El dia de Sant Esteve de 1995 jo tenia vint anys. Eren les 4 de la matinada quan sortia de treballar del Nan Roig, on feia de cambrera dissabtes nit. Però aquell dia era dimarts. Els matins de dissabte assistia a classes de francès a l'Aliança Francesa de Granollers, llavors ja feia cinquè i podia sufragar-me les classes amb aquells diners que em pagaven durant les nits de dissabte. Nit i dia concentrat en un dissabte. M'agradaven aquells dissabtes. Els esperava durant tota la setmana amb ànsia, de fet. El ritual de la dutxa després de la becaina. L'Eros que posava a l'equip de música de la meva germana Vanessa, i allargar les tardes a la seva habitació mentre els meus pares eren a la planta baixa de la casa. El seu ritme era un altre que tinc descrit en una novel·la. Els germans que tenia casats ja no estaven a la casa i les que no ho estaven eren fora: la Susana a Alaska fent d'au pair i la Vanessa mai hi era dissabtes tarda, en aquella època sortia amb el Juan, un noi de Nou barris que feia de xofer a la Reckitt Benckiser.
L'habitació de la Vanessa era la més petita de les quatre de la casa. M'agradava estar-m'hi perquè tenia l'equip de música i donava a la part del darrere de la unifamiliar des d'on veia passar els trens perquè les vies estaven a escassos vint metres de la casa. M'hi podia passar hores observant-los. L'hora del capvespre era la que més m'agradava, perquè la llum de l'interior dels vagons predominava per sobre del blau klein exterior, i podia distingir les figures de la gent que hi viatjava. Alguns miraven per la finestra. Altres enraonaven amb el seu interlocutor del davant. O escoltaven música amb els cascs a les orelles o llegien un llibre. Fins i tot alguna vegada havia vist el revisor picant bitllets. Llavors encara eren aquells rectangulars en una cartulina groga.
Abans de marxar al Nan feia un mos a la cuina, on solia estar el meu pare escoltant la ràdio i bevent vi amb gasosa. Ell sempre sopava a la cuina, perquè sopava molt d'hora. I la meva mare sempre rondinava fort quan marxàvem. En realitat es queixava d'una vida que no havia volgut portar. Ja havien marxat els altres germans així que només quedava jo i renegava perquè sortia tan tard. Això també ho he descrit en aquella novel·la que deia al principi. Crec que he deixat ben descrit el seu caràcter allà. La novel·la és un bon lloc per deixar paleses les profunditats de l'ésser humà. Després li passava i m'explicava la pel·lícula que estava mirant i es preocupava perquè sopés abans de marxar i anés sempre ben pentinada. Tenia una obssessió amb això dels cabells.
A part de l'equip de música i el paisatge ferroviari, a l'habitació de la Vanessa hi havia un enorme mirall on entràvem totes -germanes i mare- a mirar-nos després de vestir-nos. Aquell dimarts de desembre vaig posar-me uns Levi's 501 i un suèter de punt verd clar i coll rodó molt obert que encara conservo. Era de la meva germana Susana i l'havia fet una germana d'un nòvio seu amb el que va trencar després de molts anys. No recordo si el suèter me'l vaig apropiar o si me'l va donar ja fa vint-i-set anys. Després de plegar del Nan vaig anar al Privat, la discoteca on solia anar el jovent del Vallès Oriental i on sabia que em trobaria amb el noi que llavors m'agradava, el Manel. És clar que jo també li agradava a ell. Va ser a la pista de ball on ens vam liar envoltats dels seus amics i els focus il·luminant-nos al centre, com en una escena d'una pel·lícula d'aquelles romàntiques que m'explicava la meva mare abans que marxés cap al bar musical. Després ja seria a la part del darrere d'un Corsa, que érem joves i la passió desbordava. A la novel·la queda molt ben descrit, els gestos, els caràcters, la joventut, els primers amors, la família, i l'època dels noranta, perquè és un bon lloc per fer-ho i ho vaig fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada