dissabte, 16 de maig del 2026

pazo d'oca (agost 2000)

La Pepita ens va insistir molt perquè anéssim a visitar el pazo d‘Oca, del duc de Medinaceli. Li diuen el Versalles gallec! Es preciós! Ens deia tota entusiasmada. Amb poca cosa li bastava per ser feliç. Vam anar fins a l’Estrada, on estava el palauet, que quedava a una mitja hora en cotxe des de Santiago. El dia que hi vàrem anar jo portava un conjunt fet per la meva sogra amb cotó de Portugal del que utilitzaven per fer els bodys de bebè. El cotó era d’un color salmonat i el pantaló era ample amb molt de caient. A la blusa sense mànigues la meva sogra hi va estampar amb pintura una fulla marró sobre un fons blanc fent servir de plantilla una de plataner natural. Tenia inherent un talent artístic, perquè amb poca cosa et feia una peça de tot dur, el que li conferia frescor i elegància.

El Pazo d’Oca, amb els seus jardins antics i estanys plens d’ànecs i cignes, tenia un aire romàntic, tot envoltat de velles balustrades. Em va agradar més que Versalles, sense tanta pompa ni turistes. No vam trobar ningú als jardins, i això encara ens va agradar més perquè semblava que l'haguessin obert exclusivament per a nosaltres. En aquella època el Duc era a la presó per abús de menors, però deien que els seus fills hi anaven de tant en tant al palau gallec.

Des de la casa rural de Teo fins a la ria de Noia hi havia poc més de mitja hora en cotxe. Vàrem passar un dia de platja, a mig matí, quan encara no hi havia ningú. Allà la gent acostumava a anar a la platja durant la tarda perquè la marea era més baixa. A la ria de Noia les barques ja eren sobre la sorra molla i plena d’algues quan ens hi vam acostar. La platja semblava una postal del Carib sense palmeres i amb algun pi i arbustos i cales salvatges amb sorra blanca fins on arribava el mar blau marí. L’aigua era glaçada, tant que tallava la respiració en ple mes d’agost. I jo, que era d’aguantar bé la fredor del mar, em vaig fer només un bany sense que passés per damunt de la meva cintura. A més el mar era ple de peixos grans com de la mida d’un lluç, i a mi em feia por. Muixos, en deien els autòctons. La meva sogra es banyava feliç, anava rient i dient “Ui, què freda està, però qué bona!” I vinga a riure. Va estar-s’hi una mica més que jo, no gaire, el que certificava que aquella aigua era gairebé glaciar, perquè ella era de les que s’estava una hora a dins les aigües de la Costa Brava i de les que nedava fins a les boies, com la meva mare. Com de valentes que eren! Jo mai m’he atrevit, sempre m’ha fet por que pugui venir algun peix gran i em mossegui les cames.

Vàrem prendre el sol, que allà dóna d’esquenes al mar. Havies de posar-te mirant la guingueta i la vegetació que arribava fins a la platja. Va ser en aquesta mateixa guingueta on vàrem dinar un lluç acabat de pescar que havien portat els mateixos amos del restaurant a dins d’un cubell. Encara es movia. El van fer a la gallega, bullit amb patates i amanit amb una mica d’oli, sal i pebre dolç vermell. Mil pessetes ens va costar aquella delícia en aquella platja que semblava el paradís. Tinc una foto que em va fer el Manel on se’m veu de peu en top-less, acabada de sortir de l’aigua, moreníssima, que sembla de portada de l’Interviu. Cada estiu en tornar de les vacances portàvem les fotos a revelar i en fèiem un àlbum que etiquetàvem amb l’any i el lloc. El fotògraf, quan va veure aquella fotografia, li va preguntar al meu marit si era feta al Carib. No, no, és a Galícia, li va respondre, i va riure.*


Al Pazo d'Oca l'any amb el vestit pantaló que em va fer la meva sogra (any 2000)



*Fragment que forma part d'unes memòries inèdites escrites l'estiu del 2018


dijous, 14 de maig del 2026

els quaderns 1980-2000 de josep iborra (les meves notes de lectura)

Josep Iborra davant la seva casa natal (Benissa)

En aquest tercer bloc de la lectura dels Quaderns 1980-2000 del Josep Iborra m’he volgut focalitzar en els relats narratius que van des del 1986 fins a l’estiu del 1997.


