dissabte, 22 de juny del 2024

sobre els meus contactes intercompany

Avui he tornat una mica més morena i sàvia de la platja, llegint Carles Riba sota el punt de vista del Gabriel Ferrater, en el seu curs de literatura catalana a la Universitat de Barcelona. Però ara vull escriure un text que res té a veure amb això.

Aquesta setmana ha estat una setmana atapeïda d’exportacions a la feina, que pel que a mi fa vol dir tramitar un munt de gestions documentals i d'e-mails. Com una exhalació em va sobrevenir aquest escrit quan creuava correus amb el meu contacte a Colòmbia, que em demanava una còpia d’un Certificat d’Origen que m’havien extraviat els seus transitaris. Vaig haver de refer-lo de nou. No entraré en detalls tècnics perquè calen anys d’entrenament, jo en porto 24. L’Angélica m’escriu des de Bogotà quan jo ja he plegat, i fins l’endemà no veuré el seu e-mail. Ens distancien set hores de diferència horària. Fa uns deu anys que és la meva compradora a Colòmbia i no l’he vista mai. Alguns treballadors de la companyia tenim una foto de perfil al correu, altres no. Per proximitat amb l’Angélica hi ha la Cassandra Lee, que m’escriu des de les oficines de Freudenberg a Nova York. És de les que no té fotografia, i en fa més de quinze que és qui em passa les comandes dels EUA. Me la imagino amb faccions xineses, pel cognom com el del Bruce Lee. L’intercanvi de correus sol ser un calc des de fa anys, perquè les transaccions comercials són les mateixes, fins i tot el producte, destinat als texans del Walmart és el mateix. A l’altra banda del Globus hi ha Nantong, i des d’allà m’escriu el Ron Huang, a qui el meu cap es dirigeix com a “Dear Huang”, amb el seu spanish accent, com si es dirigís a un tal Juan. Deu fer uns tres anys que hi tinc contacte, quan van desplaçar el centre de negoci d’Àsia des de Hong Kong a Nantong. Vaig passar molts anys enviant contenidors de 40 peus a Hong Kong.

Amb qui mantinc més contacte és amb les romaneses, perquè a Brasov hi tenen el centre d’operacions europeu els alemanys. Ja fa anys que el van posar allà. Hi treballa gent molt preparada amb sous més baixos que a Alemanya. La Cristina Goidescu és de les primeres que va començar farà divuit anys, i recordo que a l’inici la vaig haver d’ensenyar jo perquè vam fer el traspàs de les exportacions directes al nord d’Àfrica. La vaig conèixer personalment farà 12 anys, un dia que va venir a la planta de Parets. Ara és la cap de compres intercompany del Regne Unit i encara hi mantinc contacte. És l’única persona de l’empresa que em diu Jessi, i em fa molta gràcia perquè només els meus germans m’hi diuen. Quan a la Cris la van ascendir, la va substituir l’Eszter Kovacs, que tampoc té fotografia al perfil de l’outlook, i em va costar horrors que entengués tot el procés de les exportacions triangulars d’Espanya al Marroc o Tunísia. Per sort, ho va acabar captant i he de dir que és una noia molt competent. Ara em passa totes les comandes amb destinació Alemanya, França, països nòrdics i magreb. El Matteo ha començat fa molt poc, abans treballava al departament de finances i em passa les comandes des de Freudenberg Milà. Ha entès tot l’engranatge a la primera i té una fotografia que mostra un noi calb, d’uns trenta i pocs, elegant i molt somrient. La Samuela m’escriu des de Sant’Omero farà un any, perquè la planta dels Abruzzos és nova. Vaig saber per un company de Parets que ella també és amant de la literatura del John Fante, i tinc ganes de parlar-hi amb ella, probablement la veuré aquesta tardor, perquè vindrà a una trobada dels responsables de compres europeus que faran a Barcelona.

L’únic que no és de la companyia sinó client directe és l’Ahmed, que m’escriu des del Caire ja farà cinc anys. A ell li exporto entreteles que van per a les peces de Massimo Dutti, i tot i que ja ho porto per la mà, he de dir que és el client més complicat amb qui he treballat mai. Crec que a nivell curricular haurien d’aparèixer sempre els noms de les persones amb qui hem treballat, perquè són les que ens han anat fent laboralment.

