les roses d'isfahan

L'altre dia vaig sortir a córrer al matí, però vaig acabar caminant perquè amb això del refredat que porto no podia aguantar el ritme, així que vaig passar de la concentració en el trot i els batecs del cor, a deambular pels carrers de Llinars. Tornava cap a casa meva per una zona residencial, un carrer ple de torres dels anys 80 i casetes unifamiliars del 2000 aproximadament. Va ser en una d'aquestes torres dels 80 que em vaig aturar a ensumar unes roses que sobresortien per desenes al carrer. Eren roses petitones i de color rosa, agrupades en poms que anaven de sis en sis. No em va semblar que fessin olor, és clar que jo tampoc tinc gaire olfacte, vaig perdre'n bona part en un súper refredat com el que tinc ara farà uns quinze anys. Però per algun motiu mentre les ensumava em van recordar un poema preciós del Manel Forcano, "Les roses d'Isfahan", i va ser llavors quan vaig caure en què potser aquelles roses petitones eren les del poema. Vaig emprar la tàctica que em va ensenyar un dels meus fills per esbrinar si les flors que em trobava al camp eren verinoses o no: amb el Google lents li vaig fer una foto a la flor i de seguida em va dir que, efectivament, era la flor del poema. Rosa d'Isfahan o de Damasc. Llegint el poema em pensava que només me les trobaria a l'Iran.

Les roses d’Isfahan,

o de l’Eufrates

els lliris salvatges

que creixien a les ribes.

Els jardins d’olor a Mossul, i a Damasc

l’esclat dels gessamins. Les flors de mirra del Sudan,

i a Khartum els dos grans afluents del Nil

arribant-se l’un a

l’altre

com set i aigua, vaixell i port,

desig i cos.

No et conformis amb

els geranis d’un test a la finestra.

*Escrit el 13/05/22

ma germana i llongueras

Dilluns després de treballar vaig anar a veure ma germana Vanessa. Intento anar-hi un cop cada dues setmanes. Vaig i petem la xerrada mentre piquem alguna cosa per berenar. Però dilluns, a més, vàrem quedar que em tallaria els cabells perquè l’última vegada que vaig anar a la perruqueria no em va agradar com m’ho van fer. La Vanessa és perruquera malgrat no haver exercit mai, una cosa que ma mare no parava de repetir(me), perquè era a mi a qui li preguntava: i ta germana es pot saber per què es va treure el títol si després no ho fa servir? Amb el dineral que va costar! La perruqueria de la tieta podria haver sigut d’ella si hagués volgut, aquesta nena!

La veritat és que té molt de talent fent recollits. I paciència per fer-los. El darrer dia que em va pentinar amb l’assecador Dyson li vaig dir que la perruquera me l’havia deixat molt recta, la melena, i llavors va ser quan em va dir: doncs el pròxim dia que vinguis te’ls tallo. Però jo t’ho faré com ho fa el Llongueras, eh?

I em va rentar primer el cap a la pica de la cuina, la d’anys que feia que no ho havia fet això... Me’l va eixugar amb la tovallola i vàrem anar al quarto de bany, d’on va treure un set de tisores que tenia guardat com un tresor a dins d’una funda negra. Em va posar la capa negra i amb el velcro al voltant del coll, exactament com a les perruqueries i va seguir amb l’explicació de dues setmanes enrere: “segons el Llongueras aquest és l’autèntic escalat.” Em va pentinar a consciència amb un raspall de pues toves i va procedir a fer-me una cua tibant amb tota la melena just a sobre del front. Va enlairar-la i va tallar tres dits però escalonadament. “No ho faig recte perquè si no es veu molt el tall i així li dóna més moviment al pentinat”. Després va desfer la cua i em va tornar a pentinar a consciència per fer-me’n una altra de ben tibant a la part del darrere. Va anar resseguint-la amb una pinta i quan va tenir la mida dels tres dits va tallar per les puntes amb les tisores escalonadament. La va desfer i va dir: ja està. Em va estar explicant, mentre em repassava una mica més les puntes amb tot el cabell deixat anar, que els fills del Llongueras van voler treure’l del mig quan ja era gran “després d’haver pujat ell tot l’imperi, saps? Igual que al Santiago Dexeus, que el volien obligar a jubilar-lo i ell va dir que es jubilaria quan ell volgués! Va ser just quan vaig anar per lo del meu tractament de la hipòfisi que es va canviar allà on estava la clínica Tres Torres”.

