8 de juny fins al 31 d'agost fem jornada d'estiu a la feina. De 8 a 14h, un privilegi horari encara que a vegades suposi anar de bòlit per abastir totes les gestions que hem de dur a terme en sis hores en comptes de vuit. Pero FA ESTIU. I malgrat la xafogor, hi ha algunes tradicions que mantinc quan surto de l'oficina. Una d'elles és aturar-me, de camí cap a Llinars, a dinar a l'Antic Casino de Cardedeu. Situat a la C-251, l'artèria principal que connecta Cardedeu amb Granollers i Sant Celoni, en un edifici del 1925 que havia estat l'antic cafè-teatre del poble. Avui, sense tenir-ho previst, m'he aturat perquè em venia de gust fer-hi el menú tan ben servit que fan de diari. No debades sempre és ple de comensals. "Tens reserva?" És el que et pregunten les cambreres només entrar. Regentat per dones i amb una carta prou extensa pots dinar molt bé per 17 euros. Per 14 sí fas mig menú, si no vols acabar a reventar, com en el meu cas. Les patates fregides són patates de debò, i els llibrets de llom perfectament arrebossats, gens oliosos, amb pernil serrano i un manxego exquisit que es desfeia en tallar-lo. El vi amb gasosa La Casera de tota la vida, en ampolla de vidre, tal i com el prenia el meu pare, i el detall de les olives arbequines de cortesia, un luxe que ara amb prou feines es veu en cap restaurant. 

Rere la barra omplint les canyes de cervesa el fill de la mestressa, nou anyets, no més, amb devantal corporatiu, posat seriós i professional, atent a les ordres de la seva mare, que el renyava perquè no s'havien d'omplir les clares fins a vessar els gots tipus zurito. 

La barra feta amb  pedaços de marbre i granit de colors, amb les luminàries sortint d'un sostre en fusta de caoba, molt a l'estil de finals dels 70. I unes cadires Tonet amb les taules en fórmica marró que ara es deixa veure perquè en comptes d'estovalles hi posen uns salvamantells de paper amb l'emblema de l'Antic Casino: els seus tendalls de fora en cru i verd oliva. Si no hi ha lloc a dintre és molt probable que et facin seure a la terrassa de l'entrada.

Jo he tingut sort, tot i la improvització, i he trobat taula a dintre, fresqueta amb l'aire i els quatre ventiladors de sostre que donen voltes lentament per damunt d'una estança que, segons com, recorden aquells locals del tròpic o l'Havana, d'allà on van anar a fer fortuna molts dels indians que després estiuejarien a la vil·la cardedeuenca. 

una immensitat

Sortia del súper amb una bossa de la compra a la mà i 37 graus centígrads al carrer amb alguns transeunts. La bandera catalana onejant a l’ajuntament, una motorista que passava per la carretera i el degoteig constant de cotxes cap al fons del cap de setmana. Al 2026 som una passa en la geografia terrestre. A la tarda, quan el Sol fa per pondre’s veig el meu cap com tira enrere de la Terra, o la Terra com m’empeny enrere amb ella, fent intensa la posta de la tarda, amb violetes que s’estrenyen en algun lloc del dia que marxa. Fa trenta-cinc anys, quan en tenia quinze, no veia moure’s la tarda, veia el temps que tenia per davant, amb interrogants sobre la meva persona en un futur llunyà que ja és passat. Com seré? Ara ja ho sé. Som éssers en constant evolució, quantes estacions hem traspassat, amb arbres caiguts i camps que tornen a florir. Una immensitat, vist així.

tutti i nostri ieri

Natalia Ginzburg

Tutti i nostri ieri no és cap novetat. És un llibre escrit per la Natalia Ginzburg el 1952, quan ella tenia 36 anys. El llegeixo per dos motius: estic immersa en l'aprenentatge de l'italià i m'agrada molt la Natalia Ginzburg.

