entre el somni i despertar, reflexions amb la vida somnàmbula

Un somnàmbul és una persona que es lleva mentre dorm. Pot obrir els ulls, caminar, orinar en llocs no comuns i tornar al llit sense haver-ne estat conscient. L’Enric Iborra ha titulat el seu darrer llibre La vida somnàmbula, com si el nostre estat de lectors fluctués en una semiconsciència. És per això que al començament de la tria d'assajos parla sobre la memòria i l’oblit. No només de la memòria lectora, del que recordem després de llegir un llibre, sinó també dels records de la nostra vida. Oblidem més fàcilment els dolents, exposa, i recordem els bons. Això ens ajuda a sobreviure. Sobre aquest fet posa l’exemple d’un personatge d’Anna Karènina, el germà d’aquesta, que decideix oblidar molt fàcilment l’adulteri que ha comès a l'inici de la novel·la. Això em porta a recordar precisament aquesta lectura de Tolstoi que vaig fer l’estiu del 2025 gràcies a l’Enric. És d’aquelles històries que penso que guardaré a la memòria: els personatges, el fil, Moscou i Petersburg. El Carter de Bukowski és una de les novel·les que millor recordo. Com un quadre fix en una paret. En canvi, molts altres llibres no. Puc recordar que tal o qual autor em va agradar i el motiu, però va ser en aquell moment, i allò ja va passar. Com un amor d’estiu. Fugaç i superflu. Algun intens, com Céline amb el seu Viatge al final de la nit. He de reconèixer, però, que el fet d’haver assajat -escrit sobre- les lectures, m’ha ajudat a intensificar-les, i sobre això també en parla Iborra. L’escriptura com a perllongació de la lectura. Avui, per això, pensava en l’escriptura com a procès d’oblit. En un passatge remarca que Borges la concebia així. I jo també ho penso. Penso en les novel·les que he escrit autobiogràfiques i que ja no recordo gairebé aquells fets. És com si la narració se’ls hagués empassat. I jo segueixo endavant. Però segons com em fa pena. Perquè voldria retenir-los en mi, més que no pas en les pàgines. És una sensació difícil d’explicar. Deu ser cosa de l’edat, potser, més que no pas de la condició d’escriptora.

La vida somnàmbula, Ed. Afers

el disc de vinil (joaquim iborra)

A la introducció dels Escrits sobre música d'un literat melòman, Joaquim Iborra explica que l'any 1959, quan els seus pares es van casar, Joan Fuster, Vicent Ventura i Josep Garcia Richart els van comprar un tocadiscos com a regal de noces. En aquest passatge memorialístic intitulat El disc de vinil, Joaquim Iborra ens ofereix un retrat entranyable del seu pare i com la seva passió per la música entrava a casa a través del disc de vinil. 

Dissabte 21 de febrer a les 13h l'Eugènia Iborra, filla de l'escriptor de Benissa, i jo presentarem el llibre a les Cotxeres de Sants. Josep Iborra va ser un pensador, narrador i autor d'una obra literària colossal. Veniu que ho passarem bé.

els nostres morts i una reflexió sobre els somnis

No sé quants anys feia que no somiava amb ma germana Elisenda. És curiós com tornen els nostres morts als somnis. Aquesta mateixa setmana hi apareixia el meu pare, però deformat, més gras, despullat, era ell i no. I l'Elisenda hi apareixia jove com era quan va morir, en un estat de ressuscitació que ma germana Sandra i jo posàvem en dubte, doncs després de 33 anys -dèiem- el seu cos havia de ser només esquelet. Era doncs, un fantasma que ens volia enganyar. Deixem que la de veritat descansi, pensàvem. En el mateix somni i en una altra escena, hi apareixia la meva sogra, reunida amb dones del Club Tennis Mollet que havien sigut amigues seves. La Pepita va morir fa onze anys, i el Club i les dones els vaig deixar enrere en fa més de vint. Rastres de vida que retornen quan caiem en el son més profund. Passegen com si fóssin vius i amb un esguard tranquil. I jo que sóc viva em passejo amb ells en el mateix plànol oníric. El misteri dels somnis és com el de l'Univers. Tots en tenim, però són únics en cadascun de nosaltres. Són estranys perquè no estan regits per les normes de la vida de vigília. A vegades els recordem i d'altres no. Mentre hi som no pensem en despertar-nos, i quan ens despertem ens diem que bé que som vius. 