El retrat del senyor Ranch s’inclou a dins d’una nota dietarística. Va ser un musicòleg força més gran que ell a qui va conèixer només de passada. El retrat -que és molt visual- ens dona la imatge d’un senyor apressat, despistat, i no li fa res dir-nos que els seus apunts sobre la Vilavella són “una mica descurats i circumstancials i d’una manera tan irregular, discontínua que no arriben a tenir cos”.


De tant en tant hi deixa anar alguna reflexió escatològica, no només en aquest llibre, n’he vist a anteriors dietaris seus. Entre notes intel·lectuals sobta trobar-te textos que parlin de les nostres defecacions. Ell directament en diu "merda", perquè és com surt del nostre cos. És la manera més terrenal d’acceptar què som: cervell pensant, però també un cos defecant. Où sont les merdes d’antan? És simplement genial, i no sóc fan dels textos escatològics (em passava el mateix amb Bukowski quan els treia a les seves novel·les -amb tota la distància biogràfica que els separa).


El ventet del migdia (p.194) és un retrat meravellós que fa del camp de secà a l’horta. “El ventet del migdia (...) és una altra versió de la mar, de les ones del mar. Només que ara el vent passa entre les fulles i no per l’aigua”. Quina pau que transmet tota la narració, sembla un quadre. I després un altre retrat del camp a la tardor, veus el canvi d’estació, molta pau, però un estat d’ànim més decaigut. Tanco els ulls i em fa tocar les estacions.


La vida cara a cara és una d’aquelles reflexions en què parla tan endins, en aquell tipus d'intimitat a què em refereixo que té Josep Iborra. Escrit en primera persona, trobem un Iborra cansat, desanimat, sense ganes d’escriure i que parla del pas irremeiable del temps, ara que ja no és jove (llavors té 57 anys) i parla ja d’encarar-se a la mort cada vegada més a prop. Narra des del cor, tot i que al mateix temps molt pensat. El seu pensament filosòfic dona un aire èlfic a les seves narracions.


Vicent Andrés Estellés


Quina meravella la nota dietarística de Josep Iborra en la seva visita a Vicent Andrés Estellés convalescent a l’hospital. Era l’1 de Juliol del 1989. Em recorda, i disculpeu que hi torni, la visita que va fer Charles Bukowski al John Fante quan estava molt molt fotut, sense cames, a l’hospital de Los Ángeles. Aquesta nota s’hauria d’haver publicat l’any Estellés, fa dos anys. Amb tant de rebombori institucional i poetes que es fan veure com una part més de l’espectacle literari-mediàtic. Tenim un document autentiquíssim, un retrat d’Estellés al llit, amb un braç inútil per una trombosi i un vell una mica verd, sí. En pijama descordat i desolat per la seva malaltia. El mite fet humà. Facin el favor de llegir-lo. Pàgina 261 dels seus Quaderns 1980-2000.

dimarts, 12 de maig del 2026

escoltant franz schubert

Farà dos-cents anys, una tardor del 1827, el Franz Schubert va escriure l'Impromtus D-899 (op.90). És una peça per a piano que l'hivern del 2018 vaig escoltar molt. M'ajudava a crear de matinada durant un moment en què no ho estava passant bé per motiu de la meva separació. Sorprenentment vaig acabar de fer la meva novel·la L'administrativa i un poemari que ara seria incapaç d'escriure. 
Aquest Impromptus té la capacitat de generar la creació perquè les seves notes et separen totalment del dolor i et porten on tu vols que et portin: al passat, al futur, al gest més insignificant del present. Avui han passat gairebé vuit anys d'aquelles notes i aquell dolor, i en tornar-les a escoltar m'adono que sóc una altra. Unes altres parets, una pau que ni imaginava, amistats noves, nous idiomes i lectures que trio i m'han eixamplat el món. L'altre dia, en una festa d'aniversari d'una amiga, hi havia qui se sorprenia de la meva passió per la literatura treballant com treballo d'administrativa en una multinacional. AH! C'EST LA VIE. Sense ella mai podria escriure. Ni llegir, tampoc, perquè els sentiments que et provoca tant una cosa com l'altra venen donats pel contrast amb les teves pròpies experiències de vida. 

Ara somric i sospiro. 

Les notes de Franz Schubert m'han portat fins aquí. Tenia 29 anys quan les va compondre, només 31 quan va morir. Un geni. 

divendres, 8 de maig del 2026

sentit i sensibilitat


Em sonava d'haver-lo vist per casa dels meus pares. Un dia de mesos enrere vaig anar a buscar-lo però la recerca va ser en va. L'altre dia ma germana gran, fent neteja, el va trobar al fons d'un armari i de seguida me'n va enviar la foto: "Mira què he trobat! No saps la il·lusió que m' ha fet". Per Sant Jordi me'l va portar. La meva germana Vanessa, que hi era, va dir assentint amb el cap: "era meu...". Ho va dir com si rememorés els temps en què llegia novel·les romàntiques i escoltava l'Eros Ramazzotti a l'habitació de la unifamiliar de Montmeló. També hi tenia els llibres del Norman Mailer amb la biografia de la Marilyn Monroe i l'habitació plena dels pòsters de l'actriu. Un Univers. Llavors jo no sabia qui era la Jane Austen. En obrir el llibre vaig trobar a l'interior -sorpresa- un bitllet de la Vanessa de Renfe de l'11 d'octubre del 1996 a les 18:10 de la tarda. Era divendres. Estava totalment nou. Va ser un viatge en el temps. Vaig rememorar l'època en què baixàvem plegades amb el tren de vagons dobles a Barcelona per anar al Zara del carrer Pelai o al Bocata que hi havia a la Plaça de Sant Jaume, 1a planta, a fer un entrepà de bacon amb formatge. Tinc un capítol sencer dedicat a aquests viatges amb ella en una novel·la meva. No recordo que em parlés de la Jane Austen, però sí el vestit de flors i cotó ajustat que li quedava com un guant. La mirada dels altres sobre la seva figura i la seva elegància per torejar-les amb naturalitat. I les seves riallades amb les meves sortides de to. Semblava que les esperés. Era -i encara és avui- la típica complicitat entre les dues germanes petites de vuit que érem. Diria que una cosa així com la que hi ha entre alguns personatges de l'autora anglesa. La màgia d'aquesta va ser deixar palesa aquesta complicitat, sentiment i sensibilitat entre els personatges de tota la seva obra.
Gràcies, Vanessa

dimarts, 5 de maig del 2026

els quaderns de josep iborra: 1980-1983

Amb els Quaderns 1980-2000 a Vilassar de mar


Aquests anys són fortament filosòfics. Sempre hi ha filosofia en el pensament de Josep Iborra, la seva narrativa és impregnada de filosofia, la seva crítica literària i musical, tot i que penso que van més enllà de la crítica o la narrativa. ASSAJA. La qual cosa vol dir que pensa, i pensa sobre el paper. Hi dóna voltes i hi torna sobre una mateixa qüestió. El seu estil especialment en aquest llibre és fet a base de frases curtes i tallants, encadenades per punts i seguits. Com si estigués fent un esquema per a desenvolupar-lo més tard.

Penso que quan va començar a escriure aquestes notes tenia la meva edat, tres fills, ja havia estat director adjunt de l’Institut de Ciències de l’Educació a València i s’havia guanyat la vida donant classes com a catedràtic d’Institut.

Ens parla sobre l’avorriment en la societat llavors, en una societat en constant canvi i diu “el món modern provoca desitjos, genera més possibilitats”. No estem ara en un món on la tecnologia domina l’ésser humà? No s’ha creat una necessitat amb els mòbils que abans no hi era? Si ens avorrim com a éssers humans i cerquem robots per a entretenir-nos, per suplir les nostres mancances emotives, ja estem començant a deixar de ser humans.

Iborra és la llibertat perquè escriu sense urgències, sense constrenyiment. Amb amplitud de mires i un gran sentit crític. Sense por de fer preguntes, amb ganes d’aprofundir i si algú vol fer un elogi de la lentitud que faci el favor de llegir-lo, perquè la practica amb l’exemple. De tant en tant, molt de tant en tant, hi insereix algun micro relat, de tall surrealista, amb aquest fons de filosofia.

Viure raonablement entre les coses és el seu leitmotiv. No obsessionar-se en viure raonablement. Cadascú té la seva natura. La meva sovint ha estat la urgència, heretada dels pares. La literatura m’ha servit per calmar-me. “Ves a poc a poc i avançaràs” diu a la pàgina 64. La consistència m’ajuda a posar ordre a la meva vida, i anar a poc a poc però fer-ho diàriament, com córrer, l’estudi d’italià als matins, la lectura, fa que aquest piano piano em porti a saber més, sentir-me millor ara avui, i més d’aquí a tres anys.



Com saber si un personatge literari és bo? Si el treus de la novel·la i el veus creïble, amb consistència, com si te’l poguéssis trobar a la cantonada quan surts de casa, aquell és un personatge literàriament contundent. Penso en Anna Karènnina de Tólstoi o en Henry Chinaski de Bukowski. En poesia no hi ha personatges pròpiaments dits, el poeta és el personatge, però aquesta consistència penso que te la transmet el sentiment que s’hi exhala. De Castro, Martí i Pol.*

*Sobre la meva lectura dels Quaderns 1980-2000, Josep Iborra (Institució Alfons el Magnànim)

els quaderns de josep iborra: 1983-1985

Josep Iborra a Navaixes, el seu lloc d'estiueig al 1982


Josep Iborra té 54-55 anys

Aquest període comença prenent un altre ritme, més àgil o “menys filosòfic”, em recorda més l’autor en el seu Breviari d’un bizantí.

La nota sobre VEURE el passat és colpidora, m’he quedat esglaiada. Veiem imatges de la 2a G.M. fa 80 anys. Diu: “Amb el temps serà com poder veure la invasió d’Àtila o Joana d’Arc a la foguera”. Heu pensat en vosaltres com a un tros d’història?

Fragments de conversa amb amics seus: Estellés, Fuster.

Escriu sobre el pas de la narració oral (rapsode) a l’escrita (escriptor) per ser llegida en soledat. I jo em pregunto: els textos que es comparteixen avui a les xarxes socials no fan també la funció social que feia el rapsode quan transmetia una història oralment? Ara també es comparteix amb un públic comú -virtual- tot i que dispers en el plànol físic.

Quina alegria! P.93 Em trobo amb un micro relat “la bestiola”, el llegeixo i comento al meu canal de literatura:



Quan dic que Josep Iborra dóna lliçons de vida, no vull dir que alliçoni, sinó que amb les seves reflexions ens fa més persones. Hi ha -entre d’altres- pensaments com aquest: “No pensar en els fantasmes (...) perseverar en el treball, no girar-nos”, i els fantasmes, les pors, desapareixeran. P.95

Com el seu fill Enric - o l’Enric com el seu pare- treu de relleu el crític nord-americà Lionel Trilling i la seva manera de comentar les novel·les com una manera d’entendre el món.

Mallarmé, Homer, la poesia.

Cadascú com a lector fa la seva pròpia biografia literària.

Torna a treure el tema de l’enfrontament entre el burgès i l’artista a finals del segle XIX. Qüestió que va comentar àmpliament en els Escrits sobre música d’un literat melòman, on posava d’exemple Els Bunderbrook del Thomas Mann.


Els relats de J.Iborra tenen un punt inquietant, fins i tot malèvol. N’escriu pocs però els que escriu són molt potents. Ja ho he comentat altres vegades, té una veu interior en primera persona que s’acosta a la ciència-ficció. Toca molt el sentiment d’estranyesa de l’ésser humà, la confrontació amb un passat que ja està tancat i mort (retrat de La casa, p.113). Pertorbador. Qué feliç que sóc quan em trobo amb un dels seus relats.

