record d'una llevadora

Durant els set mesos d'embaràs em va visitar una llevadora que es deia Joana. Era l'any 2006 i jo portava bessons. La Joana tenia uns cinquanta anys, els cabells curts i rossos, rinxolats, els ulls molt blaus i saltons i enraonava un català que en el parlar em recordava la Montserrat Roig. Com que jo vomitava contínuament i vaig perdre molt de pes els primers mesos de gestació va ser ella qui em va recomanar menjar una capça de dònuts cada dia si calia per recuperar la glucosa perduda. Amb l'embaràs creem una hormona que fa que l'embrió s'agafi bé a l'úter i és la que fa venir ganes de vomitar, i amb bessonada aquesta hormona es multiplica per dos. Però vull parlar de la Joana: m'atenia a la consulta del CAP de Sant Antoni de Vilamajor i era allà, em va dir, perquè patia del cor i havia deixat d'assistir parts perquè en un part "de vegades passen coses greus i has de fer veure que tot va bé. El meu cor no podia aguantar aquell estrès". Al carnet d'embarassada tinc anotades vuit visites amb ella. 

Després, durant el part a l'Hospital Taulí de Sabadell em va assistir una llevadora que em recordava molt la meva germana Elisenda. Em va semblar que s'havia reencarnat en ella per venir-me a ajudar. Va ser ella qui em va dir que després de parir em podria beure una Coca-cola, que tan de gust em venia. Jo esperava les seves instruccions per començar a empènyer amb força. Respira fons-expira, em deia. Ja hi és. Ara a per l'altre, vinga. Ella va ser la que va dir als metges quan entrar al quiròfan, qui va ordenar les infermeres quan trencar-me les aigües i la meva guia durant uns minuts que em van semblar hores. 

Cadascuna de les que em llegiu i sou mares podeu relatar una història diferent de les vostres llevadores, i cada llevadora pot explicar mil històries diferents de la seva experiència. 

La meva mare va nèixer el gener del 1938 a Los Dolores (Cartagena) amb la seva mare que la va parir sola perquè -literalment- quèien bombes al carrer i la llevadora no hi va poder arribar. A sis dels meus germans va tenir-los a casa, cinc assistits per una llevadora de Mollet de cognom Rodilla. Ma mare encara la recordava anys més tard. A ma germana Susana la va tenir sola perquè no va donar temps que arribés. "La iaia anava dient-me que m'esperés, com volia que m'esperés! I es lamentava posant-se les mans al cap, ai Déu meu, Déu meu! Quan va arribar la llevadora, la nena ja era fora". 

Durant el post-part, la Joana em va recomanar unes herbes naturals perquè en l'alletament produís més llet i de millor qualitat. Era totalment contrària a l'episiotomia "Ara molts ginecòlegs tallen per tallar, perquè així els resulta més fàcil a ells, però no pensen en les dones i en les nefastes conseqüències que pot tenir per a elles". La darrera vegada que la vaig veure va ser fa tres anys en una revisió citològica i era a punt de jubilar-se. Em va frapar que no es recordés de mi. 

poegrama

De la vida el plat que cuino de l'hort que cullen pagesos.
Del mar els peixos que pesquen.
De l'art la seva expressió. Un quadre. Un llibre. Una funció.
De la música una emoció.
Del treball la meva autonomia.
De la meva autonomia tot.

De les guerres cap comprensió. (Caos. Violència. Mort)
De la mort el no res. La inconsciència. L'eternitat.

Del Cosmos la seva immensitat. La increïble configuració dels astres.
El misteri més gran.
De la història la intel·ligibilitat dels nostres dies. La memòria dels avantpassats.
De l'anatomia la perfecta coreografia dels organs. Del cervell la plasticitat.
Dels sentiments la resiliència i mal·leabilitat. Pensa que cap mal dura cent anys.
Dels anys? El realisme de la vellesa, l'idealisme de la joventut. La maduresa pertany als llimbs.

---
Deixo el son, el repòs, el cansament i les convencions socials com un postcriptum final. La laxitud del cos. Les imposicions fora natura.

si poguéssin ser aquí

Des de la meva habitació estant veig una casa tipus pairal amb un porxo sota el qual hi ha una taula amb cadires on no hi seu mai ningú. Comptades vegades he vist que surtin a sopar. No entenc com no surten més sovint a prendre la fresca amb aquest jardí tan fantàstic que tenen. Des d'aquí veig tot el jardí i mai hi són. M'imagino converses de pares amb fills al jardí, nets amb avis, germans que es retroben, botifarrades a la primavera. I res. Què estrany, quina pena... Seran a dintre? Deu ser la casa de pagès que abans era envoltada de camps, camps on ara hi ha blocs de pisos com el meu. Se'm fa un nus a l'estómac quan penso així en el passat perquè recordo els meus pares que ja no hi son. Donaria el que fos per tenir-los avui aquí. Papa, mama, on sou? Sou en aquest pati que em porta fins a vosaltres, en l'aire que ara entra a la meva habitació i em toca la cara. 

Ara fa setmanes que vaig escriure aquestes línies d'aquí dalt. Les havia oblidades, tot i que la casa segueix intacta aquí a baix, sense ni una ànima, sota un cel negre d'agost. El llum encés al porxo, amb un silenci trencat només pels cotxes que passen per la carretera.

un missatge des d'austràlia

M'escriu la meva neboda de camí a la feina, a les mines de Queensland, Austràlia: 

"Hola tieta! M'acabo d'acabar el teu llibre de camí a les mines a l'avió. M'ha encantat, no podia parar de llegir i com sempre m'he emocionat amb alguns textos, sobretot quan parles les avis. Aquest en especial ha sigut dels meus preferits. Un besito i una abraçada. T'estimooo."

L'Elisenda treballa a la recepció de les mines de carbó i vol formar-se per ser cuidadora de Koales. Admiro la seva valentia i el seu esperit de llibertat. 

els amics catalans de pla a l'estranger

Una de les coses que lliga les notes de Josep Pla és la llengua. La llengua catalana. Viatger i políglota com va ser, m'adono, llegint-lo a Sobre París i França, que la relació allà amb altres conciutadans catalans volia dir casa. Escoltar i parlar amb la seva llengua lluny de Catalunya era reconfortant per a ell. Enric C. Richart, Pere Ynglada o Lluís Mercader són alguns dels catalans amb qui es va trobar a París. Que recordi de la seva estada a Itàlia dos noms que el van acompanyar molt van ser Josep Maria de Sagarra i Lluís Llimona. Així com el paisatge o la vida cultural parisenca forma part de la descripció d'aquelles notes, quan apareixen aquestes persones tinc la sensació que eren el cordó umbilical amb el seu país natal. De tots ells en fa uns retrats més aviat agradables. Hauria sobreviscut la duresa de la vida a l'Alemanya de la post-guerra de la primera Gran Guerra sense el seu amic Eugeni Xammar, per exemple? Allò va ser un súper tàndem.

Ara, en temps de xarxes socials ésser lluny de casa no ens desconnecta tant del nostre idioma, el tenim més a l'abast. I tot i així, algú treballant a Finlàndia s'alegrarà increïblement de trobar col·legues catalans. Parlo sempre d'estades llargues. 

Josep Pla fa aquest fet especial sense dir-ho. Senzillament ho relata amb naturalitat. Trobant-s'hi a gust, com si obrís la porta de casa seva a Palafrugell per prendre un vi i petar la xerrada amb un amic de tota la vida. 

Lluís Llimona i Josep Pla

 