una conversa amb ma germana sílvia

Deixeu-me que us conti una història. Una d'aquestes històries que potser he perdut l'hàbit de narrar i bé... crec que val la pena. L'altre dia vaig rebre un whats de ma germana gran, era un àudio de veu en què em deia que feia dues hores que havia començat a llegir Després de l'última abraçada, que anava per la pàgina 53 i que havia hagut de parar de llegir perquè cada dues pàgines s'estava fent un fart de plorar,  i que no hi veia perquè se li entelaven les ulleres amb les llàgrimes. Per a qui no ho sàpiga, Després de l'última abraçada és la meva darrera novel·la, i no crec que en torni a escriure cap altra. El missatge era més llarg, i va quedar interromput perquè realment estava sanglotant i emocionada. Era de nit, jo tornava d'italià, estàvem cansades les dues i ens vam donar la bona nit i un petó pel missatge de veu.  

Quatre dies després em va enviar un altre missatge de veu que transcric aquí: "Hola Jèssica -segur que torno a plorar, espero que no- ja l'he acabat. Em sento com si hagués entrat d'amagat i t'hagués agafat el teu diari personal i l'hagués anat llegint sense que tu ho sapiguessis. És que és molt personal ... però clar, a la vegada és molt conegut, per mi mateixa, vull dir. Bueno, que sí, que m'ha agradat, com sempre. Però ja m'estic emocionant... Collons! I no vull! Ja el tornaré a llegir i segur que tindré la mateixa sensació, però bueno... També és la sensació aquesta del flash-back, com si tinguéssim una conversa que ens n'anem d'un moment a un altre i recordant, amunt i avall, que sí, que sí, molt maco. Em sento com si hagués llegit algo que no em corresponia, imagina't tu. Bueno reina, doncs ja està. Bona nit i.. i se'm cauen les llàgrimes, collons! Vinga un petó Jèssica, un petó. Bona nit". Somicava.  

Per a mi era un handicap que la novel·la la llegissin els meus germans, que la llegissin i els agradés. I encara més un repte que li arribés d'aquesta manera tan profunda a la meva germana gran, perquè no conec persona més honesta i sincera que ella. Per a mi és la millor crítica que m'hagin pogut fer, i clar, m'ha emocionat veure-la així, pobreta. 

La Sílvia Roca va néixer el 27 de juny del 1959 a Mollet del Vallès, a la casa de pagès dels meus avis paterns. Filla de l'època hippie, una rebel i revolucionària, marxosa, ens va obrir camí a la resta de germans, va enviudar massa aviat, té dos fills, és una excel·lent cuinera i molt autèntica. Si hagués posat les mans sobre una màquina d'escriure se li hauria donat bé. 

A la foto la Sílvia a la vivenda que teníem al carrer Vic 22 de Montmeló, al darrere del Frankfurt. Parlant per telèfon. Any 1980 aprox. 

escrits sobre música d'un literat melòman: la introducció (per joaquim iborra)

En el retrat que Joaquim Iborra fa del seu pare Josep Iborra a la introducció dels Escrits sobre música d'un literat melòman , diu que aquest escoltava música en solitari, cosa que potenciava l'efecte que la melodia tenia en ell. Ho feia a la saleta, el seu estudi privat, de la mateixa manera que ho feia amb la lectura. Música i literatura van ser part intrínseca de la vida de l'intel·lectual de Benissa. Explica que de més jove freqüentava audicions privades en les tertúlies que feia amb els seus amics, en què conversaven i parlaven també de música. Després va anar combinant l'audició en solitari amb l'assistència regular a concerts, perquè considerava que s'havia de mantenir una vida musical col·lectiva. Tot i que, amb l'edat, cada vegada es va inclinar més per gaudir de la música en solitari.

Josep Iborra (reclinat) en una tertúlia amb els seus amics
Vicent Ventura i Josep García Richart (anys 50)

Conta l'arquitecte Joaquim Iborra records personals com quan el seu pare el va portar a veure el Tete Montoliu o vivències entranyables de les seves estades estiuenques a Navaixes. Com arribaven de menuts amb els seus germans i corrien per tota la casa despreocupats; com l'avi escombrava el pati en arribar; com Josep Iborra s'ocupava de seguida d'instal·lar l'aparell de ràdio per poder escoltar música clàssica a RNE i com la seva mare feia tota la resta.

