els quaderns de josep iborra: 1983-1985

Josep Iborra a Navaixes, el seu lloc d'estiueig al 1982

Josep Iborra té 54-55 anys

Aquest període comença prenent un altre ritme, més àgil o “menys filosòfic”, em recorda més l’autor en el seu Breviari d’un bizantí.

La nota sobre VEURE el passat és colpidora, m’he quedat esglaiada. Veiem imatges de la 2a G.M. fa 80 anys. Diu: “Amb el temps serà com poder veure la invasió d’Àtila o Joana d’Arc a la foguera”. Heu pensat en vosaltres com a un tros d’història?

Fragments de conversa amb amics seus: Estellés, Fuster.

Escriu sobre el pas de la narració oral (rapsode) a l’escrita (escriptor) per ser llegida en soledat. I jo em pregunto: els textos que es comparteixen avui a les xarxes socials no fan també la funció social que feia el rapsode quan transmetia una història oralment? Ara també es comparteix amb un públic comú -virtual- tot i que dispers en el plànol físic.

Quina alegria! P.93 Em trobo amb un micro relat “la bestiola”, el llegeixo i comento al meu canal de literatura:

Quan dic que Josep Iborra dóna lliçons de vida, no vull dir que alliçoni, sinó que amb les seves reflexions ens fa més persones. Hi ha -entre d’altres- pensaments com aquest: “No pensar en els fantasmes (...) perseverar en el treball, no girar-nos”, i els fantasmes, les pors, desapareixeran. P.95

Com el seu fill Enric - o l’Enric com el seu pare- treu de relleu el crític nord-americà Lionel Trilling i la seva manera de comentar les novel·les com una manera d’entendre el món.

Mallarmé, Homer, la poesia.

Cadascú com a lector fa la seva pròpia biografia literària.

Torna a treure el tema de l’enfrontament entre el burgès i l’artista a finals del segle XIX. Qüestió que va comentar àmpliament en els Escrits sobre música d’un literat melòman, on posava d’exemple Els Bunderbrook del Thomas Mann.

Els relats de J.Iborra tenen un punt inquietant, fins i tot malèvol. N’escriu pocs però els que escriu són molt potents. Ja ho he comentat altres vegades, té una veu interior en primera persona que s’acosta a la ciència-ficció. Toca molt el sentiment d’estranyesa de l’ésser humà, la confrontació amb un passat que ja està tancat i mort (retrat de La casa, p.113). Pertorbador. Qué feliç que sóc quan em trobo amb un dels seus relats.

Reflexió sobre el llenguatge: “Els mots poden fer l’amor amb una llibertat que escapa qualsevol fórmula (…) Resulta fascinant la gran elasticitat semàntica del llenguatge”. No hi pensem però ens entenem, parlant. D’aquest “fer l’amor” i l’elasticitat del llenguatge sorgeixen noves formes d’expressió. Nous mots. Noves llengües, especialment en el llenguatge oral és on més es perceben aquestes modificacions a una velocitat de vertigen. D’aquí la importància de la llengua escrita, per poder fixar-la més temps (aquestes són conclusions meves personals). De la generació anterior (la dels meus pares) a la meva ja he pogut notar un salt en certs usos del llenguatge que s’han modificat, canviat o deixat d’emprar. Passa amb tots els idiomes, però amb els que reben més pressió d’una altra llengua invasora, encara més (p.e. el català).

2 d’octubre del 1984, Josep Iborra fa una conferència sobre Joan Fuster a la UAB, just el dia després que fan Doctor honoris causa a l’intel·lectual de Sueca.

Després J.I. va a Girona per fer una altra xerrada. Es lamenta de la manca de públic i la desorganització a l’Autònoma. Nota de dietari magnífica. Tot el recorregut que fa és molt planià. P.127.

Joan Fuster a la UAB el dia 1/10/84

Reflexió sobre el pas dels anys, la mort, i el consumisme excessiu.

Apunta en un pas que “una obra obra literària, una novel·la o una obra teatral, no és una imitació de la realitat, n’és un model. La realitat no preexisteix a la creació” P. 132 (Però si es tracta d’una novel·la autobiogràfica la realitat sí que ha de precedir l’obra, penso… just després amplia aquesta qüestió dient que l’art no reflecteix la vida, és la vida que es reflecteix en l’art, com una simbiosi). És una característica molt seva: torna a reincidir en un tema ampliant-ne l’enfoc. Traient noves conclusions.

Aquesta m’agrada molt: EL MAL LECTOR CONSUMEIX, EL BON LECTOR CONSTRUEIX.

(Tot el que comento aquí és àmpliament desenvolupat per J.I., aprofundint les reflexions, amb cites a autors i lectures).

Josep Pla i Joan Fuster

Pla, Proust, Dostoievski, Pavese, Sciascia, Tólstoi, Spinoza, Kant, Austen, Balzac, Aristòtil, D’Ors, Carner… La llista d’autors és inacabable.

Sobre el món caòtic en els 80’s, un món que ja diu que és superpoblat (qué pensaria ara que som 3.700 milions d’habitants més al planeta). Es pregunta si realment hi ha algú -alguns poders- que mogui els fils, decidint quin pla seguir. La seva conclusió és que no ho creu “El món és de negres, blanc, de rics, de pobres, catòlics i musulmans, de TV, satèl·lits, de telèfons i … Qui pot inventar aquest puzzle?”. Jo també ho penso així.

*Sobre la meva lectura dels Quaderns 1980-2000, Josep Iborra (Institució Alfons el Magnànim)