una reflexió mentre faig unes torrijas

De vegades escric per recordar, de vegades per oblidar; altres per constatar el present, imaginar-me el futur o, com avui, perquè no se m'escapin moments. 

No recordo les paraules exactes que vaig expressar quan vaig proposar-me escriure el meu primer llibre, Cinc dones de veritat. Era alguna cosa així com que no perdia res per intentar-ho. El cert és que en aquell moment tenia tan clar com volia donar veu a unes dones que havien patit malalties greus que no em feia por el resultat que se'n derivaria. Òbviament no pensava en literatura llavors, pensava en ELLES. Havia de tenir un esperit de crònica periodística. Han passat onze anys des d'aleshores. He anat publicant novel·les, poemaris, assajos literaris i relats. Ja en van uns quants. De vegades, quan em pregunten si no estic escrivint res, em quedo parada, miro a la persona i dic: "bueno, res d'especial, vaig fent al meu bloc". Com si no tingués la sensació d'estar immersa en cap megaprojecte. Però resulta que si miro enrere i al meu arxiu del Drive, tinc una bona obra feta, publicada i encara per publicar. 

Resultat d'aquest anar fent al meu bloc La bústia groga ha estat Una posta o la pregària dels ateus, que ahir vaig presentar a La Gralla de Granollers juntament amb l'amic i escriptor Julià Guillamon, que també portava el seu darrer llibre de narracions titulat Rascaparets. 

No sé si el fet de no pensar en literatura fa onze anys m'ha portat a estar presentant un llibre meu juntament amb un gran de les lletres catalanes. De les coses que m'agraden d'ell com a escriptor és que és un treballador incansable que duu a terme feines titàniques que requereixen labor de científic, durant anys, sense buscar el feed-back immediat. Així és com funcionen les bones empreses. Com a persona, és un home que va sense aires pretenciosos i guarda en els ulls aquella mirada astuta de qui ho capta tot i s'ho queda per a si. 

Després de la presentació vàrem anar a sopar a La Fonda Europa amb més germanes, l'amiga Sílvia Garcia i en Toni Arrizabalaga, director del Museu de Ciències Naturals de Granollers i amic del Julià Guillamon. 

En un moment durant les postres vaig comentar que faria unes torrijas aquest cap de setmana i en Julià es va adreçar a mes germanes per reafirmar-me com a amant de la bona cuina, perquè així ho expresso en les meves narracions. La Iolanda, la Vanessa i jo, gairebé a l'unísson vam dir que era el que havíem heretat dels nostres pares. Vaig mirar de reüll la Vanessa, que tenia el rictus de l'emoció continguda. La vetllada va ser molt agradable, el moment que us deia que no volia que se m'escapés. 

Ara ja són fetes i deixo les torrijas en repòs per quan tornin els meus fills de la facultat. Bo i fredes seran boníssimes. 

 

tres teules han caigut

Tres teules han caigut de la casa del davant del meu bloc. Han quedat sostingudes sobre la canal que portava l'aigua de tanta pluja aquests dies. Per això han caigut. A la casa ja no hi viu ningú. Quan vaig arribar fa quatre anys hi podia veure llum al saló des de la meva cuina. Era una llum càlida. Al cap d'un any van deixar les persianes a mitja alçada, quietes, i el llum de l'entrada obert, perquè no l'ocupi ningú la casa. Sobre la teulada de pissarra s'hi està un colom prenent el sol de la tarda ara que ha parat de ploure. S'hi deu estar bé allà. Crec que l'amo de la casa va morir i la va heretar la filla que ve de tant en quant a fer una ullada.

Fa quatre anys a sota meu hi vivia un senyor que es deia Juan i que sempre sortia a caminar a bon ritme. Un any després va marxar per anar a viure amb la seva filla. Mai vaig saber si era vidu o separat. Molts dissabtes escoltava boleros que sortien del seu pis. Ara hi ha una parella russo-colombiana amb sis fills petits. Diuen que busquen una casa per anar a viure a un lloc on hi càpiguen tots.

