un somni que he tingut aquesta nit

Vaig aixecar-me del sofà per anar a Granollers. Volia entrar a La Gralla per fer una ullada a la secció de novel·la en català per si veia alguna editorial més que no hagués vist ja on-line. Volia enviar la novel·la perquè me la publiquessin. Ja l’estava enviant, de fet. Feia una xafogor asfixiant, d’aquella que amenaça amb un xàfec típic d’agost. Va ser l’instint que em va fer sortir del sofà. Com les formigues quan és a punt de ploure.

Res de nou a les prestatgeries: Comanegra, Labreu, Club editor, Periscopi, Anagrama, Raig Verd, La Campana, Columna, Viena i poca cosa més.

La Dolors en veure’m em va dir que al matí una noia s’havia endut dos dels meus llibres. Poesia i relat. Havia anat expressament a demanar-los. Em va fer gràcia, és clar.

En el meu somni no plovia com ho va fer ahir a la tarda. Va caure un xàfec intens d’agost. Anava en tren amb l’original de la novel·la sota el braç i uns passatgers amb pintes de heavys me l’agafaven per canviar la portada allà mateix. "On vas amb això?! Així no vas enlloc". I m’hi posaven una que imitava uns tatoos barrocs de coloraines, i moltes guardes amb més dibuixos abans de la novel·la. De sobte era a casa de la Maria Bohigas, al seu jardí. Ella atenia una noia i jo m’asseia en un banc al seu costat esperant amb la meva novel·la, com si hagués demanat hora al metge però ella m’ignorava. Em veia, tot i que no tenia intenció d’acabar la conversa amb l’altra noia. Després hi apareixia la que representava que era la seva filla, una jove de mitja melena castanya i rostre neutre que no sabria definir. És com si el somni només definís les cares de les persones que coneixem a la realitat. Li preguntava a aquesta noia si era la seva filla i ella em deia que sí. Quan li deia que era allà per donar-li la novel·la em deia molt amablement que no, que podia marxar i que no em rebria. La Maria mirava sense intenció d’intervenir. I jo tossuda deia que no marxava, que havia arribat fins allà i li entregaria la novel·la. I començava a plorar intensament. Quan plorava, en el somni, plorava perquè recordava què m'havia portat a escriure-la, i pensava en les veus dels qui ja no hi eren i que tenia allà dins guardades a la meva història. Pensava en ells i sanglotava. Va ser en aquell punt que l’editora va intervenir i va accedir a agafar-me-la.

Llavors érem a l’interior d’una mena de sala menjador. La Maria, la filla i jo. I quan ens disposàvem a obrir el meu llibre era quan apareixien les portades i les guardes barroques i en adonar-me'n corria a treure-les i em disculpava dient que allò no era cosa meva. Els explicava la idea dels nois que m’havia trobat al tren. De sobte jo demanava per anar al lavabo de la casa i allà em trobava amb la madame Bovary de la meva novel·la L’administrativa. En realitat era la noia amb qui m’havia inspirat per fer el personatge, i aquesta sí que tenia el caràcter ben definit en el somni: AI NENAA, QUÈ FAS TU AQUÍ? JO VINC DE CONVIDADA, SAPS? I se n’anava contornejant els seus malucs directament al tocador a posar-se maquillatge en pols a la cara.

En sortir del lavabo havia desaparegut la madame Bovary, l’editora, la filla i la meva novel·la. Era en una casa amb molta gent desconeguda. En una mena de cortijo andalús fent un tour per dins la casa, i al meu darrere anava el rei emèrit i al davant la seva amant! Aquella la Corina, que es girava per esbroncar-lo perquè estava fent aquell tour “de gratis”. I jo al mig dient-li que no dona, que com podia dir allò, si no n'havia tingut prou. Però ho deia amb una neutralitat i una tranquil·litat sorprenent. Després, hi havia un mort. De cop ens trobàvem el parent de la propietària del cortijo al mig d’unes escales a qui li havia agafat un papatús. I quan m’he despertat tot just estava la munió de gent donant el condol a la dona propietària de rostre indefinit.*

*Vaig enviar la novel·la per correu a Club editor i la meva veina de sota és una noia russa que s’assembla molt a la Corina. Me la vaig trobar ahir quan sortia del pàrquing per anar a Granollers. A la madame Bovary encara no l’he vist tornant de vacances, però la veuré, la veuré.