Reflexió sobre el llenguatge: “Els mots poden fer l’amor amb una llibertat que escapa qualsevol fórmula (…) Resulta fascinant la gran elasticitat semàntica del llenguatge”. No hi pensem però ens entenem, parlant. D’aquest “fer l’amor” i l’elasticitat del llenguatge sorgeixen noves formes d’expressió. Nous mots. Noves llengües, especialment en el llenguatge oral és on més es perceben aquestes modificacions a una velocitat de vertigen. D’aquí la importància de la llengua escrita, per poder fixar-la més temps (aquestes són conclusions meves personals). De la generació anterior (la dels meus pares) a la meva ja he pogut notar un salt en certs usos del llenguatge que s’han modificat, canviat o deixat d’emprar. Passa amb tots els idiomes, però amb els que reben més pressió d’una altra llengua invasora, encara més (p.e. el català).

2 d’octubre del 1984, Josep Iborra fa una conferència sobre Joan Fuster a la UAB, just el dia després que fan Doctor honoris causa a l’intel·lectual de Sueca.
Després J.I. va a Girona per fer una altra xerrada. Es lamenta de la manca de públic i la desorganització a l’Autònoma. Nota de dietari magnífica. Tot el recorregut que fa és molt planià. P.127.

Joan Fuster a la UAB el dia 1/10/84

Reflexió sobre el pas dels anys, la mort, i el consumisme excessiu.

Apunta en un pas que “una obra obra literària, una novel·la o una obra teatral, no és una imitació de la realitat, n’és un model. La realitat no preexisteix a la creació” P. 132 (Però si es tracta d’una novel·la autobiogràfica la realitat sí que ha de precedir l’obra, penso… just després amplia aquesta qüestió dient que l’art no reflecteix la vida, és la vida que es reflecteix en l’art, com una simbiosi). És una característica molt seva: torna a reincidir en un tema ampliant-ne l’enfoc. Traient noves conclusions.

Aquesta m’agrada molt: EL MAL LECTOR CONSUMEIX, EL BON LECTOR CONSTRUEIX.

(Tot el que comento aquí és àmpliament desenvolupat per J.I., aprofundint les reflexions, amb cites a autors i lectures).

Josep Pla i Joan Fuster

Pla, Proust, Dostoievski, Pavese, Sciascia, Tólstoi, Spinoza, Kant, Austen, Balzac, Aristòtil, D’Ors, Carner… La llista d’autors és inacabable.

Sobre el món caòtic en els 80’s, un món que ja diu que és superpoblat (qué pensaria ara que som 3.700 milions d’habitants més al planeta). Es pregunta si realment hi ha algú -alguns poders- que mogui els fils, decidint quin pla seguir. La seva conclusió és que no ho creu “El món és de negres, blanc, de rics, de pobres, catòlics i musulmans, de TV, satèl·lits, de telèfons i … Qui pot inventar aquest puzzle?”. Jo també ho penso així.

*Sobre la meva lectura dels Quaderns 1980-2000, Josep Iborra (Institució Alfons el Magnànim)

dissabte, 2 de maig del 2026

reflexions d'una tarda de dissabte

Al rebost sempre hi tinc ous, farina, sucre, oli, llevat i iogurts a la nevera. Per separat són un bàsic per a la cuina. Units en una tarda de dissabte sota l'escalfor del forn són un bizcotxo de iogurt. A vegades m'agafa l'ímpetu i decidida entro a casa i el faig. Calculo una mitja hora de cocció en què obro l'ordinador amb el mateix ímpetu i faig d'escriptora. Tinc les tecles desgastades per l'ús, veieu? Cada vegada que acabo una obra m'agafa una mena de tristor. Diu la Rosalía que els astres son innombres de tants que n'hi ha, el món un punt petit en l'Univers i el cel immens. Unes persones marxen o moren, ella mai va escapar a aquesta realitat.  
Si hagués de definir aquestes tardes hi posaria natural per adjectiu. És l'estat de les coses i jo. La llum plom sobre les mans d'una data atemporal. Després de la mort? Després la Terra, els astres i el no-res.