diumenge, 18 de febrer del 2024

sobre les mans

Com que tinc mans, cuino. I he de fer servir la memòria, també. Allà marxen els temps, que sempre semblen més lents en el passat.

Com que tinc mans, treballo. Ho faig per inèrcia, amb l'experiència apresa, tan depressa com exigeix el present. Els presents sempre són apressats.

Com que tinc mans, teclejo. Sóc teclejadora, una paraula que no surt al diccionari com a sinònim d'escriptora. Teclejo, doncs, passat i present com si teixís un jersei amb agulles i llana.

A vegades, quan romanc en silenci, deixo les mans quietes sobre la meva falda, com si callessin, també. I quan parlo, m'expresso amb elles movent-les amunt i avall, fent gala del meu temperament llatinitzant.

Les mans, que ens serveixen per a manifestar l'amor o l'odi, obeeixen les ordres dels nostres sentiments, les nostres emocions, amb tendresa o fúria. Sempre és millor arrapar-se als llençols en ple èxtasi que donar una bufetada en un atac de ràbia. Encara no li he donat cap a ningú.

De pintar i tocar algun instrument no en sé. Fa molt vaig escriure un poema sobre això. El piano m'agrada molt, i una sonata de Beethoven, la número 29, m'ho ha recordat. I com que tinc mans i imaginació, m'ha portat fins aquestes línies.

Unes grues sobrevolen el cel, que segueix blavíssim, i el sol escalfa com si fos primavera.

18/02/24

dimarts, 13 de febrer del 2024

la lectora

Hi ha un moment del dia en què em transformo d'administrativa en jo. En mamà conductora i en mamà cuinera. Pauso i el tinc al damunt del bufet esperant-me. El llibre. Hi ha un moment del dia en què es fa fosc. Encenc la làmpara de peu al saló i sóc jo. I em transformo en lectora. I tot al voltant, d'abans i de demà, s'esvaeix. I se'm destensa la musculatura de tan agraït i enriquidor que és. I aquell moment, que fa com un clic, m'encanta.

dimarts, 6 de febrer del 2024

pensaments que em sobrevenen quan estic sola

Quan surto de casa als matins per anar a treballar, abans de tancar la porta, m'agrada deixar el pis en perfecte ordre. El llit fet, els plats nets al bufet, la cuina recollida, les tovalloles ben plegades al quarto de bany, el sofà amb el plaid ben estès al damunt i els coixins ben col·locats. Sempre penso en la rebuda quan torni a la tarda, una mica més cansada de la feina. El pis impecable. I si vingués alguna visita d'imprevist? Ha d'estar prou acollidor, com si tingués moltes ganes de rebre'm quan torno. De vegades, quan sóc a la petita cuina oberta a l'estil nòrdic, miro la cafetera que tinc preparada per a l'endemà quan em llevi de matinada, i em dona per pensar com estaria tot d'aquí dos mil anys. Sí, ja sé que l'edifici on visc ja no hi serà. Però em poso en la situació que encara s'aguantés. Com si jo hagués marxat per la porta i deixat totes les coses ben posades: el saler sobre la fusta en faig mig buit, el fruiter amb les pomes i les taronges al damunt del microones, el manuscrit de la novel·la al moble de la televisió, els pots de conserva als armaris de la cuina i les persianes ben amunt perquè hi entri la claror. I sense mi a dins ni cap altra persona. La pols, les teranyines, les esquerdes, els tèrmits i la humitat s'ho haurien menjat tot. Tot quiet i rovellat allà. I silenci. Això ho penso les setmanes que estic sola, sense els fills rondant per casa. Abans no ho havia pensat mai. És com si els objectes que hi tinc, pel fet d'estar sola, depenguessin totalment de mi. El seu moviment, la seva netedad, el seu ús, la seva vida, en definitiva. És molt estrany. Després em poso música i llegeixo un llibre i se'm passa.


diumenge, 4 de febrer del 2024

les exposicions permanents (II)