 

notes mentre llegeixo el diari 1965-1977 de josep iborra (II)

Josep Iborra a Xàtiva l'any 1965

Una de les coses que m’agraden dels diaris és el relat en present de qui l’escriu. Per xocant i pel que aporta de documentació de l’època. Sóc nascuda l’any 1975, just quan el dictador Francisco Franco va morir. A casa meva es comentava poc d’aquells anys de la dictadura, era com un passar pàgina. El meu pare havia fet algun comentari, sobretot amb el tema del caciquisme i l’estraperlo amb què alguns es van enriquir en aquella època. Aquest diari del Josep Iborra va des de l’any 1965 fins al 1977, i és inevitable que en algun passatge faci referència al dictador i a la manera en què l’acull la gent. El 4 de juliol del 1970 escriu una entrada en què parla de l’estada del caudillo a Saragossa i la gent l’ovaciona en cada frase que fa, demagògica o no. “Com és possible que la gent es preste a reaccionar com un robot?”, es pregunta Iborra. En el seu present i vivint encara en plena dictadura denuncia sense pèls a la llengua “un comportament tan imbècil i bèstia” davant del "robot-Franco".

Ara faré una observació que no té més transcendència que la del meu feeling personal: m'encanta la variant del català occidental. No és que em trobi amb gaires diferències en les notes de l'autor de Benissa, però frases com "avui, el soterrar d'un vellet", se'm fan dolces i càlides. En l'oriental en diríem "l'enterrament d'un vell", molt més eixut i fred. També en una del maig del 1970 quan fa referència a la seva filla petita: "l'altre dia, quan la meua xiqueta sortia de l'escola entre d'altres mostoses i brutes (...)". O amb una expressió que desconeixia: "fent l'harca", recordant la seva infantesa en un passatge en què parla de l’obra d’Orwell i la Guerra Civil. Fer l’harca és un joc de la part de l'Horta fins a les Marines en què els nanos de diferents barriades jugaven a tirar-se pedres. És important que t’arribin les paraules que escoltes o llegeixes perquè hi veus l’esperit de l’autor.

EL FILÒSOF. En una reflexió del 25 de juny del 1968 fa notar que el progrès tècnic no ha reprimit els instints de l’home, sinó que fa que caminin per carrils diferents: “el que abans feia la religió ara ho fa l’industrialisme: entretenir els instints de l’home. I exercir, al mateix temps, una determinada censura. I desviar o evitar la crítica del poder”. No és això mateix el que passa avui amb les xarxes socials malgrat ens sembli el contrari? A banda de la seva clarividència, en aquest apunt hi veig una persona molt oberta de ment quan davant d’aquesta industrialització diu que no és que l'home es deshumanitzi sinó que “passa a ser d’una altra manera”. “L’humà no és immutable. El que és humà -segueix- és un potencial de reaccions que es poden actualitzar de diferents maneres segons el context cultural”.

Josep Iborra a Navaixes l'any 1982

De Charles Darwin volia parlar a propòsit d’una reflexió que Josep Iborra fa el 2 de juliol del 1967. No sé per què hi ha passatges de llibres que se’m queden molt específicament gravats en el cervell. Com una fotografia. En la seva autobiografia, el científic anglès diu que el fet d’haver-se dedicat exclusivament a la ciència, a recopilar dades per reproduir lleis generals, va fer que se li atrofiés la part del cervell de què depenen els gustos més refinats per a les lletres: “si hagués de viure de nou m’imposaria com a norma llegir poesia i escoltar música almenys un cop per setmana, doncs la pèrdua d’aquestes aficions debiliten el caràcter moral i la part emocional de la nostra natura”.

En aquesta nota de juliol del 1967, l’autor valencià fa referència als aspectes contradictoris de la ciència: “d’una banda proporciona als homes més saber i poder (...); de l’altra suprimeix la llibertat creadora i crítica de la intel·ligència”. “La impersonalitat de la ciència, tan fecunda ella, dóna en altres camps l’ensopiment mental, la pobresa”. El seu ideal era un coneixement global, no excloent. No he pogut evitar de veure-hi una relació directa entre ambdòs pensaments, els distancien gairebé cent anys des que van ser escrits l’un i l’altre, però és el que passa amb les ments de caràcter obert i brillants, que són atemporals i molt preclares.

Iborra anotava a mà sobre un paper els pensaments que li venien quan llegia un altre autor. I ho podia fer d'un mateix escriptor de manera intermitent i a través dels anys. Proust, Marcuse o Josep Pla en són un exemple. No eren crítiques literàries usuals, de parlar d’un llibre com una cosa externa, aliena al crític, com fan molts avui. Per això m'agraden, perquè aprofundeix en la lectura, va més enllà, que és la que transforma. Si una obra se li fa empalagosa n’exposa els motius, i si li agrada també ho diu en aquestes notes. Com apunta el 23 d’agost del 1970 després de llegir Crònica dels pobres amants del Vasco Pratolini: “llegida amb gust, a punt de cridar, de vegades, davant d’alguns passatges”. O com descriu l'escriptura lenta del Marcel Proust el 4 de març del 1971, en què la compara amb el moviment dels astres i les contel·lacions en una galàxia: "cal mirar i esperar molt, eternament, per veure'ls i seguir-ne les òrbites (...)". Tot l'apunt és un passeig per les òrbites planetàries impressionant. Fins i tot algun cop es demana a ell mateix pensar més sobre alguna qüestió que li queda per resoldre en el seu cap.

