breu història de quatre fotografies

Aquí quatre fotografies de l’àlbum del cinquantè aniversari de casats dels meus pares que he penjat cronològicament i que, vistes amb els anys, són la prova que allò que m’explicava ma mare en bucle com si fos un personatge d’una novel·la del Dostoievski no era una invenció seva, sinó real com que ho havia viscut. Jo vaig ser la vuitena dels vuit fills que va tenir. 

La meva mare va néixer a Los Dolores, Cartagena (Múrcia), un 30 de gener del 1938, de mare catalana i pare cartaginès. El meu avi, que era mestre nacional i va conèixer la meva àvia a Ripollet on va exercir els seus primers anys de mestre, era llavors destinat a Cartagena. En el moment del naixement queien bombes als carrers de Los Dolores, de manera que la llevadora no va poder assistir el part i la meva àvia va parir la meva mare sola. Passada la guerra, cap al 1941 van tornar a Catalunya, primer a Cerdanyola i poc després a Montmeló. Com que l’avi feia de mestre, tenia assignada vivenda, que era el mateix ajuntament, que al mateix temps era l’escola del poble. Des de dalt del seu campanar va caure la meva mare un dia que hi feien obres, ella devia tenir sis anys o set. Va perdre la vista i la van tenir vint dies amb els ulls embenats, fins que, com en aquelles escenes de les pel·lícules de sants i creients, el dia que li van treure les benes va tornar a veure, tot i que la vista li va quedar afectada per sempre. Amb 17 anys el seu pare la va portar a estudiar a les JONS de Barcelona, perquè volia que fos delegada de la Falange, i ella recordava com hi anava la Pilar Primo de Rivera, però només s'hi va estar una temporada, perquè "tu a mi no me metes en la Falange!" li va dir al seu pare. I no va gosar contradir-la.

La primera foto deu ser de l’any 1959, poc abans de tenir la meva germana gran, i de fet aquí ja estava en estat. No se li notava gaire perquè es passava els embarassos vomitant, i en això vaig sortir a ella. Només que ella ho va passar vuit vegades i encara ara no ho entenc. El meu pare porta el mateix vestit jaqueta del seu casament, que va tenir molts anys penjat a l’armari de casa. 

Neus Satorres Mogas es deia. Li van posar Neus per la tia Nieves, la germana de la meva àvia, que també era modista com ella. De fet el meu avi li deia Nieves, “Nieveeees!” recordo com la cridava des de l’habitació contigua a la nostra, que era on dormia, quan ja amb prou feines podia moure’s i es feia pipí al llit. Quan va morir, ma mare era a Sant Sebastià en un torneig d'handbol que jugava ma germana Susana, i va tornar de seguida amb el primer vol que va trobar, en un avió juntament amb els de la Reial Societat, que venien a jugar amb el Barça. Tot l'equip li va donar el condol. Sempre li va quedar com una recança de no ser amb ell quan va morir.

La segona foto és el desembre del 1972, ho sé perquè qui sostè en braços és la meva germana Vanessa, que va néixer el 18/12/72. “El dia després de parir jo ja estava al darrere del mostrador de la botiga despatxant!”, em deia sempre en una barreja d’orgull i plany. Aquí la prova gràfica. Ma mare amb la bebè recent nascuda i la bata que portava per despatxar a la botiga d'ultramarins. Al seu darrere s’hi aprecia la bàscula, les llonganisses i botifarres i les capses de galetes al mostrador. La botiga era al carrer Major i d’aquesta només tinc record d’oïdes, perquè quan jo vaig néixer ja no la tenien. 

La tercera i quarta fotos ja són al Frankfurt Roca. A la primera ma mare torna a sortir amb la bata de despatxar al bar, ma germana Elisenda em sostè en braços (és l’estiu del 1976, tinc un any) i feia poc que l’havia obert. Ja ho he explicat algun cop, el bar el va muntar perquè el Joan Vila (el de la Dolça Neus) era el constructor del bloc (els pisos de “mármol”) i la va engrescar perquè el muntés “perquè tu que tens tants fills amb la vivenda a dintre podràs atendre el negoci i la família sense problema”. Li va donar facilitats de pagament i el seu pare vidu la va ajudar amb l’entrada. Cinc anys després la dona del constructor el va matar a Osca. Del Frankfurt ja guardo molts records de la meva infantesa i els he relatat a la meva novel·la “Després de l’última abraçada”. De l’època de la fotografia devia ser quan em vaig empassar el Sidol desatascador, gatejava i vaig agafar-lo dels productes de neteja del darrere la barra del bar. Ma mare encara m’ho explicava poc abans de morir “et vam portar corrents amb ambulància al Taulí i jo amb les mans al cap i cridant, ai Déu meu!, i resant, resant que vaig estar tota l’estona a la sala d’espera”. Mes germanes també ho recorden com un fet un poc traumàtic. Bueno, aquí estic contant-ho.

L’altra fotografia és a l’interior de la vivenda del Frankfurt, al carrer Vic 22 de Montmeló, concretament a la cuina oberta al menjador, en un àlbum de fotografia de família nombrosa. No hi és la meva germana gran, que era casada. Al mig asseguda la meva mare al costat del seu pare, que quan va quedar vidu va preguntar “Y yo con quien voy a vivir?” “Pues conmigo! Con quien vas a ir si no?” li va respondre ma mare sense ni tan sols plantejar-ho als seus germans. L’avi Eduardo sempre anava amb el vestit jaqueta gris i la corbata com surt a la foto. A la seva faldilla ma germana Vanessa i jo a la faldilla del meu pare, devia tenir cinc anys. L’Eddy, la Sandra, l’Elisenda, la Yolanda i la Susana al darrere, sobre tots ells també he escrit, tot i que cap ho presagiés llavors, quan seia amb aquella mirada seriosa i una galeta a la mà.