“Aquesta és la història d’un entusiasme”. I, efectivament. Al capítol de “La revolta poètica” Julià Guillamon ens parla de la seva descoberta de la poesia a través d’un llibre que va comprar la seva mare cap al 1970: l’Antologia de la poesia social catalana. I m’ha agradat molt tornar a trobar la descripció que fa l’escriptor de la seva mare com a una dona intel·lectualment inquieta, i que ja va descriure a la seva novel·la El barri de la plata. Amb gairebé seixanta anys es va apuntar a les classes d’Història de l’art de la Universitat de Barcelona. A partir d’aquesta antologia de l’Àngel Carmona ens parla del Gabriel Ferrater i la Marta Pessarrodona, del Feliu Formosa i de com es va anar interessant per la literatura catalana en la seva adolescència amb els llibres que comprava a la llibreria d’Arbúcies. Després he rigut molt. Quan ens conta el seu contacte amb els editors dels Llibres del Mall i Quaderns Crema a principis dels 80, Ramon Balasch i Jaume Vallcorba, i d’una picabaralla que hi va haver entre aquests durant l’entrega d’uns premis literaris a València. Guillamon escrivia articles de poesia a “El correo catalán”. De tota aquella edat d’or de la “nova poesia catalana” dels 70, del sorgiment i de l’ocàs, en va comissariar una exposició l’any 1991: Literatures submergides. I ben bé que, tal i com ho explica, és tot un submón aquest dels poetes.

El barber personal del Leopoldo Pomés, 1950


En les notes anteriors vaig començar dient que feia un parèntesi en la lectura d'Els Virreis del Federico de Roberto mentre llegia aquestes Exposicions permanents. Quan parla del vessant com a retratista del Leopoldo Pomés, Julià Guillamon treu de relleu un retrat del 1950 que el fotògraf va fer al seu perruquer particular, Marquet, i que diu “sembla una figura del temps de Garibaldi”. I sí que hi té un aire. M’ha fet gràcia perquè als Virreis el revolucionari Giuseppe Garibaldi hi surt constantment, no com a protagonista, però sí com a personatge del transfons històric en què es desenvolupa la novel·la. En fi, com més llegeixes més et trobes amb aquest tipus de coincidències. Per cert, gràcies a aquest capítol que dedica en profunditat a Leopoldo Pomés, he mirat fotos de la seva trajectòria per internet i m’encanten! Tant les d’estudi com les de carrer.

Sobre el ressorgiment d’edicions Proa l’any 1951 i el seu naixement l’any 1928 per part del Josep Queralt i Marcel·lí Antich en fa un exhaustiu repàs. Malgrat els entrebancs de les dictadures de Primo de Rivera i la de Franco, explica com van aconseguir traduir i publicar en català autors com Tolstoi, Dostoievski, Balzac, Zola, Dickens, Maupassant o Irene Némirovski. I parla del miracle català dels anys seixanta gràcies a una nova generació d’autors i lectors i a la feina d’editorial com Aymà/Proa. M’ha impactat la història de les tres germanes de l’editor Josep Queralt, sotmeses a un consell de guerra al final de la Guerra Civil Espanyola i condemnades a cadena perpètua. Finalment van complir cinc anys de presó i desterrades a Tortosa (vivien a Badalona) sota llibertat vigilada.  Al diari ARA he trobat aquest extracte del sumari del consell: “En las fiestas del Libro, las tres hermanas formaban Stant ‘Proa’ vendiendo obras editadas por aquella editorial de la que era uno de los dirigentes Puig i Ferreter, significado elemento separatista. En determinada época trajeron a su domicilio haciendo vida íntima con él al revolucionario Andrés Nin quién traducía las obras comunistas rusas al catalán”.


En el mateix apartat que dedica a les editorials catalanes m'he aturat en la col·lecció dels Quaderns literaris, de l'editor Josep Janés, publicada entre 1933 i 1939. "Eren edicions de batalla, amb paper barat, tirats en una impremta de diari". D'entre els 200 títols que van publicar m'ha cridat l'atenció aquest del Tomàs Roig i Llop, el pare de la Montserrat Roig: Lena i el seu destí, i que es pot aconseguir per Amazon de segona mà per 12 euros. M'agrada molt la portada i me l'he demanat, per què, per a això serveixen assajos com aquest: per despertar-te la curiositat i endinsar-te realment en la matèria a què fa referència.

Lena i el seu destí, Tomàs Roig 1934


Ens parla de Janés a propòsit del dibuixant Enric Cluselles i com va afectar la guerra, la dictadura i l'exili a la seva obra i persona. Perquè va estar a la campanya de Terol (amb Pere Calders també) i al camp de concentració de la Catalunya Nord. Psicològicament tocat i, malgrat tot, seguir endavant i amb la seva tasca artística. Va viure 100 anys.


Sorprèn el final, amb un epíleg on ens parla del seu viatge al Brasil a finals dels vuitanta i més tard amb la seva parella, en motiu d'una figura de rituals africans que l'escriptor havia tingut d'aquella època. El 2010, veient una exposició a l'Arts Santa Mònica del col·leccionista Guy Selz (crític d'art d'Elle) es va trobar amb una d'aquestes figures. Tant aquest passatge, com el de la revolta poètica dels 60 i el dedicat al naixement dels Quaderns crema i la figura del Jaume Vallcorba m'han agradat especialment pel què hi tenen de narració de la seva experiència personal i relació amb els protagonistes de qui parla.


Després d'un treball de camp pels països on es van exiliar molts catalans l'any 1939, degut a la Guerra Civil, Guillamon va escriure sobre les literatures de l'exili a El dia Revolt. D'entre aquests catalans estaven els fundadors del Club editor. Ens en parla cap al final del llibre i ens planteja aquesta pregunta: "¿Tenim (actualment) aquell públic lector que Sales i Benguerel pretenien crear anant amunt i avall dels Països Catalans fent subscripcions?"

Jo penso que tenim més gent instruïda que 75 anys enrere, però que el català com a llengua al carrer s'està perdent. Hi ha una distància entre el que s'ensenya a escoles i la realitat social del català. Com a empresaris, els editors en català no podrien sobreviure sense les subvencions. Com a autora, escriure en la meva llengua és un acte de romanticisme.


Exposicions Permanents de Julià Guillamon és un llibre de la història cultural catalana, d’abans de les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, de la resistència durant les dictadures i posterior. (Ensiola editorial).

divendres, 2 de febrer del 2024

llibert

Tinc un fill que es posa batí mentre esmorza amb te negre i mira les notícies a la televisió, com si fos un lord anglès. Vol estudiar arquitectura i no li agrada que li digui petitó, malgrat li dic que per a mi sempre serà el meu petitó. Li encanta que li faci massatges a l'esquena, però en la justa mesura: ha de ser semblant a les pessigolles i apropant-se a les carícies, això és. Em roba els meus auriculars per escoltar les seves històries al mòbil, que guarda per a si i només per a si. Li he de repetir vint cops que es faci el llit, i si aconsegueixo que se'l faci ja és tota una victòria. Tot d'una ve a la cuina i em pregunta què vol dir sine die. Sent una fascinació especial per la Sagrada Família des que hi va anar per primer cop amb sis anys. I d'un dia per a l'altre ve tot content perquè començarà a donar classes de repàs a un nen de quart de l'ESO. Em guanyaré vint eurets a la setmana, però seran per als meus capritxos, no et pensis, eh? Sovint, des de ben petit, ha protestat pel nom que li vam posar perquè ningú el pronuncia bé. Va néixer 10 minuts després del seu germà i a vegades em pregunto a qui haurà sortit. 

El passat estiu amb els meus dos fills: el Gerard i el Llibert a la dreta de la foto


dimarts, 30 de gener del 2024

exposicions permanents del julià guillamon (I)

Faig un parèntesi en la lectura dels Virreis del F. De Roberto per endinsar-me en les Exposicions permanents del Julià Guillamon. L'escriptor barceloní s'ha encarregat també de dur a terme diverses exposicions de la nostra història cultural, que exposa aquí de manera amena, clara i molt interessant. Vaig prenent algunes notes d'aspectes que m'han cridat l'atenció.



Llegint el capítol que dedica a Baltasar Porcel, m'ha recordat el seu llibre Les hores noves, quan després de dinar amb la família de l'escriptor mallorquí, Guillamon fa un passeig per la costa de s'Algar. Com a Les hores noves, hi troba el gust en l'autenticitat del terreny, els corriols, espècies d'arbres i mates, que sempre defineix pel seu nom concret, cabres autòctones, el mar tan blau i pobles mallorquins que apareixen a l'obra de Porcel. I he descobert que a Cuba hi ha un poble que es diu Batabanó, no l'havia escoltat mai. És on diu que van emigrar molts ciutadans d'Andratx per pescar-hi esponges!

