la florista, l'anturi i la lletera

Dilluns, 26 d'octubre del 2026. 

Aquesta tarda, tornant de la feina, he anat a buscar una planta per dins de casa. M'he acostat a la fruiteria de l'altra banda de la riera, on tenen una mica de tot, fins i tot plantes. Allà he vist un anturi en tons rosa pastel. Sembla una planta molt primitiva però que s'ha adaptat als temps actuals, té un toc romàntic i molta personalitat. Feia temps que volia una planta d'interior. La fruitera m'ha aconsellat regar-la un cop per setmana, no més, i també que no la transplantés. És resistent i delicada al mateix temps. Quines contradiccions, oi?  

Després, me n'he anat a comprar un test de ceràmica on posar-la a la floristeria que hi ha just al darrere de casa meva. És una botiga petita, amb tot de testos i plantes desordenades, i una rerebotiga on l'Elisabeth prepara els rams que li encarreguen. L'Elisabeth és una dona menuda, amb mitja melena una mica canosa, les dents palatals prominents  i uns ulls menuts i vius, que transparenten la passió amb què es dedica a la seva feina. Jo buscava un test de fang on transplantar l'anturi però de seguida m'ha desaconsellat que ho fés, amb tanta amabilitat i professionalitat que he depositat tota la confiança en ella. La botiga queda arrecerada al principi del carrer Santiago Rusiñol, tan discreta que moltes vegades havia passat però no havia gosat entrar. M'ha mostrat un anturi exactement igual que el meu i m'ha preguntat "que te l'acaben de regalar?", he pensat llavors que millor era seguir-li el corrent, i li he dit que sí, que només volia un test on poder regar-la i posar-la al menjador. "El millor que pots fer és no tocar-la, si vols la poses dins un test decoratiu, perquè si la colgues l'ofegaràs". M'ha anat treient testos de vímet, metall, fang... fins que hem trobat un de ceràmica que m'ha agradat. Els tenia tots ben controlats. 

Després he aprofitat per preguntar-li per la flor seca, que m'agrada posar damunt la llibreria, però ara en tenia poca perquè era en plena voràgine preparant rams per Tot Sants. 

Just després de pagar els deu euros del test, he alçat la vista i he vist una lletera preciosa, que tenia en una prestatgeria. Era pintada a mà en tons cromats i unes groselles al centre. Que maca. M'ha explicat llavors que l'havia pintat un home de Santa Maria de Palautordera que s'hi dedicava. Era plena de pols i la venia per  175 euros. M'ha contat que abans d'ell qui les feia era un pagès que munyia les vaques i que se li va morir un fill molt jove. Per fer passar les penes es va dedicar a pintar totes les lleteres velles que tenia. Després aquest home va morir i de lleteres com aquelles ja gairebé no en queden. 

M'he enamorat de l'objecte i de la història que té al darrere. L'he deixat allà amb la pols i el somriure de l'Elisabeth. Qui sap si algun dia hi torno per quedar-me-la. 

la nova revolució francesa

França està en flames, literal i ideològicament. L'elevat cost de la vida, la impossibilitat d'arribar a final de mes, de tenir unes condicions d'educació, treball i habitatge dignes, ha fet revolucionar joves primer, adults després. Contra el govern, l'estat o l'status quo. No sé si serà la mantega, el vi o aquell sentiment de la Grandeur de la France que fa que aquests veïns que tenim tan a prop i malhauradament sentim més lluny que les terres americanes, protestin com manaria la bíblia de Karl Marx. No s'estan de tonteries. Trenquen, saquegen, cremen, s'enfronten als cossos policials, autoritats, sense cap por, perquè el que més por els fa és acabar de perdre-ho tot. Estem al 2026, i des del 1789 hi ha hagut a la mateixa França com a mínim 4 grans revolucions, sense comptar amb les dues Grans Guerres. A la primera van tallar en sec amb la monarquia, com a la del 1918 amb el tsar a Rússia. 

Ahir cremava l'ajuntament de Limoges, les imatges em recordaven l'incendi del Reichstag el 1933. Llavors els nazis van tallar d'arrel amb totes les llibertats, ara es demana prou a l'esclavitud del salvatge capitalisme. Aquí, no sé si pel clima o el vent de Garbí, o la manca d'un Rousseau, les lluites no han estat mai com a França. A mi, què voleu que us digui, a part del seu idioma, que sempre m'ha agradat, admiro el seu coratge i dignitat com a classe treballadora, amb aquella consciènca que sense ells la nació se'n va a la merda. 