Un altre dia parlaré de Ferrater, de la seva poesia i crítica literària.

diumenge, 16 de juny del 2024

la concreció de gabriel ferrater, vida i poemes da nuces pueris


Al primer poemari del Gabriel Ferrater, Da nuces pueris, hi ha un poema, Lliçó d’història, que em recorda molt un del Charles Bukowski, Espectacle adicional, Alemanya, 1916. Ferrater, com Bukowski, també havia llegit Auden, Villon, Sartre i detestava les ideologies. Trobo punts de contacte. A Lliçó d’història Ferrater ens parla dels avions Stukas que va veure sobrevolar el cel de Bordeus quan hi va ser exiliat durant la Segona Guerra Mundial. Bukowski en aquell espectacle adicional, recrea una escena de la Primera Guerra Mundial, i descriu els Spads i els Fokkers sobrevolant el cel alemany. Al final explosions, joves soldats actuant sota ordres que han d’obeir sense més i l’absurditat d'una guerra. Com el nord-americà, l’escriptor de Reus va començar a escriure poesia amb quasi 38 anys, que Bukowski definia com “una cosa estranya que em va començar a sortir quan cap altra forma de literatura podia fer-ho”. Les seves, tant de l’un com de l’altre, són històries. Gabriel Ferrater considerava la poesia com “la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com sóc jo”. El que més m’agrada dels poemes de Da nuces pueris és l’alt pragmatisme que traspuen, palpes les coses, els fets, res d’abstraccions, i això potser ho fa la seva formació en matemàtiques (va estudiar tres anys de Ciències exactes a la UB) i que treballés durant uns anys a l’empresa de vins familiar a Reus.

Vaig començar el poemari Da nuces pueris amb In memoriam, un poema llarg que relata l’esclat de la Guerra Civil quan ell tenia 14 anys. Aquest fet, dit per ell, el va marcar molt perquè va ser “l’ensorrament de l’autoritat paterna” en una edat en què veus el pare com un heroi i no com un home mort de por, perquè amb la guerra “tothom anava mort de por. La por era el que dominava els homes i els temps”. De les bretolades que es fan amb 14 anys també ens en parla al poema, com robar bicicletes o eslips al botiguer del poble, que de resultes de la guerra també va ser assassinat. Dels anarquistes que van fer por i van fer assassinar els mateixos veïns del poble per ser catòlics també en parla. Les barbaritats d’una guerra feta concreció, amb noms i cognoms en un poema. Petita Guerra és un altre poema que relata la guerra dels resistents antifranquistes, els maquis, als Pirineus. I tan concret, amb el cadàver d’una noia que es va estimbar en un camió militar, i el fàstic i la por que va sentir un jove com ell, “joves com ho són tots els que van a les guerres”, escriu al darrer vers.

M’ha encantat La vida perdurable per com defineix aquell sentiment de la vida anodina que li sobrevé un vespre que sembla de tardor. Aquest és un poema curt que passa com inadvertit dins del poemari, però que condensa molt aquell “moment de la vida moral d’un home ordinari”. El pas dels dies, d’un altre dia igual, la sensació d’inapetència, d’ésser inert, sense passat ni futur. Simplement present buit.


El vespre no diu res d’avui. Ja som

més aviat demà. Fa fred, com si

totes les coses fossin groc llimona.

Com qui va pel carrer, i porta un paquet,

i ja no té cap traça de memòria

que pugui obrir-li el record d’una vida

no aclaparada pel pes del paquet,

així les meves mans, mortes de tant

d’aguantar temps fet present abans d’hora,

no se m’aixequen per fer adéu. No hi ha

passat. Sí, també faig col·lecció

de dies, però els tinc tots repetits.

Gabriel Ferrater (dreta) amb la seva germana Amàlia i la seva  mare

L’Àlbum Ferrater és una biografia feta a mode de collage. Jordi Cornudella i Núria Perpinyà han recollit textos dels germans del poeta, del propi Ferrater i d’amics escriptors amb qui va tenir relació que fan un retrat de la vida de l’escriptor i dels seus avantpassats de Reus. Gabriel Ferrater era el gran de tres germans: dos nois, ell i el Joan i una noia, l’Amàlia. En unes memòries, l’Amàlia explica que a ella, a diferència dels seus germans, no la van incitar mai perquè anés a estudi. El que sí recorda és que la seva casa era plena de llibres i molta conversa i llibertat per llegir-los. Només parla d’una excepció: Les liaisons dangereuses, que li van dir que no el llegís perquè era una novel·la massa cínica. “Malgrat això, me`l sabia de memòria perquè en parlaven tot el dia”. Les amistats perilloses és la novel·la epistolar del S. XVIII del francès Pierre Choderlos, que tots recordem per l’adaptació al cinema amb en John Malkovich i la Glenn Close com a protagonistes.

