el caballero de las botas azules (I)

Acabo d’iniciar El Caballero de las botas azules, que la Rosalía de Castro subtitula com a “un cuento extraño”, tot i que en realitat és una novel·la. Per començar diré que ja d’aquell inici de la seva primigènia Flavio a aquest és veu un enorme salt en la maduresa com a escriptora de l’autora. L’originalitat d’aquest inici, prefaci o introducció a la manera de diàleg d’una obra de teatre entre un home, “l’home”, que vol escriure per a la seva glòria després de la mort i “la musa”, és a dir “la inspiració”, que se li presenta com una mena de fada en la forma però de consciència de la literatura en el diàleg, en el que representa que ha de ser la bona literatura per a l’autora gallega, és brillantíssim. Beu de les fonts dels clàssics grecs per a aquesta forma (cita Homer i Virgili o el filòsof Diògenes, que amb la seva làmpara ha d’il·luminar, guiar la inspiració de l’home per a la seva creació, el llibre que li ha de donar la fama més enllà de la seva mort. I és sobre la mort que en paraules de la musa fa l’autora gallega una descripció tan crua com real. No sé si he trobat mai cap autor que capti tan bé aquell punt d’acabament, del no res que significa la mort entrellaçat amb la continuïtat de la vida. “Tú, muerte, eres muda; llegas, hieres, pasas, y ya en vano es interrogar el lecho vacío en donde hace poco se hallaba tendido un cadáver. “Un cadáver!” ¡Qué palabra! (...) “El” “ella” allí en reposo, sin ver, sin oír, sin hablar, en medio de los gemidos de los que “son” todavía. A lo lejos suenan los golpes melancónicos de una campana y llega por fin la noche, ciérrase una tumba, la gente bulle por calles y plazas… “Ríen y cantan mientras la muerte se acerca silenciosa” Ya no hay féretro ni blandones ni suena la campana. “El” o “ella”, ¿en dónde están? ¿Cuanto pasó fue un sueño?”

Cita també a Calderón de la Barca, a Garcilaso de la Vega, al poeta i cantautor francès Pierre-Jean de Béranger, a Fernando de Herrera i sobretot a Cervantes, perquè fa al·lusió al Quixot com a font d’inspiració per al personatge que ha d’encarnar “L’home”. Però no serà del tot, li diu la musa, perquè tindrà trets propis de la musa que li parla, és a dir, propis de la Rosalía de Castro i li donarà una aparença estranya “representarás la más aplaudida, ridícula y singular comedia de tu siglo”.

De Castro va ser una autora del romanticisme a les acaballes i ja en algun poema d'En las Orillas del Sar, el poemari que va escriure abans de morir, comença a descriure el pas d’un món rural, ple de supersticions basades en la fe catòlica a un altre de més pragmàtic. La seva intenció és fer una caricatura de l’home del seu temps contemporani. La va escriure quan tenia 30 anys. Vegem doncs, què ens depararà la novel·la.

Diògenes per John William Waterhouse

1.260 KM i les soles així de desgastades

1,77 mts. 71 kgs. 56 p.p.m. Freqüència cardíaca normal per a una dona que fa exercici diari. (Revisió laboral anual clínica Quirón, 23/09/24)

1.260 KM i les soles així de desgastades. No pensar-m'ho per sortir a córrer i córrer sense pensar. La ment en blanc i ressetejar els pensaments. Avanço amb trepitjades supinadores, una rere l'altra, taló-planta i punta. Taló-planta i punta, taló-planta i punta en un ritme compassat amb la inspiració i l'expiració. L'asfalt contra la sola que esmorteeix l'impacte als meus genolls. Estableixo la rutina en 5 KM encara fosc, apropant-se la claror del dia. Els rètols fluorescents de les naus industrials, vermells, blancs, taronges, ressegueixen intactes des de gener les meves petjades supinadores. 

