dissabte, 27 de maig de 2023

el suèter i la novel·la

El dia de Sant Esteve de 1995 jo tenia vint anys. Eren les 4 de la matinada quan sortia de treballar del Nan Roig, on feia de cambrera dissabtes nit. Però aquell dia era dimarts. Els matins de dissabte assistia a classes de francès a l'Aliança Francesa de Granollers, llavors ja feia cinquè i podia sufragar-me les classes amb aquells diners que em pagaven durant les nits de dissabte. Nit i dia concentrat en un dissabte. M'agradaven aquells dissabtes. Els esperava durant tota la setmana amb ànsia, de fet. El ritual de la dutxa després de la becaina. L'Eros que posava a l'equip de música de la meva germana Vanessa, i allargar les tardes a la seva habitació mentre els meus pares eren a la planta baixa de la casa. El seu ritme era un altre que tinc descrit en una novel·la. Els germans que tenia casats ja no estaven a la casa i les que no ho estaven eren fora: la Susana a Alaska fent d'au pair i la Vanessa mai hi era dissabtes tarda, en aquella època sortia amb el Juan, un noi de Nou barris que feia de xofer a la Reckitt Benckiser.

L'habitació de la Vanessa era la més petita de les quatre de la casa. M'agradava estar-m'hi perquè tenia l'equip de música i donava a la part del darrere de la unifamiliar des d'on veia passar els trens perquè les vies estaven a escassos vint metres de la casa. M'hi podia passar hores observant-los. L'hora del capvespre era la que més m'agradava, perquè la llum de l'interior dels vagons predominava per sobre del blau klein exterior, i podia distingir les figures de la gent que hi viatjava. Alguns miraven per la finestra. Altres enraonaven amb el seu interlocutor del davant. O escoltaven música amb els cascs a les orelles o llegien un llibre. Fins i tot alguna vegada havia vist el revisor picant bitllets. Llavors encara eren aquells rectangulars en una cartulina groga.

Abans de marxar al Nan feia un mos a la cuina, on solia estar el meu pare escoltant la ràdio i bevent vi amb gasosa. Ell sempre sopava a la cuina, perquè sopava molt d'hora. I la meva mare sempre rondinava fort quan marxàvem. En realitat es queixava d'una vida que no havia volgut portar. Ja havien marxat els altres germans així que només quedava jo i renegava perquè sortia tan tard. Això també ho he descrit en aquella novel·la que deia al principi. Crec que he deixat ben descrit el seu caràcter allà. La novel·la és un bon lloc per deixar paleses les profunditats de l'ésser humà. Després li passava i m'explicava la pel·lícula que estava mirant i es preocupava perquè sopés abans de marxar i anés sempre ben pentinada. Tenia una obssessió amb això dels cabells.

A part de l'equip de música i el paisatge ferroviari, a l'habitació de la Vanessa hi havia un enorme mirall on entràvem totes -germanes i mare- a mirar-nos després de vestir-nos. Aquell dimarts de desembre vaig posar-me uns Levi's 501 i un suèter de punt verd clar i coll rodó molt obert que encara conservo. Era de la meva germana Susana i l'havia fet una germana d'un nòvio seu amb el que va trencar després de molts anys. No recordo si el suèter me'l vaig apropiar o si me'l va donar ja fa vint-i-set anys. Després de plegar del Nan vaig anar al Privat, la discoteca on solia anar el jovent del Vallès Oriental i on sabia que em trobaria amb el noi que llavors m'agradava, el Manel. És clar que jo també li agradava a ell. Va ser a la pista de ball on ens vam liar envoltats dels seus amics i els focus il·luminant-nos al centre, com en una escena d'una pel·lícula d'aquelles romàntiques que m'explicava la meva mare abans que marxés cap al bar musical. Després ja seria a la part del darrere d'un Corsa, que érem joves i la passió desbordava. A la novel·la queda molt ben descrit, els gestos, els caràcters, la joventut, els primers amors, la família, i l'època dels noranta, perquè és un bon lloc per fer-ho i ho vaig fer.



dilluns, 22 de maig de 2023

el barri de la plata, quan la literatura t'acosta a la vida

Julià Guillamon de bebè amb la seva mare


Crec que va ser com una intuïció. La vida m’havia de portar fins aquesta lectura. Ja fa anys, quan encara vivia, la Pepita Collazo Parera em parlava molt de la seva infància. Era la mare del meu ex marit. Hi tenia dos paisatges mentals i físics que la van fer ser la dona nostàlgica, sensible, rebel amb l’edat i amb un talent innat per a la pintura: es dividia entre la Galícia verda amb olor d’Atlàntic del seu pare, i el Poblenou gris, fosc, brut de la postguerra on havia nascut i d’on era també la seva mare, treballadora en un dels telers d’una fàbrica tèxtil a principis dels anys 20 del segle passat. Era un relat que el repetia sovint, les dures condicions de vida d’aquelles obreres, s’entristia quan parlava dels hiverns al Poblenou, li recordaven l’escassetat i la fam, ho tenia molt marcat. I se li il·luminava el rostre quan relatava els estius corrent i jugant per les aldees gallegues, “era la nena més feliç del món” em deia. Va ser a través seu que vaig conèixer la Rosalía de Castro i vaig introduir-me en la seva literatura que encara avui llegeixo.

Fa uns dies que l’escriptor Julià Guillamon va compartir un record al facebook en què hi havia una fotografia dels seus avantpassats materns de Viladrau. Parlava d’uns articles que havia escrit a L’Avenç sobre els seus orígens al Poblenou. De seguida vaig preguntar-li on els podia trobar i em va respondre que havia acabat fent un llibre que es deia El barri de la plata.

Només començar-lo vaig topar-me amb aquell paisatge industrial i desolat que em descrivia la Pepita, però vist pels ulls d’un nen als anys setanta. Un petit Julià que ja de seguida va sentir interès per descriure el món que l’envoltava. Per entendre les seves arrels ens situa a la casa paterna, al carrer Luchana entre el Barri de la plata i la Rambla, on els seus avis procedents de Castelló s’hi havien instal·lat als anys vint. Mentre avança entre la memòria familiar i la crònica documental, narra la història dels immigrants valencians al Poblenou i els conflictes entre obrers i patrons d’abans que esclatés la guerra com a protesta per les dures condicions laborals en què treballaven aquella gent, a més de donar-nos pistes del que serà el motiu de ser d’El barri de la plata: és la història dels seus pares explicada amb una honestedat desarmant.