I ja m’havia tallat els cabells. Va recollir-los del terra amb l’aspirador, em va pentinar amb el Dyson i en acabat em va posar un sèrum amb els seus dits, passant-me’ls com ho feia la tieta. “Si vols et pots mirar pel darrere com t’ha quedat, tinc un mirall i tot”. Igual que a la perruqueria, em van quedar les puntes cap amunt i molt naturals. Potser sí que tenia raó ma mare.

Lluís Llongueras tallant els cabells als 70

memòries del vivero

Va ser quan tenia uns dotze anys. Vàrem estiuejar alguns anys a Sitges, perquè la tieta Cèlia hi tenia el dúplex del carrer de l’Aigua, un àtic amb dues grans terrasses, una de les quals donava al mar. Abans dels baixos havia tingut el dúplex. Hi anàvem la meva germana Vanessa i jo amb la meva mare. Sempre amb molt de sigil perquè la tieta tenia por que s’assabentés en Jacques, el seu marit francès, per allò dels gelos que he dit abans, no pas perquè l’apartament l’hagués pagat ell. Amb la cosa de la seva sordesa no va treballar mai. També hi solia venir alguns dies el tiet Alejandro, el germà gran de la meva mare i la Cèlia. Ara m’adono com de moderna que era la meva mare, perquè hi anava sense el meu pare, ves a saber si com un pacte de parella o perquè ella va decidir-ho així. Més aviat em decanto per aquesta última opció. Era una dona d’armes tomar i, tot no, però alguna cosa he heretat d’ella del seu fort caràcter. Torno als fets. Ens portem dos anys i mig amb ma germana Vanessa, i aquell estiu ella estava a punt de fer els quinze. Recordo això com un fotograma dels vuitanta. Estàvem a la cala Cova, la que hi ha baixant del restaurant El Vivero, sempre anàvem allà. Al matí ma mare es prenia un cafè amb gel, i portava uns entrepans en uns panets de viena que havia fet de formatge camembert o bé de salmó fumat i algun préssec d’aigua que comprava a la fruiteria que feia cantonada sortint del carreró on hi tenia l’apartament la tieta. Encara hi és la fruiteria, hi vaig passar aquest estiu amb els meus fills i em vaig posar a bramar allà mateix de tants records que em venien amb la meva mare. Després del cafè baixàvem a la caleta per unes escales de fusta i ens hi estàvem fins l’hora de dinar. Llavors pujàvem altre cop al Vivero, a la terrassa que donava just davant del mar, i ma mare sempre demanava uns musclos al vapor i calamars a la romana amb unes patates fregides però de les de debò. L’estrella eren les salses, se’m feia la boca aigua: la maionesa i la romesco, que servien en unes salseres d’acer inoxidable. I per beure ma mare prenia un Pernod amb gel. I aigua, sempre ho rebaixava amb aigua. Com si fos la Brigitte Bardot però en morena. Vaig intentar provar-lo no fa gaire i no vaig poder. El cas és que aquell dia en concret jo estava a la sorra i ma mare ja s’havia banyat, també. Feia top-less ella. I jo que estava en l’edat de la vergonya portava un banyador d’una peça que ella em feia treure. “Vols fer el favor de treure’t això! Si tothom té el mateix, més gran o més petit, no sé per què has de tenir vergonya!” I em tirava el banyador avall. A dalt de la cala hi havia les plantes autòctones que protegien el penya segat i pel damunt, l’acera que baixava fins a la platja de Sant Sebastià. Era al davant d’on estava la Guàrdia Civil. Va ser d’allà dalt d’on van venir els crits: Mamaaa! I vam mirar amunt. Era la meva germana Vanessa amb la seva amiga Mercè, que havia vingut amb ella a passar uns dies a Sitges. “Mamaaa, que marxem!” “Com? Com que marxeu? A on?”. “A Montmeló, marxem amb tren!” Jo no sé si ma germana recordarà aquell episodi, però jo sí. El disgust que va agafar ma mare en aquell moment de rebel·lia de la meva germana va ser molt gros. Que si què t’has cregut, que si pobre de tu, que si ja veuràs quan arribi a casa! En fi, que la meva germana i la seva amiga van marxar perquè ma mare no les deixava anar a la discoteca i semblava que s’avorrien. Però estaven en aquella edat que ja no les podies frenar, perquè prenien decisions i tenien peus i cames i cos per poder marxar lliures malgrat caure en l’error. Després va arribar algun estiu més, pocs, en què vaig tornar-hi a anar però sense la Vanessa, que ja tenia nòvio. No recordo què va passar en tornar a casa. Probablement res. Amb vuit fills que va tenir, “pararé boja, al final! La que fotrà el camp seré jo! Sempre s’ha d’estar patint, quan no és l’un és l’altre.”, deia sempre. I ara l’entenc.