Fins i tot al voltant d'un concert va ser com es van assabentar del cop d'Estat fallit del 23 de febrer del 1981. Eren a la Societat Filharmònica escoltant cantates de Bach. Joaquim Iborra tenia només 16 anys. Amb aquest bagatge no m'estranya que els fills d'Iborra hagin sortit tots grans amants de la música com el pare!

La manera de relatar del Joaquim Iborra (València, 1964) és clara, diàfana i directa.

Hi ha un passatge preciós, emotiu, en què descriu com li agrada al seu pare La passió segons Sant Mateu de Bach:

<<El meu pare tenia una especial predilecció per aquest passatge, particularment per l'ària Erbarme dich, mein Gott. De vegades, mentre l'escoltàvem, ell dibuixava en l'aire, amb un dit vacil·lant, la línia melòdica del violí, incansablement impulsada cap amunt en una inacabable i desconsolada oració. Tant li agradava, que els seus amics traduïen el primer vers així: "Senyor, tingues pietat d'Iborra". Quantes vegades hauré escoltat la Passió segons Sant Mateu?, es preguntava. També ara m'ho pregunte jo, quan cada any torne a escoltar aquesta obra colossal, ja sense ell.>>

El que m'agrada més és com el Joaquim ens mostra el seu pare en el seu vessant domèstic, una visió privilegiada i emotiva, propera, que ens acosta encara més a la figura del Josep Iborra melòman.

També fa moltes i bones consideracions personals sobre la música, perquè ell mateix -Joaquim Iborra- és un melòman. Diu en un fragment que "l'intèrpret és un creador, com el compositor. Sense ell, l'obra no ens arriba -no ens arriba bé." A propòsit d'això he recordat una entrevista que van fer a la Montserrat Caballé poc abans de morir en què deia el respecte que suposava per a ella tenir una partitura al davant de grans compositors del XVIII o del XIX, perquè interpretar-la volia dir adaptar-la sense perdre l'essència del creador.

Vull acabar referint-me al paral·lelisme que Iborra fill fa de la música versus la literatura. Agafa de manera brillant temes que el seu pare havia tractat en la seva obra literària per copsar com hauria de ser la música clàssica que ens arriba avui. En Josep Iborra -diu- parlava de la importància de la intel·ligibilitat en la traducció d'una obra literària, és a dir, que s'entengués en el llenguatge contemporani dels seus lectors. En Joaquim Iborra pren aquesta idea per dir-nos que una peça musical ha de ser interpretada de manera que sigui entesa en els nostres dies, si no -afegeix- "és lletra morta".

"Un dia, li vam demanar un lema per a un exlibris. Sense dubtar-ho, va proposar el <<Tolle et lege>> de les Confessions (de Sant Agustí). Per a ell fou un veritable lema de la seua vida: pren i llegeix." Joaquim Iborra, pàg.63 d'Escrits sobre música d'un literat melòman (Ed. Lletra impresa).

Precisament amb aquest lema <<Tolle et lege>> comença Els còmplices el seu germà Enric. Com se sol dir: de pares músics, fills balladors. 

Joaquim Iborra és arquitecte i ha combinat la seva activitat professional en edificació i urbanisme amb la docència en la Universitat Politècnica de València com a professor de càlcul d'estructures. Escriu al diari La veu del País Valencià. 

Josep Iborra va ser un intel·lectual i escriptor valencià, llicenciat en Dret i Filosofia i lletres. Doctorat en Filologia Romànica amb una tesi sobre Joan Fuster, de qui  va ser molt amic. Té un llarg currículum: va ser catedràtic d'institut, director adjunt de l'Institut de Ciències de l'Educació i membre de normalització lingüística de la Universitat de València. Va fer crítica literària a revistes com Serra d'Or, El temps, Caràcters, Revista de Catalunya, etc). Alguns dels seus llibres publicats són aquests: Paràboles i Prou (1995), Fuster portàtil (1982), La trinxera literària (1995), Confluències (1995), Inflexions (2005), Breviari d'un Bizantí (2007).  Després de la seva mort van publicar Humanisme i nacionalisme en l'obra de Joan Fuster (2012), Fuster, una declinació personal (2014) i L'estupor (2018). Actualment i des del 2021, la institució Alfons el Magnànim està publicant tota la seva obra literària, de moment han publicat els següents volums: Una literatura possible (2021), Diari 1965-1977 (2022) i El vici de la introspecció (2024). 

els meus avis materns, des del 1926 fins a l'esclat de la guerra civil

En l’entrada anterior vaig acabar amb la boda dels meus avis materns el 15 d’octubre del 1925 a Ripollet. Seguiré uns vuit anys més tard, amb aquesta fotografia familiar de la primavera del 1933 a Ripollet o Cerdanyola. 