L’escriptor de Barcelona ens parla des de la memòria més emocional, la viscuda en la seva joventut a casa dels pares, però també se serveix de cartes que s’escrivien el pare i la mare quan eren nòvios i que l’ajuden a entendre’ls millor .


EL PARE


El pare de l'escriptor a la dreta de la fotografia de festa amb uns amics


És a través d’una d’aquestes cartes, abans que es casessin, que Guillamon explica que la seva mare ja es va adonar que la cosa no aniria bé amb el seu pare, perquè la va deixar plantada sense motius una de les vegades que l’havia de pujar a veure. A l’inici del llibre ens parla de la inestabilitat laboral del pare, calderer de professió, amb constants anades i tornades en una de les empreses que hi va treballar. “A la primera enrabiada, que no li costava gaire d’agafar, cogía el portante”. És en la segona meitat de la història quan aprofundeix en l’alcoholisme del pare, les absències laborals i com desapareixia uns dies de casa quan agafava una d’aquestes crisis, amb la consegüent preocupació i patiment de la seva dona i dels fills.

És un personatge amb moltes arestes, alegre i extravertit amb els amics, que reaccionava de manera irascible a casa, sobretot si s’emborratxava. Julià Guillamon descriu el patiment i la por que això li causava de petit, malgrat els esforços de la mare perquè no s’assabentessin els fills. És més en el tracte d’adult pare-fill que he vist molts paral·lelismes amb el John Fante i el pare de l’italo-americà a Plens de vida o La germandat del raïm. Tots dos pares persones desarrelades (el pare del Fante era paleta emigrant dels Abruzzos a Colorado). Tots dos d’orígens molt humils, sense estudis, que es van posar a treballar de ben petits en oficis molt manuals. Tots dos amb fills que volien ser escriptors. Hi ha una escena d’El barri de la plata que m’ha recordat molt a una del Plens de vida en què he rigut molt també: quan el pare del Julià se l’emporta a reparar els radiadors de l’Hostal Castell d’Arbúcies, que regentava la seva mare, i el tracta com a un ajudant de lampista: “Presenta la pieza!” li diu perquè aguanti el radiador que ha descollat. A Plens de vida és el pare del Fante que pren mides d’un soterrani de la casa ple d’humitats per fer-hi obres i ajupit amb un metre a la mà i sense mirar el fill estira un braç i li diu: “Lápiz!”.

Ja de jove però també fins als seus darrers dies en Julián Guillamon pare va ser un gran aficionat als toros, de fet en la seva joventut, va donar un bon disgust als pares i als tiets quan va escapar a Sevilla amb un amic en un intent de convertir-se en torero. Després va tornar i es va casar amb la mare del Julià, i s’ha de llegir el llibre per completar la imatge d’un pare que malgrat la seva personalitat estava molt orgullós del seu fill escriptor. I això ho sabem pel dia del seu funeral, quan tots els seus amics van a donar-li el condol i l’hi diuen. Dels darrers anys amb el pare té passatges molt commovedors i m’hi he emocionat molt.

LA MARE


La Maria Mota era del barri de Gràcia i va ser al ball del carrer Gran de Gràcia on va conèixer el pare del Julià Guillamon, que era on se solia conèixer el jovent de l’època, als balls i les festes majors. Hi ha un punt en aquest començament que és per fer-ne un assaig, i és quan diu que de seguida la mare va començar a no entendre’s amb el seu pare, amb l’afegit que un cop casats va anar a viure a casa dels seus sogres, com els meus pares, com moltes parelles que es casaven als anys 50 i 60. Perquè llavors no hi havia els recursos que hi ha ara i qui es volia independitzar i formar una família tradicional (tayloriana diu en Julià més endavant al llibre, un concepte que desconeixia), ho havia de fer així. Per a moltes dones era una manera de marxar de casa, com m’ho explicava la meva mare, com la mare de l’escriptor, però al mateix temps es lligaven a la llar, abocades al marit i als fills anulant una identitat pròpia.

Tot i això, a la Maria Mota de seguida se la intueix com una dona intel·ligent i treballadora, que aviat es va posar a treballar a l’hostal familiar que portava la seva família a Arbúcies en què hi col·laboraven molts parents, inclòs el mateix Julià. Les descripcions que fa de la feina a l’hostal, des que es lleva la seva mare fins que pleguen tenen un ritme que només els qui hem tingut un tipus de negoci així podem reconèixer. No hi ha literatura de ficció que pugui superar la concatenació de les tasques d’un restaurant, d’un hostal en el seu cas, més encara quan t’has de fer càrrec de tot.

He somrigut quan descriu els treballs escolars de la seva mare, acompanyats de dibuixos, i amb molt de sentit crític per al comentari de text literari. Ja sé a qui ha sortit el Julià. Més tard, un cop se separen els pares, la seva mare s’apuntarà d’oient a les classes d’història de l’art a la universitat, amb gairebé seixanta anys. Una dona treballadora i patidora per tot, per qui l’escriptor sentia una profunda estima. He plorat moltíssim quan descriu la seva mort, acompanyant-la fins a l’últim moment. L’adéu de la mare que ens deixa orfes per sempre més del seu afecte.

Amb la desaparició dels pares en realitat s’esvaeix tot aquell món, i el barri de la plata de la infància del Julià Guillamon també.




diumenge, 7 de maig de 2023

sobre enamorar-me

Fa dies que penso en això: quan era petita i d'adolescent també, m'enamorava calladament, tan tímidament que era incapaç de dir res a ningú, i menys encara al noi de qui m'enamorava. Podia estar-m'hi anys enamorada del mateix noi, i mira que passaven volant els anys quan canviava de curs. Però allò s'acabava convertint en un amor platònic perquè no m'atrevia a dir res, o potser perquè realment no s'havia de transformar en amor real. Després, quan em vaig fer dona vaig passar a l'acció, era tot molt instintiu, era l'época de sortir i d'esbargir-me desenfrenadament, fins que vaig ensopegar amb la persona de qui em vaig enamorar i amb qui vaig compartir vint anys de la meva vida. Mentre vam ser feliços no vam pensar que allò s'acabaria i, tot i que avui ho descric amb només dues línies, tinc pàgines i pàgines escrites sobre com vaig conèixer el meu ex-marit i pare dels meus fills. I són meravelloses. Encara no he escrit sobre la ruptura, malgrat que ja fa uns anys penso que em falta un temps per veure-ho amb suficient perspectiva. Per despullar-te sobre la pàgina has de tenir prou maduresa per poder narrar-ho amb claredat. Ara no sé si mai tornaré a enamorar-me, perquè passa molt poques vegades a la vida, ni com seré en aquesta nova etapa. Gairebé em sembla tornar a l'adolescència com quan durant les tardes, estirada al llit de l'habitació, em preguntava quin rostre tindria el meu futur amor.