La meva mare davant del Frankfurt Roca a mitjans dels 80

passes accelerades

Dijous passat al matí anava a treballar en cotxe. Travessava Cardedeu quan vaig adonar-me que eren les passes accelerades d’una dona que sortia d’un portal les que marquen el ritme de vida urbà en què es viu als pobles. Després tot eren passes accelerades. Les del noi amb la motxilla a l’esquena que anava fins a l’estació corrent, el pare amb les nenes que caminaven ràpid per l’acera per deixar-les a acollida, la noia que es dirigia al cotxe per anar a treballar com jo a quarts de vuit del matí i el noi que escoltava música i bevia un cafè en got de cartró quan creuava el pas de vianants de davant de l’auditori. Hi havia molta més gent amb passes diligents caminant igual que ho fan els de Barcelona, Sabadell, París o Frankfurt a aquelles hores, perquè com vaig dir un dia en un poema “ens engoleixen les hores/Contractes a canvi de monedes/Que subtilment ens alimenten/Insomnes sota el tràfec d’un despatx”. El moviment és nerviós, ràpid, agitat, robòtic, breathless, dirien els anglesos. Els pobles pobles ja no existeixen, les nostres passes n’han uniformitzat el paisatge, la manera de viure s’ha globalitzat també. Correm per anar al súper en cotxe. Correm de matins i tornant de tardes per seure al Sol en una terrassa el cap de setmana, amb un vermut i unes xips. La pausa justa per tornar a agafar embranzida. Deixo això en Stand-by, segurament d'aquí uns anys em semblarà que aquella dona sortint del portal ho feia lentament. El temps menjant-se el temps.

els fabelman

Divendres vaig veure la darrera pel·lícula del Steven Spielberg, The Fabelmans, la més personal del director nord-americà, dit per ell mateix a l’inici de la reproducció del film. És una història autobiogràfica en què ens explica els seus inicis en el cine, i com ja de ben petit se sent atret per voler explicar històries a través de la seva mirada. És la seva mare (la Michelle Williams a la pantalla) qui l’encoratja i l’anima perquè agafi la càmera casolana del seu pare i comenci a filmar com un joc. Devia tenir uns nou anys quan va començar a filmar i ja no va deixar de fer-ho, malgrat que el pare no veia amb molt bons ulls que es dediqués a una professió sense abans passar per la universitat. En realitat crec que l’Spielberg inventa una excusa en aquest film per explicar-nos la història de la seva mare, una dona amb gran talent i una extraordinària formació musical. Va ser, i així ens ho diu a la pel·lícula el tiet d’aquesta, una concertista de piano frustrada. Encapsulada per les circumstàncies personals, dedicada al marit i als fills, i portant una vida que no la deixava ser ella mateixa. Acabarà anant al psiquiatra. No vaig més enllà per no fer espòiler, però el director posa expressament el focus en aquest personatge i no és debades. Té tant pes el que li va passar a la mare del protagonista que els anys 60 l’escriptora Betty Friedan va fer-ne un llibre que va ser premiat amb el premi Pulitzer d’assaig. Es tracta de La mística de la feminitat, un llibre que ja he comentat en diverses ocasions. Centenars de milers de dones als Estats Units durant els cinquanta i els seixanta es van veure abocades al “Malestar que no té nom”, dones amb una bona formació universitària que van renunciar a un plantejament de vida propi per dedicar-se exclusivament a fer de mestresses de casa. Moltes van acabar alcoholitzades o embogides, com l’alter ego de la mare del Steven Spielberg. Tot i que als Fabelman ja es mostra una dona amb una personalitat genialoide, intueixo que a la vida real encara ho era més. I es veu molt bé com es debat entre el que la societat espera d’un matrimoni feliç, com ella vol fugir de tot allò i l’enorme patiment que li crea fins que pren una determinació. Estic molt contenta d’haver llegit fa anys La mística de la feminitat, un llibre amb el què vaig aprendre moltíssim i que planteja qüestions que encara ara ens afecten, no només a les dones, sinó també als homes. No sé si l’Steven Spielberg l’ha llegida, però a mi m’ha suggerit aquesta lectura de la seva pel·lícula, que recomano molt.

