crònica d'un matí en una multinacional

J.Oh és nascut coreà i crescut als Estats Units. Té uns cinquanta anys i ens espera vestit impecable i pentinat amb clenxa al costat. Ha volat tota la nit des de Nova York però no ho sembla. Ens rep amb un somriure natural a la sala Weinheim i ens fa una encaixada de mans a cadascuna. “Nice to meet you, Mr. Oh” li dic. El senyor Oh és el director mundial de la divisió d'entreteles de la multinacional on treballo. És el primer cop que ens visita el director mundial i hem acudit a la reunió puntuals. 9:45 del matí. El que més em crida l'atenció és la seva veu greu i pausada, en això ha estat molt oriental. Ens fa una introducció de la seva trajectòria professional que per força és també vital: els primers anys d'infantesa els passa a l'Iran degut a la feina del seu pare, empresari del sector petroler. Arriba la crisi de finals dels 70 i marxen cap a Grècia dos anys. Després, ja pre-adolescent, s'instal·len a Nova Jersey i estudiarà i creixerà com un nord-americà més. Comença a la nostra companyia i passa per Hong Kong, Japó i finalment Estats Units, on és actualment. Escolta amb atenció el nostre director i encara amb més atenció cadascuna de les nostres presentacions, sense deixar res per verd. Jo he estat clara i breu: vint-i-cinc anys a l’empresa gestionant les comandes d'exportació des de la planta de Parets. En un punt abans de les nostres presentacions, A.C. li pregunta sobre l'efecte que tindrà la pujada d'aranzels de Trump en la nostra divisió. “In the next three months nobody knows it, it'll be a completely chaos”. Diu que ha estat una mesura molt boja i que és impossible saber cap a on anirà l'economia. Si fa sis anys va pujar aranzels a la Xina, va ser fàcil per als demés països saber cap a on havien de moure les seves produccions. Ara, amb tothom afectat, ningú sap cap a on anar. Crazy i chaotic han estat les paraules que més ha anat repetint per definir aquesta situació. Els col·legues en general són reticents a aquest tipus de visites. En això encara som molt llatins, molt protectors d’allò nostre. J.Oh se sorprèn amb els 43 anys que porta a l’empresa la companya del departament tècnic. En un món tan canviant portar tants anys en la mateixa empresa és inhabitual.  El director ens dona les gràcies per la rebuda i ens anima a resistir, “next year will be better, for sure”. Europa encara està tocada i hem de superar la línia d’equilibri al continent malgrat Ibèria tingui bones xifres. El senyor Oh atén el mòbil. L’avisen de l’accident de trànsit d’un treballador a Taiwan quan es dirigia a la feina. Sembla preocupat. Segurament serà greu.

Per a qui no hagi treballat mai en una multinacional, aquesta és una petita crònica d’un matí a la meva feina. 

un passeig amb el meu fill llibert

Tinc un fill que hauria d'haver nascut als 70 i crescut als 80. Li agrada vestir amb els Dockers i les Panama Jack del seu pare, escoltar la música enllaunada dels Depeche mode o la Madonna dels seus inicis i és un sibarita que demana entrepans de filet de vedella, en comptes de bacon amb formatge. Avui baixàvem caminant per la Diagonal a l'alçada de Muntaner i em deia que li encantava aquell recorregut de Barcelona. "Mira -em deia senyalant-me l'acera- són fulles de plataner". Les rajoles grises feien un gravat que en el seu conjunt imitaven les fulles dels plataners quan cauen a la tardor. Després hem passat pel davant del Pilma i a l'altra banda quedava l'edifici de l'Habitat, que ara és un Mango. Li he explicat que L'Habitat era una botiga de mobles de gama mitja-alta on compràvem els mobles els qui ens volíem diferenciar una mica abans que hi hagués l'Ikea. La taula i les cadires del primer pis que vaig tenir quan em vaig casar eren d'allà. 