dilluns, 24 d’abril de 2023

la hija del mar (II)

Quants whatsapps podem rebre al llarg de la setmana que ens emocionin, ens remoguin l'ànima fins al punt de fer-nos plorar? Quants estats de Facebook o Instagram calen tan profundament com per modificar uns trenta minuts la nostra consciència perquè marxa cap a l'interior de la teva ànima com si allò que et mostren t'estigués tocant realment? Gairebé podria dir que cap. Perquè aquell instant és tan curt i efímer que el nostre sistema neuronal no té temps d'assimilar-ho. M'ha passat que el final de La hija del mar m'ha tocat tant que he estat plorant fins a sanglotar. És la manera d'expressar-ho tan maternal que tenia la Rosalia de Castro, amb una sensibilitat única i una tècnica molt moderna en la narració de la novel·la. M'ha sorprès el canvi de les veus narradores cap al final de la història, de tercera a primeres persones, i fa que estiguis tan a prop dels personatges, la Teresa i l'Esperanza, que assumeixes que ets la mare de la protagonista, que se suicida ofegant-se dins del mar glaçat de Finisterre l'any 1859.
L'Elisa K. és la protagonista de la pel·lícula que porta el mateix nom. Vaig ensopegar amb ella de casualitat a TV3 mentre llegia la novel·la de l'autora gallega, i de seguida em va atrapar la seva estructura de conte, amb un narrador que t'avança els aconteixements en present just uns segons abans que els personatges es vegin atrapats per una història de pederàstia que pateix una nena de classe mitja-alta a la Barcelona de principis del 2000. "Ara l'Elisa K. serà violada per l'amic del pare", diu la veu en off quan veus una nena d'onze anys amb tota la seva inocència mirant el televisor. I la següent imatge és la nena plorant i que calla de sobte quan el violador, joier i de bona posició li diu que si deixa de plorar li regalarà una pulsera de plata. Immediatament entra en estat de shock post traumàtic i no se'n recordarà de res del que ha passat fins 14 anys després. Però la perversitat la té sumida en una mena de depressió prolongada durant tots aquests anys, de tristesa absoluta, com si allò formés part del seu caràcter, fins que un dia quan està estudiant la carrera a l'estranger la noia se'n recorda de cop de tot el que li va passar aquell dia al pis del pare amb el seu amic pervers. I la noia entra en bogeria, en un turment absolut que fa que vulgui lesionar-se tot el cos amb els vidres del mirall que acaba de trencar del bany.
És possible que el cervell esborri aquella part del mal causat durant tant de temps?
L'Esperanza de la hija del mar és una òrfena que pateix un cas d'abús similar a l'Elisa K. però la Rosalía de Castro va més enllà perquè és el propi pare qui perpetra l'abús, que a més, resultarà ser el seu pare biològic real. Un pervers narcissista que l'escriptora romàntica retrata amb una mestria impressionant. Per com està narrada la història intueixo que casos com el de la hija del mar succeïen a les aldees del voltant de Padrón, com encara succeeixen avui tot al nostre voltant. El que sí vol deixar molt clar és que passa en un entorn de classe social alta, perquè el pare abusador és un comerciant que trafica amb esclaus d'Àfrica cap a Amèrica. I els jardins i la casa del senyor que descriu m'ha recordat moltíssim al Pazo d'Oca, que vaig visitar l'any 2000 i que és conegut pel Versalles gallec, precisament per la seva vegetació frondosa, fonts plenes d'ànecs i balaustrades i bancs de pedra granítica on asseure's a abstreure's dels problemes del món. És un petit paradís. I ves per on és del Duc de Medinaceli, que ja va morir però també va ser jutjat per uns casos de pederàstia.
La nena de la novel·la pateix un estat de shock idèntic al de l'Elisa K. de la pel·lícula, es passa anys en un estat de tristesa infinita i de bogeria sense que recordi res, tot i que a la història la Rosalia de Castro mai fa servir el terme violació, perquè imagino que en aquella època no es feia servir. Tothom ho sabia, criats, veins, amics, però ho passaven per alt i fins i tot es donava per fet que era normal, perquè "l'amo" com diu l'Alberto Ansot, l'abusador, "té tot el dret del món sobre la seva propietat".
Les descripcions que fa de la natura constantment són impressionants, perquè formen part d'un tot, dels mateixos personatges i ja en aquesta prosa avança el que serà el seu darrer poemari "En las orillas del Sar", que escriurà 20 anys després, però que me l'ha recordat moltíssim. És que és pur sentiment amb un coneixement del seu entorn natural, una riquesa de vocabulari i un domini del ritme brutals.
Amb la Rosalía de Castro m'ha passat el mateix que amb la Zadie Smith quan vaig llegir "White Teeth" o amb la Carson MC Cullers quan vaig llegir "El cor és un caçador solitari". Com van poder escriure aquestes novel·les de tan gran calat psicològic amb només 21 anys? Totes tres fan un retrat excel·lent de la seva època i les seves ciutats, en el cas de la Rosalía la localitat pesquera de Muxia, i ens deixa una amargor al cos, perquè en casos com els de l'Esperanza o l'Elisa K. el mal a la víctima és de per vida.




dijous, 20 d’abril de 2023

la hija del mar de la rosalía de castro (I)