després de l'última abraçada com a retrat d'una època

Hem de fer servir la memòria. Aquest estiu em recorda el del 94, que descric a la meva novel·la Després de l'última abraçada, quan em treia el carnet de conduir i Catalunya era un forn, per les altes temperatures i per la gran quantitat de focs que hi va haver. "Vaig sospirar a l’inici de la segona pràctica de conduir. Encara era de dia i feia moltíssima calor. Calava foc per tot arreu aquell estiu a Catalunya. Una tempesta de foc queia del cel, a més de l’aire africà que no parava de pujar de forma virulenta per tota la península. Cremava la pell." Ara hi afegiria que l'aire irrespirable es pot agafar a palades. Després d'aquell juliol va arribar un octubre d'inundacions nefast, que també narro a la novel·la. En aquell moment feia segon de periodisme a l'Autònoma: "Vaig pujar a l’autobús a l’estació de Montcada i Reixach. Totes les línies de tren amb destinació Puigcerdà eren tallades. Baixant de Montcada bifurcació una munió d’estudiants que ens dirigíem d’un Vallès cap a l’altre. I el cel emmascarat d’un gris lleig, fosc, d’haver plogut intensament i sense ganes de deixar-ho de fer. Vaig tenir un mal pressentiment en aquell moment. Em vaig agafar fort a la carpeta i no la vaig deixar anar en tot el camí (...) Vaig pujar a l’altre Sagalés que em va portar fins a la parada de la benzinera del poble. Plovia suau. I el cel continuava sent lleig i feia els blocs de pisos encara més grisos i austers del que ja eren de per sí. Vaig baixar el pendent que portava fins al carrer d’unifamiliars on vivíem. Portava un paraigües plegable obert sobre el meu cap i a mesura que avançava pel carrer de casa meva, les Martins se m’anaven enfangant més i més, fins a l’alçada de la vora del meu texà. Les veïnes que treien fang de les aceres amb l’escombra em saludaven amb rostres compungits. La nostra casa quedava al final de tot del carrer. Vaig avançar callada cinquanta metres i vaig deixar anar el paraigües sense forces. Encara agafava la carpeta. Vaig veure la meva mare al menjador i vaig arrencar a plorar." El capítol segueix. 

Un dels meus referents a l'hora d'escriure aquesta història va ser l'italo-americà John Fante, especialment amb la seva novel·la Pregunta-ho a la pols. Després de l'última abraçada no només és una història de joventut, és també la familiar, amb les seves complexitats, la d'una època pre-digital amb un gran conflicte europeu als Balcans, els 90, i una societat, la nostra. 

La podeu comprar a Amazon: Després de l'última abraçada : Satorres, Jèssica Roca: Amazon.es: Libros

l'antic casino

Des del 8 de juny fins al 31 d'agost fem jornada d'estiu a la feina. De 8 a 14h, un privilegi horari encara que a vegades suposi anar de bòlit per abastir totes les gestions que hem de dur a terme en sis hores en comptes de vuit. Pero FA ESTIU. I malgrat la xafogor, hi ha algunes tradicions que mantinc quan surto de l'oficina. Una d'elles és aturar-me, de camí cap a Llinars, a dinar a l'Antic Casino de Cardedeu. Situat a la C-251, l'artèria principal que connecta Cardedeu amb Granollers i Sant Celoni, en un edifici del 1925 que havia estat l'antic cafè-teatre del poble. Avui, sense tenir-ho previst, m'he aturat perquè em venia de gust fer-hi el menú tan ben servit que fan de diari. No debades sempre és ple de comensals. "Tens reserva?" És el que et pregunten les cambreres només entrar. Regentat per dones i amb una carta prou extensa pots dinar molt bé per 17 euros. Per 14 sí fas mig menú, si no vols acabar a reventar, com en el meu cas. Les patates fregides són patates de debò, i els llibrets de llom perfectament arrebossats, gens oliosos, amb pernil serrano i un manxego exquisit que es desfeia en tallar-lo. El vi amb gasosa La Casera de tota la vida, en ampolla de vidre, tal i com el prenia el meu pare, i el detall de les olives arbequines de cortesia, un luxe que ara amb prou feines es veu en cap restaurant. 

Rere la barra omplint les canyes de cervesa el fill de la mestressa, nou anyets, no més, amb devantal corporatiu, posat seriós i professional, atent a les ordres de la seva mare, que el renyava perquè no s'havien d'omplir les clares fins a vessar els gots tipus zurito. 

La barra feta amb  pedaços de marbre i granit de colors, amb les luminàries sortint d'un sostre en fusta de caoba, molt a l'estil de finals dels 70. I unes cadires Tonet amb les taules en fórmica marró que ara es deixa veure perquè en comptes d'estovalles hi posen uns salvamantells de paper amb l'emblema de l'Antic Casino: els seus tendalls de fora en cru i verd oliva. Si no hi ha lloc a dintre és molt probable que et facin seure a la terrassa de l'entrada.

Jo he tingut sort, tot i la improvització, i he trobat taula a dintre, fresqueta amb l'aire i els quatre ventiladors de sostre que donen voltes lentament per damunt d'una estança que, segons com, recorden aquells locals del tròpic o l'Havana, d'allà on van anar a fer fortuna molts dels indians que després estiuejarien a la vil·la cardedeuenca.