un record d'infantesa

Quan era nena, amb onze o dotze anys, ja vivíem a la unifamiliar del carrer Mogent 1 de Montmeló. Durant les vacances d’estiu era habitual que el meu pare em fes anar al Banc de Sabadell del carrer Major a cobrar les mil o dues mil pessetes que portava en un xec al portador. Llavors no hi havia targetes de crèdit i a les botigues es pagava només en metàl·lic. A mi m’encantava anar al banc amb el xec, quedar-me plantada al davant de la peixera de vidre del caixer i mirar embadalida com aquest picava les tecles de l’ordinador. M’agradava el rictus seriós de l’home i el sorollet ràpid de les tecles quan picava els números del compte corrent. I l’assistent del director, menuda, traient un llistat ben llarg que sortia per la impressora de l’oficina. El senyor del caixer sabia que jo era la filla petita del Pere Roca. Recordo perfectament la signatura del meu pare, signava en castellà: Pedro Roca, amb la cua final de la “a” que s’allargava per sota del cognom i del nom, però ben llegible. A l’època que es va fer el primer carnet, durant la dictadura franquista, era obligatori traduir els noms del català al castellà, no et donaven opció, però ell era Pere. Us deia que el caixer sabia de qui era filla i per això em donava les dues mil pessetes del xec. Als pobles prevalia el sentit de comunitat. Ara seria impensable que un nen anés a cobrar un xec al banc. Entre d’altres coses perquè ja ningú expedeix un xec bancari amb els diners que siguin per anar a fer la compra. Recordo que ja més gran, quan va tenir targeta de crèdit, el meu pare també em feia anar a treure els diners del caixer. Em deia el número secret i em feia treure cinc mil pessetes. Sempre pel mateix, per anar a buscar carn a la tenda del Pont o a la Rosa del peix o el Mundo Deportivo a la Teresineta. Per fer la compra. Però no només. També pel tracte humà que hi tenia amb la carnissera, amb la peixatera, amb la quiosquera… no m’estranya que amb el primer infart que va tenir fossin elles les primeres en anar-lo a veure a l’hospital.

llegint la història dels grecs de montanelli

Estàtua de Tucídides al Parlament d'Àustria

A propòsit d'un passatge de l'Indro Montanelli a la Història dels grecs m'ha fet pensar sobre les transformacions dels costums. Diu que Tucídides, l'historiador grec nascut el 460 abans de Crist, era un hàbil reconstructor de trames -polítiques només. Més enllà -diu- no hi veia els factors econòmics, ni els corrents de pensaments, ni les transformacions dels costums. Tucídides havia lluitat en la guerra del Peloponès, que els atenencs van perdre contra els espartans, i es va haver d'exiliar. Gràcies a això ens va contar què va passar en aquella guerra en un llibre que va escriure. 

Una de les transformacions en què he pensat és en la incorporació a la nostra dieta d'àpats take away com sushis, pizzes o empanades, en detriment de la compra al mercat de producte fresc. Conseqüència aquesta d'una altra transformació: la incorporació de la dona al mercat laboral, que ha restat temps per a les tasques domèstiques però que ha incrementat el seu poder adquisitiu, fet que ha comportat que sigui una de les principals consumidores de moda i productes cosmètics. Una altra transformació: el consum com a activitat d'oci en comptes de com a activitat necessària. Més coses associades a l'oci i que impliquen despesa? Turisme de masses, tecnologia de masses, consum audiovisual de masses. Comprem oci. 

Hi ha una cosa que des de l'antiga Grècia no ha canviat: quan parla de la poesia de Píndar diu que respecte al teatre o la filosofia, la poesia sempre perdia. Es poden transmetre i s'han transmès grans idees a través de la poesia, tot i que és cert que arriba a ben poca gent, encara avui. Qui s'alça o se'n va a dormir llegint versos que li alimentin l'ànima? Quatre gats entre els quals m'hi compto, i només de tant en tant. 

Pel que fa a Píndar, Montanelli diu que Alexandre el Gran va voler castigar Tebes per una revolta i va ordenar cremar tota la ciutat excepte la casa del poeta mort feia cent-cinquanta anys. Encara avui queden algunes restes. Vist ara sembla una llegenda, però tots ells van existir. 

una llum de capvespre

Hi ha una llum del capvespre taronja i hipnòtica. La gent corre apressada pels carrers de la ciutat. La llum és com de fa quaranta anys, recordes? Estreno una bossa en pell girada i color blau nit que m'ha regalat la meva germana Vanessa. A la mama no li agradaven gens aquells gots de vidre blau que posaven a la Fonda, cada cop que veníem i l'hi posaven li deia al cambrer que no volia aquell got. Li ho deia i jo em volia fondre, llavors. Tot i que tampoc era per tant, si ho penses bé. Aquella llum guarda alguna cosa de les paraules dites en la meva llengua fa anys. Com si hagués quedat congelat el capvespre amb unes paraules que expressaven els meus pares i les veiés sobrevolant en l'aire i ningú més se n'adonés. Un senyor des del seu balcó em fa avinent la sort que he tingut en aparcar el cotxe. "Just ara acaba de marxar una furgoneta", em diu "I pensar que fa quaranta o cinquanta anys tot això d'aquí al davant eren camps", segueix. Li agraeixo amb un somriure abans de marxar amb les meves germanes i la meva neboda i s'acomiada "que vagi bé, maca!"