7:50 a.m. Falten dos mesos per arribar al Nadal, quan la llum taronja de la nau del fons em recorda els fanals de la Meridiana de nit. La ciutat taronja quan és fosc. 

1.260 KM des de gener i el tint que no em poso des de llavors. Amb aquestes soles caldrà renovar les vambes aviat.

Estàs bé de pes. Si els teus fills et diuen pesada no és per la teva constitució. Pren nota (comentari del metge. Revisió anual laboral clínica Quirón, 23/09/24)

breu història de quatre fotografies

Aquí quatre fotografies de l’àlbum del cinquantè aniversari de casats dels meus pares que he penjat cronològicament i que, vistes amb els anys, són la prova que allò que m’explicava ma mare en bucle com si fos un personatge d’una novel·la del Dostoievski no era una invenció seva, sinó real com que ho havia viscut. Jo vaig ser la vuitena dels vuit fills que va tenir. 

La meva mare va néixer a Los Dolores, Cartagena (Múrcia), un 30 de gener del 1938, de mare catalana i pare cartaginès. El meu avi, que era mestre nacional i va conèixer la meva àvia a Ripollet on va exercir els seus primers anys de mestre, era llavors destinat a Cartagena. En el moment del naixement queien bombes als carrers de Los Dolores, de manera que la llevadora no va poder assistir el part i la meva àvia va parir la meva mare sola. Passada la guerra, cap al 1941 van tornar a Catalunya, primer a Cerdanyola i poc després a Montmeló. Com que l’avi feia de mestre, tenia assignada vivenda, que era el mateix ajuntament, que al mateix temps era l’escola del poble. Des de dalt del seu campanar va caure la meva mare un dia que hi feien obres, ella devia tenir sis anys o set. Va perdre la vista i la van tenir vint dies amb els ulls embenats, fins que, com en aquelles escenes de les pel·lícules de sants i creients, el dia que li van treure les benes va tornar a veure, tot i que la vista li va quedar afectada per sempre. Amb 17 anys el seu pare la va portar a estudiar a les JONS de Barcelona, perquè volia que fos delegada de la Falange, i ella recordava com hi anava la Pilar Primo de Rivera, però només s'hi va estar una temporada, perquè "tu a mi no me metes en la Falange!" li va dir al seu pare. I no va gosar contradir-la.

La primera foto deu ser de l’any 1959, poc abans de tenir la meva germana gran, i de fet aquí ja estava en estat. No se li notava gaire perquè es passava els embarassos vomitant, i en això vaig sortir a ella. Només que ella ho va passar vuit vegades i encara ara no ho entenc. El meu pare porta el mateix vestit jaqueta del seu casament, que va tenir molts anys penjat a l’armari de casa. 

Neus Satorres Mogas es deia. Li van posar Neus per la tia Nieves, la germana de la meva àvia, que també era modista com ella. De fet el meu avi li deia Nieves, “Nieveeees!” recordo com la cridava des de l’habitació contigua a la nostra, que era on dormia, quan ja amb prou feines podia moure’s i es feia pipí al llit. Quan va morir, ma mare era a Sant Sebastià en un torneig d'handbol que jugava ma germana Susana, i va tornar de seguida amb el primer vol que va trobar, en un avió juntament amb els de la Reial Societat, que venien a jugar amb el Barça. Tot l'equip li va donar el condol. Sempre li va quedar com una recança de no ser amb ell quan va morir.

La segona foto és el desembre del 1972, ho sé perquè qui sostè en braços és la meva germana Vanessa, que va néixer el 18/12/72. “El dia després de parir jo ja estava al darrere del mostrador de la botiga despatxant!”, em deia sempre en una barreja d’orgull i plany. Aquí la prova gràfica. Ma mare amb la bebè recent nascuda i la bata que portava per despatxar a la botiga d'ultramarins. Al seu darrere s’hi aprecia la bàscula, les llonganisses i botifarres i les capses de galetes al mostrador. La botiga era al carrer Major i d’aquesta només tinc record d’oïdes, perquè quan jo vaig néixer ja no la tenien. 