No suporta el vent i va renegant mentre gira el cap de cantó perquè no li marxi enrera el serrell. Va carregat fins a dalt amb la carpeta de dibuix, el porta-plànols, l'ordinador, l'agenda, l'estoig i la carpeta. De camí m'ensenya la casa Sayrach "mira aquest edifici és molt bonic, vaig intentar entrar un dia però em van dir que no es podia visitar". Comenta tristot. A l'interior hi ha un restaurant i li dic d'entrar a dinar, i va i em prevé "no mama, no, que és molt car".  Seguim caminant, ell ja té clar on em vol portar. Passem pel davant de la Cambra de Comerç i li dic que allà he fet algun curs de comerç exterior. Em repeteixo perquè crec que algun cop ja li he dit, això. "Saps que a Rambla Catalunya és on hi ha millor oferta gastronòmica de la ciutat?" em diu convençut com si hagués tret la informació d'unes dades estadístiques. "Anem a La flauta que també està molt bé". Seiem i es demana la flauta de filet de vedella. I llavors li explico quan el feia la seva àvia al Frankfurt, era l'entrepà estrella dels 80. 

mirant per la finestra

Recull les bosses plenes del Condis cansada d'esperar, s'aixeca i marxa. S'ha acabat la jornada. Aguantava les temples amb els seus punys, mirava el mòbil i el tornava a guardar. Era asseguda al pedrís de l'estètica ENE que queda a sota de casa. Ella ja ha fet la compra per sopar. Des d'aquí puc veure encara la llum plom del cel sobre els edificis. Ha parat de ploure. Van tallar el pi centenari del pati del davant fa uns mesos. Rere el pi hi havia un altre pati interior amb una caseta que no havia vist abans. Ara hi ha algú a dins d'una saleta il·luminada d'un groc càlid, el televisor encès i una prestatgeria plena de llibres. Aquell pati m'inquieta, per què hi ha algú vivint i no surt ningú mai? Rere ell, l'aire mou les copes de tres xipresos que hi ha a un jardí de més endarrere. Tres xipresos. Seria un lloc on poder passar la nit antigament, quan encara no havien construït tots els pisos del voltant. Demà al matí quan em llevi he de recordar de mirar el pati del saló amb la prestatgeria de llibres. Estarà el llum apagat? Després, quan trepitgi l'asfalt per arrencar a córrer potser em creuo amb el vell que surt a buscar el pa cada matí. Porta els pantalons arremangats per sobre els turmells i camina tan a poc a poc... Tindrà més de noranta anys i va amb la mirada perduda. Si penso que pot tenir l'edat que tindria ara el meu pare i que segurament viu sol em moro de pena. I llavors arrenco a córrer encara més ràpid. Perquè les penes no m'atrapin. No sé com es deu dir, però veig com veu que ha passat la seva vida i ja no reconeix la que té al davant. I corro. El televisor del saló de la prestatgeria amb llibres ara està apagat, i segueixo sense veure  ningú. Les copes dels xipresos es mouen amb el mateix ritme lent d'abans. Feia dies que no escrivia res. Ni em preguntava per què. I penso que és bo. 

s'offrir de l'apprentissage

Aujourd’hui très tôt j’ai écrit un texte sur l’école du futur comme un exercice d'expression écrite pour mon sujet de langue française. Je suis heureuse. Après 28 ans, j’ai repris mes classes à l'Alliance. Cette fois-ci j’ai décidé de le faire comme un cadeau pour moi. La promenade du samedi matin jusqu’à la rue Corró. Le foulard autour de mon cou. Le cahier d’exercices dans mon sac. Le café rapide avant la classe. Les bonjours. Et Justine, la jeune professeure bretonne. S’offrir de l’apprentissage.

Aquesta setmana he començat la Història del temps de l’Stephen Hawking en una edició del 1988. Quan va sortir aquest llibre jo tenia 13 anys, i potser ja vaig escoltar el nom del físic anglès a Més enllà del 2000, el programa de divulgació científica del 33 que jo ja veia amb el meu pare. Història del temps és com la bíblia dels ateus, no em fa res dir-ho. El fet que l’Univers sigui simplement, sense límits ni un començament inicial és una cosa que s’escapa a la nostra raó. Fins i tot a la dels no creients com jo. Hawking no només dóna explicacions sobre les seves teories, sinó que fa referència als seus predecessors científics i humanístics. Kant i Einstein sumen. Newton i el doctor Johnson també. El marquès de Laplace i Copèrnic i Galileu i Darwin, De l’infinitament gran a la partícula més petita. Els forats negres, estrelles que en la seva agonia i mort tenen la massa tan concentrada que la força de la seva gravetat xucla la llum cap endintre sense deixar-la sortir. Si t’estires al llit i intentes mirar-te com si fossis un espectador des de fora de la Terra t’adones de les foteses de les nostres vides. Ho deia Hawking i jo particularment ho he practicat tota la meva vida: no deixis mai de mirar les estrelles quan és de nit.