Quan vaig arribar al pis el primer que vaig fer va ser portar els llibres que tenia llavors i els vaig deixar en un racó del saló encara buit. Allà hi vaig posar la prestatgeria amb els llibres i flors al seu damunt. Al pis del costat, paret amb paret, hi vivia una parella recentment jubilada. L'home, el José, es va presentar a casa meva el primer dia que jo deixava els llibres al saló per dir-me que no posés res al balcó que desfés l'estètica de l'edifici. No ho pensava fer encara que no m'ho hagués dit, li vaig dir. Fa un any i mig també van marxar per deixar pas a uns llogaters joves que no sé com es diuen i una gossa que es diu Sheila perquè algun cop escolto com la criden.

El colom no ha marxat, però el sol gairebé sí. Si veig la filla que va heretar la casa l'advertiré de les tres teules que han caigut. Des d'abaix no se n'adonarà. Però des de la meva finestra sí que ho veig. Puc veure el temps com canvia les coses.

algunes notes de la vida somnàmbula i un retrat de la Montse Anfruns

En un passatge de La vida somnàmbula, l’Enric Iborra fa un autoretrat a través de la semblança amb el seu pare, el també escriptor Josep Iborra:

<<Josep Iborra, a vuitanta anys, confessava en una carta a Josep Garcia Richart que li agradaria llegir-se la biblioteca d’Alexandria, “tota sencera”. Jo tinc damunt la taula de l’estudi una llista de lectures pendents, que no para de créixer. Llegir em fa ganes de llegir més, m’empenta en una mena de fugida endavant.>>

Enric Iborra al seu estudi entre llibres i el seu violoncel (2014)

Com el seu pare, l’Enric és llegint i assajant el que llegeix, que vol dir reflexionar sobre la vida a través de les seves lectures. No és un crític literari comú. M’ha fet recordar els darrers dies del meu pare en el seu apunt sobre els diaris de Sándor Marai, quan diu que morir-se és quan s’arriba al punt de no reconèixer-se en el passat i no esperar ja el futur: <<Morir del tot de vegades costa molt>>. Això va dir el meu pare al llit de l’hospital quan ja no esperava res més de la vida: “mira que costa morir-se”.

Seguint amb el paral·lelisme entre pare i fill, fa poc, revisant el Breviari d’un bizantí del Josep Iborra, em va cridar l’atenció una nota en què reflexiona sobre una traducció de la Bernat Metge de la Metamorfosis de Luci Apogeu, l’escriptor romà del segle II D.C. on diu que els passatges més joiosos i eròtics del llibre la Bernat Metge els va suprimir: “Quins escrúpuls més estúpids! És fer-li, a més, injúria a Apoleu, veure obscenitat i pornografia on el que hi ha és l’alegria de viure que recorre tota l’obra.” L’Enric Iborra, escrivint sobre un dels traductors de la Bernat Metge, en Miquel Dolç, que va traduïr el poeta llatí Marcial, també fa un comentari que va en la mateixa línia. Dolç confessa que havia acudit a eufemismes i que quan el text era obscè o sexualment anecdòtic directament el suprimia. Diu l’Enric “El passatge, llegit ara, produeix una certa perplexitat. És cert que el primer volum va ser publicat el 1949 i que la Fundació Bernat Metge es va distingir des de la seua fundació pel seu sentit del decòrum.”

Sobre la desvalorització de la literatura també en parla a La vida somnàmbula. La hiperproducció actual de llibres fa que amb prou feines estiguin un mes als prestatges de les llibreries, com si fos una camisa del Zara (aquesta comparació l'he feta jo). Però l'autor constata amb resignació el fet que molts escriptors publiquen sense ser llegits ni escoltats. Hi ha molta massa escriptora i molt poca de lectora.

Joan Fuster i Josep Pla (1964)

L’Enric és un gran lector de Josep Pla. Si seguiu el seu bloc La serp blanca, veureu que hi té una sèrie, Planiana, on hi publica fragments de l'obra de l'autor de Palafrugell. El seu pare, Josep Iborra, n'era un fervent admirador, i fins i tot el va arribar a conèixer personalment en una de les visites que va fer al seu amic Joan Fuster. Al Diari 1965-1977 hi fa un retrat magnífic d'aquella visita. Escric tot de memòria. Quan l'Enric tenia 12 anys el seu pare ja li va donar a llegir Pla, i des de llavors que no l'ha deixat. Li atrau el seu pragmatisme i concreció, la seva claredat i el seu sentit crític. A La vida somnàmbula ens parla també de Josep Pla com a lector, com a gran crític literari, una faceta molt desconeguda d'ell i que va elogiar durant un seminari de crítica literària que va impartir el professor Enric Iborra a Barcelona l’any 2024.