La tercera i quarta fotos ja són al Frankfurt Roca. A la primera ma mare torna a sortir amb la bata de despatxar al bar, ma germana Elisenda em sostè en braços (és l’estiu del 1976, tinc un any) i feia poc que l’havia obert. Ja ho he explicat algun cop, el bar el va muntar perquè el Joan Vila (el de la Dolça Neus) era el constructor del bloc (els pisos de “mármol”) i la va engrescar perquè el muntés “perquè tu que tens tants fills amb la vivenda a dintre podràs atendre el negoci i la família sense problema”. Li va donar facilitats de pagament i el seu pare vidu la va ajudar amb l’entrada. Cinc anys després la dona del constructor el va matar a Osca. Del Frankfurt ja guardo molts records de la meva infantesa i els he relatat a la meva novel·la “Després de l’última abraçada”. De l’època de la fotografia devia ser quan em vaig empassar el Sidol desatascador, gatejava i vaig agafar-lo dels productes de neteja del darrere la barra del bar. Ma mare encara m’ho explicava poc abans de morir “et vam portar corrents amb ambulància al Taulí i jo amb les mans al cap i cridant, ai Déu meu!, i resant, resant que vaig estar tota l’estona a la sala d’espera”. Mes germanes també ho recorden com un fet un poc traumàtic. Bueno, aquí estic contant-ho.

L’altra fotografia és a l’interior de la vivenda del Frankfurt, al carrer Vic 22 de Montmeló, concretament a la cuina oberta al menjador, en un àlbum de fotografia de família nombrosa. No hi és la meva germana gran, que era casada. Al mig asseguda la meva mare al costat del seu pare, que quan va quedar vidu va preguntar “Y yo con quien voy a vivir?” “Pues conmigo! Con quien vas a ir si no?” li va respondre ma mare sense ni tan sols plantejar-ho als seus germans. L’avi Eduardo sempre anava amb el vestit jaqueta gris i la corbata com surt a la foto. A la seva faldilla ma germana Vanessa i jo a la faldilla del meu pare, devia tenir cinc anys. L’Eddy, la Sandra, l’Elisenda, la Yolanda i la Susana al darrere, sobre tots ells també he escrit, tot i que cap ho presagiés llavors, quan seia amb aquella mirada seriosa i una galeta a la mà.

quan tenia quinze anys

 

Quan tenia quinze anys em preguntava 

com seria a l'any 2000. 

Caminava pel pati de l'Institut amb l'esmorzar a les mans. 

Ara que som al 2024 

gairebé se m'oblida 

com era als vint-i-cinc. 

I no tinc gaires preguntes sobre mi més enllà del mes següent. 

 

Quan en tenia vint-i-nou

Volia un fill

I no vaig tenir-lo fins als trenta-un.

Llavors van ser dos

Perquè vaig tenir bessons.

Van ser prematurs i menuts

Ara que han crescut

Amb prou feines recordo el neguit

De no quedar-me en estat

I els plors a les nits al llit.

 

Em vaig casar als vint-i-tres

Quan la Mixirres, la gata de casa

encara s'arrossegava entre les meves cames.

Sabia que estava enamorada

Però no que l'amor se'ns esvairia. 

Tants anys feliços no els imaginava

Quan caminava pel pati de l'Institut

Ni a mi trenta-quatre anys després sense certeses.