En un carreró compro en un take away un sushi per sopar que em fa al moment un xinès. Esperem deu minuts mentre mirem l'aparador d'una joieria. No m'havia adonat encara de la llum del capvespre engolint la ciutat. Ho deixaré escrit.  

el cambrer pianista

Quan vaig entrar a la sala era tocant el nocturn nº 9 de Chopin. Una estona abans m'havia servit una Coca-cola i unes xips a la terrassa del bar. El vent era fresc, però feia sol i el volia aprofitar després de tants dies de pluja. Necessitava vitamines que em reactivessin. Vaig decidir anar a un concert de tarda de la Paula Ferré, una argentina que acabava d'aterrar des de Buenos Aires. Literalment. El concert era programat per a les 18'15, però a la cantautora li havien extraviat la guitarra entre tant d'equipatge i s'estava endarrerint. Quan vaig acabar la Coca-cola el cambrer em va dir que l'argentina començaria a les 19 h, així que vaig decidir anar a fer un volt. Que em toqués més l'aire i més sol de tarda mentre caminava pels carrers de Cardedeu. 

Ens van avisar que l'artista ja havia arribat i ens van fer passar a l'avant-sala, on era el jove cambrer interpretant tímidament el nocturn de Chopin. S'aturava a mitja peça, esperava i començava de nou. Una dona se li va acostar per dir-li que li agradava molt com tocava i el noi va somriure. Vaig pensar "em recorda el Sebastian de Lalaland, absort en els seus pensaments mentre toca una melodia que no és seva". Has vist Lalaland? Li vaig preguntar. Va somriure i va fer un gest afirmatiu amb el cap. Va aturar Chopin i va començar a interpretar City of Stars, començant dubitatiu, més aviat pudorós. El jove cambrer va seguir la melodia com si estigués al mateix pub de Los Angeles on la va interpretar el Ryan Gosling. Em vaig emocionar. Va acabar-la abans d'hora, com si no estigués segur de les notes finals. Vam aplaudir-lo totes les que érem allà esperant. Després va desaparèixer tan discretament com interpretava les cançons, sense que ens n'adonéssim. A la sala, un focus sobre el petit escenari il·luminava el rostre alegre de la Paula Ferré. Va poder cantar amb una guitarra prestada. Un vespre màgic. 

crònica d'un matí en una multinacional

J.Oh és nascut coreà i crescut als Estats Units. Té uns cinquanta anys i ens espera vestit impecable i pentinat amb clenxa al costat. Ha volat tota la nit des de Nova York però no ho sembla. Ens rep amb un somriure natural a la sala Weinheim i ens fa una encaixada de mans a cadascuna. “Nice to meet you, Mr. Oh” li dic. El senyor Oh és el director mundial de la divisió d'entreteles de la multinacional on treballo. És el primer cop que ens visita el director mundial i hem acudit a la reunió puntuals. 9:45 del matí. El que més em crida l'atenció és la seva veu greu i pausada, en això ha estat molt oriental. Ens fa una introducció de la seva trajectòria professional que per força és també vital: els primers anys d'infantesa els passa a l'Iran degut a la feina del seu pare, empresari del sector petroler. Arriba la crisi de finals dels 70 i marxen cap a Grècia dos anys. Després, ja pre-adolescent, s'instal·len a Nova Jersey i estudiarà i creixerà com un nord-americà més. Comença a la nostra companyia i passa per Hong Kong, Japó i finalment Estats Units, on és actualment. Escolta amb atenció el nostre director i encara amb més atenció cadascuna de les nostres presentacions, sense deixar res per verd. Jo he estat clara i breu: vint-i-cinc anys a l’empresa gestionant les comandes d'exportació des de la planta de Parets. En un punt abans de les nostres presentacions, A.C. li pregunta sobre l'efecte que tindrà la pujada d'aranzels de Trump en la nostra divisió. “In the next three months nobody knows it, it'll be a completely chaos”. Diu que ha estat una mesura molt boja i que és impossible saber cap a on anirà l'economia. Si fa sis anys va pujar aranzels a la Xina, va ser fàcil per als demés països saber cap a on havien de moure les seves produccions. Ara, amb tothom afectat, ningú sap cap a on anar. Crazy i chaotic han estat les paraules que més ha anat repetint per definir aquesta situació. Els col·legues en general són reticents a aquest tipus de visites. En això encara som molt llatins, molt protectors d’allò nostre. J.Oh se sorprèn amb els 43 anys que porta a l’empresa la companya del departament tècnic. En un món tan canviant portar tants anys en la mateixa empresa és inhabitual.  El director ens dona les gràcies per la rebuda i ens anima a resistir, “next year will be better, for sure”. Europa encara està tocada i hem de superar la línia d’equilibri al continent malgrat Ibèria tingui bones xifres. El senyor Oh atén el mòbil. L’avisen de l’accident de trànsit d’un treballador a Taiwan quan es dirigia a la feina. Sembla preocupat. Segurament serà greu.