la història del ratolí sobre el citroën

Aquesta és la tercera vegada en què surt un ratolí en una de les meves històries. La cosa és així perquè per molta angúnia que em facin, aquests rosegadors coexisteixen amb nosaltres els humans, però tenen mala fama i viuen tan amagadets que quan apareix un de forma inesperada passa el que explicaré ara. 

Estava a punt de marxar a Cardedeu per a una lectura que feien d’un dels meus relats a la biblioteca del poble. Em vaig mudar amb un vestit de punt verdós, les sabates noves de saló de la Clarks i la colònia amb olor de coco al coll quan va sonar el mòbil, era la meva germana Vanessa i vaig agafar-lo.

• Hola! Què fas?

• Doncs ara mateix anava a sortir. Deixo els nens a l’handbol i vaig cap a Cardedeu, per allò de la lectura.

• Ja, que puc venir jo? O no?

• Sí, sí, és clar, vine. La Blanca també vindrà. És a quarts de set, entre que deixo els nens i vaig cap allà ja gairebé serà l’hora. Costa molt de trobar aparcament, saps on és?

• No, no ho conec.

• A la carretera general que creua Cardedeu arriba un moment en què et trobes amb dos semàfors davant l’auditori, un que va recte cap a Llinars i l’altre que gira cap a l’esquerra, doncs has de tirar per aquest i aparques per allà si pots, és zona vermella.

• Ah val. AIIIIIIIIIII!!!! (la sento que xiscla i fa fortes rebufades). AIII, AIIII!

• Què? Què passa?

• Que m’acaba de caure un ratolí al vidre del cotxe! AIII. UF, UF.

• Cooom? Però està viu?

• Sí. Ui, ara està quiet, a veure si s’ha mort. Ui,ui. Mira ara t’envio una foto. Ai, no, pobret! AIIII, que se’m fica per aquí, a veure si se’m colarà a dins del cotxe! (De cop li sento la veu enllaunada).

• Vani, he d’anar tirant que se’m fa tard, ens veiem després, eh?

• Sí, sí. 

La vaig deixar rebufant. Vaig penjar el telèfon i vaig veure la foto del whatsApp. Allà estava el ratolinet, entre el capó del cotxe i el netejaparabrises, arraconat i amb els ulls tancadets fort, com pregant que ningú li fes mal. Vaig comentar l’anècdota als meus fills mentre els portava a l’entrenament. Tenia aspecte de fura. No, no en som experts, però un ratolí amb aquella fama d’anguniosos que tenen no podia ser tan mono com aquell de la foto. 

A la biblioteca van llegir La llum de la malenconia, un conte de ficció que recordava haver escrit però no amb tant de detall com el d’ahir. Sí, era un dels que havia publicat al recull No és cap espòiler, és la vida. La inspiració creadora és tan present i tan irracional que anys després pot jugar males passades a la memòria. Una vegada, el meu amic Raúl Hoces m’explicava que un amic seu, en una juguesca, va posar-li textos de varis escriptors sense dir de qui eren perquè n’endevinés l’autoria i va encertar-los tots excepte un que era d'ell. Es va quedar pensatiu molta estona fins que va desistir. “De debò? No m’ho puc creure! Si és teu!” Li va dir l’amic. Era un fragment d'Un patio común, una novel·la seva. 