Eugeni Xammar sortint de la cancelleria 
de Berlin, on va ser corresponsal de La publicitat (1932)

Les seves lectures van més enllà de la literatura. Travessen el pensament filosòfic, la història, la crònica, la música, la política. A través de l'Eugeni Xammar i del Josep Pla es posiciona contra aquells que estan en contra de la independència de Catalunya. Iborra admira la intel·ligència i sentit crític del periodista de l'Ametlla del Vallès, qui escrivia arran de la independència de Txecoslovàquia el 1924: <<no hi ha hagut mai cap Estat independent que s'hagi vist obligat a renunciar a la independència per tal d'evitar que els seus ciutadans es morissin de fam o fàstic>>. I Pla al Quadern gris diu que la frontera és una gran finestra oberta, no un límit.

Comptades són les vegades en què Iborra ens mostra algun apunt de dietari, segons ell, no creu que siguin de gaire interès. En aquest punt no estic d’acord amb ell, perquè quan ho fa és amb precisió i austeritat, i a mi, què voleu que us digui, m’agraden aquests fragments de vida. Llegeixo una nota en què fa un retrat preciós de la seva amiga i poeta Montse Anfruns, morta l’any 2014.

Podeu trobar La vida somnàmbula al web de l'editorial Afers i a les llibreries: La vida somnàmbula Enric Iborra

entre el somni i despertar, reflexions amb la vida somnàmbula

Un somnàmbul és una persona que es lleva mentre dorm. Pot obrir els ulls, caminar, orinar en llocs no comuns i tornar al llit sense haver-ne estat conscient. L’Enric Iborra ha titulat el seu darrer llibre La vida somnàmbula, com si el nostre estat de lectors fluctués en una semiconsciència. És per això que al començament de la tria d'assajos parla sobre la memòria i l’oblit. No només de la memòria lectora, del que recordem després de llegir un llibre, sinó també dels records de la nostra vida. Oblidem més fàcilment els dolents, exposa, i recordem els bons. Això ens ajuda a sobreviure. Sobre aquest fet posa l’exemple d’un personatge d’Anna Karènina, el germà d’aquesta, que decideix oblidar molt fàcilment l’adulteri que ha comès a l'inici de la novel·la. Això em porta a recordar precisament aquesta lectura de Tolstoi que vaig fer l’estiu del 2025 gràcies a l’Enric. És d’aquelles històries que penso que guardaré a la memòria: els personatges, el fil, Moscou i Petersburg. El Carter de Bukowski és una de les novel·les que millor recordo. Com un quadre fix en una paret. En canvi, molts altres llibres no. Puc recordar que tal o qual autor em va agradar i el motiu, però va ser en aquell moment, i allò ja va passar. Com un amor d’estiu. Fugaç i superflu. Algun intens, com Céline amb el seu Viatge al final de la nit. He de reconèixer, però, que el fet d’haver assajat -escrit sobre- les lectures, m’ha ajudat a intensificar-les, i sobre això també en parla Iborra. L’escriptura com a perllongació de la lectura. Avui, per això, pensava en l’escriptura com a procés d’oblit. En un passatge remarca que Borges la concebia així. I jo també ho penso. Penso en les novel·les que he escrit autobiogràfiques i que ja no recordo gairebé aquells fets. És com si la narració se’ls hagués empassat. I jo segueixo endavant. Però segons com em fa pena. Perquè voldria retenir-los en mi, més que no pas en les pàgines. És una sensació difícil d’explicar. Deu ser cosa de l’edat, potser, més que no pas de la condició d’escriptora.

La vida somnàmbula, Ed. Afers

el disc de vinil (joaquim iborra)

A la introducció dels Escrits sobre música d'un literat melòman, Joaquim Iborra explica que l'any 1959, quan els seus pares es van casar, Joan Fuster, Vicent Ventura i Josep Garcia Richart els van comprar un tocadiscos com a regal de noces. En aquest passatge memorialístic intitulat El disc de vinil, Joaquim Iborra ens ofereix un retrat entranyable del seu pare i com la seva passió per la música entrava a casa a través del disc de vinil. 