Giulio Einaudi, el seu editor, va ser pare del Ludovico Einaudi, compositor que m'ha acompanyat moltíssim mentre escrivia alguns dels meus llibres. En Giulio Einaudi va ser al mateix temps alumne del pare de la Natalia a la Universitat de Torí, l'anatomista Giuseppe Levi. Ambdòs de fortes ideologies antifeixistes i d'esquerres, ambient en el qual va créixer l'escriptora torinesa. Hi ha en aquest nucli i en aquells anys en què Mussolini va estar al poder una altra dona a qui admiro moltíssim que va ser alumna de Giuseppe Levi i Premi Nobel l'any 1986: la científica Rita Levi-Montalcini, que va ser qui va descobrir el factor de creixement neuronal i que té una vida fascinant. Va viure 103 anys i va estar lúcida fins al darrer moment. Va ser la prova viva de la seva pròpia teoria. "Atrévete a saber" i la seva biografia, "Elogio de la imperfección" són dos llibres seus extraordinaris, per a mi, no hi ha novel·la que els superi.

"Tutti i nostri ieri" (Tots els nostres ahirs) és una novel·la, però vaig molt lenta per causa que he de buscar al traductor moltes paraules que no conec i la llegeixo com si fossin contes. Sense proposar-me acabar-la. Passa que ja he captat la seva essència: narrar-nos la quotidianitat d'una família burgesa els dies previs a l'esclat de la Segona Guerra Mundial a Itàlia, en plena efervescència dels grans feixismes. L'adolescència d'una noia, la mort del seu pare, antifeixista fins a la mort, el tarannà patidor de la criada, els estius al poble, l'arrest pels ideals antifeixistes d'un jove amic de la família. Tenia una manera molt femenina d'escriure, la criada per exemple la fa sortir molt, és en aquests personatges o el del pare, on es veu l'autenticitat del tarannà italià. I malgrat la sensibilitat amb què narra la història, sempre hi posa una dosi d'humor. Diu les paraules justes. Mai de més. I fa servir el discurs indirecte, precisament com si ens estigués explicant un conte. Com si se l'estigués explicant a un nen, perquè s'entengui clar.

una tarda a cabrera i un poema meu

Ahir a la tarda vaig anar a la platja, a Cabrera de mar i qué bé que vaig estar... una horeta. Vaig fer molts banyitos, gairebé no queda platja, però la sorra que hi ha queda entre roques, roques del passeig i roques en el mar cobertes per molsa d'aigua. Les rampes que abans desembocaven a la platja han quedat tallades en sec per les onades i no pots baixar. Les dutxes han desaparegut i ha quedat un paisatge en un estat gairebé salvatge. La Mediterrània s'ha encarregat de fer la seva feina. I estic segura que si els pocs humans que ara hi anem deixéssim d'anar, aviat s'hi divisarien dofins i tortugues nedant per la costa. És increïble el poder de regeneració de la natura. Els dies passen amb noms que es repeteixen, donem noms al temps passat, ahir, present, avui, i futur, demà. Però l'aire sense noms, el cel sense asfalt, les onades sense escullera segueixen el seu curs sense aturador. 

L'aleteig nerviós dels falciots sota el cel

La gavina intrèpida amb un tros de mar

Els coloms ganduls sobre les teulades

Les hores repicant en punt a les set

I un tros de sol sobre el rellotge del campanar.

El cacareig del gall com a banda sonora

Els pardals que piolen als nius

Canten les mallerengues al desmai

Abans que els raigs impactin al terra

És el despertar dels ocells

Donant el tret de sortida a la vila

Arrencant el silenci de la matinada.

l'estiu agosteja amb la rosalía de castro

Acabo de trobar un verb en un poema de la Rosalía de Castro que m'ha semblat maquíssim: agostar com a sinònim d'assecar les plantes. "La que ayer fué capullo, es rosa ya, y pronto agostará rosas y plantas el calor estival". Llegeixo al diccionari que en català és "agostejar", tot i que jo no l'he sentit ni llegit mai enlloc. Quina imatge tan maca i crua al mateix temps en un sol verb. Un sol mes. Una única estació per definir la fugacitat de la joventut. "Pero qué aprisa en este mundo triste todas las cosas van!" Diu en aquest vers en un poema sense títol d'En las orillas del Sar. Penso que és d'una gran contemporaneïtat, perquè el sentiment i la veritat amb què despulla la seva ànima serien igual avui, demà, com ho eren fa cent-cinquanta anys.