Després de respondre als assistents algunes preguntes que em van fer sobre el relat i d’interessar-se per mi com a autora vaig donar les gràcies, ens vam acomiadar i vam anar a fer un entrepà en un bar a la vora del camp de futbol de Cardedeu. Ja havíem oblidat el ratolí i la lectura que van fer del relat i la meva germana i la Blanca s’havien endinsat en noms de persones a qui feia gairebé quaranta anys que no veien. Ara tenien una foto del perfil del whats. Que si aquest abans era rodonet, que si ara no l’hagués reconegut. Que si aquest altre va repetir tercer d'E.G.B., que si a aquest se li va morir un germà, que si aquesta s’ha separat, que si l’altra sempre sempre té un somriure al rostre. I d’aquí a les hipoteques, que també formen part de les nostres vides, com els ratolins. I com la meva germana va treure el tema i la meva amiga treballa en un banc, vam acabar la trobada amb una sessió comprimida d’economia i finances. Literal. 

Ja era l’hora d’acomiadar-se. Feia molt de fred. 

• Mira! Veus? - la Vanessa em va senyalar el sostre del cotxe - Mira, es veu on ha caigut el ratolí, aquí, aquí.

Una silueta perfecta del rosegador estava dibuixada sobre el sostre del seu Citroën. El nas, el cap, el cos més ample i la llarga cua. Havia caigut d’un arbre sobre el seu cotxe aparcat quan va deixar el nen al pavelló. 

• I mira, mira! Es veuen les potetes al vidre. Si és que he escoltat un BUM! I pensava, ja s’ha cagat algun ocell, però jolín, un ocell gran! I després he vist com lliscava el ratolí pel vidre. I s’ha quedat aquí quiet i encongit. Si després m’ha fet molta pena. 

• I al final l’heu tret?

• Si, estava parlant amb una mare però ella m’ha dit, “aiii, jo no t’ajudo, eh? Mira, allà està el Fabri, digues-li a ell!”. I hem obert el netejaparabrises i amb l’ajuda d’una branqueta l’ha empès i ha baixat. Ha marxat per l’acera però encara una mica estabornit del cop.

les noies glamour

WhatsApp ha fet 10 anys, o almenys per a mi. 10 anys justos fa ara que la meva germana Susana va crear un grup de whatsApp de noies llavors que el componen totes les meves germanes més les amigues Sílvia García, la Mª Carmen de l'estanc, la Carme de Garraf, la Maite del Crack, la dona del meu germà, la Laura, i la meva cosina Marta. Diria que vaig ser l’última en afegir-me al grup perquè fins llavors jo no tenia smartphone, anava amb un Nokia i quedava fora de l’òrbita cada cop que el grup d’amigues and sisters quedaven per fer un arròs a la Fonda Europa. Si no tens whats no existeixes. Aquest era el missatge. Així que el primer smartphone que vaig tenir va ser un I-phone 5 de color blau turquesa i devia ser per aquella època. Em van incloure al grup i des de llavors que he anat a totes les arrossades de La Fonda Europa i dinars a la platja de Vilassar o Garraf que hem fet de tant en quant. Sóc la més jove del grup, tot i que ja en tinc 47, i m’agrada aquest grup perquè a part de les meves germanes, per a mi les altres també són com les meves germanes grans. He perdut el recompte d'anys que fa que ens coneixem. Elles també han sigut font d'inspiració per a les meves novel·les, dones diferents però totes molt autèntiques, sense pèls a la llengua i literàriament molt dostoievskianes. El dia que publiqui Després de l’última abraçada veureu de què us parlo. El caràcter parla sol i parla també d’una època. La foto del grup del whats és del dia de la presentació del meu primer llibre Cinc dones de veritat fent una cervesa post-presentació al Serra de Montmeló.