Ningú les té.

la tieta cèlia i les germanes carita

A l'esquerra una parella que no hem identificat, potser el cosí del meu pare, Pere Costa amb la parella. 
Al centre el tiet Alejandro i la seva dona i a la dreta la tieta Cèlia amb el seu nòvio, el Joan Marquès

Aquesta és una foto del convit de la boda dels meus pares que m’encanta. 5 d’agost del 1958. Sobretaula a l’hora dels cafès. A l’esquerra una parella que no hem identificat ben bé. És possible que fos un cosí del meu pare, el Pere Costa amb la nòvia, perquè ma mare algun cop me n’havia parlat. Al centre amb una copa de brandy el germà gran de la meva mare, el tiet Alejandro amb el puro agafat exactament com recordo que ho feia sempre i la seva dona també amb brandy, de qui es va separar i que semblava la Marilyn Monroe. A ella faig referència en la meva novel·la “Després de l’última abraçada” perquè la meva mare la descrivia com a “bona mossa i una dona despampanante!” . El tiet, però, preferia el joc i ella el va deixar i va marxar a Madrid amb la companyia del Tony Leblanc. No van tenir fills.

Sembla una escena de la pel·lícula Casablanca.

A la dreta amb els cafès al davant, la germana de la meva mare, la tieta Cèlia i el seu nòvio, el Joan Marquès, que era de Granollers.

La tieta amb el seu bolso joia, les sandàlies tipus Prada, les perles al coll i la cigarreta a la mà. A ells també faig referència a la novel·la perquè després de més de dotze anys sortint, la tieta el va deixar perquè ell no es volia casar i malgrat haver-se casat després amb el francès, ella sempre hi va estar enamorada. Parlava amb despit d’ell quan el recordava, i a ell el recordo encara quan ja de gran venia com a client al Frankfurt Roca i li preguntava a la meva mare per la tieta.

A principis dels seixanta la tieta se’n va anar a París a aprendre l’ofici de perruquera amb les germanes Carita, un saló de reconegut prestigi on hi anaven les dones de l’alta societat francesa a pentinar-se. Mentre l’aprenia, es guanyava la vida servint en una casa de gent bé a la capital francesa i al principi es feia uns farts de plorar perquè es trobava sola i s’enyorava de la seva família. Després va estar-se molts anys anant i tornant de París, que és quan va conèixer al Jacques, el tiet sord de qui he parlat alguna vegada.

Ma germana gran m’explicava l’altre dia que quan encara tenia la perruqueria a Montmeló, durant els tres mesos d’estiu agafava de lloguer una perruqueria a Sant Antoni de Calonge, on pentinava les dones d’estiuejants de la burgesia barcelonina, i més tard ja va ser quan es va establir a la zona alta de Barcelona i va obrir la perruqueria Cèlia, al barri de les Tres Torres, cantonada Bonanova amb doctor Carulla, on hi tenia contractades quatre oficiales. I en aquesta sí que recordo, com a neboda, el tracte cordial de la tieta amb les clientes i la seva professionalitat. Del saló del carrer Faubourg-Saint Honoré va importar el concepte de "Bellesa global" i també oferia la possiblitat de servei de manicura, depilació o maquillatge, a banda de vendre productes d'alta gama per als cabells i complements per a recollits que portava de París. Com aquells no n'he tornat a trobar més.

Tampoc va tenir fills.

l'estranyesa

Era en una cocteleria d’un no-lloc prenent una copa i menjant unes xips amb un dels meus fills. Marxàvem sense la samarreta que es volia comprar. Hi havia música House que punxava un discjey molt a prop nostre. La música podria haver sonat als noranta, però era ahir. I el no-lloc era La Roca Village a La Roca, però podria haver estat a París. Vaig explicar-ho al meu fill mentre bevíem i escoltàvem la música. Era realment bona. L’estranyesa d’aquests llocs és que hi conflueix molta gent sense conèixer-se, totalment alienada. Lluny de l’hedonisme que pretén, em sembla un quadre del Munch. Igualment allunyats els treballadors, perquè mai arribaran a crear un vincle amb el client que va de pas. Fàcilment substituïbles per robots. La multitud és la clau. Allò serà un lloc fantasma quan tanquin a les deu de la nit. És la civilització del consum.

