el bistec rus de ma mare

No sé perquè hi ha instants de les nostres vides que se'ns queden gravats a la memòria per sempre. Molts d'aquests solen ser moments quotidians però que per alguna raó el nostre cervell reté com a especials. Jo devia tenir setze anys. Era una nit d'hivern, ho recordo perquè el meu pare ja era dormint. Ma mare acabava de fer uns bistecs russos per sopar i me'n va oferir. Es disposava a veure la sèrie Dallas, que feien a TV3. Li encantava veure el JR i la Sue Ellen sempre disputant. Ell, un malparit. Ella una atractiva ex-miss Texas, menyspreada pel seu marit, alcoholitzada i que ressorgiria com l'au Fènix per convertir-se en una competent dona de negocis. No es perdia ni un episodi. Això era quan ma mare ja no treballava al Frankfurt, és clar. Abans no tenia temps de veure serials. Llavors ella tenia 54 anys i els cabells caobes curts i ondulats com una actriu de Hollywood. És com si encara la veiés asseguda al sofà de flors davant la tele a la nit. El seu moment. 

D'aquell dia recordo el bistec rus que feia altres vegades. Carn de porc i vedella picada, ou, pa ratllat, sal i pebre. 

Vols un bistec rus? Em deia. Fa poc per curiositat vaig buscar d'on venia això del bistec rus, però jo només el coneixia per ma mare. Sembla que el van introduir a Europa els xefs francesos que van cuinar per als Tsars russos. A mi, com a ella, m'agrada improvisar i de tant en tant el faig afegint-t'hi mostassa de Dijon o a l'antiga a la carn. Queda flonjosa i sucosa. Avui l'he fet amb uns xampinyons i quatre raviolis frescos que em quedaven a la nevera. 

La Linda Gray és una actriu californiana i encara viu. Té 86 anys.

reflexions sobre l'estranyesa, de l'enric iborra

Enric Iborra (València, 1960)

No tot és escriure sobre llibres en l’Enric Iborra. Reflexiona sobre el pas dels anys, sobre l’esforç d’adaptar-se a l’envelliment del cos quan encara tenim al cap com érem de joves. De la capacitat d’autocontrol sobre les passions que s’adquireix amb l’edat: “Al final, amb el temps, les hem pogut tancar en una cambra”. Diu, com el seu pare, el Josep Iborra, que els canvis més grans en una persona es donen sense que aquesta se n’adoni, i com m’agrada aquesta reflexió, perquè en tan poc diu una veritat immensa. Perquè si miro enrere hi ha un oceà entre qui era fa vint anys i qui sóc ara.

No hi ha autoengany en les seves paraules. Si una cosa es pot dir és que la literatura li ha servit per tocar molt de peus a terra.

Parla de l’estranyesa d’un mateix quan es veu com un ens aliè, com si fóssim un altre. Ho pensa algú que com l'Enric parla endins, medita a través de les seves lectures i fa silenci mentre escolta música clàssica al seu estudi. Després, quan surt enfora i xoca amb la realitat de la vida, amb la gent, coneguts i família, veu els altres com si no hi fossin. Com uns ens fantasmagòrics. Aquest és un dels passatges més literaris que li he llegit:

De vegades, ens veiem. Ens veiem des de fora, com uns estranys, com si tot el que passa ara hagués passat ja fa molt de temps, i tots els qui ara sentim parlar i riure estiguessen morts. Una mirada pòstuma, post mortem. (La vida somnàmbula, pàg. 95)

un panot de barcelona i el meu fill llibert

Dissabte a mig matí vaig entrar a l'habitació del meu fill Llibert per ventilar-la i treure la pols. Havia arribat a quarts d'una de sopar amb els amics de la universitat. Sobre el seu escriptori uns plànols d'algun treball i de sobte un tros d'un panot de Barcelona. Un dia em va venir amb una totxana. Els panots me'ls va explicar una vegada mentre baixàvem per la Diagonal caminant. No recordo quantes formes em va dir que hi havia.

- Què és això?

- Un panot! - em diu content - me l'he trobat tirat en un escocell de Rambla Catalunya. Un panot amb el morter i tot enganxat.

Me l'imaginava tornant amb el tren i amb el tros d'acera sota el braç. Callem, el mirem i diem: "a saber de quan és aquest!". Dels 20, dels 50, dels 70?

- Pesa molt. Doncs no sé on el podem posar - li dic en agafar-lo.

Vaig netejar-lo sota el raig de la dutxa ben fort amb un fregall i mentre ho feia em fa avinent que la catifa antilliscant de la banyera també té el mateix dibuix del panot. Jo no m'hi havia fixat fins llavors.