Any 1933

A l’esquerra asseguda hi ha la meva àvia, que s’havia tallat els cabells a lo bob i li feien unes ones precioses al seu rostre de pell pàlida. Porta un vestit de vellut que s’havia fet ella mateixa i unes sabates de saló, té una mirada profunda i posa seriosa i afable alhora. Al llibre de família hi consta la seva professió: profesora de corte y confección. La meva mare sempre l'havia recordat cosint. La bebè que té a la faldilla és la seva segona filla, que havia tingut feia uns mesos: la meva tieta Cèlia. Assegut al mig l’avi, en aquest retrat més a l’estil Jay Gatsby, amb vestit jaqueta clar, camisa blanca, corbata a topos, armilla a joc amb l’americana, i als peus unes sabates Oxford en pell blanca i negra que m’encanten. Seguia pentinat amb la clenxa al costat i un somriure al seu rostre morè dels passejos a l'aire lliure i les partides de frontón de quan anava a Barcelona. Se’l veu feliç. Amb ell un nen d’uns set anys. És el primer fill del matrimoni Satorres-Mogas: el meu tiet Alejandro. Al seu costat asseguda i vestida de dol, la mare del meu avi, és a dir, la meva besàvia, que es deia Eduarda. Ella va ser qui va ensenyar a cuinar a l’àvia Joaquima. Sabem que havia treballat a l’Hotel Ritz de cuinera, molt probablement al de Madrid, perquè en ser impulsat pel rei Alfons XIII, donaven feina a les vídues dels soldats morts en la Guerra de Cuba. I com vaig explicar a l’anterior entrada el meu besavi va morir de febre groga en tornar d’aquesta guerra. La dona que hi ha dreta rere la meva àvia era una empleada de la llar o algú que els havia ajudat, ma mare no la va saber identificar mai gaire bé.

Què va passar després del casament? Just després, l’any 1926, van destinar l’avi a fer de mestre a Porriño, Pontevedra. El viatge era en tren i devia ser llarg, és clar. Allà va néixer a finals d’aquell any el tiet Alejandro, el nen que veieu a la foto, que tenia bones aptituds per al piano i els estudis. D’adult va ser professor de piano, músic i catedràtic de ciències exactes a la Universitat de Barcelona. A Galícia hi van passar uns sis anys, l’àvia es devia enyorar dels seus i van tornar a Catalunya. A l’avi li van concedir una plaça de mestre a Cerdanyola, on va néixer la tieta Cèlia, que és la bebè que té a la falda la meva àvia. La Cèlia va marxar a París a treballar i aprendre l’ofici de perruquera, ofici que va exercir fins que es va jubilar.

Després va esclatar la Guerra Civil, la meva àvia seguia fent de modista, l’avi era mestre nacional i eren a Cerdanyola quan els republicans se l'enduen a la presó per donar suport als nacionals. Va passar-hi uns dies. La germana gran de la meva àvia, que es deia Neus com la meva mare, també feia de modista. Eren molt bones modistes, de fet. Com ja vaig relatar, tots els Mogas, el pare i germans de l'àvia Joaquima, eren republicans. Aquesta germana de l'àvia sembla ser que tenia contactes entre les seves amistats i van poder treure l’avi de la presó.

Com la zona era insegura van marxar cap a Cartagena, la ciutat natal de l’avi Eduardo. Allà va fer de mestre als nens, també. Es va lliurar d’anar a files, no sé si per mitjà d’algun conegut que tenia entre les amistats que havia fet a l'acadèmia militar de Toledo o com ho va fer. Essent a Cartagena els republicans van entrar a casa dels avis i van robar les joies de la Joaquima. "Els rojos", en deien ells. Era el 30 de gener del 1938 i allà, l’àvia, sense cap llevadora que la pogués assistir perquè queien bombes al carrer, va parir sola una altra nena: era la meva mare. La Neus Satorres Mogas.