El crit, d'Eduard Munch (1893)

Vaig contar-li el somni també estrany de la nit anterior. Jo a la carretera conduint i tot d’una tres caces de l’exèrcit espanyol, enormes, sobrevolaven per damunt dels caps dels qui érem conduint. Aterraven sobre la carretera de circumval·lació que arriba fins a l’empresa on treballo. Eren tres avions. I ens quedàvem tancats sense possibilitat de sortir d’allà. Era un estat de pre-guerra. I el meu germà que apareixia tot d’una per negociar amb un dels pilots. Que si això no ho podeu fer, que què esteu fent amb gent innocent. I el pilot tot educat dient que ho entenia però que ells només obeïen ordres. I no es movien d’allà. Així que la següent escena era jo i més gent buscant desesperadament menjar. Havíem sortit dels cotxes i érem a dins d’uns magatzems deserts. Obria neveres i més neveres que eren buides. No trobava menjar. I tornaven a aparèixer els tres caces aparcats sense moure’s, com una amenaça real. Llavors em vaig despertar. Era al meu llit.

Escric això totalment adormida, ja de nit. La percepció onírica mentre caminava entre alienats al centre comercial i la del somni, quan corria desesperadament buscant menjar, era gairebé la mateixa. L’estranyesa.

conto gallego

Rosalía de Castro, 1837-1885

He llegit un Conto gallego de la Rosalía de Castro, escrit al 1863 i que no van publicar fins al 1923, trenta-vuit anys després de la mort de l’autora. És de les seves obres en prosa l’única que li he llegit en gallec, la resta són en castellà. I com de determinant és la llengua pròpia en l’escriptura, perquè la Rosalía en gallec és una altra, molt més pura i directa. Té un domini total del diàleg (com als Cantares gallegos), realista, àgil, d’un sentit de l’humor molt àcid. En aquest cas recrea una escena fictícia per contar-nos un drama real de la societat de mitjans del segle XIX: en un diàleg entre dos amics un li diu a l’altre que totes les dones acaben fotent-li les banyes al marit, que casar-se no és bon negoci perquè totes tard o d’hora acaben pecant. En una juguesca, es creuen amb un funeral pel poble i Lorenzo es fa passar pel tiet del difunt i se li presenta a la vídua com a l’hereu de totes les propietats del tiet. “Què t’hi jugues que cau i en menys d’un mes es casa amb mi”.

Aquella mateixa tarda, la de després de l’enterro, la vídua i tia del farsant, el convida a casa seva, entre plors exasperats (i exagerats fins a la sàtira per l’autora, són boníssims els laments de les dones al funeral). Aquesta presentant-se com a vídua i pobre i l’altre oferint-li aixopluc a l’únic llit de matrimoni que hi ha a la casa (el de la vídua i el difunt), acaba caient, i sí, se’n va al llit amb ell. El conte s’acaba aquí. Quin és el transfons que narra l’autora? Doncs el de la dependència econòmica de les dones envers els homes. Se sobreentén que al segle XIX la llei afavoria abans un nebot mascle en temes de successió que no a la dona del difunt.

Quan vaig llegir Agnes Grey de l’Anne Brönte, aquest és un tema que també sobrevola a la novel·la: el casament per posicionament social, per diners, i a l’assaig Una habitació pròpia de la Virginia Woolf també es planteja el fet que els hereus directes siguin els homes, encara que és posterior en el temps (any 1929). Potser podria haver triat una situació més realista per narrar la història la Rosalía de Castro, en fa una sàtira i ja està bé crec, però l’interessant és la qüestió de fons, com diu per boca de la vídua: “si antes fon rica e casada, agora son viuda e probe; e canto tiven meu agora teu é, que a min non me queda mais que o ceo y-a terra”.

Hi ha una cosa que m’agrada preguntar-me: si la Rosalía de Castro hagués viscut suficient com per quedar vídua, què hauria fet? Ella va viure sempre del sou del seu marit, Manuel de Murguía. Possiblement el mateix, les seves heroïnes no són independents econòmicament. L’Agnes Grey de l’Anne Brönte sí, de fet és el primer que fa a la novel·la, anar a treballar de professora per ajudar a casa seva.