el barri de la plata, quan la literatura t'acosta a la vida

Julià Guillamon de bebè amb la seva mare

Crec que va ser com una intuïció. La vida m’havia de portar fins aquesta lectura. Ja fa anys, quan encara vivia, la Pepita Collazo Parera em parlava molt de la seva infància. Era la mare del meu ex marit. Hi tenia dos paisatges mentals i físics que la van fer ser la dona nostàlgica, sensible, rebel amb l’edat i amb un talent innat per a la pintura: es dividia entre la Galícia verda amb olor d’Atlàntic del seu pare, i el Poblenou gris, fosc, brut de la postguerra on havia nascut i d’on era també la seva mare, treballadora en un dels telers d’una fàbrica tèxtil a principis dels anys 20 del segle passat. Era un relat que el repetia sovint, les dures condicions de vida d’aquelles obreres, s’entristia quan parlava dels hiverns al Poblenou, li recordaven l’escassetat i la fam, ho tenia molt marcat. I se li il·luminava el rostre quan relatava els estius corrent i jugant per les aldees gallegues, “era la nena més feliç del món” em deia. Va ser a través seu que vaig conèixer la Rosalía de Castro i vaig introduir-me en la seva literatura que encara avui llegeixo.

Fa uns dies que l’escriptor Julià Guillamon va compartir un record al facebook en què hi havia una fotografia dels seus avantpassats materns de Viladrau. Parlava d’uns articles que havia escrit a L’Avenç sobre els seus orígens al Poblenou. De seguida vaig preguntar-li on els podia trobar i em va respondre que havia acabat fent un llibre que es deia El barri de la plata.

Només començar-lo vaig topar-me amb aquell paisatge industrial i desolat que em descrivia la Pepita, però vist pels ulls d’un nen als anys setanta. Un petit Julià que ja de seguida va sentir interès per descriure el món que l’envoltava. Per entendre les seves arrels ens situa a la casa paterna, al carrer Luchana entre el Barri de la plata i la Rambla, on els seus avis procedents de Castelló s’hi havien instal·lat als anys vint. Mentre avança entre la memòria familiar i la crònica documental, narra la història dels immigrants valencians al Poblenou i els conflictes entre obrers i patrons d’abans que esclatés la guerra com a protesta per les dures condicions laborals en què treballaven aquella gent, a més de donar-nos pistes del que serà el motiu de ser d’El barri de la plata: és la història dels seus pares explicada amb una honestedat desarmant.

L’escriptor de Barcelona ens parla des de la memòria més emocional, la viscuda en la seva joventut a casa dels pares, però també se serveix de cartes que s’escrivien el pare i la mare quan eren nòvios i que l’ajuden a entendre’ls millor .

EL PARE

El pare de l'escriptor a la dreta de la fotografia de festa amb uns amics

És a través d’una d’aquestes cartes, abans que es casessin, que Guillamon explica que la seva mare ja es va adonar que la cosa no aniria bé amb el seu pare, perquè la va deixar plantada sense motius una de les vegades que l’havia de pujar a veure. A l’inici del llibre ens parla de la inestabilitat laboral del pare, calderer de professió, amb constants anades i tornades en una de les empreses que hi va treballar. “A la primera enrabiada, que no li costava gaire d’agafar, cogía el portante”. És en la segona meitat de la història quan aprofundeix en l’alcoholisme del pare, les absències laborals i com desapareixia uns dies de casa quan agafava una d’aquestes crisis, amb la consegüent preocupació i patiment de la seva dona i dels fills.

