dimecres, 29 de maig del 2024

una posta o la pregària dels ateus

Si mires el cel, els colors de la posta sempre et portaran al passat. Hi ha una connexió còsmica entre el crepuscle del dia que mor i les ànimes que queden en tu. I marxes endins. És la pregària dels ateus perquè saps que només en el sentiment dels vius sobreviuràs quan tu moris. Això havia de ser un poema, però he preferit esborrar-lo i deixar el so dels ocells a fora. TSSST. L'Escoltes? S'està apagant.

He mirat el cel aquesta tarda i no sabria com acabar. Tan subtilment i elegant com ho fa la posta rere el campanar.

 


dijous, 23 de maig del 2024

si això és un home del primo levi




Deia el Primo Levi que la comunicació entre els homes és essencial per a la vida. I quan ho deia ho feia en el sentit literal: al camp d’extermini d’Auschwitz, on va estar presoner l’any 1944, la diferència entre els qui entenien les ordres que els donaven en alemany i els qui no representava la vida o la mort. I és que al llarg de Si esto es un hombre remarca constantment el fet idiomàtic entre aquella munió d’homes i dones d’arreu d’Europa. Levi, italià d’origen jueu entenia alguna paraula en alemany i també sabia francès. Això i el fet d’haver estudiat químiques a la universitat de Torí el van salvar, doncs el van destinar com a químic en un laboratori del camp els darrers mesos abans que els alliberessin.

La concreció i el detall amb què narra la seva arribada a Auschwitz-Monowitz, des que arriben confinats, tancats i morts de set en vagons de tren de mercaderies, com si fossin porcs que van directament a l’escorxador és frapant. Però el que més m’ha impactat de tot el que explica és la deshumanització tant dels presoners com dels botxins, que en la majoria eren també jueus. És la mort abans de la mort. Per això només sobrevivien els qui van preservar un bri de lucidesa. Al llibre descriu casos concrets d’homes que se’n van sortir gràcies a la seva astúcia. O a la seva força. O a la seva bona presència per allò de “a aquell que té li serà donat”. La resta, aquells que s’abandonaven, “els enfonsats” com diu ell, tenien els dies comptats i anaven a parar a les càmeres de gas i sortien en forma de fum per les xemeneies de Birkenau. Acabat el llibre, i vist la poca gent que va sobreviure, crec que en el cas particular de Levi se’n va sortir perquè era un noi espavilat i va saber veure amb qui s’havia de relacionar per sobreviure. Malgrat la desgràcia sempre va tenir la tenacitat i l’ànim de “ser humà”. Va conservar la capacitat de pensar com fer-s’ho per sobreviure, i això es veu molt bé en les escenes finals, quan amb la imminent entrada dels soldats russos, els SS que hi havia al camp marxen corrents cames ajudeu-me i deixen els presoners totalment abandonats a la seva sort. És com una escena de l’apocalipsi. El camp bombardejat i Levi i altres companys sortint dels seus barracons com si fossin zombis per buscar menjar que s’estava podrint a les cuines i als despatxos dels oficials alemanys.



Quan una llegeix històries com les de Primo Levi, tan brutals i descarnades, es pregunta com poden els homes fer-se això entre ells. I no he pogut evitar preguntar-me, en el cas que jo m’hi hagués trobat, quin tipus d’humà hagués estat, si dels salvats o dels enfonsats. No ho sé. Realment no sé com reaccionaria davant d’una situació tan aniquilant com aquesta, desposseïda de tot: de la família, la feina, la casa, la roba, el cabell, en un lloc totalment estrany amb llengües que no entens, obligada a fer treballs forçats fins a l'extenuació, a base de cops i insults, sense sentit, a deu sota zero, amb un plat de caldo al dia. I sense cap motiu (potser ser diferent és un motiu?). Com és un fet incomprensible -i això l’italià ho explica molt bé en l’apèndix del llibre- que està fora del que és humà, va fer que la majoria de persones que entraven al camp desactivessin ràpidament la part humana de la raó, inconscientment era la seva manera de salvar-se, de no parar bojos. D’aquí la deshumanització. Estaven condemnats a morir (entre un 90 i 98 per cent dels qui entraven en camps nazis morien).