Glenn Close i John Malkovich a Les amistats perilloses

En aquest àlbum l’escriptor i editor Carles Barral i el també poeta barceloní Jaime Gil de Biedma parlen del Gabriel Ferrater, amb qui van mantenir amistat i tertúlies literàries durant molts anys. L’any 1956 de Biedma fa una entrada de dietari en present en què descriu una visita al seu pis del carrer Muntaner dels poetes Ferrater i Jaime Salinas. Ferrater encara no havia escrit poemes llavors, havia fet crítica d’art i feia temps que feia de traductor literari de l’anglès, francès, alemany, polonès i fins i tot suec al castellà i també al català. Però estava fart de la literatura, li diu a de Biedma en aquella visita d’una tarda plujosa de diumenge. Vol vendre’s tots els llibres i diu de Ferrater en Jaime Gil: “vender sus libros no le va a sacar de mucho apuro (...) Treinta y cuatro años, inteligentísimo, poco dinero, pocas posibilidades establecidas de progreso. Conoce los entresijos de la vida práctica con una extrema lucidez, y al mismo tiempo es radicalmente inapto para la vida práctica.” Acaba la narració amb la trista escena de De Biedma i Salinas a casa de Ferrater comprant-li uns quants dels seus llibres perquè pugui sortir de les penúries econòmiques.

Ferrater (dret) amb Jaime Gil de Biedma i una amiga alemanya al Tibidabo

El mallorquí Baltassar Porcel va fer-li una entrevista poc abans que se suïcidés i que van intercalant en aquest àlbum. Hi ha un moment en què li pregunta si mai va voler tornar a la universitat i ell li diu que un parell de cops per estudiar lletres. Remarca en la resposta la influència del seu professor de llatí Eduard Valentí i també d’en Carles Riba, a qui admirava i va conèixer personalment. Riba va arribar a Kavafis de la mà de Ferrater, que li va prestar traduït al francès de la Marguerit Yourcenar. Després de traduir obres com L’Odissea, Riba va estudiar també el grec modern i va acabar traduint Kavafis, encara que de manera no “tan cursi com ho fan els francesos” segons la versió de Carles Riba.

*En una propera entrada seguiré amb el seu recull de poemes Les dones i els dies.

dissabte, 15 de juny del 2024

el capvespre, uns camps de santa agnès de malanyanes i el seu record

Feia temps que volia escriure això. De tant en tant vaig a veure la meva germana Iolanda a casa seva a Montornès. Quan ho faig vaig i torno per la carretera de La Roca del Vallès. Passo per la variant que envolta Cardedeu i passa per Santa Agnès de Malanyanes. Entre Santa Agnès i Vilanova hi ha uns camps ben segats a una banda de la carretera que encara es conserven intactes, igual que quan era petita. La carretera la recorríem cada dissabte al matí amb el meu pare per anar al forn de Santa Agnès de Malanyanes a buscar pa i ensaïmades per esmorzar. O bé per comprar fruita al mercat de Vilanova dels diumenges. Llavors ja em fixava en aquells camps de blat, perquè era com si participessin dels ingredients del pa que ens menjàvem per esmorzar. 

Després hi ha la llum. Quan hi passo de capvespre em retrotrau encara més a aquell passat que roman intacte. Han canviat moltes coses, però ahir em preguntava qui és que cuida aquests camps, perquè si no és el mateix que ho feia abans, ha de ser algú que ho ha après d'ell. Semblen una pintura de Millet. 

1985 o 86 passa pel cap a una velocitat lenta a aquella hora del dia. Les nou del vespre de mitjans de juny i fa olor d'estiu. Vent de revetlla. Les terrasses plenes de gent, de copes plenes de cervesa i converses. Però són els camps i la llum de Santa Agnès qui et porten fins al teu pare. En realitat, va ser ell qui t'hi va portar fa anys.