És un personatge amb moltes arestes, alegre i extravertit amb els amics, que reaccionava de manera irascible a casa, sobretot si s’emborratxava. Julià Guillamon descriu el patiment i la por que això li causava de petit, malgrat els esforços de la mare perquè no s’assabentessin els fills. És més en el tracte d’adult pare-fill que he vist molts paral·lelismes amb el John Fante i el pare de l’italo-americà a Plens de vida o La germandat del raïm. Tots dos pares persones desarrelades (el pare del Fante era paleta emigrant dels Abruzzos a Colorado). Tots dos d’orígens molt humils, sense estudis, que es van posar a treballar de ben petits en oficis molt manuals. Tots dos amb fills que volien ser escriptors. Hi ha una escena d’El barri de la plata que m’ha recordat molt a una del Plens de vida en què he rigut molt també: quan el pare del Julià se l’emporta a reparar els radiadors de l’Hostal Castell d’Arbúcies, que regentava la seva mare, i el tracta com a un ajudant de lampista: “Presenta la pieza!” li diu perquè aguanti el radiador que ha descollat. A Plens de vida és el pare del Fante que pren mides d’un soterrani de la casa ple d’humitats per fer-hi obres i ajupit amb un metre a la mà i sense mirar el fill estira un braç i li diu: “Lápiz!”.

Ja de jove però també fins als seus darrers dies en Julián Guillamon pare va ser un gran aficionat als toros, de fet en la seva joventut, va donar un bon disgust als pares i als tiets quan va escapar a Sevilla amb un amic en un intent de convertir-se en torero. Després va tornar i es va casar amb la mare del Julià, i s’ha de llegir el llibre per completar la imatge d’un pare que malgrat la seva personalitat estava molt orgullós del seu fill escriptor. I això ho sabem pel dia del seu funeral, quan tots els seus amics van a donar-li el condol i l’hi diuen. Dels darrers anys amb el pare té passatges molt commovedors i m’hi he emocionat molt.

LA MARE

La Maria Mota era del barri de Gràcia i va ser al ball del carrer Gran de Gràcia on va conèixer el pare del Julià Guillamon, que era on se solia conèixer el jovent de l’època, als balls i les festes majors. Hi ha un punt en aquest començament que és per fer-ne un assaig, i és quan diu que de seguida la mare va començar a no entendre’s amb el seu pare, amb l’afegit que un cop casats va anar a viure a casa dels seus sogres, com els meus pares, com moltes parelles que es casaven als anys 50 i 60. Perquè llavors no hi havia els recursos que hi ha ara i qui es volia independitzar i formar una família tradicional (tayloriana diu en Julià més endavant al llibre, un concepte que desconeixia), ho havia de fer així. Per a moltes dones era una manera de marxar de casa, com m’ho explicava la meva mare, com la mare de l’escriptor, però al mateix temps es lligaven a la llar, abocades al marit i als fills anulant una identitat pròpia.

Tot i això, a la Maria Mota de seguida se la intueix com una dona intel·ligent i treballadora, que aviat es va posar a treballar a l’hostal familiar que portava la seva família a Arbúcies en què hi col·laboraven molts parents, inclòs el mateix Julià. Les descripcions que fa de la feina a l’hostal, des que es lleva la seva mare fins que pleguen tenen un ritme que només els qui hem tingut un tipus de negoci així podem reconèixer. No hi ha literatura de ficció que pugui superar la concatenació de les tasques d’un restaurant, d’un hostal en el seu cas, més encara quan t’has de fer càrrec de tot.

He somrigut quan descriu els treballs escolars de la seva mare, acompanyats de dibuixos, i amb molt de sentit crític per al comentari de text literari. Ja sé a qui ha sortit el Julià. Més tard, un cop se separen els pares, la seva mare s’apuntarà d’oient a les classes d’història de l’art a la universitat, amb gairebé seixanta anys. Una dona treballadora i patidora per tot, per qui l’escriptor sentia una profunda estima. He plorat moltíssim quan descriu la seva mort, acompanyant-la fins a l’últim moment. L’adéu de la mare que ens deixa orfes per sempre més del seu afecte.

Amb la desaparició dels pares en realitat s’esvaeix tot aquell món, i el barri de la plata de la infància del Julià Guillamon també.