Posar rostres i vida als avantpassats que no vaig arribar a conèixer és emotiu. Els veus allà tan vius i amb totes les vicissituds que van passar… que el mínim que puc fer és recordar-los aquí. Sembla que fa molt, però no fa ni cent anys d’això.

el casament del meus avis materns , any 1926

Aquests són els meus avis materns el dia de la seva boda, un dia pels volts del 1926 a Ripollet. Ell tenia 30 anys, ella 17. L’avi, amb un aire al Rodolfo Valentino, amb el seu vestit jaqueta, engalanat amb la pajarita al coll de la camisa, la rosa blanca a l’ullal de l’americana, el mocador a la seva butxaca, els guants blancs que sosté a la mà, una mena de rosari que li penja al pit i els cabells pentinats i enclenxats cap a un cantó. La iaia, no he trobat paral·lelisme amb cap actriu de cine mut. De rostre angelical, vestia de dol per la recent mort del seu pare, amb un vestit cosit per ella mateixa, merceditas amb taló als peus, una fina creu penjant del coll, el vel blanc aguantat per unes floretes que hi feien de clip. El ram, semblen gardènies blanques barrejades amb alguna altra flor més petita.

Com es van conèixer? Ho he contat aquí, però ho tornaré a relatar. Primer diré els noms: L’avi es deia Eduardo i va nèixer a Cartagena (Múrcia), es va llicenciar en magisteri a l’escola militar de Toledo, perquè el seu pare havia sigut militar i va morir de febre groga quan va tornar de la guerra de Cuba l’any 1898. Així que l’avi es va quedar orfe molt petitó. I tots els fills de militars tenien dret a una educació gratuïta en aquesta escola de Toledo. Allà tenien l’opció de triar la carrera militar o bé la de magisteri. Ell va triar magisteri. De fet allà va coincidir amb Francisco Franco, que era uns quatre anys més gran que ell, i com era un internat havia arribat a compartir habitació amb el futur dictador i altres estudiants. Amb alguns d'aquests havia fet amistat a Toledo, i quan durant la dictadura franquista venien a Barcelona com a alts càrrecs militars, havien passat a saludar l'avi per Montmeló. 

Com a mestre nacional va ser destinat a Catalunya quan tenia vint-i-llargs, primer a Cerdanyola i després a Ripollet. Com l’avi va viure amb nosaltres quan la iaia va morir atropellada per una camió, puc contar de primera mà el que ell m’havia contat, i era que el primer que va fer quan va arribar a Catalunya va ser agafar pamflets i revistes en català per aprendre’l, pamflets que no estaven permesos per la dictadura del Primo de Rivera que hi havia llavors. Exercint de mestre a Ripollet va ser on va veure per primera vegada a la iaia Joaquima. Ell sempre havia sigut un home presumit -com podeu veure a la foto- i a qualsevol del poble de Montmeló que li pregunteu us dirà que el recorda amb el seu vestit jaqueta, la camisa, l'armilla i la corbata. Ah, i La Vanguardia sota el braç, que llegia cada dia de cap a peus. En va ser un dels primers subscriptors. El fet és que si li feien falta uns botons de puny per a la camisa, cap al cicle de la Candiona que hi anava. La Candiona era la mare de la Joaquima, és a dir la meva besàvia, i un cicle era com un Corte Inglés en petit, on hi podies trobar de tot per al vestir interior o de mudar, articles de merceria i perfumeria. La iaia joveneta hi despatxava de vegades, així va ser que quan la va veure va dir: "Caramba, esta chica! Esta chica tiene que ser para mi". I és clar, cada dia li feia falta alguna cosa: ara uns mitjons de tergal, ara una corbata, ara uns mocadors... La besàvia, que era d'armas tomar, de seguida ho va veure i li va dir a la Joaquima: aquest mosso ve tant perquè t’està rondant, t'està rondant!

Dit i fet. La iaia va engegar a dida un noviet que tenia i es va comprometre amb el murcià. I el Domènec, el seu pare, que era republicà i català, va dir que la seva filla no es casaria amb un castellà i de dretes. Però va poder l’amor, al pare de la iaia li va agafar un infart del disgust i va morir amb 54 anys. Per això ella es va casar de dol, per la mort del seu pare. Sonaria la marxa nupcial de Wagner després del sí vull? De tot això farà ara cent anys. No us sembla una història de pel·lícula?