diumenge, 9 de juny del 2024

del meu pas per laboratoris grifols

Després de plegar de l’empresa d’etiquetes va passar un mes. Era finals de novembre del 1999 quan vaig entrar a l’empresa de treball temporal Manpower que hi havia a peu de carretera de l’avinguda Jaume I de Mollet. Vista així, la data em sembla antiga i més llunyana dels 21 anys que han passat. Vaig omplir un formulari en què especificava les empreses on havia treballat, el nivell d’estudis i idiomes. També un psicotècnic que em van fer fer en un ordinador que tenien a la mateixa recepció de l’oficina. Mai se m’han donat bé els psicotècnics, no sé si encara els fan com a prova per accedir a una feina, però en tot cas penso que va ser la meva presència i les meves ganes de trobar feina el que va fer que immediatament després d’allò em truquessin per anar el dia següent a treballar als Laboratoris Grifols, a la planta que tenien a Parets del Vallès. Ara es fa tot via telemàtica, s’ha perdut tot contacte personal i trobar feina és, com a mínim, més lent que abans. Una de les coses que em va sobtar mentre feia el psicotècnic, va ser l’entrada violenta d’un noi d’uns divuit anys amb el casc de la moto posat al cap increpant la directora de l’oficina i dient-li que li pagués les dues hores que havia fet en aquella merda de magatzem: “me he pirado, tía! Yo ahí no vuelvo, no vuelvo! Menuda mierda”. Semblava que anés col·locat d’amfetamines. “Amb aquest panorama- vaig pensar- no m’estranya que m’hagin trucat de seguida”.

Vaig presentar-me a Grifols un 30 de novembre a les vuit del matí. Era una feina d’obra i servei, em van dir. Això volia dir que tenia data de caducitat. Havien de ser de quatre a sis mesos en què buscaria factures que el laboratori havia expedit per a l’Estat espanyol i que aquest no li havia pagat. Després allò aniria com a prova per a un contenciós administratiu contra l’Estat. La qüestió és que ens vàrem passar el primer mes i mig al darrere d’un paravent sense fer absolutament res. Dic ens perquè per a la tasca van contractar també una altra noia que es deia Rosa. Jo pensava que ens farien fora en qualsevol moment, perquè allò no ho trobava normal. Les dues assegudes en una cadira, al davant d’una taula de cara a la paret i esperant que arribessin algun dia unes caixes plenes de factures. La Rosa semblava tenir més experiència que jo en aquella mena de feines, perquè li semblava bé i se la veia la mar d’a gust, “Tsst, no siguis tonta! - em deia quan em veia patint- Mentre no ens diguin res, nosaltres no estem fent res dolent, oi que no? I són ells que ens han cridat per venir”, i abans i després no parava de xerrar i d’explicar-me la seva vida. Històries que ara no recordo. En canvi tinc al cap la seva cara, unes faccions rodones i uns ulls blaus molt macos, i sobretot un enorme somriure que no deixava anar en tot el dia.

Va arribar un dia en què la nostra cap ens va portar fins al passadís on hi havia desenes de caixes plenes de papers. Factures i rebuts d’un banc de nom anglès. Era el Lloyds Bank. Llavors es tractava d’anar introduint els números de factura a dins d’un programa i fer fotocòpies del rebut del banc i grapar-ho amb la corresponent factura. Centenars de números, centenars de rebuts. Aquesta era la tasca. La nostra cap era la responsable del departament de finances, una noia d’uns 31 anys llavors, de tarannà molt tranquil. Els laboratoris disposaven d’un enorme menjador amb cuina pròpia per als treballadors, on anàvem a dinar cada dia pel mòdic preu de 125 pessetes, doncs l’empresa en subvencionava gran part del cost. L’Eli -era el nom de la responsable- no anava mai a dinar. Sempre es quedava fent feina davant del seu ordinador amb una Coca-Cola i un Tigretón que es treia de la màquina dispensadora de pastes. No enteníem com podia passar només amb allò tot el dia. També ens cridava l’atenció que fos tan callada. Gairebé no parlava amb la resta de l’equip, format per unes set persones, a part de nosaltres dues que estàvem allà com a treballadores temporals.

A l’hora d’entrar les dades a l’ordinador em van posar al mateix espai que a la resta de l’equip, però a la Rosa la van mantenir al darrere del paravent. Així que només coincidíem per fer el cafè a primera hora i a l’hora de dinar. Suposo que l’Eli, la nostra cap, es devia adonar de la xarrera de la meva companya i va ser la manera de tallar-ho sense necessitat d’haver de dir-li res. El que és segur és que l’escoltaven, perquè al departament es tallava el silenci i la Rosa era d’aquestes persones que enraonen massa alt. Quan va arribar el mes d’abril, és a dir, el quart mes de feina, van prescindir dels serveis de la Rosa i van continuar amb mi, que em vaig quedar allà fins haver fotocopiat el darrer rebut del banc. Vaig demanar llavors a la meva responsable si em podia fer una carta de recomanació per quedar-me treballant a Grífols, com a administrativa de la plantilla dels laboratoris catalans. Va assentir amb el cap, somrient i sense parlar. Jo ja em veia treballant allà. Una gran empresa, bon sou, bon ambient, bon horari, a prop de casa. Era una tarda una setmana abans d’acabar el contracte de sis mesos, en aquell moment va sonar el seu telèfon: és per a tu, Jèssica. Per a mi? Sí, de Manpower.