L'històric ajuntament de Limoges en flames ahir

tinc una nova Toile de Jouy que he posat sobre les meves tauletes de nit

Ahir el meu fill Gerard em preguntava "mama, estàs escrivint algun llibre?", ell que sembla tancat en el seu món, a la seva habitació, escoltant els Guns & Roses, mirant vídeos del Jordi Wild té de tant en tant aquest interès per mi en les coses que faig, "Segueixes estudiant italià, mama?". És aquella part de mi que no els conto per la que s'interessa. Com ell té un pensament interior que és cap a ell i no ens conta mai. La veritat és que no. No n'estic escrivint cap. És com si el fet de seure a escriure hagués estat totalment aliè a mi. Una vegada, llegint l'autobiografia del Charles Darwin, aquest deia que amb l'edat li havien marxat del tot les ganes d'escoltar música mentre feia activitat científica, que era incapaç de fer les dues coses alhora. A mi ara m'està passant una mica mentre llegeixo poemes o qualsevol altra cosa. Prefereixo no tenir música posada. Ara, en canvi, escolto el Robert Schumann mentre teclejo aquest pensament.

Ara que he fet els 51 i estic amb una menopausa tranquil·la, sense alteracions hormonals ni calorades, no tinc cap ànsia d'escriure llibres. Això no és cap cursa. La vida que visc és tan normal que m'afalaga que sigui així.

Tinc una nova Toile de Jouy que he posat sobre les meves tauletes de nit. Una setmana enrere amb tanta pluja com va caure vaig passar neguit, era com si el cel caigués a plom damunt les nostres cases. Sembla que amb l'edat faig les coses més lentament, més dedicada, i és com si els minuts al rellotge passessin més ràpidament.

Toile de Jouy

torna a ser fosc perquè és tardor

Torna el temps de gestionar el temps, ara que torno a passar més hores a la carretera. Torno als petons de comiat quan els deixo a l’institut. Tornem a l’espès trànsit del matí i als 40 Clàssic a dins del Mazda mentre taral·lejo alguna del Prince o la Shania Twain. Tornem als dipòsits de dièsel plens mentre busco la benzinera més barata. Tornem al marcatge del rellotge que hi ha pujant les escales de les oficines. I a les carmanyoles amb la pasta que he preparat el dia abans per dinar. Tornen les ocurrències del company que parla massa alt i les converses disteses a la màquina del cafè. Tornen a agradar-me. Tornem per acomiadar-nos dels que ja no tornaran perquè es jubilen. I queda un buit estrany. Tornem a saludar-ne de nous. Tornem a pujar els preus i a veure com ens els pugen. Torno al departament tècnic per explicar a les meves companyes com m’ha quedat el meu darrer pastís. Tornem a riure com abans. Tornem els mateixos i tornem diferents. Torno amb les cames cansades, amb les ganes d’entrar per la porta de casa i treure’m les sabates. Torno a saludar els fills i torno a portar-los a casa d’un company per fer un treball. Torna el temps de preparar el sopar al mateix temps que el dinar. De pensar la sopa que prepararé mentre despenjo la roba de l’estenedor. Torna a ser fosc perquè és tardor. I malgrat tot, torno a aturar les agulles del rellotge abans d’anar a dormir per empassar-me alguna bona història impresa en aquell llibre que tant m’agrada.*

*Escrit el 27/09/22

història de dues fotografies, història de Montmeló i el meu avi eduardo satorres

L'avi Eduardo Satorres a l'esquerra de la fotografia,
de perfil, amb vestit jaqueta, escoltant l'alcalde Turanzas

El 15 d’agost de 1958 arribava per primera vegada l’aigua corrent i potable a Montmeló. Durant l’època franquista va ser-ne alcalde l’Enric Turanzas, que fa el discurs a la foto. Era el dia de la inauguració oficial. En la mateixa, a l’esquerra del tot hi apareix el meu avi matern, l’Eduardo Satorres, que era el mestre del poble. Vaig descobrir la fotografia revisant una entrevista que li vaig fer a ma mare i cercant informació sobre la Escuela de Mandos de la Sección Femenina de què em va parlar. Ella hi va anar durant un any perquè el meu avi volia que fos delegada de la Falange, però ella s’hi va rebel·lar i li va dir que “tu a mi no me haces de la Falange!”. Si algú vol llegir l’entrevista ho pot fer aquí: https://labgroga.blogspot.com/2023/04/entrevista-inedita-la-meva-mare-neus.html

L'avi a l'esquerra i al darrere, amb les mans al darrere l'esquena,
caminant amb la comitiva

En aquesta mateixa cerca he trobat una altra fotografia al blog d’alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental de l’any 1959 on hi apareix l’avi començant per l’esquerra a la part del darrere. Es tracta d’una altra inauguració però no especifica de què. En la comitiva d’autoritats, a part del meu avi hi ha l’alcalde Enric Turanzas, el jutge municipal Josep Fages, el diputat provincial i alcalde de Granollers Francesc Llobet, el regidor Joan Manils i el comandant de la Guàrdia Civil de Mollet. No he aconseguit identificar el carrer, si algú l’identifica que m’ho digui, si us plau.

