si poguéssin ser aquí

Des de la meva habitació estant veig una casa tipus pairal amb un porxo sota el qual hi ha una taula amb cadires on no hi seu mai ningú. Comptades vegades he vist que surtin a sopar. No entenc com no surten més sovint a prendre la fresca amb aquest jardí tan fantàstic que tenen. Des d'aquí veig tot el jardí i mai hi són. M'imagino converses de pares amb fills al jardí, nets amb avis, germans que es retroben, botifarrades a la primavera. I res. Què estrany, quina pena... Seran a dintre? Deu ser la casa de pagès que abans era envoltada de camps, camps on ara hi ha blocs de pisos com el meu. Se'm fa un nus a l'estómac quan penso així en el passat perquè recordo els meus pares que ja no hi son. Donaria el que fos per tenir-los avui aquí. Papa, mama, on sou? Sou en aquest pati que em porta fins a vosaltres, en l'aire que ara entra a la meva habitació i em toca la cara. 

Ara fa setmanes que vaig escriure aquestes línies d'aquí dalt. Les havia oblidades, tot i que la casa segueix intacta aquí a baix, sense ni una ànima, sota un cel negre d'agost. El llum encés al porxo, amb un silenci trencat només pels cotxes que passen per la carretera.

un missatge des d'austràlia

M'escriu la meva neboda de camí a la feina, a les mines de Queensland, Austràlia: 

"Hola tieta! M'acabo d'acabar el teu llibre de camí a les mines a l'avió. M'ha encantat, no podia parar de llegir i com sempre m'he emocionat amb alguns textos, sobretot quan parles les avis. Aquest en especial ha sigut dels meus preferits. Un besito i una abraçada. T'estimooo."

L'Elisenda treballa a la recepció de les mines de carbó i vol formar-se per ser cuidadora de Koales. Admiro la seva valentia i el seu esperit de llibertat. 

els amics catalans de pla a l'estranger

Una de les coses que lliga les notes de Josep Pla és la llengua. La llengua catalana. Viatger i políglota com va ser, m'adono, llegint-lo a Sobre París i França, que la relació allà amb altres conciutadans catalans volia dir casa. Escoltar i parlar amb la seva llengua lluny de Catalunya era reconfortant per a ell. Enric C. Richart, Pere Ynglada o Lluís Mercader són alguns dels catalans amb qui es va trobar a París. Que recordi de la seva estada a Itàlia dos noms que el van acompanyar molt van ser Josep Maria de Sagarra i Lluís Llimona. Així com el paisatge o la vida cultural parisenca forma part de la descripció d'aquelles notes, quan apareixen aquestes persones tinc la sensació que eren el cordó umbilical amb el seu país natal. De tots ells en fa uns retrats més aviat agradables. Hauria sobreviscut la duresa de la vida a l'Alemanya de la post-guerra de la primera Gran Guerra sense el seu amic Eugeni Xammar, per exemple? Allò va ser un súper tàndem.

Ara, en temps de xarxes socials ésser lluny de casa no ens desconnecta tant del nostre idioma, el tenim més a l'abast. I tot i així, algú treballant a Finlàndia s'alegrarà increïblement de trobar col·legues catalans. Parlo sempre d'estades llargues. 

Josep Pla fa aquest fet especial sense dir-ho. Senzillament ho relata amb naturalitat. Trobant-s'hi a gust, com si obrís la porta de casa seva a Palafrugell per prendre un vi i petar la xerrada amb un amic de tota la vida. 

Lluís Llimona i Josep Pla

 