Tampoc sabia que el Quim Monzó havia viatjat tant, ni a tants diversos països, entre ells el Vietnam a l'any 1973, quan encara no s'havia acabat del tot la guerra amb els EUA. Amb Monzó li uneix una gran amistat, i li dedica tot el tercer capítol, on fa un repàs a la seva trajectòria com a escriptor i col·laborador en mitjans de comunicació. Al seu estil trencador i irreverent. També parla d'una radionovel·la que va escriure amb el Sergi Pàmies, "Sang bruta" i que m'agradaria escoltar perquè riuria segur. He estat buscant pel web de la CCMA però no l'he trobat.

A la part dedicada a la moda i la cultura a la Barcelona dels anys 30 del segle passat, fa un repàs de l’evolució de la moda a través de la mirada d’escriptors com Josep Maria de Sagarra, Carles Soldevila, director de la revista D’ací d’allà, o Eugeni d’Ors. Entre els noms que cita m’ha cridat l’atenció el de dues dones: la Isabel Llorach i la María Luz Morales. Hi ha un retrat fantàstic de la Isabel Llorach pintat pel Ramon Casas l’any 1901 en què encara no se la veu amb aquesta evolució de la moda, perquè porta un vestit llarg i fosc, de línies romàntiques, probablement en tela de seda o organdí. M’ha cridat l’atenció el Conferentia Club que va fundar aquesta milionària de la societat barcelonina per portar a la ciutat personalitats com Paul Valéry, Gregorio Marañón, Josep Pla o el mateix Sagarra, qui va fer-ne un alter ego d’ella a la seva novel·la Vida privada, tal i com ens conta Julià Guillamon. Més endavant també se servirà d'un passatge d'aquesta Vida privada i d'un passeig que fa aquest alter ego de Llorach pel barri Xino, per comparar-lo amb l'ambient d'algunes fotografies que va fer el fotoperiodista Gabriel Casas i Galobardes.

Isabel Llorach per Ramon Casas


D’una altra vessant menys elitista i no menys necessària va ser la periodista María Luz Morales. A Exposicions permanents ens cita fragments que aquesta gallega i catalana d’adopció va escriure per a la revista El hogar i la moda i que m’han remès una mica a la premi Pulitzer i líder del moviment feminista dels 60, Betty Friedan, quan escrivia articles per a revistes femenines de Nova York als anys 50. La María Luz se li avançava en 20 anys i a casa nostra. Guillamon destaca aquest fragment d'un article que Morales escriu l’any 1932:

“Mamá” ya no es la misma. Mamá se divierte. Mamá se viste como su hija, bebe cocktails y baila tangos. Mamá gusta más de la calefacción central, de cabarets y dancings que de la llama suave del hogar (...) Mamá juega al golf y se baña en mallot. Mamá luce. Mamá disfruta. Mamá flirtea."

M’ha capturat el darrer paràgraf quan parla de l’empresa de mitjons mataronina Molfort’s, pionera en aplicar la publicitat racional a Catalunya a finals dels anys 20 del segle XX. S’atura a les portades de la revista Destino de l’any 1945, acabada la Segona Guerra Mundial, i ens descriu l’impacte que suposa veure-hi en aquestes el general Montgomery, Churchill a Crimea o soldats nord-americans alçant la bandera després de la sagnant batalla d’Iwo-Jima. I a l’interior de la revista l’anunci dels mitjons Molfort’s dissenyat pel cartellista Josep Morell. J.Guillamon fa una descripció exacta del cartell i l’he anat a buscar perquè he pensat que devia ser preciós; i sí. Molt a l’estil de la publicitat nord-americana dels 50. La nena amb el seu germà, amb colors vius i molt efectiu. Ja no es fan cartells així, que podien emmarcar-se per a decorar un pub o les parets d’un estudi. Morell va ser un dels cartellistes més importants en la història de Catalunya.

Cartell de Josep Morell del 1932

Josep Palau i Fabre/Joan Perucho/Joan Miró/Pablo Picasso. Aquest passatge és intensíssim i molt ben documentat. Sobre la relació durant les dècades del 1930-1940 dels escriptors Palau i Fabre i Perucho amb els pintors Miró i Picasso. Com Guillamon va teixint la història, no només de la relació personal entre ells, sinó de l’obra que van escriure els primers sobre els segons, m’he interessat per alguns poemes de Josep Palau i Fabre, que desconeixia. Cita un intitulat Carol Lombard, estrella del cinema, mor carbonitzada en incendiar-se l’avió que la conduïa a Los Angeles i que m’ha recordat molt algun poema del Charles Bukowski. Més endavant em trobo que Palau i Fabre va ser, no només amic del poeta Antonin Artaud, també va escriure -en francès- Le livre d’Artaud. Bukowski era un fervent admirador del poeta francès. I de Picasso. M’ha semblat molt interessant la figura de Palau i Fabre i, no sé perquè, però crec que el fet de trobar-hi aquest tipus de connexions literàries fa de tots ells autors intemporals.*  