Era la directora de l’oficina de Mollet per dir-me si aquella mateixa tarda podia anar a una entrevista de feina per a una altra multinacional: era Freudenberg.*




*DEL MEU PAS PER LABORATORIS GRIFOLS és un fragment d'unes memòries que vaig escriure l'estiu del 2020, durant la pandèmia del Covid, i que tinc inèdites.

divendres, 7 de juny del 2024

una drag queen a llagostera i sobre la dona contemporània

Dimecres i dijous vaig assistir a la convenció de vendes que fem cada dos anys a la feina. Era en una casa de turisme rural a Llagostera, envoltada d'un entorn natural, tranquil i molt d'anar per casa. En aquestes trobades sempre es donen situacions una mica surrealistes, i els que graven tot amb el mòbil d'aquí uns anys em donaran la raó. El comentari el faig perquè un dels moments estel·lars de la convenció va ser ben entrada la nit de dimecres, quan per motiu de la despedida a la secretària del director, que es jubila, van portar-li una Drag Queen com a sorpresa, perquè es veu que li agraden molt. Va cantar el "Gloria, Gloria!" de benvinguda, l'"A quién le importa lo que yo haga", i fins i tot jo i algunes altres vam sortir a l'escenari a fer de cor de "La chica ye-ye" amb l'homenatjada que es jubila. En un moment de l'espectacle, la Drag, de la mà de la nostra companya, va voler saber quin càrrec ocupava cadascú a la divisió i el nostre estat civil. Després, segons la resposta deixava anar comentaris sarcàstics, de pixar-se de riure tothom mentre el comentari anava per a l'altre i de voler passar ràpid ràpid el teu torn al de la cadira del costat. Suposo que veieu la situació. El gran jefe alemany i la cap d'I+D de Freudenberg, també alemanya, feien cara d'al·lucinats, i com no entenien l'espanyol, eren els únics que no reien a despit. També els va tocar el seu torn en anglès, i la Drag, encara que no en tenia molta idea de parlar-lo, se'n va sortir, vaja si se'n va sortir. Hi ha gesticulacions que no necessiten traducció, són internacionals. La cosa és que d'aquell recull de preguntes fetes en directe ens vam adonar que de les onze dones de la divisió, vuit som separades. Cadascuna ben diferent de l'altra. Ens uneix la pila d'anys que fa que treballem allà. Dels homes només un s'havia separat i tornat a casar de seguida fa anys. La resta tots casats. D'aquesta comparativa la Drag Queen no en va dir res. Bé, va deixar anar que érem més intel·ligents per posar-hi remei a temps (amb més gràcia que jo, clar).
Les càmeres dels mòbils no diran res d'aquesta estadística, això seran més aviat els sociòlegs que en faran l'anàlisi. Si fos la Betty Friedan m'embrancaria a fer un estudi sobre la dona contemporània amb cadascuna d'elles. Però sóc la Jèssica Roca i només ho constato.

dimecres, 29 de maig del 2024

una posta o la pregària dels ateus

Si mires el cel, els colors de la posta sempre et portaran al passat. Hi ha una connexió còsmica entre el crepuscle del dia que mor i les ànimes que queden en tu. I marxes endins. És la pregària dels ateus perquè saps que només en el sentiment dels vius sobreviuràs quan tu moris. Això havia de ser un poema, però he preferit esborrar-lo i deixar el so dels ocells a fora. TSSST. L'Escoltes? S'està apagant.

He mirat el cel aquesta tarda i no sabria com acabar. Tan subtilment i elegant com ho fa la posta rere el campanar.