després de l'última abraçada com a retrat d'una època

Hem de fer servir la memòria. Aquest estiu em recorda el del 94, que descric a la meva novel·la Després de l'última abraçada, quan em treia el carnet de conduir i Catalunya era un forn, per les altes temperatures i per la gran quantitat de focs que hi va haver. "Vaig sospirar a l’inici de la segona pràctica de conduir. Encara era de dia i feia moltíssima calor. Calava foc per tot arreu aquell estiu a Catalunya. Una tempesta de foc queia del cel, a més de l’aire africà que no parava de pujar de forma virulenta per tota la península. Cremava la pell." Ara hi afegiria que l'aire irrespirable es pot agafar a palades. Després d'aquell juliol va arribar un octubre d'inundacions nefast, que també narro a la novel·la. En aquell moment feia segon de periodisme a l'Autònoma: "Vaig pujar a l’autobús a l’estació de Montcada i Reixach. Totes les línies de tren amb destinació Puigcerdà eren tallades. Baixant de Montcada bifurcació una munió d’estudiants que ens dirigíem d’un Vallès cap a l’altre. I el cel emmascarat d’un gris lleig, fosc, d’haver plogut intensament i sense ganes de deixar-ho de fer. Vaig tenir un mal pressentiment en aquell moment. Em vaig agafar fort a la carpeta i no la vaig deixar anar en tot el camí (...) Vaig pujar a l’altre Sagalés que em va portar fins a la parada de la benzinera del poble. Plovia suau. I el cel continuava sent lleig i feia els blocs de pisos encara més grisos i austers del que ja eren de per sí. Vaig baixar el pendent que portava fins al carrer d’unifamiliars on vivíem. Portava un paraigües plegable obert sobre el meu cap i a mesura que avançava pel carrer de casa meva, les Martins se m’anaven enfangant més i més, fins a l’alçada de la vora del meu texà. Les veïnes que treien fang de les aceres amb l’escombra em saludaven amb rostres compungits. La nostra casa quedava al final de tot del carrer. Vaig avançar callada cinquanta metres i vaig deixar anar el paraigües sense forces. Encara agafava la carpeta. Vaig veure la meva mare al menjador i vaig arrencar a plorar." El capítol segueix. 

Un dels meus referents a l'hora d'escriure aquesta història va ser l'italo-americà John Fante, especialment amb la seva novel·la Pregunta-ho a la pols. Després de l'última abraçada no només és una història de joventut, és també la familiar, amb les seves complexitats, la d'una època pre-digital amb un gran conflicte europeu als Balcans, els 90, i una societat, la nostra. 

La podeu comprar a Amazon: Després de l'última abraçada : Satorres, Jèssica Roca: Amazon.es: Libros

l'antic casino

Des del 8 de juny fins al 31 d'agost fem jornada d'estiu a la feina. De 8 a 14h, un privilegi horari encara que a vegades suposi anar de bòlit per abastir totes les gestions que hem de dur a terme en sis hores en comptes de vuit. Pero FA ESTIU. I malgrat la xafogor, hi ha algunes tradicions que mantinc quan surto de l'oficina. Una d'elles és aturar-me, de camí cap a Llinars, a dinar a l'Antic Casino de Cardedeu. Situat a la C-251, l'artèria principal que connecta Cardedeu amb Granollers i Sant Celoni, en un edifici del 1925 que havia estat l'antic cafè-teatre del poble. Avui, sense tenir-ho previst, m'he aturat perquè em venia de gust fer-hi el menú tan ben servit que fan de diari. No debades sempre és ple de comensals. "Tens reserva?" És el que et pregunten les cambreres només entrar. Regentat per dones i amb una carta prou extensa pots dinar molt bé per 17 euros. Per 14 sí fas mig menú, si no vols acabar a reventar, com en el meu cas. Les patates fregides són patates de debò, i els llibrets de llom perfectament arrebossats, gens oliosos, amb pernil serrano i un manxego exquisit que es desfeia en tallar-lo. El vi amb gasosa La Casera de tota la vida, en ampolla de vidre, tal i com el prenia el meu pare, i el detall de les olives arbequines de cortesia, un luxe que ara amb prou feines es veu en cap restaurant. 

Rere la barra omplint les canyes de cervesa el fill de la mestressa, nou anyets, no més, amb devantal corporatiu, posat seriós i professional, atent a les ordres de la seva mare, que el renyava perquè no s'havien d'omplir les clares fins a vessar els gots tipus zurito. 