Una de les coses que millor retrata la Rosalía de Castro a "La hija del mar" és la gelosia. Vaig per la meitat de la novel·la que l'escriptora de Padrón va escriure quan tenia 21 anys. Estem al 1858. Romanticisme tardà però una veu única. Única. Tinc la sort d'haver recorregut tots els paisatges que descriu l'autora a la novel·la: Finisterre, Camarinyes, Muxia, fa més de vint anys amb la persona que me la va descobrir, la Pepita Collazo, la mare del meu ex-marit, gallega de cor i catalana del Poble Nou de naixement que va morir fa 9 anys. Se li vessaven les llàgrimes quan em parlava de la Rosalía perquè ella havia passat els estius de la seva infantesa en els verds camps gallecs. Vaig començar amb la poesia de la Rosalía perquè a l'escola me la van ensenyar com a poeta, que és com es presenta als llibres de text. És tot ànima i amb un talent enorme quan escriu en gallec per traslladar el ritme d'aquesta llengua parlada sobre uns versos i una història com als dels seus "Cantares Galegos". Però a part d'haver recorregut tota la Costa da Morte amb la Pepita abans que l'empastifés de petroli el Prestige, tinc la sort de llegir-la en una edició joia de les obres completes de la Rosalía de Castro, editada l'any 1952 per Aguilar que el pare de la meva sogra li va comprar a Santiago de Compostel·la quan ella tenia 11 anys. El Santiago gris plom i trist que descriu l'autora en una de les cartes que va enviar al seu marit. I aquesta és un d'aquells autors que et marquen. En assaig, ja ho he dit altres cops, és com més natural i més contemporània s'expressa, però és justament el gènere que menys va cultivar. I aquesta és la seva segona novel·la que llegeixo. El mar de galícia, les dones abandonades o vídues dels mariners que s'embarcaven en alta mar hi són ben presents. També el primer amor adolescent, la possessió masculina i els gelos irreprimibles i aquell neguit que constantment envolta l'obra de la gallega, com premonitori de la seva prematura mort als 47 anys d'un càncer d'úter.
Em sorprén l'enorme bagatge intel·lectual que tenia amb només 21 anys. Començant pel pròleg de "La hija del mar", on cita referents femenins com la francesa George Sand, més gran que ella i que també cita en una de les cartes que envía al seu marit, l'escriptor Manuel Murgía, quan li diu que "Lélia" de la francesa li recorda la seva novel·la "El caballero de las botas azules", "a veure si es pensaran que l'he copiada", li diu. També la pintora Rose Bonheur, que he descobert amb fascinació en un realisme rural del XIX que desconeixia. Algun dia us llegiré aquest pròleg en què defensa el dret de la dona a expressar-se intel·lectual i creativament. És impressionant. I tenia 21 anys, i vivia en una aldea gallega, tot i que la seva mare (soltera) ja s'havia preocupat d'enviar-la a estudi a Santiago de Compostel·la. Dominava el francès i en la novel·la de moment he pogut veure referents com el poeta romàntic Lord Byron, els escriptors Balzac, Walter Scott o els pintors Murillo i Rembrandt entre d'altres. Estava totalment al dia del què es movia culturalment a Europa. En fi, que la mirada li penetrava al mar, a l'aire i a les gents d'a peu d'aquella costa, mariners i pescadores, amb l'esperit de les meigues i creences populars que trasllada tan bé però a la manera de retrat costumista, de crítica. No sé si dir que era una avançada al seu temps, perquè em fa l'efecte que ni llavors ni avui existeix un esperit igual que el de la Rosalía de Castro.
Comentaré una segona part quan l'acabi.

Mirador de la Cruz de Fnisterre, una de les localitzacions de la  Hija del mar



diumenge, 16 d’abril de 2023

entrevista inèdita a la meva mare, neus satorres mogas, del 16/11/16

Transcripció entrevista Neus Satorres Mogas sobre la seva mare, la JOAQUIMA MOGAS COMES  16/11/16

La meva mare amb 18 anys


P: On va néixer ta mare?

R: A Ripollet. El 1908

P: Tu amb la mare del papa et portaves bé?

R: Sí. Més que amb la seva germana, la Maria va ser la que ho va trencar tot. Perquè tenia gelos, perquè quan vaig arribar allà era com “què ve a fer aquesta aquí, saps? Va agafar gelos. Venien uns marmanyers i “uf, quina jove més maca!” i clar... gelos al canto! (Es fa un tip de riure en acabar la frase)

P: Quants germans eren la teva mare?

R: Uf, eren molts, van ser 25.

P: Au, va!

R: De debò, la meva àvia va estar moltes vegades en estat, i bessonades... lo que passa que es morien! La meva àvia Candiona, es deia. Càndida, és que li deien a Ca la Candiona.

P. Però quants germans tenia vius?

R: Jo en vaig conèixer quatre. 

P: Quatre amb ella cinc?

R: Sí. És clar, ella era la petita. No, eren dos nois i dos noies.

P. O sigui, quatre. I es va casar amb 16 anys?

R: No, amb 17.

P. I on la va conèixer?

R: L’avi? Pues passejant pel carrer...

P: Però ella va anar a l’escola? Sabia escriure i llegir ta mare?

R: Bueno, i tant! Va anar a les monges.  Tots sabien llegir i escriure. Tots! Un montón! Havien après a les monges, als Escolapis. 

P: Lo de cosir i això també ho va aprendre?

R: Sí, és clar, la seva mare era modista també. Sabia fer tot aquella dona. La que sabia més era la seva germana, la tia Nieves, que va anar a París a aprendre. La seva mare, la meva àvia vull dir, tenia un “Cicle”, una botiga on es venia de tot. La més important de Ripollet. 

P: Què és un cicle? És que no ho sé.

R: Un puesto on es venia de tot. Entraves allà i si volies uns mitjons, uns calçotets, trajes, corbates, menjar no, eh? Era una botiga. Volies sabates, sabates, com si fos el Corte Inglés en petit. Això era del meu avi però ho portava la meva àvia, perquè l’avi era contractista d’obres.  I mig Ripollet ho feia ell, era fundador de Pompes fúnebres de Montcada i Ripollet, les Pompes fúnebres eren de Mogas. La meva àvia sempre estava en estat... Llavors l’avi estava sentat en un puesto, va passar la iaia per allà i va dir “caramba, qué chica! Esta me la llevo yo”.

P: L’avi què hi feia allà, a Ripollet?

R: Mestre! Llavors la iaia tenia nòvio, van estar vuit mesos de nòvios i el seu pare es va morir perquè va dir que cap castellà s’enduria una filla seva. Així que l’avi un dia anava a buscar uns mitjons, un altre una corbata i sempre estava allà... Aquest busca algo per aquí, va dir l’àvia Candiona, i una li va anar a dir: “si, aquest saps què busca? La teva filla!”. I va dir “doncs que no vingui per aquí perquè el meu marit no vol cap castellà”, i l’avi tossut allà fins que la va aconseguir, en vuit mesos la va conquistar i se la va emportar a Galícia. Per fer una pel·lícula. I ella tenia nòvio, que era músic. I un dia al ball estaven ballant i la meva mare li va fotre l’anell per terra, perquè ell era molt fleuma. Quan es va enterar que l’avi anava darrere d’ella ja no va voler saber res més del nòvio, perquè li agradava més l’avi.  

P: Però la teva mare treballava a la botiga?

R: No, la meva mare? Doncs a casa seva, o devia anar a col·le... no treballava enlloc, a aquella edat ajudava a casa seva.