"... es verdad que es venturoso el que soñando muere, infeliz el que vive sin soñar".

Malgrat els meus esforços per regar-los cada matí, tinc al balcó uns crisantems agostejats per aquesta calor sobrevinguda de juny. Ha passat la seva estació que era la primavera.

"Los gérmenes se agitan en la tierra con inquietud en su amoroso afán, y cruzan por los aires, silenciosos, átomos que se besan al pasar".

Això és Rosalía de Castro. La vida i la mort com un tot. Meravellosa.

un esbós de ma mare

Agafa l'escombra del petit rebost de casa meva i comença a escombrar les fulles dels viburnums que han caigut al pati. Va una mica encorbada per causa dels seus vuitanta anys, però conserva encara l'esma amb què feia les tasques en la joventut. Dic l'esma, que no la força. No cal que les escombris, mama... Deixa, que no veus que està ple! I al darrere els bancs, goita!

Mentre escric això recordo els seus darrers anys com si fos en present.

Li deixo fet el cafè amb llet per esmorzar i unes torrades que s'unta ella mateixa amb força mantega i mermelada de maduixa. "He de menjar a poc a poc, em costa molt d'empassar-me el menjar. Però m'he d'obligar, si no malament."

Si fos una novel·la ho escriuria en imperfecte, passa que m'ha sorgit com un fantasma que es passeja ara per aquí, després de quatre anys de la seva mort.

El dia que escombrava el pati es va quedar a dormir, va dormir amb mi al llit i el pare havia mort. Abans d'això, quan en tenia setanta i pocs, anava a la coral de Montmeló a cantar, deia que arribava a la tonalitat de soprano. Després ho va deixar estar. Li agradava molt ballar sardanes, al meu pare escoltar-les cada diumenge per la ràdio. En la maduresa havia anat algunes tardes de dissabte a ballar a La Paloma. Un món que es va voler fer només seu. Quan tenia la meva edat jo només en tenia tretze, amb la diferència que ella ja tenia vuit fills i jo en tinc dos. Vist avui, sembla que hagin passat dos-cents anys. És tan difícil reflectir tota una vida per escrit... Per això agafo els gestos, els més petits i insignificants, que són segurament els que delaten millor el caràcter d'una persona. Recordo les seves mans grosses netejant les pastanagues sota l'aixeta. O els tomàquets per amanir després o per fer una sopa de peix. Ho esbandia tot. I s'hi estava una bona estona amb les mans enormes així, caigudes sota el raig d'aigua.

ragazzi, oggi è l'ultima lezione

Tinc els ingredients preparats per fer una crostata amb mermelada d'albercoc aquest vespre a la darrera classe d'italià. S'acaba el curs, la primavera i nou mesos de pujar a Sant Pere de Vilamajor. He après una mica més d'italià i de seguida el vaig posar en pràctica amb el meu col·lega de feina a Milà. He escoltat més l'Eros, que ja m'agradava, he vist cine italià i he llegit Il corriere della sera. El meu pare hauria estat content. Jo ho estic. La carretera que puja a Sant Pere és plena de plataners a banda i banda, i de nits, durant la tornada després de finalitzar les classes, la recordo escoltant Les dones i els dies de Catalunya Ràdio. Té alguna cosa de magnetisme aquell poble. La vida és un anar i venir de persones. Persones que coneixes, passen i marxen per donar pas a d'altres. Amb els idiomes l'aprenentatge és acumulatiu, se t'adhereix si l'uses, t'obre portes i et porta a conèixer altres persones i establir nous vincles professionals. I encara em queden dos cursos per assolir el nivell que vull. La pujada els vespres d'hivern abans de les classes m'he aturat a veure el meu fill Gerard, quan s'està a Sant Antoni amb el seu pare. Normalment és estudiant a la seva habitació. Ara està amb els exàmens finals. Ja han passat els vespres feixucs d'hivern, les finestres de casa són obertes, entra la llum a dolls, mira com se senten els ocells. És increïble com ja han arribat els dies de jornada intensiva a la feina. Les estacions manen en tot. "Ragazzi, oggi è l'ultima lezione quindi portate gli ingredienti che facciamo la crostata", ens escriu per whats la Beatrice Stella, la professora.