La barra feta amb  pedaços de marbre i granit de colors, amb les luminàries sortint d'un sostre en fusta de caoba, molt a l'estil de finals dels 70. I unes cadires Tonet amb les taules en fórmica marró que ara es deixa veure perquè en comptes d'estovalles hi posen uns salvamantells de paper amb l'emblema de l'Antic Casino: els seus tendalls de fora en cru i verd oliva. Si no hi ha lloc a dintre és molt probable que et facin seure a la terrassa de l'entrada.

Jo he tingut sort, tot i la improvització, i he trobat taula a dintre, fresqueta amb l'aire i els quatre ventiladors de sostre que donen voltes lentament per damunt d'una estança que, segons com, recorden aquells locals del tròpic o l'Havana, d'allà on van anar a fer fortuna molts dels indians que després estiuejarien a la vil·la cardedeuenca. 

una immensitat

Sortia del súper amb una bossa de la compra a la mà i 37 graus centígrads al carrer amb alguns transeunts. La bandera catalana onejant a l’ajuntament, una motorista que passava per la carretera i el degoteig constant de cotxes cap al fons del cap de setmana. Al 2026 som una passa en la geografia terrestre. A la tarda, quan el Sol fa per pondre’s veig el meu cap com tira enrere de la Terra, o la Terra com m’empeny enrere amb ella, fent intensa la posta de la tarda, amb violetes que s’estrenyen en algun lloc del dia que marxa. Fa trenta-cinc anys, quan en tenia quinze, no veia moure’s la tarda, veia el temps que tenia per davant, amb interrogants sobre la meva persona en un futur llunyà que ja és passat. Com seré? Ara ja ho sé. Som éssers en constant evolució, quantes estacions hem traspassat, amb arbres caiguts i camps que tornen a florir. Una immensitat, vist així.

tutti i nostri ieri

Natalia Ginzburg

Tutti i nostri ieri no és cap novetat. És un llibre escrit per la Natalia Ginzburg el 1952, quan ella tenia 36 anys. El llegeixo per dos motius: estic immersa en l'aprenentatge de l'italià i m'agrada molt la Natalia Ginzburg.

Giulio Einaudi, el seu editor, va ser pare del Ludovico Einaudi, compositor que m'ha acompanyat moltíssim mentre escrivia alguns dels meus llibres. En Giulio Einaudi va ser al mateix temps alumne del pare de la Natalia a la Universitat de Torí, l'anatomista Giuseppe Levi. Ambdòs de fortes ideologies antifeixistes i d'esquerres, ambient en el qual va créixer l'escriptora torinesa. Hi ha en aquest nucli i en aquells anys en què Mussolini va estar al poder una altra dona a qui admiro moltíssim que va ser alumna de Giuseppe Levi i Premi Nobel l'any 1986: la científica Rita Levi-Montalcini, que va ser qui va descobrir el factor de creixement neuronal i que té una vida fascinant. Va viure 103 anys i va estar lúcida fins al darrer moment. Va ser la prova viva de la seva pròpia teoria. "Atrévete a saber" i la seva biografia, "Elogio de la imperfección" són dos llibres seus extraordinaris, per a mi, no hi ha novel·la que els superi.

"Tutti i nostri ieri" (Tots els nostres ahirs) és una novel·la, però vaig molt lenta per causa que he de buscar al traductor moltes paraules que no conec i la llegeixo com si fossin contes. Sense proposar-me acabar-la. Passa que ja he captat la seva essència: narrar-nos la quotidianitat d'una família burgesa els dies previs a l'esclat de la Segona Guerra Mundial a Itàlia, en plena efervescència dels grans feixismes. L'adolescència d'una noia, la mort del seu pare, antifeixista fins a la mort, el tarannà patidor de la criada, els estius al poble, l'arrest pels ideals antifeixistes d'un jove amic de la família. Tenia una manera molt femenina d'escriure, la criada per exemple la fa sortir molt, és en aquests personatges o el del pare, on es veu l'autenticitat del tarannà italià. I malgrat la sensibilitat amb què narra la història, sempre hi posa una dosi d'humor. Diu les paraules justes. Mai de més. I fa servir el discurs indirecte, precisament com si ens estigués explicant un conte. Com si se l'estigués explicant a un nen, perquè s'entengui clar.