Avui a la tarda entrant per la porta de casa em diu que vol llegir un llibre. S'acosta a la prestatgeria i em pregunta pels de la Montserrat Roig. S'interessa pel Temps de les cireres i em pregunta de què va però que no li faci espòiler. El panot el vaig deixar eixugant-se al balcó i el torno a posar sobre el seu escriptori. El dibuix de la flor el va dissenyar el Josep Puig i Cadafalch fa 120 anys i és el més estés per la ciutat de Barcelona.

gerolamo cardano, il gattopardo i la transició entre els vells i els nous temps

M’he quedat enganxada al capítol que l’Enric Iborra dedica al metge del Renaixement Gerolamo Cardano. Ens parla en profunditat de l’autobiografia que aquest savi i de mal caràcter va escriure cap al final de la seva vida. Va viure 75 anys. Ludòpata, metge, astròleg, matemàtic i filòsof, reflexiona sobre què escriure de la pròpia vida, o com escriure una autobiografia. Ell va parlar de la seva en diversos punts:

- Tractar coses de poca importància (aparentment banals)

- La sinceritat en l’autoretrat.

- Fer balanç de la pròpia vida.

En un capítol que dedica a la felicitat si fa no fa la llista de béns positius seria la mateixa ara, cinc-cents anys després: repòs, tranquil·litat, ordre, varietat, menjar, beure, passejos, pràctica d’alguna habilitat que dominem bé, la neteja, l’aigua per a rentar-nos, per beure o el foc per cuinar i escalfar-nos.

Deia que era un privilegiat per haver nascut en una època en què ja es coneixia la Terra sencera i que li meravellaven invents com la brúixola, la impremta o les armes de foc. La d'història que ha vingut després d'aquests invents.

Recordo que el meu avi patern m’havia dit que el que més l’havia impactat dels canvis tecnològics que va viure era la invenció de l’avió (ell era nascut el 1896). Veure una cosa volant pel cel i que portava persones!

Quan m’ho va dir internet encara no existia, potser el canvi que més ens ha influït a nivell global en el pas del XX al XXI.

Un passatge del film Il Gattopardo, amb Tancredi (Alain Delon) que és qui diu la famosa frase, 

amb Angelica Sedara (Claudia Cardinale), filla d’un ric burgès.

Gramsci, Flaubert, Lampedusa, tots ells serveixen a l’Enric Iborra per reflexionar sobre l’encavalcament dels nous temps amb els vells. Sobre la tensió que generen els canvis presents en les societats de tots els temps. “Il vecchio mondo sta morendo. Quello nuovo tarda a comparire. E in questo chiaroscuro nascono i mostri”, deia Gramsci amb lucidesa. Els monstres, alguns dels quals com el nazisme o el leninisme.

El pas del temps en la societat és una de les qüestions tractades a La vida somnàmbula (Afers). “Se vogliamo che tutto rimanga com’è, bisogna che tutto cambi” diu un personatge d’Il Gattopardo. L’Enric Iborra ens explica que aquest canviar-ho tot perquè res canviï s’explica a la novel·la de Lampedusa perquè les classes dirigents sicilianes de la segona meitat del XIX van haver d’acceptar la unificació italiana i el nou règim parlamentari per seguir mantenint els seus privilegis. L’anàlisi que en fa és extraordinària.

l'ocàs de diumenge

Ajaguda al sofà escoltant música, la banda sonora de My week with Marilyn. És el que més em va agradar de la pel·lícula, és d'aquell típus de melodia que em sumeix en un estat interior, de pau. Tinc les mans calentes i a fora plou. M'agraden aquests vespres de diumenge en què no passa gairebé res. Res es precipita. El soroll d'un boli contra un regle que fa servir el meu fill al seu escriptori. I la verdura escalfant-se a la cuina. Si estiguéssim així tota la vida, sumits en aquest estat de semi-letargia, moriríem. Però durant l'ocàs de diumenge m'ajuda a resetejar ment i cos. Tinc els peus calents i a fora és fosc. Apago el foc i torno al sofà. Respiro relaxadament, com quatre notes al piano que es van repetint enfora i endins. 

una reflexió mentre faig unes torrijas

De vegades escric per recordar, de vegades per oblidar; altres per constatar el present, imaginar-me el futur o, com avui, perquè no se m'escapin moments. 