Primo Levi es va suïcidar llençant-se per les escales interiors des del tercer pis on vivia a Torí quan tenia 67 anys. Va patir depressions tota la vida. Conservar la consciència sobre uns fets com aquells li va passar factura, però ens ho va voler explicar i penso que és un llibre que hauria de llegir tothom. Vaig arribar a ell a través de l’autobiografia de la científica Rita Levi-Montalcini, jueva i de Torí com Primo Levi. El cita cap al final del seu llibre perquè ella també va patir la persecució del règim feixista de Mussolini però va tenir més sort i se’n va poder escapar. Curiosament vaig recordar que tenia el llibre de Levi Si això és un home a les prestatgeries feia anys sense obrir i m’hi vaig llençar de cap.

Malgrat la cruesa del que descriu no en fa mai sentimentalisme, ho exposa en primera persona com si fos un reportatge, no li calia emfatitzar res perquè els fets ja eren prou forts.

Cap home normal podrà mai identificar-se amb Hitler, Himmler, Goebbels, Eichmann i tants altres (...) Si comprendre és impossible, conèixer és necessari, per tal que el que va passar no torni a succeir, les consciències poden ser seduïdes i obnubilades de nou. Per això, meditar sobre el que va passar és el deure de tothom. Primo Levi, setembre del 1976.

 


divendres, 17 de maig del 2024

la meva veïna ivana i dostoievski

Avui quan tornava de fer la compra al súper m’he trobat amb la veïna de sota. Venia amb el petit adormit al cotxet i els més grans l’acompanyaven contents amb les seves motxilletes. L’altra menuda era a la guarderia. La Ivana és una russa guapa. D’aquelles russes rosses, d’ulls blaus i rostre exòtic, tirant a oriental. Va vestida amb roba casual i té quatre fills amb l’Esteban, que és colombià. Sempre li pregunto si vol que l’ajudi amb el cotxet, perquè des que va venir a viure farà vora dos anys, entre una criatura i l’altra no l’ha deixat anar. Després em diu que no, que ja hi té la mà trencada de pujar per les escales amb el bebè i el cotxet. Avui, per això, com pujàvem plegades, ha fet una pausa. Un sospir quan m’explicava on era la llar d’infants on portava la tercera dels seus fills. “I va bé que el petit vagi adormit, perquè aprofitaré per fer el dinar. El cap em roda entre fer la renda, apuntar els nens al casal i organitzar-ho tot perquè m’incorporo de nou a la feina la setmana que ve”. La Ivana normalment parla en castellà als seus fills, entén bé el català, tot i que quan els renya algun cop la sento que ho fa en rus. Els seus nens són preciosos també. Avui per primer cop m’ha dit que provenia de Toliatti, una ciutat petita, m’ha dit, d’un milió d’habitants, molt industrial, on fan els cotxes Lada. Calculo que deu tenir uns 36 anys, la noia. Comparat amb Moscou, on va estudiar a la universitat, quan va arribar a Barcelona li va semblar tan petita! Allà les distàncies són enormes, és habitual fer trajectes de més de 100 km diaris per anar a la feina. Ara no canviaria Barcelona per res del món. La Ivana és una russa xerraire i emocional. És curiós, em sento molt més propera a ella que no a la veïna del davant, que és de Cardedeu de tota la vida. Després, i per primera vegada des que ens coneixem, hem parlat de literatura, perquè contràriament a ella, que és més jove que jo, jo no he hagut de marxar mai per buscar-me la vida a un altre país. Així que el poc que sé de Rússia, li he dit, és gràcies a la Montserrat Roig i al Dostoievski. De seguida se m’ha ofert a prestar-me “Crim i càstig”, que el té en castellà a casa, “és molt bona, però t’aviso que és dura perquè hi surten escenes de sang i violentes”. I quan li he parlat de “L’adolescent” i d’”El jugador” de l'autor rus, ha assentit amb el cap i m’ha parlat de Baden-Baden, ciutat alemanya on transcorre la història del jugador, i on ella hi va estar quan va fer via per Frankfurt, abans d’arribar fins a casa nostra. 

Baden-Baden


diumenge, 5 de maig del 2024

elogi de la imperfecció, una autobiografia de la rita levi-montalcini

A la Rita Levi-Montalcini la vaig descobrir una primavera de fa sis anys, durant un curs de back-office a la Cambra de Comerç de Barcelona, quan el professor ens parlava de la sinapsi neuronal. Crec que vaig ser l'única de la classe que va apuntar el seu nom a la llibreta. Quan parlo de referents amb qui fixar-se, a qui admirar, em refereixo a persones com la Rita, gent que malgrat les dificultats han aportat molt de valor a la societat amb els seus estudis, en aquest cas neuronals. Vaig llegir-la fa uns tres anys en un assaig que va acabar d'escriure poc abans de morir, amb 103 anys, Atreveix-te a saber i ara en aquesta autobiografia que em té més que atrapada: emocionada i amb un nus com de vertigen a l'estómac que només se'm fa en casos en els que noto que la lectura en qüestió m'està transformant interiorment. M'ha passat també amb la nord-americana Betty Friedan. 