P: I posar-se a fer de modista va començar quan us va tenir a vosaltres? Qui portava el sou a casa? L’avi feia de mestre i tenia un sou de mestre.

R: Sí, però el que passa és que ella tenia el corte i es va posar a cosir a Cartagena, a Galícia no, que jo sàpiga.

P: On es van casar?

R: A Ripollet. Quan l’avi li va dir per casar-se el pare de la meva mare es va morir de cop. D’un infart perquè deia que no s’emportaven a sa filla. Amb 54 anys. Jo me'n recordo de la meva àvia, quina cara feia i tot. 

P: I des que es va morir el pare quant temps va passar fins que es van casar?

R: De seguida. I després van marxar a Porriño, a Galícia. Primer van tenir un fill i va tenir un aborto, perquè van anar a una aldea i per arribar-hi havia de caminar molt i ella no estava acostumada i el va perdre. Llavors va tenir el tiet Alejandro. 

P: Llavors van estar bastants anys a Galícia?

R: Set anys. Però va venir aquí que estava embarassada de la tieta Cèlia, a una casa que tenia la iaia a Cerdanyola. I quan van tenir la tieta em sembla que van anar a Sant Pere de Ribes, perquè l’avi primer va estar de mestre a Badalona, quan tenia 18 anys. Abans de que conegués la meva mare, perquè quan la va conèixer ell tenia 29. 

P: Però el teu pare on va néixer?

R: Em sembla molt que va néixer a Cartagena. Lo que passa que quan era petit va anar a col·legit a Toledo. Quan va venir el seu pare de Cuba.

P: El pare de l’avi va anar a la guerra de Cuba. 

R: Sí. 

P: Però va tornar, ell? O va morir allà?

R: Nooo, ell va venir, lo que passa que va arribar malalt. La meva àvia es va quedar embarassada i van tenir un fill que va néixer malalt també i es va morir. I després van tenir a l’avi. 

P: Llavors ell era fill únic.

R: Sí. Però no sé si era primer ell o l’altre, perquè si la Guerra de Cuba va ser al 1898, l’avi ja havia nascut. I va ser quan va venir que va tenir l’altre. Llavors va anar al mateix col·legit del Franco, perquè era fill de militar. El pare del Franco i el pare del meu pare tenien el mateix grau militar, per això van anar al mateix col·le, a Toledo. On anaven els militars. 

P: Però el teu avi és nascut a Cartagena també. O sigui, aquella dona que surt a la foto és de Cartagena.

R: Sí, a mi em sembla que sí. Lo que passa que després se’n van anar a viure a Madrid. 

P. Com es deia el teu avi?

R: Jo, sí, jo sí que ho sé: Alejandro Satorres Tremiño. I la mare de l’avi es deia Eduarda García Tomás.

P: I els teus avis materns?

R: El meu avi es deia Domingo Mogas Cots i l'àvia Candiona Comas Masachs. 

P: La teva mare, aviam, com era? 

R: Com era? Oh, era del morro fort també, no es deixava trepitjar per ningú, acabava aviat. Si algú li deia  “iaia” deia: “ iaia, sóc iaia dels meus, seva no en sóc de iaia”. 

P: I amb els fills com era?

R: No sé... aviam, de mimos... no sé, a mi em feia passar pel tubo perquè si no fregava els plats no havia cine i si no, anava a missa.

P. Vamos, que tens a qui assemblar-te, no?

R : (Riu endins) Nooo, és clar que sí, home, perooo em tocava sempre el rebre a mi, eh? Perquè als altres no els tocava el rebre. Perquè el tiet quan es va casar: “ la camisa, limpia!” i allà estava jo. 

P: Era masclista de pensament potser?

R: Nooo.

P: En aquest sentit sí perquè als nois no els ho feia fer. 

R: No, a mi, perquè primer es va casar el gran. Després la Cèlia, que va fer perruqueria. I jo com ens portàvem sis o set anys, era la petita i em tocava el rebre a mi.

P: I us va anar a buscar?

R: Ui, no ho sé, no l’hi vaig preguntar mai. 

P: Ho dic perquè amb tants anys de diferència… perquè tu per exemple, tu et quedaves quan et quedaves.

R: Sí!

P: Doncs per això, que no sé, potser posaven mesures, marxa enrere potser.

R: Ells no sé, no l’hi vaig preguntar mai, buf, abans no se’n parlava de tot això. Abans no es deia com ara. Me’n recordo un dia que algú va dir, mira la de Ca l’Agustí ja està en estat, i jo vaig preguntar que què volia dir això i va quedar callada, deuria pensar que havia ficat la pota. No sé, abans no s’explicava, t’hi trobaves quan t’hi trobaves i ja està. 

P: A casa la feina ho feia tot ella?

R: Ella? Jo!

P: Ah, i ella què feia?

R: Cosir.

P: Per a qui cosia?

R: Per la gent del poble. Vestits i tot això, per la gent de Montmeló, és clar. També cosia per altra gent, igual anava un dematí a una casa, a Can Pujol per exemple. Pels dematins tenia unes quantes cases per les que cosia. 

P: Però com?

R: Doncs com si entressis a una fàbrica.

P: I què anava a cosir?

R: Doncs vestits d’ells.

P: Ah, anava a les cases a fer-los els vestits, i per què no ho feia a casa seva?

R: Ella feia pagar 3 duros, 15 peles, per 2 o 3 hores i l’esmorzar, igual anava de 9 a 12 i fes el que fes li pagaven això. No anava cada dia, tenia uns dies determinats que hi anava. 

P: I les teles i tot això, ho comprava ella o l’hi portaven?

R: L’hi portaven. Bueno, alguna vegada havia anat ella a Barcelona, depèn.

P: On, al Ribes i Casals?

R: A Can Martí, Martí, a Passeig de Gràcia. Havia fet vestits de núvia, cosia de tot, era de les millors modistes que hi havia a Montmeló. 

P: Que n’hi havia moltes?

R: Una que es deia Teresita, que estava al costat del Cantarell. Feia pagar poc la iaia, per lo que feien pagar les altres modistes. I jo quan feia la factura… Jo, si ella posava 30 pessetes, jo en posava 40. I llavors em renyava. I jo deia, “bueno, ja està!” Ho pagaven igual. Deia “ah, et fumaré, que has cobrat de més!” i jo deia “oh, si aquella gent tenen peles.” (Riu, entre mig em pregunta si les herbes que m’ha fet estan bones, entra el meu pare un moment a la cuina i li diu a ma mare “no diguis mentides, tu, eh?” i torna a riure).