No recordo les paraules exactes que vaig expressar quan vaig proposar-me escriure el meu primer llibre, Cinc dones de veritat. Era alguna cosa així com que no perdia res per intentar-ho. El cert és que en aquell moment tenia tan clar com volia donar veu a unes dones que havien patit malalties greus que no em feia por el resultat que se'n derivaria. Òbviament no pensava en literatura llavors, pensava en ELLES. Havia de tenir un esperit de crònica periodística. Han passat onze anys des d'aleshores. He anat publicant novel·les, poemaris, assajos literaris i relats. Ja en van uns quants. De vegades, quan em pregunten si no estic escrivint res, em quedo parada, miro a la persona i dic: "bueno, res d'especial, vaig fent al meu bloc". Com si no tingués la sensació d'estar immersa en cap megaprojecte. Però resulta que si miro enrere i al meu arxiu del Drive, tinc una bona obra feta, publicada i encara per publicar. 

Resultat d'aquest anar fent al meu bloc La bústia groga ha estat Una posta o la pregària dels ateus, que ahir vaig presentar a La Gralla de Granollers juntament amb l'amic i escriptor Julià Guillamon, que també portava el seu darrer llibre de narracions titulat Rascaparets. 

No sé si el fet de no pensar en literatura fa onze anys m'ha portat a estar presentant un llibre meu juntament amb un gran de les lletres catalanes. De les coses que m'agraden d'ell com a escriptor és que és un treballador incansable que duu a terme feines titàniques que requereixen labor de científic, durant anys, sense buscar el feed-back immediat. Així és com funcionen les bones empreses. Com a persona, és un home que va sense aires pretenciosos i guarda en els ulls aquella mirada astuta de qui ho capta tot i s'ho queda per a si. 

Després de la presentació vàrem anar a sopar a La Fonda Europa amb més germanes, l'amiga Sílvia Garcia i en Toni Arrizabalaga, director del Museu de Ciències Naturals de Granollers i amic del Julià Guillamon. 

En un moment durant les postres vaig comentar que faria unes torrijas aquest cap de setmana i en Julià es va adreçar a mes germanes per reafirmar-me com a amant de la bona cuina, perquè així ho expresso en les meves narracions. La Iolanda, la Vanessa i jo, gairebé a l'unísson vam dir que era el que havíem heretat dels nostres pares. Vaig mirar de reüll la Vanessa, que tenia el rictus de l'emoció continguda. La vetllada va ser molt agradable, el moment que us deia que no volia que se m'escapés. 

Ara ja són fetes i deixo les torrijas en repòs per quan tornin els meus fills de la facultat. Bo i fredes seran boníssimes. 

 

tres teules han caigut

Tres teules han caigut de la casa del davant del meu bloc. Han quedat sostingudes sobre la canal que portava l'aigua de tanta pluja aquests dies. Per això han caigut. A la casa ja no hi viu ningú. Quan vaig arribar fa quatre anys hi podia veure llum al saló des de la meva cuina. Era una llum càlida. Al cap d'un any van deixar les persianes a mitja alçada, quietes, i el llum de l'entrada obert, perquè no l'ocupi ningú la casa. Sobre la teulada de pissarra s'hi està un colom prenent el sol de la tarda ara que ha parat de ploure. S'hi deu estar bé allà. Crec que l'amo de la casa va morir i la va heretar la filla que ve de tant en quant a fer una ullada.

Fa quatre anys a sota meu hi vivia un senyor que es deia Juan i que sempre sortia a caminar a bon ritme. Un any després va marxar per anar a viure amb la seva filla. Mai vaig saber si era vidu o separat. Molts dissabtes escoltava boleros que sortien del seu pis. Ara hi ha una parella russo-colombiana amb sis fills petits. Diuen que busquen una casa per anar a viure a un lloc on hi càpiguen tots.

Quan vaig arribar al pis el primer que vaig fer va ser portar els llibres que tenia llavors i els vaig deixar en un racó del saló encara buit. Allà hi vaig posar la prestatgeria amb els llibres i flors al seu damunt. Al pis del costat, paret amb paret, hi vivia una parella recentment jubilada. L'home, el José, es va presentar a casa meva el primer dia que jo deixava els llibres al saló per dir-me que no posés res al balcó que desfés l'estètica de l'edifici. No ho pensava fer encara que no m'ho hagués dit, li vaig dir. Fa un any i mig també van marxar per deixar pas a uns llogaters joves que no sé com es diuen i una gossa que es diu Sheila perquè algun cop escolto com la criden.

El colom no ha marxat, però el sol gairebé sí. Si veig la filla que va heretar la casa l'advertiré de les tres teules que han caigut. Des d'abaix no se n'adonarà. Però des de la meva finestra sí que ho veig. Puc veure el temps com canvia les coses.