Josep Iborra compara l'escriptura de Proust amb el moviment de les òrbites planetàries

No sé què fer amb els relats. És per fer-ne un recull! Quan em trobo amb un que m’emociona pel detall memorialístic va i ensopego amb un altre que m’al·lucina encara més per la seva capacitat imaginativa. Josep Iborra va dir que deixava la narrativa per tres motius: per la mandra, perquè no tenia prou imaginació i perquè li interessava més l'assaig, però el cert és que era boníssim fent conte curt. Ja al seu Breviari d'un bizantí i en Paràboles i prou em van cridar molt l'atenció. Aquestes històries kafkianes sempre li voltaven pel cap. En la de L’aixeta (en els apunts del 03-09-70 i 17-09-70), construeix un microrelat que comença com un apunt de dietari i et quedes clavat a la història que segueix d’algú que està a punt de morir ofegat per l'aigua d'una aixeta que no para de rajar i l’acaba cobrint. En 18 línies exactes fa un curt tipus Hitchcock i es queda tan ample. Introspecció total.

notes mentre llegeixo el diari 1965-1977 de josep iborra (I)

El món dels somnis és recurrent en l’obra de Josep Iborra. Llegeixo el seu Diari 1965-1977. No la història del somni en si, sinó el fet de qüestionar-se els motius, quina part de nosaltres resta en ells, i quina -la majoria- ens domina l’estat oníric. És a dir, allò que nosaltres no podem dominar conscientment però que ens capta l’atenció perquè hi volem trobar quins motius s’amaguen al darrere. N’hi ha? És una part del jo que se’ns escapa?

“Tota la realitat del somni és un pur miratge”, diu en un dels passatges de l’any 1970. Per això quan veiem els somnis amb tanta claredat els recordem i expliquem sense por d’avergonyir-nos. Ens hi recreem en els detalls, per molt surrealistes que siguin les escenes. Riem o els expliquem per treure’ns aquell patiment i angoixa en què ens ha tingut mentre dormíem.

Pensament filosòfic, obert, imbuït per la ciència, i això m’agrada molt d'ell. Un humanista amb mirada científica. Així com Carl Sagan era un científic amb mirada humanista que tractava d’explicar els nostres origens en relació amb l’Univers.

Somric. Les casualitats en la lectura amb la vida són imprevisibles i infinites. El 10 d’agost del 1967 escriu sobre el lligam entre natura i cultura arran d’un article de Tel Quel i apunta: “quan Wilde deia que la naturalesa imita l’art, afirmava una gran veritat". Més endavant, el gener del 1970, tornarà a citar l’irlandés sobre aquesta mateixa idea. Tinc a la meva biblioteca El arte del ingenio de l’Oscar Wilde en què fa aquesta cita, però no només això, la tinc subratllada i vaig escriure un relat el setembre del 2020, Grossiennes, que l’inicio amb aquesta idea del Wilde.

El parlament de Londres amb boira del Claude Monet

Penso en la crisi dels 40 quan Josep Iborra tot just en té 40 en un apunt del setembre del 1969. Es troba a l’equador de la vida i es pregunta si hi ha més futur. Veient una impossibilitat, com si als 40 ja ho haguéssim fet tot. Té un relat magnífic que jo he titulat El rellotge, anotat a mà el gener del 1970, que gira al voltant d’aquesta qüestió. Com un rellotge aturat, ni endavant ni endarrere, així se sent, expectant a que alguna cosa dins seu el faci reaccionar. El relat és preciós. És curiós com canvia la percepció de l’edat, els 40 al 1969 no eren el mateix que els 40 avui. Tot i que la crisi vital i existencial segueix arribant-nos d’igual manera.

Tinc tantes notes als marges que m’és impossible exposar-les totes. I més que me’n sorgiran perquè és un llibre de molt àmplia visió i complet. Aniré anotant pensaments que em sorgeixin aquesta tardor a mesura que el llegeixi.

All rea

el vent perfecte d'una nit d'agost

El vent perfecte d'una nit d'agost.

El cel perfecte

i el murmuri perfecte 

dels televisors a dins les cases.

Algú en un sofà acabat de sopar,

la llum d'una espelma al balcó

i les passes del transeünt 

travessant la nit del carrer.

Com l'amor quan el sents.

Així de perfecta és aquesta nit.

Si la deixo com una nota 

en la nevera

demà al matí no serà igual.