 


dijous, 23 de maig del 2024

si això és un home del primo levi




Deia el Primo Levi que la comunicació entre els homes és essencial per a la vida. I quan ho deia ho feia en el sentit literal: al camp d’extermini d’Auschwitz, on va estar presoner l’any 1944, la diferència entre els qui entenien les ordres que els donaven en alemany i els qui no representava la vida o la mort. I és que al llarg de Si esto es un hombre remarca constantment el fet idiomàtic entre aquella munió d’homes i dones d’arreu d’Europa. Levi, italià d’origen jueu entenia alguna paraula en alemany i també sabia francès. Això i el fet d’haver estudiat químiques a la universitat de Torí el van salvar, doncs el van destinar com a químic en un laboratori del camp els darrers mesos abans que els alliberessin.

La concreció i el detall amb què narra la seva arribada a Auschwitz-Monowitz, des que arriben confinats, tancats i morts de set en vagons de tren de mercaderies, com si fossin porcs que van directament a l’escorxador és frapant. Però el que més m’ha impactat de tot el que explica és la deshumanització tant dels presoners com dels botxins, que en la majoria eren també jueus. És la mort abans de la mort. Per això només sobrevivien els qui van preservar un bri de lucidesa. Al llibre descriu casos concrets d’homes que se’n van sortir gràcies a la seva astúcia. O a la seva força. O a la seva bona presència per allò de “a aquell que té li serà donat”. La resta, aquells que s’abandonaven, “els enfonsats” com diu ell, tenien els dies comptats i anaven a parar a les càmeres de gas i sortien en forma de fum per les xemeneies de Birkenau. Acabat el llibre, i vist la poca gent que va sobreviure, crec que en el cas particular de Levi se’n va sortir perquè era un noi espavilat i va saber veure amb qui s’havia de relacionar per sobreviure. Malgrat la desgràcia sempre va tenir la tenacitat i l’ànim de “ser humà”. Va conservar la capacitat de pensar com fer-s’ho per sobreviure, i això es veu molt bé en les escenes finals, quan amb la imminent entrada dels soldats russos, els SS que hi havia al camp marxen corrents cames ajudeu-me i deixen els presoners totalment abandonats a la seva sort. És com una escena de l’apocalipsi. El camp bombardejat i Levi i altres companys sortint dels seus barracons com si fossin zombis per buscar menjar que s’estava podrint a les cuines i als despatxos dels oficials alemanys.



Quan una llegeix històries com les de Primo Levi, tan brutals i descarnades, es pregunta com poden els homes fer-se això entre ells. I no he pogut evitar preguntar-me, en el cas que jo m’hi hagués trobat, quin tipus d’humà hagués estat, si dels salvats o dels enfonsats. No ho sé. Realment no sé com reaccionaria davant d’una situació tan aniquilant com aquesta, desposseïda de tot: de la família, la feina, la casa, la roba, el cabell, en un lloc totalment estrany amb llengües que no entens, obligada a fer treballs forçats fins a l'extenuació, a base de cops i insults, sense sentit, a deu sota zero, amb un plat de caldo al dia. I sense cap motiu (potser ser diferent és un motiu?). Com és un fet incomprensible -i això l’italià ho explica molt bé en l’apèndix del llibre- que està fora del que és humà, va fer que la majoria de persones que entraven al camp desactivessin ràpidament la part humana de la raó, inconscientment era la seva manera de salvar-se, de no parar bojos. D’aquí la deshumanització. Estaven condemnats a morir (entre un 90 i 98 per cent dels qui entraven en camps nazis morien).

Primo Levi es va suïcidar llençant-se per les escales interiors des del tercer pis on vivia a Torí quan tenia 67 anys. Va patir depressions tota la vida. Conservar la consciència sobre uns fets com aquells li va passar factura, però ens ho va voler explicar i penso que és un llibre que hauria de llegir tothom. Vaig arribar a ell a través de l’autobiografia de la científica Rita Levi-Montalcini, jueva i de Torí com Primo Levi. El cita cap al final del seu llibre perquè ella també va patir la persecució del règim feixista de Mussolini però va tenir més sort i se’n va poder escapar. Curiosament vaig recordar que tenia el llibre de Levi Si això és un home a les prestatgeries feia anys sense obrir i m’hi vaig llençar de cap.

Malgrat la cruesa del que descriu no en fa mai sentimentalisme, ho exposa en primera persona com si fos un reportatge, no li calia emfatitzar res perquè els fets ja eren prou forts.

Cap home normal podrà mai identificar-se amb Hitler, Himmler, Goebbels, Eichmann i tants altres (...) Si comprendre és impossible, conèixer és necessari, per tal que el que va passar no torni a succeir, les consciències poden ser seduïdes i obnubilades de nou. Per això, meditar sobre el que va passar és el deure de tothom. Primo Levi, setembre del 1976.