A aquesta italiana d'origen jueu li van donar el premi Nobel de Medecina l'any 1986 per la descoberta del factor de creixement neuronal. Va trobar la proteïna que connecta les ramificacions nervioses (gràcies a la tècnica iniciada per l'aragonès Santiago Ramon y Cajal), i va demostrar que les cèl·lules nervioses del cervell no moren mai, i per a mostra un botó, perquè va ser una dona intel·lectualment activa fins ben passats els cent anys. 

Si d'una cosa m'adono llegint-la, a banda de amb l'enorme sensibilitat amb què escriu, és com de culta era -és- la comunitat jueva, una comunitat que ella descriu des de la seva família (no practicant) de lliure-pensadors, com li agradava dir al seu pare, enginyer industrial i propietari de vàries fàbriques de gel a Bari i Torí.  També des de la Universitat de medecina de Torí, amb companys que van ser premis Nobel com ella, i que van ser instruïts per l'històleg Giuseppe Levi, pare de la Natàlia Ginzburg, una autora que algun cop he mencionat perquè també m'agrada molt. Al professor Levi li dedica una bona part del llibre, també jueu i obertament anti-feixista en una època en què molts es passaven al bàndol de Mussolini només per conveniència. De fet el van empresonar per les seves idees anti-feixistes i comunistes, però va poder sortir-ne gràcies a la intermediació d'un ja vell Santiago Ramon y Cajal, que va escriure personalment al Benito Mussolini perquè alliberés al seu amic i col·lega històleg. 

La Rita Levi explica que va ser passada l'adolescència i degut a l'agònica mort per càncer d'estómac de qui havia estat la seva mainadera que va decidir estudiar medecina. En teoria ja havia acabat els estudis. Va arribar fins a un batxillerat femení que feien les noies i que després no continuaven perquè se suposava que s'havien de casar i formar una família. Feia tres anys d'allò, va consultar abans el seu pare a qui va explicar que volia fer carrera de metge per poder "guarir" la Giovanna. No va poder ser perquè va morir abans. Aquest passatge, com el de la mort del pare, és fortament emotiu. De l'enorme bagatge cultural a què fa referència, ella cita lectures d'autores com Emily Brontë, Virgina Woolf o La Divina Comèdia de Dante, autors llegits a casa seva, amb la complicitat de la seva germana gran, que volia fer carrera d'escriptora. La seva germana bessona Paola va ser una coneguda pintora i el seu germà Gino, un dels millors arquitectes italians dels 50 i 60. 

D'anècdotes i de com el feixisme va voler aniquilar tota aquesta comunitat ho conta des d'un angle personal, crítica amb qui no era humanament just, sense importar-li la religió que professés, fos del corrent polític que fos. 

Curiosament, conta, malgrat l'estricta educació paterna, és a ell a qui dedica el llibre, doncs va ser qui va formar el seu caràcter tenaç i la capacitat de resiliència enfront les adversitats. No van ser poques. Impressionant. 



diumenge, 14 d’abril del 2024

quan ma mare va ser miss montmeló

Quan ma mare era al llit de l'hospital de Granollers morint-se, sedada amb la morfina, pensava: m'agradaria que les infermeres de pal·liatius sabessin com era de jove aquesta dona de 84 anys que vénen cada dia a rentar fins al moment que deixi de respirar. No vull fer-ne un lament d'això. Va ser el que em va passar pel cap entre el silenci de l'agonia. Aquelles noies veien un cos vell a punt d'apagar-se. Quan la van ingressar, i abans que li injectessin la morfina, encara anava explicant a les infermeres quina era cadascuna de les filles que érem allà amb ella, s'enorgullia. I en el meu cas els contava -com sempre- que jo era la petita, la vuitena, i que havia estat bessona però que l'altre va néixer mort, "ara té bessons, ella", els deia.