Els principis bàsics en qualsevol feina són la responsabilitat i l’atenció plena tant en les tasques com en les persones amb què tractem. Molt pocs arriben a l’excel·lència en aquestes qüestions, malgrat semblar les més senzilles. Per a mi, i per humil que sigui un ofici, si una persona compleix amb aquests requisits, ja compta amb la meva admiració.

Stephen Hawking (1942-2018)

blue sky

Anys 60. A Blue Sky la Jessica Lange interpreta la dona d'un científic militar (Tomy Lee Jones) que treballa per a l'exèrcit estatunitenc fent proves nuclears als països on EUA hi tenen bases militars. La pel·lícula és de l'any 1994 i en castellà la van traduir com a Cosas que nunca mueren, fent referència a l'amor incondicional que es tenen com a parella. La història és bàsicament ella, una dona molt lliberal, sexy i alegre a qui li agrada seduir els homes. La Jessica Lange està guapíssima i malgrat que fa un paperàs és un personatge ple de contradiccions. Ella es passa la vida viatjant de país en país, amb les dues filles adolescents, rere els perillosos projectes del seu marit. Li agafen atacs d'histèria cada cop que es muden de casa i li és infidel, tot i que ell l'acaba perdonant. Diguem que presenten una dona que no encaixa en el rol de mestressa de casa però s'hi resigna. No treballa, tot i que participa en la companyia de teatre amateur amb  altres dones de militars - des de sempre li hauria agradat ser actriu de Hollywood, confessa.

 

Finalment el seu marit denuncia el perill que suposa per a la salut dels veïns de la zona on fan els assajos nuclears i en una mena de fals consell de guerra l'ingressen en un psiquiàtric militar. El deixen idiotitzat amb tanta droga que li injecten. Llavors la protagonista, per denunciar la injusta situació en què es troba el marit, munta un sidral enmig del desert de Nevada quan estan a punt de llençar una bomba. I el final... el final acaba forçadament bé. Però grinyola perquè no encaixa amb el personatge tan explosiu de la Jessica Lange.  

He trobat a faltar profunditat en el personatge, un background, una evolució lògica del seu dolor (així com el del marit). Qui ho va fer molt bé això va ser l'Spielberg als Fabelmans amb el personatge de la mare, que pateix un tipus d'histèria similar a la de la protagonista de Blue Sky però ens presenta els motius: era un geni, havia de ser pianista de càmera i  es troba engabiada fent de mestressa de casa. L'evolució: marxa amb un amic del pare que l'entén amb el seu patiment i s'acaba separant per anar a viure sola. 

Si algú vol saber més sobre el tema del mal que no té nom que llegeixi l'assaig de la Betty Friedan La mística de la feminitat. Sobre ell n'he parlat en més d'una ocasió al bloc.

el cervell creador encara és molt humà

Any 2175. Hi ha una estudiant de lletres romàniques en un minúscul estudi als baixos d’un edifici antic, de mitjans del segle XXI. Està immersa en la traducció al castellà de l’obra de la seva quatràvia, que escrivia en català. Per alguna raó els seus rebesavis van guardar els llibres de la seva mare, els que hi havia en una capsa a la prestatgeria quan va morir i aquella caixa va anar de pares a fills, de casa en casa, fins arribar a l’estudi d’aquesta noia que s’assemblava molt a aquesta quatràvia que escrivia. Que fos estudiant de romàniques va ser per motiu d’aquella caixa amb llibres. Volia saber com pensava i com vivia aquella quatràvia. La llengua en què escrivia havia quedat com un reducte acadèmic, però allò era valuós. Tenia un retrat d’una dona no gaire diferent a ella. Havia conegut l’amor i el desamor. L'instint del plaer sexual. Mirava el cel com una constatació del que èrem i del que seríem. Les tasques del dia a dia se les prenia amb responsabilitat i l’escriptura resultava ser un oasi enmig de tanta quotidianitat. Però la quotidianitat mateixa era l’objecte de la seva escriptura.