P: Perquè és clar, llavors la gent es feia la roba, no l’anava a comprar... ( el meu pare diu, “no hi havia roba feta”), Per això! És el que dic. Que de modista era una feina que hi havia feina, no els faltava, vull dir. 

R: Doncs sí, hi havia l’Angeleta, la dels Pujol, per la del Farriol. 

P: A casa teva, per exemple, tots anàveu vestits amb roba que feia ta mare.

R: Sí, és clar.

P. Però és que això és una feinada. S’estava tot el dia cosint.

R: Tot el dia, no feia res més que cosir. La iaia no fregava perquè fregava jo. La fregona vaig ser jo. La ventafocs de casa vaig ser jo de petita. Ni ma germana ni res. 

P: I el dinar?

R: Jo!

P: Tu també cuinaves?

R: Tot. 

P. I ella no feia res?

R: Quan venia ja ho tenia fet. A vegades també ho feia ella, quan venia un Nadal i això, es posava ella perquè li agradava cuinar. Coses al forn i croquetes, algun cop, però els dies de cada dia no. 

P: Però tu m’estàs parlant que eres molt petita. 

R: Petita que quan em vaig casar amb ton pare es van quedar sense criada. I llavors van tindre de fer-ho ells. Perquè jo vaig voler casar-me per fotre el camp, perquè estava tipa de fer de minyona. 

P: Et vas casar per fotre el camp? No perquè t’agradés el papa?

R: (No diu res, es trenca de riure i fa que sí amb el cap) Després diu: Calla! Nooo... però vull dir que sé jo què vaig treballar, aviam, la tieta no feia tant com jo, ella amb el rollo de la perruqueria...

P: Ja tenia la perruqueria, llavors?

R: Sí. Jo pintava la casa i tot. Fregar i netejar l’escala de l’ajuntament, mai havia estat tan neta, saps qui m’ho deia? La Maria Rosa, saps qui era? (i en veu baixa em diu: que havien dit que “era l’amante del Cantarell”, perquè com que la va tenir d’ajundanta, bueno la gent llavorens xerrava, com sempre ha xerrat la gent, jo no he dit mai res a ningú, Déu mon guard).

P: O sigui, quan vau venir aquí a Montmeló, a veure... tu vas néixer a Cartagena.

R: Sí, quan vaig venir aquí a Montmeló jo tenia cinc anys. 

P: O sigui, van anar d’aquí cap a Galícia, de Galícia a Cerdanyola, després a Cartagena i després a Ripollet, el tiet Eduard on va néixer a Ripollet?

R: Sí. 

P. I com viatjaven, en tren?

R: Sí, portaven les coses a sobre. Amb el tren. 

P: A Ripollet quan temps van estar?

R: Van venir de seguida aquí a Montmeló. 

P: Era perquè destinaven a l’avi a fer de mestre?

R: Sí, és clar.

P. Ell era funcionari, diguem.

R: Sí, sí. 

P. Després de casar-te tu, ells vivien a l’ajuntament.

R: Sí. Llavors van anar a viure a un pis que hi havia aquí a Santa Rosa, quan es va retirar l’avi. I quan es va casar l’Eduard li van deixar a ell. I ells van voler anar a viure a Barcelona i van comprar el pis del carrer València i l’Alejandro va anar amb ells. 

P: Però abans de casar-se on vivia l’Eduard?

R: A Barcelona.

P: Hosti quin merder…

R: Perquè estava d’aprenent de perruquer,  i és quan hi havia la tieta allà. Llavors es va casar i va anar a un pis a la Bonanova llogat. La Marta va néixer a Barcelona. Lo que passa que el tiet Alejandro amb la Mari Carmen, com que sempre es barallaven, perquè ella no volia que jugués a cartes, ella se’n va anar amb la companyia del Tony Leblanc, ella se’n va anar, el va deixar perquè ell sempre estava jugant a cartes. 

P: I aquesta està viva?

R: Aquesta estava viva, sí... estava a Sevilla vivint. I saps qui l’havia vist? La tieta, la Cèlia, jo no la vaig veure més. La Cèlia la va anar a veure, i tenia fills de l’altre, perquè amb el tiet no en va tenir. I era bona mossa aquella mossa, a mi m’estimava molt. Sempre: “ui, cómo se te ocurre tener tantos hijos!” Quan hi havia la Sandra encara hi havia contacte, va ser quan va partir peres que venia a veure’m a mi, que vivíem allà dalt. Ella estava enamorada d’ell, eh? Però com que sempre que venia estava jugant, deia “no me hace ni puto caso”, doncs va dir, “aquí te quedas”. I llavorens se’n va anar amb la companyia del Tony Leblanc cap a Madrid.

P: Però que era, actriu?

R: Siii, era vedette, d’aquelles que surten despampanantes, la primera vedette era, llavors. Era molt guapa, quan venia aquí, buhh! Quina nòvia que té més despampanante! Buuuh! Tot el poble, tothom. (I riu). I el tiet presumia de nòvia, bueno, de dona! Que es van casar. Jo a aquesta boda no hi vaig anar! Perquè com que era petita, em van deixar a casa (ho diu emprenyada). Se’n va anar tothom i em van deixar a casa. 

P: Ah, sí? 

R: Sí, tothom. I em van deixar a casa. Jo no vaig pintar a aquella boda. Jo no vaig pintar res! Per això m’emprenyava. Per això estava tipa d’estar, perquè era la criada d’ELL. Perquè quan no tenia una camisa a punt, la meva mare em renyava. “Oh, té la seva dona!” li deia. Doncs era jo que ho feia. I llavors li planxava la camisa, i jo deia, estic fins els collons que sempre em renyin en a mi. I quan sortia amb el teu pare i venia, a vegades em posava a plorar perquè havia tingut disgustos, perquè em renyaven a mi sempre! I és clar, em vaig voler casar perquè estava tipa que em fessin servir a mi de criada. 

P.  Total, quan van anar a Barcelona, què? La teva mare seguia fent de modista?

R: La iaia sempre cosia. 

P: A Barcelona també?

R: També. 

P: Però per qui cosia?

R: Pues per algú que li deia algo...

P: Per gent d’allà, de Barcelona?

R: Sí. Ella no ho deixava mai.

P: O sigui, a ella li agradava fer això.

R: Sí, o sigui que si no hagués cosit s’hagués mort. Sempre tenia alguna cosa d’algú que coneixia per fer. O sigui, no s’estava quieta, no marxava por ahí. Sempre la feina. 