Aquesta foto me la passa ma germana Vanessa i és del dia del seu casament. Tenia 20 anys i era el 5 d'agost del 1958. El vestit era en organdí color os i un brodat en espirals que no s'aprecia a la foto. Se'l va fer la seva mare que era modista, la meva àvia Joaquima que va morir atropellada per un camió a la Meridiana. Això ho he contat en altres narracions meves. Hi ha una altra foto prèvia abans de casar-se, però de tan mala qualitat que no la vull penjar, on hi surt la meva mare el dia que la van nomenar Miss Montmeló. No era un certàmen on s'hi apuntaven, sinó més aviat una cosa que no havien anunciat i en què designaven a la més bella del ball d'aquella festa major. Ma mare surt a la foto amb una banda penjada al cos amb les quatre barres catalanes i els cabells ben molls. "M'acabava de dutxar i anava amb el rostre ben net i prou. Déu mon Guard! Jo no em pintava llavors!". Després havia d'anar al certàmen de Miss Barcelona però "no hi vaig anar perquè ton pare era molt gelós". Això m'ho va explicar infinitat de vegades, com tantes altres històries de la seva joventut. Era una dona d'armas tomar. Molt probablement jo no hauria nascut si s'hagués presentat a aquell concurs de Miss Barcelona, però aquí estic, relatant aquesta història que mai havia explicat.



All re

diumenge, 7 d’abril del 2024

7,15 del 7 d'abril de 2024

La llum de les 7'15 del matí
I el so de les 7'15 des del meu balcó
El gris blau del cel sobre les teulades
Vermelles, negres, oxidades pel pas del temps

El cant clar dels ocells urbans
Espatllat per les rodes d'una maleta a l'acera
Dos quarts al campanar de l'església
I l'edifici dels 80 abandonat l'any passat

Les persianes a un pam de la lleixa
Sense moure's
El llum de l'entrada encès permanentment
Els veïns nous de lloguer que dormen
I un cendrer amb colilles al seu balcó

El pollastre rostint-se a la cassola
I l'habitació ventilant-se des de les 7
Un assaig de la Rosalía escrit fa uns dies
La seva obra a la prestatgeria Billy
I una pel·lícula americana d'ahir la nit

Els nens a punt de fer la sele
Més de dos anys des que em vaig separar
Un curs d'anglès per començar
I una novel·la per publicar
Quatre ratlles mal escrites de tan sols un instant

dissabte, 6 d’abril del 2024

sobre les lectures i rosalía de castro

Sobre les lectures.

M'han de venir de gust, ser jo mateixa amb elles, deixar-me dur per l'instint, la curiositat. A vegades les pauso, marxo a la cuina entre els fogons; les intercalo amb poesia, que em dóna aire; o amb els meus propis pensaments. Em ve al cap aquella idea que he llegit al llibre i m'ha obert la ment. Sí, i la faig assaig en el meu pensament. La discuteixo a dins meu. Trec una nova conclusió. Hi tornaré un altre dia amb aquell llibre.

El que més em fascina és la crida d'un autor que em reverbera en el subconscient a través dels anys, com si el tingués ancorat per sempre. Em passa de tant en tant amb la Rosalía de Castro, hi vaig i hi torno, en poesia, novel·la i assaig. I m'he proposat llegir tota la seva obra. Cada vegada que l'he llegida em dóna alguna cosa a canvi: sento que se m'amplia enormement la visió literària, perquè ho era tot: apassionada, intel·ligent i culta. Tot és u: la visió metafísica del món, de l'ésser completament unit a la natura i com transmet els costums del seu poble. La vida i la mort, fins i tot quan moria va demanar que li obrissin la finestra per acostar-se al mar. Era a Padrón però ella va voler recórrer els camps per atrapar les onades, com si fos "La hija del mar", la seva primera novel·la. I tan natural com ho feia. Amb una musicalitat increïble en els versos escrits en gallec. "Follas novas". "Cantares gallegos". I sense pèls a la llengua.

Castellanos de Castilla,

tratade ben õs gallegos:

cando van, van como rosas;

cando vên, vên como negros.

I segueix, segueix. Hi ha qui es pensa que la seva poesia és melindrosa i tova, però és perquè no l'han llegida ni poc ni molt. Un dels noms deformats de la literatura. A mi m'encanta i me la reivindico a mi mateixa, per a mi és un regal. I amb això ja en tinc prou.

Mes tras mes, pedra tras pedra,
ti te irás desmoronando,
ceñida por sintas d'edra,
mentras qu'outra forte medra,
qu'así ó mundo vay rolando.