El temps a l’any 2175 era molt més extens que al 2025. L’estudiant tenia un robot que li feia les tasques de casa i els àpats es feien fora o venien preparats en paquets de bosses de material orgànic. Tenia més temps per a l’estudi i el teletreball que li permetia pagar l’estudi on vivia.

Aturo aquí aquest meu relat imaginari. Em pregunto què seré jo per a un lector que em llegeixi d’aquí 150 anys -en el cas hipotètic que em llegeixi algú. Com d’antic es veurà l’idioma en què escric i si s’arribarà a entendre el que vull traslladar en els meus escrits. Si em veuran com a una escriptora contemporània, en el sentit que els meus relats els resultin no gens estranys, sinó com una història amb què s’identifiqui aquell lector de finals del segle XXII. Pico aquestes línies sobre el teclat d’un ordinador portàtil fabricat a la Xina. Deia en Charles Bukowski que en un futur a l’escriptor no li caldria ni picar les paraules en un teclat, sinó que seria suficient amb que es posés els tous dels dits sobre les temples i immediatament es traslladaria la seva història en una pantalla. Però que tot i així, la benzina que creava la història només seria a l’abast d’uns pocs talentosos. El cervell creador encara és molt humà.

La Rosalía de Castro escrivia a mà, amb tinta i ploma. Com ho va fer Dostoievski, Jane Austen o les germanes Brönte. Va escriure molt sobre la mort. I malgrat que en vida va poder gaudir de l’èxit literari, sempre va dubtar que la seva obra arribés tan lluny en el temps. Ni tan sols crec que imaginés que jo avui estaria aquí, 150 anys més tard, interpretant el que va deixar escrit.

Aunque no alcancen gloria,

pensé, escribiendo libro tan pequeño,

son fáciles y breves mis canciones,

y acaso alcancen mi anhelado sueño.

Pues bien puede guardarlas la memoria

tal como, pese al tiempo y la distancia,

y al fuego asolador de las pasiones,

sabe guardar las que aprendió en la infancia,

cortas, pero fervientes oraciones.

Por eso son, aunque no alcancen gloria,

tan fáciles y breves mis canciones.

Rosalía de Castro, Orillas del Sar (1884)

 

el rebedor de les flors

Si entres a casa meva al rebedor hi trobaràs dos quadres florals: un amb dos tulipans carbasses i un altre amb tres roses de Damasc. Són la meva darrera adquisició. Volia donar un aire més acollidor a l'entrada i vaig pintar una de les parets en color de fulla de tabac que és on he penjat els quadres que vaig comprar ahir al barri gòtic. Tenia clar que volia flors.

 

De nena m'encantava mirar els estels de nit i sortir a collir flors silvestres pels voltants de casa a Montmeló. No recordo que jugués amb nines, però sí aquest gest de buscar les liles i les margarites per després posar-les en un gerro al menjador. 

Si obres la porta del rebedor, al saló-menjador hi ha uns coixins estampats amb més roses de Damasc sobre el Chester beige. Els tons rosats dels pètals i verd fosc de la tija i les fulles li donen un toc càlid al sofà. Sobre el biplaça blau safata hi tinc dos més amb motius selvàtics: flors, falgueres, aus i lèmurs en un teixit de vellut gris clar que vaig comprar en una botiga del carrer Santa Esperança de Granollers. 

Les flors són boniques i amoroses. En tinc sempre sobre la prestatgeria en forma de paniculata o limonium que compro a la floristeria del poble. 

A l'estança més íntima, on hi dormo i somio des de fa tres anys, hi tinc un finestral des d'on es veu el Montnegre i a dins, tota vestida de blanc, el cotó cru de la funda nòrdica i a sobre dos coixins amb unes roses, un amb roses més grans, l'altre més petitones, que fan que tot el pis tingui una harmonia. Com si seguissis una partitura. No sóc de posar gaire coses, i encara que trigui a tenir-les, m'agrada posar les que m'agraden. Les que em fan sentir més jo.