L'espelma es consumirà perfecta.

I les constel·lacions dibuixant

un fil perfecte.

Com pedres precioses en el Cosmos,

plata sobre blau en la nit.

woody allen sessions

Tinc el Maresme a tocar. El mar. Les vacances sense plans són el millor que hi ha. No perdo el ritme de sortir a córrer a diari. Sopar amb les amigues i quedar amb mes germanes. Aviat tindrem mexicà a Terrassa. Ma germana Sandra el prepara deliciós. I al Gerard i el Llibert els encanta. Tinc hores per llegir, hores! Viatjar no és una de les meves predileccions, així que per a mi aquestes són les vacances perfectes. Desconnectar de la feina i fer les coses que m’agraden. Que és la calma. M’ha donat per l’Andrea Motis algunes tardes i el Fabrizio Paterlini altra vegada, encara que és un compositor més de tardor. Me’l poso mentre llegeixo. I tot això és un pretext per dir que he fet una jam session del Woody Allen aquests dies. Vaig començar amb Match Point, la menys alleniana de les que he vist d’ell perquè no hi surt cap alter ego del director nord-americà. De fet, ja l’havia vista fa anys però no la recordava molt bé. Sabia que el protagonista era un trepa, i un cínic. Acaba com el rosari de l’aurora i això que al començament ja dona una pista quan surt el professor de tennis llegint un exemplar de Crim i càstig del Dostoievski.

Vaig seguir amb Rifkin’s Festival, rodada a Sant Sebastià l’any 2020. Com en totes les pel·lis del Woody Allen, embolics de faldilles (i pantalons), matrimonis en crisi, divorci i en aquesta especialment introdueix aquell element oníric amb somnis del protagonista (el seu alter ego) que el trasbalsen, amb avantpassats que se li apareixen i familiars que li recorden com d’avorrit és un home tan intel·lectual com ell. La inseguretat en les relacions i la por a perdre la seva parella sobrevola sempre les seves històries.

Manhattan estava a la llista de les que encara no havia vist d’ell, i em va encantar sobretot perquè està rodada en blanc i negre i la fotografia de Nova York l’any 1979 és espectacular. Aquí hi surt ell, en Woody Allen, com a protagonista actuant juntament amb la Diane Keaton i una actrativíssima Meryl Streep. Més embolics de parella. Soltera es lia amb casat, separat va amb col·legiala, soltera deixa el casat que és amic del separat, separat deixa la col·legiala i s’embolica amb la soltera. I no s’acaba aquí.

 Manhattan, W.Allen, 1979

En els seus films les dones solen ser dones molt independents i intel·lectuals, que són tan infidels com els homes, en això fa un retrat d’una societat americana (en el seu cas la novaiorquesa) molt fidedigne del seu estatus social. Classe mitja-alta amb bona posició professional.

Excepte en aquesta darrera que he vist avui, Poderosa Afrodita, on ens presenta una prostituta (la Mira Sorvino) una mica curta de gambals, però que ell (W.A.) redreçarà perquè sap que és la mare del seu fill adoptiu. Tot i que ella mai ho sabrà, això. De les quatre aquesta presenta l'originalitat que fa un mix de comèdia grega i cine, amb uns actors de teatre que surten de tant en quant i són la consciència del protagonista. Ell fa de Woody Allen al 100% i et pixes de riure amb les seves hipocondries i inseguretats. Ja té 87 anys, i diria que és el director de cinema de qui he vist més pel·lícules. Un geni.

sobre la veritat en l'escriptura

En l'escriptura és bàsic tenir clar el concepte veritat. Que no vol dir realitat. Pot ser-ho, també, però no necessàriament. Tot i que allò que expresses ha de ser autèntic, sentit de debò. Charles Bukowski deia que podia detectar enseguida quan un escriptor estava mentint sobre la pàgina. I l'anglesa Zadie Smith apuntava que un bon escriptor ha de trobar la manera d'expressar la veritat. Dir-la. 

A mi m'ha passat llegir algun autor molt conegut i trobar que no. Que allò que deia en un poema era totalment fals. Estic parlant d'un premi Nobel. És qüestió de feeling, que és important, i d'ofici. Amb algun altre no tan conegut m'ha passat també, i és horrible. A vegades he escrit coses que jo mateixa he llençat a la brossa després perquè no estava convençuda, perquè veia que allò no quallava amb com m'estava sentint. Parlo d'escrits en present. Altra cosa són escrits que un no vol treure a la llum per pudor. 

Una ha d'escriure com quan ho feia de nena, amb tota l'ànima sense avergonyir-se de res. Aquest és l'ideal per a mi. La por a fer el ridícul és un altre gran enemic de l'escriptor, això ho va dir la Montserrat Roig abans de morir. 

Montserrat Roig