els quaderns de josep iborra: 1980-1983

Amb els Quaderns 1980-2000 a Vilassar de mar

Aquests anys són fortament filosòfics. Sempre hi ha filosofia en el pensament de Josep Iborra, la seva narrativa és impregnada de filosofia, la seva crítica literària i musical, tot i que penso que van més enllà de la crítica o la narrativa. ASSAJA. La qual cosa vol dir que pensa, i pensa sobre el paper. Hi dóna voltes i hi torna sobre una mateixa qüestió. El seu estil especialment en aquest llibre és fet a base de frases curtes i tallants, encadenades per punts i seguits. Com si estigués fent un esquema per a desenvolupar-lo més tard.

Penso que quan va començar a escriure aquestes notes tenia la meva edat, tres fills, ja havia estat director adjunt de l’Institut de Ciències de l’Educació a València i s’havia guanyat la vida donant classes com a catedràtic d’Institut.

Ens parla sobre l’avorriment en la societat llavors, en una societat en constant canvi i diu “el món modern provoca desitjos, genera més possibilitats”. No estem ara en un món on la tecnologia domina l’ésser humà? No s’ha creat una necessitat amb els mòbils que abans no hi era? Si ens avorrim com a éssers humans i cerquem robots per a entretenir-nos, per suplir les nostres mancances emotives, ja estem començant a deixar de ser humans.

Iborra és la llibertat perquè escriu sense urgències, sense constrenyiment. Amb amplitud de mires i un gran sentit crític. Sense por de fer preguntes, amb ganes d’aprofundir i si algú vol fer un elogi de la lentitud que faci el favor de llegir-lo, perquè la practica amb l’exemple. De tant en tant, molt de tant en tant, hi insereix algun micro relat, de tall surrealista, amb aquest fons de filosofia.

Viure raonablement entre les coses és el seu leitmotiv. No obsessionar-se en viure raonablement. Cadascú té la seva natura. La meva sovint ha estat la urgència, heretada dels pares. La literatura m’ha servit per calmar-me. “Ves a poc a poc i avançaràs” diu a la pàgina 64. La consistència m’ajuda a posar ordre a la meva vida, i anar a poc a poc però fer-ho diàriament, com córrer, l’estudi d’italià als matins, la lectura, fa que aquest piano piano em porti a saber més, sentir-me millor ara avui, i més d’aquí a tres anys.

Com saber si un personatge literari és bo? Si el treus de la novel·la i el veus creïble, amb consistència, com si te’l poguéssis trobar a la cantonada quan surts de casa, aquell és un personatge literàriament contundent. Penso en Anna Karènnina de Tólstoi o en Henry Chinaski de Bukowski. En poesia no hi ha personatges pròpiaments dits, el poeta és el personatge, però aquesta consistència penso que te la transmet el sentiment que s’hi exhala. De Castro, Martí i Pol.*

*Sobre la meva lectura dels Quaderns 1980-2000, Josep Iborra (Institució Alfons el Magnànim)