P. Ella tenia alguna afició, o amigues o algo?

R: No, cap, cap. 

P: Vaja, quina d’allò, la mare del papa tampoc.

R: Tampoc tenia? (Riu). No, mai, mai, jo no vaig veure que mai marxés amb ningú. Sempre la feina. Com jo! També igual. Amigues? Mai. 

P: I aficions tampoc? Llegir o això, res. No?

(Silenci, fa que no amb el cap).

P: I era, éreu creients a casa?

R: Sí, creient però aviam, a mi em feien anar a missa. Més a mi que no ella. Ella volia que complís. Si no, em deia que no hi havia cine. No, no. Cada diumenge em feia anar a missa. 

P: Però el teu pare no hi anava. El teu pare era creient?

R: El meu pare no era creient, l’avi anava a missa per orden oficial. Quan sortia l’alcalde, les autoritats, per la festa major, per les festes de La Palma, a professor, anava com a acte de presència perquè era el mestre del poble, però no perquè fos creient. Jo no l’havia vist mai.. però no, que ensenyava als nanos el padre nuestro, ho feia fer. 

P: A tu què et va ensenyar ell? A llegir i escriure?

R: Clar. Jo només vaig anar amb el meu pare. 

P.  A la classe amb els altres nens?

R: Ah sí perquè amb la mestra es va barallar.  Jo primer anava amb la mestra, i un dia es van discutir i em va treure. 

P. Però la mestra on estava?

R: Al col·legit del costat!

P. Ah, havia un altre col·le?

R: Clar, un era de nois i l’altre de noies. I se les va tenir amb ella i llavors vaig anar amb ell. I vaig aprendre les quatre regles, llegir, sumar, restar, multiplicar i dividir. Llavorens, quan tenia 17 anys em va portar que volia que fos delegada de la Falange, em va portar a Barcelona, a fer unes proves. I és clar, jo no tenia la vista bé*. I em costava molt concentrar-me, i venia allà “a ver cómo iba”. “Su hija le da al deporte, queda la primera”. Però en dictat m’endarreria, perquè no m’hi veia, i és clar, els altres ja estaven i jo encara anava pel mig. Perdia el punt. La Pilar Primo de Rivera venia allà, que era a les JONS.

P. Que venia a fer les proves?

R: No, no, que anava al principal col·legit de Barcelona, que era les JONS. Em van portar. 

(Mare meva... dic jo per darrere)

Que era quan el teu pare feia la mili. I jo venia aquí, amb cinquanta escollides de tota Espanya, allà totes. 

P: I quant temps vas anar?

R: Pues vaig estar tota una temporada… tot un curs. I venia cada setmana, em donava cèntims, perquè hi havia sales per si volies un bocadillo, hi havia coses per beure, hi havia bars, molt xulo era. 

P: I on estava això a Barcelona?

R: Al carrer… a vora del Clínic. 

P: On està la facultat de medecina. 

R: Sí perquè sortien tots de la facultat de medecina. I és clar, llavorens jo, buf. Com que no m’hi veia, en esports la primera. 

P: I perquè ho vas deixar?

R: Perquè jo li deia al meu pare, “yo no quiero ser delegada de la Falange! A mi no me metes con la Falange!” I ell com era amic de la Doloretes volia que fos...

P: Però qui és la Doloretes?

R: Doncs llavorens era una de les principals de les Falanges de Barcelona. Una que era de Can Sabadell. Una que tot el poble l’havia conegut.

P: Però un cop van anar a Barcelona, la iaia quants anys tenia? L’avi ja estava jubilat?

R: Sí. l’avi tenia 70 i algo... Quan la va matar un camión tenia 66 anys. 

P: Quant de temps va estar a Barcelona vivint, més o menys?

R: 10 anys no crec, eh?

P: Tanta vida amunt i avall! I a ella li agradava viure a Barcelona?

R: Hi va anar perquè a l’avi li agradava Barcelona, perquè sempre estava al frontón. 

P: Frontón? Jugava a frontón l’avi? Jugava a frontón amb la raqueta? La primera notícia! (Ella riu) Ah, sí? No ho sabia...

R: Frontón, li agradava molt. A Passeig de Gràcia estava això. I quan feia de mestre se n’anava a Barcelona al frontón. I la iaia li fotia la bronca (i riu). I anava a fer la partida. Li agradaven molt els pelotaris. (Entre mig es queixa de mal de braços, ui quin mal els braços...!) I a mi m’havia dut de petita. Deia “ésta es mi hija”, i tenia rotllos per allà “uy qué niña más guapa!” “Uy qué niña…”

I jo me’n recordo quan el Franco va venir aquí, que vam anar a veure el desfile, mon pare em va portar, si no no hagués vist el Franco. Aquí a Barcelona, que tothom estava així, hi vaig anar amb ell. I tothom “Franco!” Ma mare no em portava enlloc. 

P: Ta mare era pro franquista?

R: Nooo. 

P: No, però vull dir, aviam, es parlava de política?
R: Home sí, dels rojos i tot això, qui són els rojos, els d’esquerra, no?

P: Sí, els que havien estat a la República, abans que el Franco fes el cop d’estat. 

R: Deia que van passar, i tot l’or que ella tenia el meu pare ho va donar tot als rojos perquè van passar per les cases a requisar-ho tot durant la guerra. 

P: Quan va passar això devien estar a Cartagena.

R: Sí, jo era molt petita, estava la cuna, jo. La meva mare deia que jo estava despullada, amb una manta embolicada, quieta. 

P: I recordes haver passat gana durant la postguerra? 

R: Gana? No en vaig passar mai. 

P: A casa teníeu menjar?

R: Sí (respon amb contundència).

P: On el compràveu?

R: Aviam, a l’avi li donaven moltes coses... a més a més que la iaia cosia, jo no vaig passar mai gana. No de sobres per tirar, que no hi havia les coses que hi ha ara, però gana no vaig passar. I primer ja m’espavilava jo per no passar gana. Era jo la que portava menjar a casa. Venien senyores que passaven pel col·legit, i com que l’avi era mig sort, que no s’enterava, li deien “venga a casa a buscar no sé… verdures, raïms” l’avi no s’enterava, i jo estava allà a l'aguait. I a la tarda jo m’anava amb un cistell i em donaven ous, raïm, el que fos, i tornava a casa. I el meu pare “esta niña se entera de todo!” i jo li deia “i tu no te enteras de nada! Porque ha venido aquella señora (li parlava en castellà, jo), aquella señora que ha venido esta mañana ha dicho que vayamos a buscar esto”. “Esta niña es el colmo! Se entera de todo!”. “Claro, com que tu no hi sents”. Però els meus germans, no, eh? Perquè jo estava a l'expectativa de tot, i jo ja em posava a la porta, petita, petita, ja pensava, ui aquesta segur que ve a dir que anem a buscar això. Ja sabia si tenien vinyes, si tenien gallines, si tenien conills...

