autobiografia i literatura: dos llibres de Jèssica Roca, per l'Enric Iborra

Fa uns cinc anys que segueixo el professor de literatura Enric Iborra al seu bloc La serp Blanca. Admiro el seu ampli bagatge intel·lectual, que crec conec només parcialment, però el que més m'agrada d'ell és la seva visió d'entendre la lectura, com aprofundeix la mirada en les històries dels llibres que comenta, sense esnobisme, la seva sensatesa i fina ironia. Temps enrere vaig enviar-li dos dels meus llibres publicats darrerament, L'administrativa i Llegint Bukowski, perquè no es pot entendre un sense l'altre. Sé que té la prestatgeria de la seva biblioteca plena a vessar de llibres esperant a ser llegits i una llista enorme de lectures que fa i va refent a mesura que se li escolen altres llibres imprevistos. Em penso que els meus són d'aquests que li han modificat l'ordre d'aquesta llista perquè no només els ha llegit sinó que n'ha fet una anàlisi al seu bloc de literatura. Un honor i molt agraïda a aquest lector immens! Podeu llegir aquí la seva publicació, molt bona: autobiografia i literatura: dos llibres de Jèssica Roca.

til·lers en flor

Dilluns, després de treballar al migdia, vaig anar a veure ma germana Iolanda a Montornès. Les dues tornàvem de treballar, de fet. Ella més cansada que jo perquè s'està les vuit hores de peu dret. Vàrem seure a la part del davant del jardí de casa seva, sota l'ombra del til·ler que queda al mig de la placeta. Allò és un petit paradís. Mentre fèiem una cervesa, formatge manxego i unes olives d'Aragó boníssimes que sempre porta ma germana Vanessa, vàrem estar contemplant l'antic jardí com si fos nou. "Crec que només en el que envolta la placeta hi ha més de vint espècies d'arbres i arbustos". I abans que em portés les olives de la cuina ja vaig veure un dragó que gairebé es cruspeix una papallona groga i verd fluorescent.Va venir de poc. Després va passar-ne una blanca, una altra taronja amb taques marrons (aquestes són més grosses, em va dir la Iolanda) i una de rosa. El dragó va desaparèixer i ma germana em va ensenyar on s'amaguen, "veus tots aquests forats a la paret? Doncs tot això són nius de dragons." La paret és de pissarra marró clar. I vaig flipar amb les petúnies fúcsies que vàrem comprar les dues el dia de Sant Jordi. Les tenia enormes! Jo les tinc al balcó i no m'han crescut tant. És clar que el seu test és molt més gran i tenen més espai per respirar i créixer. A l'altra banda del jardí hi tenia florides les madreselvas, com diu ella, les hortènsies i les liles que penjaven fent un espès cobert sobre la font de pedra, com si fos una pintura del Rusiñol. I el nesprer i la figuera que tot just comença a treure les primeres figues. És un jardí molt mediterrani i molt romàntic. Es planyia quan m'explicava que van haver de tallar el magnoli perquè l'enorme alzina se l'estava menjant "i em va fer una pena... Perquè mira que les magnòlies m'encanten, les tallava i les posava amb un bol amb aigua com si fos un nenúfar amb aquella olor com àcida que desprenen". Després, mentre m'estava fent les ungles dels peus va mirar amunt i va sorprendre's que el til·ler treiés flor "ja pensàvem que era bord". Jo li vaig dir que altres anys ja l'havia vist florir i que als matins quan surto a córrer passo per la plaça de l'ajuntament de Llinars, plena de til·lers en flor que fan molt bona olor i amb les flors molt més obertes encara.

Ahir, després de l'intens xàfec de la tarda vaig sortir a comprar i vaig topar-me amb els til·lers tots molls. Vaig fer una foto per enviar-se-la. "Q xula la flor!", em va respondre.

el vol de la papallona, un poema meu

mai saps si vas desaparèixer un dia de setembre

o justament hi vas néixer

transformant-te com el cuc ho fa en la papallona.

l’absència d’amor és la por que tens

perquè és la mort

com els ulls absents del transeünt pel carrer

aquest matí.

vas per la vida i corres

per aturar-te un dia espantada

perquè et dol el cor un instant.

i abans vols deixar tot estimat

al màxim

per a l’eternitat

mentre vius.

el vol de la papallona desapareixerà

i les primaveres tornaran sense tu

com abans de néixer.

com el mecanoscrit del segon origen

Les taules són buides. A l’oficina de l’administrativa no hi queda ningú. Com si fos l’Apocalipsi, tots han desaparegut. Potser sí que som espectres dels qui vam habitar fa anys aquest edifici antic. Alguns han mort de debò, altres habitem uns cossos que ronden pel llarg i fosc passadís.

Les rialles ja no se senten, perquè els espectres no riuen. Creu-me si et dic que ni la memòria les pot retenir. Per això riure és de vius. És un poder només atorgat als vius. La llum és blanca: els fluorescents sobre les taules fredes, i recordo quan dèiem que la fàbrica s’havia incendiat, i que nosaltres érem només un record del que havia estat.

El terra és a punt d’enfonsar-se, a vegades tremola, però ara no queda ningú per sentir-lo. Ni vius, ni morts, ni espectres. Tots han desaparegut. El quadre està servit. Com si sonés Tchaikovsky amb el Concert número 1 per a piano o revisqués Pedrolo amb el seu Mecanoscrit del segon origen.

solitud

Quan em vaig comprar el pis després de separar-nos definitivament la meva mare em va dir afligida: “I allà? Tota sola dormiràs, ara?” “Sola no, amb mi mateixa”, li vaig respondre. A ella l'horroritzava quedar-se sola durant les nits. Caure en el son més profund amb la tranquil·litat d’esperit és l’important, amb companyia o sense.

El tacte de la pell amb una altra pell és una necessitat no sempre a l’abast. La darrera vegada que vaig estar amb un home va ser com un regal. Les carícies després del sexe i quedar-nos callats, jo despullada damunt del llit amb els ulls tancats i respirant lenta i descansadament, ell observant-me embadalit amb el cap recolzat a les meves cames. Un regal.

Les tardes de dissabte que estic sense els fills són les que més percebo la solitud. Miro un documental o una pel·lícula, com ahir. I a última hora vaig decidir-me a anar al teatre. El marit ideal. Teatre amateur per passar l’estona. La meitat de l’auditori el buscaven, el marit ideal, l’altra meitat que era casada, el criticaven. O això deia l’Oscar Wilde. La perfecció no existeix, però la llibertat ens hi aproxima.