Dissabte 21 de febrer a les 13h l'Eugènia Iborra, filla de l'escriptor de Benissa, i jo presentarem el llibre a les Cotxeres de Sants. Josep Iborra va ser un pensador, narrador i autor d'una obra literària colossal. Veniu que ho passarem bé.

els nostres morts i una reflexió sobre els somnis

No sé quants anys feia que no somiava amb ma germana Elisenda. És curiós com tornen els nostres morts als somnis. Aquesta mateixa setmana hi apareixia el meu pare, però deformat, més gras, despullat, era ell i no. I l'Elisenda hi apareixia jove com era quan va morir, en un estat de ressuscitació que ma germana Sandra i jo posàvem en dubte, doncs després de 33 anys -dèiem- el seu cos havia de ser només esquelet. Era doncs, un fantasma que ens volia enganyar. Deixem que la de veritat descansi, pensàvem. En el mateix somni i en una altra escena, hi apareixia la meva sogra, reunida amb dones del Club Tennis Mollet que havien sigut amigues seves. La Pepita va morir fa onze anys, i el Club i les dones els vaig deixar enrere en fa més de vint. Rastres de vida que retornen quan caiem en el son més profund. Passegen com si fóssin vius i amb un esguard tranquil. I jo que sóc viva em passejo amb ells en el mateix plànol oníric. El misteri dels somnis és com el de l'Univers. Tots en tenim, però són únics en cadascun de nosaltres. Són estranys perquè no estan regits per les normes de la vida de vigília. A vegades els recordem i d'altres no. Mentre hi som no pensem en despertar-nos, i quan ens despertem ens diem que bé que som vius. 

una conversa amb ma germana sílvia

Deixeu-me que us conti una història. Una d'aquestes històries que potser he perdut l'hàbit de narrar i bé... crec que val la pena. L'altre dia vaig rebre un whats de ma germana gran, era un àudio de veu en què em deia que feia dues hores que havia començat a llegir Després de l'última abraçada, que anava per la pàgina 53 i que havia hagut de parar de llegir perquè cada dues pàgines s'estava fent un fart de plorar,  i que no hi veia perquè se li entelaven les ulleres amb les llàgrimes. Per a qui no ho sàpiga, Després de l'última abraçada és la meva darrera novel·la, i no crec que en torni a escriure cap altra. El missatge era més llarg, i va quedar interromput perquè realment estava sanglotant i emocionada. Era de nit, jo tornava d'italià, estàvem cansades les dues i ens vam donar la bona nit i un petó pel missatge de veu.  

Quatre dies després em va enviar un altre missatge de veu que transcric aquí: "Hola Jèssica -segur que torno a plorar, espero que no- ja l'he acabat. Em sento com si hagués entrat d'amagat i t'hagués agafat el teu diari personal i l'hagués anat llegint sense que tu ho sapiguessis. És que és molt personal ... però clar, a la vegada és molt conegut, per mi mateixa, vull dir. Bueno, que sí, que m'ha agradat, com sempre. Però ja m'estic emocionant... Collons! I no vull! Ja el tornaré a llegir i segur que tindré la mateixa sensació, però bueno... També és la sensació aquesta del flash-back, com si tinguéssim una conversa que ens n'anem d'un moment a un altre i recordant, amunt i avall, que sí, que sí, molt maco. Em sento com si hagués llegit algo que no em corresponia, imagina't tu. Bueno reina, doncs ja està. Bona nit i.. i se'm cauen les llàgrimes, collons! Vinga un petó Jèssica, un petó. Bona nit". Somicava.  

Per a mi era un handicap que la novel·la la llegissin els meus germans, que la llegissin i els agradés. I encara més un repte que li arribés d'aquesta manera tan profunda a la meva germana gran, perquè no conec persona més honesta i sincera que ella. Per a mi és la millor crítica que m'hagin pogut fer, i clar, m'ha emocionat veure-la així, pobreta. 

La Sílvia Roca va néixer el 27 de juny del 1959 a Mollet del Vallès, a la casa de pagès dels meus avis paterns. Filla de l'època hippie, una rebel i revolucionària, marxosa, ens va obrir camí a la resta de germans, va enviudar massa aviat, té dos fills, és una excel·lent cuinera i molt autèntica. Si hagués posat les mans sobre una màquina d'escriure se li hauria donat bé. 

A la foto la Sílvia a la vivenda que teníem al carrer Vic 22 de Montmeló, al darrere del Frankfurt. Parlant per telèfon. Any 1980 aprox.