woody allen sessions

Tinc el Maresme a tocar. El mar. Les vacances sense plans són el millor que hi ha. No perdo el ritme de sortir a córrer a diari. Sopar amb les amigues i quedar amb mes germanes. Aviat tindrem mexicà a Terrassa. Ma germana Sandra el prepara deliciós. I al Gerard i el Llibert els encanta. Tinc hores per llegir, hores! Viatjar no és una de les meves predileccions, així que per a mi aquestes són les vacances perfectes. Desconnectar de la feina i fer les coses que m’agraden. Que és la calma. M’ha donat per l’Andrea Motis algunes tardes i el Fabrizio Paterlini altra vegada, encara que és un compositor més de tardor. Me’l poso mentre llegeixo. I tot això és un pretext per dir que he fet una jam session del Woody Allen aquests dies. Vaig començar amb Match Point, la menys alleniana de les que he vist d’ell perquè no hi surt cap alter ego del director nord-americà. De fet, ja l’havia vista fa anys però no la recordava molt bé. Sabia que el protagonista era un trepa, i un cínic. Acaba com el rosari de l’aurora i això que al començament ja dona una pista quan surt el professor de tennis llegint un exemplar de Crim i càstig del Dostoievski.

Vaig seguir amb Rifkin’s Festival, rodada a Sant Sebastià l’any 2020. Com en totes les pel·lis del Woody Allen, embolics de faldilles (i pantalons), matrimonis en crisi, divorci i en aquesta especialment introdueix aquell element oníric amb somnis del protagonista (el seu alter ego) que el trasbalsen, amb avantpassats que se li apareixen i familiars que li recorden com d’avorrit és un home tan intel·lectual com ell. La inseguretat en les relacions i la por a perdre la seva parella sobrevola sempre les seves històries.

Manhattan estava a la llista de les que encara no havia vist d’ell, i em va encantar sobretot perquè està rodada en blanc i negre i la fotografia de Nova York l’any 1979 és espectacular. Aquí hi surt ell, en Woody Allen, com a protagonista actuant juntament amb la Diane Keaton i una actrativíssima Meryl Streep. Més embolics de parella. Soltera es lia amb casat, separat va amb col·legiala, soltera deixa el casat que és amic del separat, separat deixa la col·legiala i s’embolica amb la soltera. I no s’acaba aquí.

 Manhattan, W.Allen, 1979

En els seus films les dones solen ser dones molt independents i intel·lectuals, que són tan infidels com els homes, en això fa un retrat d’una societat americana (en el seu cas la novaiorquesa) molt fidedigne del seu estatus social. Classe mitja-alta amb bona posició professional.

Excepte en aquesta darrera que he vist avui, Poderosa Afrodita, on ens presenta una prostituta (la Mira Sorvino) una mica curta de gambals, però que ell (W.A.) redreçarà perquè sap que és la mare del seu fill adoptiu. Tot i que ella mai ho sabrà, això. De les quatre aquesta presenta l'originalitat que fa un mix de comèdia grega i cine, amb uns actors de teatre que surten de tant en quant i són la consciència del protagonista. Ell fa de Woody Allen al 100% i et pixes de riure amb les seves hipocondries i inseguretats. Ja té 87 anys, i diria que és el director de cinema de qui he vist més pel·lícules. Un geni.