P: I què parlaven en català o en castellà? Recordo que l'avi m'havia explicat que quan va arribar a Catalunya de seguida va buscar pamflets en català per aprendre'l.

R: Ell a la gent del poble els parlava en català. Però l’avi havia ensenyat en català, i això que deien que estava prohibit. Venien la gent gran a fer cole abaix, a la nit veien els adults a estudiar perquè no sabien llegir, venien a fer hores extres, venien a la nit a aprendre a escriure i llegir. 

P: Així com la iaia dius que no tenia hobbies, l’avi si... llegir el diari per exemple.

R: I jugar a cartes. Jugava amb els principals de Montmeló, allà al Serra, és clar, i ma mare s’enfadava. Quan estava de la seva feina marxava allà a fer la partidita, amb els Sayols, els Mascarrinyes. 

P. I el cap de setmana, no marxàveu mai?

R: No. Qué va! Sempre a pencar, sempre. 

P: I per Nadal i això, amb qui us trovàveu, com ho fèieu?

R: Per Nochebuena, a vegades havia vingut algú de Barcelona, però vaja, llavors cadascú estava a casa seva. 

P: Amb la família del teu pare vau perdre el contacte, perquè si era fill únic...

R: Clar. Va venir un cop una que era cosina que s’havia casat amb un filipino.

P: I la iaia era una dona presumida?

R: Anava arreglada quan sortia, presumida no, allò en plan extravagant, però arreglada sí, perquè com que ella es feia els vestits. Pues ja es veu al meu casament com anava. I jo també, tots els vestits me’ls feia ella.

P: Clar, abans, per exemple, a les cases no hi havia dutxa.

R: No, si ens banyàvem amb un barrenyo a la cuina amb aigua calenta.

P. I no cada dia...

R: Noo, cada dia no, però érem nets, eh? Que jo sàpiga jo no havia fet mai pudor. Un cop a la setmana ben neta. 

P: I per exemple (això també li ho vaig preguntar al papa), un menú de diari, què menjàveu?

R: Torrades amb mantega, a vegades, oli també hi havia, de girasol.

P. Oli poc, el papa em deia l’altre dia que era d’estraperlo. 

R: L’oli i la mantega, sí. Per esmorzar torrades amb llard i sucre o bé migas. I cafè amb llet també. I alguna presa de xocolata, membrillo, formatge, home, jo no vaig patir gana!

P. I per exemple, peix?

R: Sí, en portava la iaia, el portava del Clot. Duia molt peix de Barcelona, lluç… sí, sí. En duia molt el dia que en duia, i si quedava fregit, doncs per l’endemà.

P: Però llavors no hi havia neveres.

R: Sí, nosaltres vam comprar una nevera i anàvem a comprar gel, no hi havia ningú, eh? Que tingués una nevera amb gel, era un lujo. Passava un i ens donava un tros de gel que posàvem a la nevera i allà guardàvem les coses. Jo me'n recordo que sempre teníem nevera a casa, nevera amb gel, es posava a dalt de tot i es guardava allà. Bueno, no es tenien tantes coses però, d’això, ni iogurts, ni llet...

P: I escoltar música 

R. La ràdio. Cosia i es posava Radio Teatro, la novel·la per la ràdio. 

P: Però l’avi sí que comprava el diari.

R. Sempre, La Vanguardia, sempre estava llegint La Vanguardia. 

P I el dia que es va morir la iaia tu on estaves?

R. Ai! (suspira) Allà dalt de tot de casa, va venir la Sandra (tu no hi erets) la Sandra, l’Elisenda, però la que va armar més cacau va ser la Sandra, “ai, que la iaia s'ha mort!” “Què dius? Que s’ha mort!” “sí, que l’ha atropellat un camión…” Vaig trencar les portes i tot de casa, perquè no podia aguantar-ho. Van anar a buscar el Cantarell perquè em posessin un calmant, i ja no sé què va passar després, si va venir el metge o què, perquè em vaig posar tan nerviosa que no sabia on penjava el llum, i a mi no me la van ensenyar mai. 

P. Sí, què vols que t’ensenyin, com devia quedar...

R: No, però va ser un cop. No va quedar aixafada, amb un cop ja en va tenir prou, va quedar estirada. Tenia 66.

L’avi ja era gran, tenia 82. 

P: I l’avi de seguida va venir a viure amb tu?

R: Sí, és clar, va dir, con quien voy? I jo: “pues conmigo, con quien vas a ir?” i la Rosa deia que havia anat amb ella, un dia, una porra! Home no, perquè quan tu vas néixer l’avi ja vivia a casa. Quan ell estava allà tu ja feies allò de la paret, bom, bom, bom, bom! “Esta niña no para quieta!” Deia ell. 

P: Sí, el Gerard encara ho fa.

R: Sí, i com és això? I ell deia, “ésta niña!” I jo li deia, “bueno y qué quieres que haga, yo!” I jo estava despatxant, eh? Que teníem el Frankfurt, que vas prendre el Sidol desatascador. Te’n recordes?

P: Bueno, perquè m’ho heu explicat molts cops, és clar!

R: Tu anaves amb els caminadors i jo estava despatxant, i tu vas anar... de cop vas anar de seguida cap allà, i ui! Ja podem anar de seguida, vaig estar tota la tarda allà plorant al Taulí de Sabadell, un puesto d’aquests per desintoxicar-te i això, tots els morritos penjant… i jo dic “ m’he despistat un moment i ja se n’ha anat volant cap allà” i jo anar resant, anar resant, ai Déu meu! Bom, bom… Anda que no he passat calamitats! Sólo dios lo sabe, jo sí que puc fer un llibre, i dels que no s’acaben! 


Neus Satorres Mogas 30/01/1938-02/06/2022

*En aquesta resposta sobre que no hi veia feia al·lusió a un moment de la seva vida, quan tenia uns sis anys, que va caure del campanar de l'ajuntament, on vivíen, i va quedar amb els ulls envenats uns vint dies, que el metge es pensava que quedaria cega. Va recuperar la vista però li va quedar afectada.