Josep Palau i Fabre

*Exposicions permanents, Ensiola Editorial.

diumenge, 28 de gener del 2024

el frankfurt i les fotonovel·les

Aquest és un passatge que no em pertocaria escriure a mi, si no d'explicar-lo les meves germanes. El Frankfurt Roca era un local amb vivenda situat al carrer Vic número 22 de Montmeló. A dalt hi havia el bar, petit, molt a l'estil dels Frankfurts alsacians, amb barra de fusta fosca i coure i campana igualment amb coure i paret enrajolada en rajoles granats. A l'interior l'habitatge era un dúplex, amb la cuina i el menjador a dalt i les habitacions a baix. Als baixos d’aquell edifici hi havia als anys 80 i 90 el Frankfurt, l'estanc, la Jero, que era una botiga de fruites i queviures, l'electricista de can Cortés i les assegurances Vilaseca, fundada pel senyor Jaume Vilaseca, de qui guardo molt bon record per la seva simpatia i vitalitat. Tots els locals eren per un estil i aquell bloc, ja ho he explicat algun cop, el va construir l'any 1975 el Joan Vila, el de la dolça Neus. Ell va ser qui li va vendre l'habitatge a ma mare, i segons deia sempre, va ser ell qui la va convèncer que muntés el bar “que amb tants crios que tens el local és ideal per al negoci i mantenir la vida familiar amb la vivenda al darrere”, era molt negociant, i el va poder comprar perquè li va facilitar molt les condicions de venda en una època en què els bancs no donaven les hipoteques així com així. Gràcies a ell abans que el fes matar la dona a Osca i al meu avi vidu, que li va prestar cent o dues-centes mil pessetes, ara no recordo la quantitat, però sí el fet, perquè aquestes històries ma mare les solia contar en bucle i amb molt d'èmfasi.

A baix hi havia 4 habitacions: la dels meus pares, la del meu avi, la del meu germà i la nostra, vull dir, la de les cinc germanes que quedàvem a casa, perquè les dues grans van casar-se molt joves. Jo era la petita i el record que tinc de finals dels 70, principis dels 80, són les meves germanes enfilant-me al llit per vestir-me, pentinant-me per anar a l'escola o bé llepant-me el lòbul de l'orella perquè m'adormís, perquè es veu que allò em relaxava. Quan dic que això ho haurien d'explicar elles és perquè elles van ser part de l'acció de la majoria d'esdeveniments que puc narrar de la meva família, i jo, pel fet de ser la petita, sempre he tingut la sensació de ser un subjecte passiu. Com de no tenir veu ni vot. Crec que en un dels seus llibres la italiana Natalia Ginzburg explica que li passava una cosa similar a casa seva. Encara ara, que sóc adulta, em passa quan ens trobem tots. El cas és que ma mare treballava tot el dia al Frankfurt, i les meves germanes també havien de treballar-hi, si no estaven estudiant a l'acadèmia de perruqueria o tall i confecció o entrenant en bici per a una competició o fent alguna cosa de profit. Quan podien s’escapaven amb el nòvio, i si les trobava llegint fotonovel·les els fumia crits i ja podien anar-se oblidant de les revistes perquè anaven directament a les escombraries. Així és que perquè no les trobés la meva mare, amagaven els exemplars entre el matalàs i el somier, i recordo desenes de fotonovel·les a sota dels llits, i mes germanes explicant-se les aventures amoroses d'aquells nois i noies, interpretats per models italians, entre els quals la guapíssima Ornella Muti. Jo crec que el fet d'haver-les de llegir d'amagat de la meva mare era un incentiu més per trobar aquelles històries fantàstiques i rabiosament romàntiques. Alguna vegada les havia obert, jo, per veure quin secret tan fort s'hi amagava allà sota del matalàs perquè ma mare els ho prohibís. Adonis i Venus perfectes anhelant-se i algun petó innocent però furtiu. Jo no entenia res i quan vaig arribar a la mateixa edat adolescent de mes germanes aquelles publicacions ja havien estat substituïdes pel serial nord-americà “Bellesa i poder”, que seguien també amb deler.