solitud

Quan em vaig comprar el pis després de separar-nos definitivament la meva mare em va dir afligida: “I allà? Tota sola dormiràs, ara?” “Sola no, amb mi mateixa”, li vaig respondre. A ella l'horroritzava quedar-se sola durant les nits. Caure en el son més profund amb la tranquil·litat d’esperit és l’important, amb companyia o sense.

El tacte de la pell amb una altra pell és una necessitat no sempre a l’abast. La darrera vegada que vaig estar amb un home va ser com un regal. Les carícies després del sexe i quedar-nos callats, jo despullada damunt del llit amb els ulls tancats i respirant lenta i descansadament, ell observant-me embadalit amb el cap recolzat a les meves cames. Un regal.

Les tardes de dissabte que estic sense els fills són les que més percebo la solitud. Miro un documental o una pel·lícula, com ahir. I a última hora vaig decidir-me a anar al teatre. El marit ideal. Teatre amateur per passar l’estona. La meitat de l’auditori el buscaven, el marit ideal, l’altra meitat que era casada, el criticaven. O això deia l’Oscar Wilde. La perfecció no existeix, però la llibertat ens hi aproxima.