Per a qui no hagi treballat mai en una multinacional, aquesta és una petita crònica d’un matí a la meva feina. 

un passeig amb el meu fill llibert

Tinc un fill que hauria d'haver nascut als 70 i crescut als 80. Li agrada vestir amb els Dockers i les Panama Jack del seu pare, escoltar la música enllaunada dels Depeche mode o la Madonna dels seus inicis i és un sibarita que demana entrepans de filet de vedella, en comptes de bacon amb formatge. Avui baixàvem caminant per la Diagonal a l'alçada de Muntaner i em deia que li encantava aquell recorregut de Barcelona. "Mira -em deia senyalant-me l'acera- són fulles de plataner". Les rajoles grises feien un gravat que en el seu conjunt imitaven les fulles dels plataners quan cauen a la tardor. Després hem passat pel davant del Pilma i a l'altra banda quedava l'edifici de l'Habitat, que ara és un Mango. Li he explicat que L'Habitat era una botiga de mobles de gama mitja-alta on compràvem els mobles els qui ens volíem diferenciar una mica abans que hi hagués l'Ikea. La taula i les cadires del primer pis que vaig tenir quan em vaig casar eren d'allà. 

No suporta el vent i va renegant mentre gira el cap de cantó perquè no li marxi enrera el serrell. Va carregat fins a dalt amb la carpeta de dibuix, el porta-plànols, l'ordinador, l'agenda, l'estoig i la carpeta. De camí m'ensenya la casa Sayrach "mira aquest edifici és molt bonic, vaig intentar entrar un dia però em van dir que no es podia visitar". Comenta tristot. A l'interior hi ha un restaurant i li dic d'entrar a dinar, i va i em prevé "no mama, no, que és molt car".  Seguim caminant, ell ja té clar on em vol portar. Passem pel davant de la Cambra de Comerç i li dic que allà he fet algun curs de comerç exterior. Em repeteixo perquè crec que algun cop ja li he dit, això. "Saps que a Rambla Catalunya és on hi ha millor oferta gastronòmica de la ciutat?" em diu convençut com si hagués tret la informació d'unes dades estadístiques. "Anem a La flauta que també està molt bé". Seiem i es demana la flauta de filet de vedella. I llavors li explico quan el feia la seva àvia al Frankfurt, era l'entrepà estrella dels 80. 

mirant per la finestra

Recull les bosses plenes del Condis cansada d'esperar, s'aixeca i marxa. S'ha acabat la jornada. Aguantava les temples amb els seus punys, mirava el mòbil i el tornava a guardar. Era asseguda al pedrís de l'estètica ENE que queda a sota de casa. Ella ja ha fet la compra per sopar. Des d'aquí puc veure encara la llum plom del cel sobre els edificis. Ha parat de ploure. Van tallar el pi centenari del pati del davant fa uns mesos. Rere el pi hi havia un altre pati interior amb una caseta que no havia vist abans. Ara hi ha algú a dins d'una saleta il·luminada d'un groc càlid, el televisor encès i una prestatgeria plena de llibres. Aquell pati m'inquieta, per què hi ha algú vivint i no surt ningú mai? Rere ell, l'aire mou les copes de tres xipresos que hi ha a un jardí de més endarrere. Tres xipresos. Seria un lloc on poder passar la nit antigament, quan encara no havien construït tots els pisos del voltant. Demà al matí quan em llevi he de recordar de mirar el pati del saló amb la prestatgeria de llibres. Estarà el llum apagat? Després, quan trepitgi l'asfalt per arrencar a córrer potser em creuo amb el vell que surt a buscar el pa cada matí. Porta els pantalons arremangats per sobre els turmells i camina tan a poc a poc... Tindrà més de noranta anys i va amb la mirada perduda. Si penso que pot tenir l'edat que tindria ara el meu pare i que segurament viu sol em moro de pena. I llavors arrenco a córrer encara més ràpid. Perquè les penes no m'atrapin. No sé com es deu dir, però veig com veu que ha passat la seva vida i ja no reconeix la que té al davant. I corro. El televisor del saló de la prestatgeria amb llibres ara està apagat, i segueixo sense veure  ningú. Les copes dels xipresos es mouen amb el mateix ritme lent d'abans. Feia dies que no escrivia res. Ni em preguntava per què. I penso que és bo.