A l’avi el recordo com surt a les fotografies, alt i prim, sempre amb vestit jaqueta, corbata i sabates tipus Oxford i ben pentinat enrere. Nascut a Cartagena el 1896, després d’aprovar les oposicions de Magisteri l’any 1923, va exercir de mestre amb la Segona República i durant la dictadura de Franco. Va donar classes a Porriño (Galícia), Cerdanyola, Los Dolores (Cartagena) en plena Guerra Civil i finalment a Montmeló on va morir l’any 1986.

record d'una llevadora

Durant els set mesos d'embaràs em va visitar una llevadora que es deia Joana. Era l'any 2006 i jo portava bessons. La Joana tenia uns cinquanta anys, els cabells curts i rossos, rinxolats, els ulls molt blaus i saltons i enraonava un català que en el parlar em recordava la Montserrat Roig. Com que jo vomitava contínuament i vaig perdre molt de pes els primers mesos de gestació va ser ella qui em va recomanar menjar una capça de dònuts cada dia si calia per recuperar la glucosa perduda. Amb l'embaràs creem una hormona que fa que l'embrió s'agafi bé a l'úter i és la que fa venir ganes de vomitar, i amb bessonada aquesta hormona es multiplica per dos. Però vull parlar de la Joana: m'atenia a la consulta del CAP de Sant Antoni de Vilamajor i era allà, em va dir, perquè patia del cor i havia deixat d'assistir parts perquè en un part "de vegades passen coses greus i has de fer veure que tot va bé. El meu cor no podia aguantar aquell estrès". Al carnet d'embarassada tinc anotades vuit visites amb ella. 

Després, durant el part a l'Hospital Taulí de Sabadell em va assistir una llevadora que em recordava molt la meva germana Elisenda. Em va semblar que s'havia reencarnat en ella per venir-me a ajudar. Va ser ella qui em va dir que després de parir em podria beure una Coca-cola, que tan de gust em venia. Jo esperava les seves instruccions per començar a empènyer amb força. Respira fons-expira, em deia. Ja hi és. Ara a per l'altre, vinga. Ella va ser la que va dir als metges quan entrar al quiròfan, qui va ordenar les infermeres quan trencar-me les aigües i la meva guia durant uns minuts que em van semblar hores. 

Cadascuna de les que em llegiu i sou mares podeu relatar una història diferent de les vostres llevadores, i cada llevadora pot explicar mil històries diferents de la seva experiència. 

La meva mare va nèixer el gener del 1938 a Los Dolores (Cartagena) amb la seva mare que la va parir sola perquè -literalment- quèien bombes al carrer i la llevadora no hi va poder arribar. A sis dels meus germans va tenir-los a casa, cinc assistits per una llevadora de Mollet de cognom Rodilla. Ma mare encara la recordava anys més tard. A ma germana Susana la va tenir sola perquè no va donar temps que arribés. "La iaia anava dient-me que m'esperés, com volia que m'esperés! I es lamentava posant-se les mans al cap, ai Déu meu, Déu meu! Quan va arribar la llevadora, la nena ja era fora". 

Durant el post-part, la Joana em va recomanar unes herbes naturals perquè en l'alletament produís més llet i de millor qualitat. Era totalment contrària a l'episiotomia "Ara molts ginecòlegs tallen per tallar, perquè així els resulta més fàcil a ells, però no pensen en les dones i en les nefastes conseqüències que pot tenir per a elles". La darrera vegada que la vaig veure va ser fa tres anys en una revisió citològica i era a punt de jubilar-se. Em va frapar que no es recordés de mi. 

poegrama

De la vida el plat que cuino de l'hort que cullen pagesos.
Del mar els peixos que pesquen.
De l'art la seva expressió. Un quadre. Un llibre. Una funció.
De la música una emoció.
Del treball la meva autonomia.
De la meva autonomia tot.

De les guerres cap comprensió. (Caos. Violència. Mort)
De la mort el no res. La inconsciència. L'eternitat.

Del Cosmos la seva immensitat. La increïble configuració dels astres.
El misteri més gran.
De la història la intel·ligibilitat dels nostres dies. La memòria dels avantpassats.
De l'anatomia la perfecta coreografia dels organs. Del cervell la plasticitat.
Dels sentiments la resiliència i mal·leabilitat. Pensa que cap mal dura cent anys.
Dels anys? El realisme de la vellesa, l'idealisme de la joventut. La maduresa pertany als llimbs.

---
Deixo el son, el repòs, el cansament i les convencions socials com un postcriptum final. La laxitud del cos. Les imposicions fora natura.