Fa dies que penso en això: quan era petita i d'adolescent també, m'enamorava calladament, tan tímidament que era incapaç de dir res a ningú, i menys encara al noi de qui m'enamorava. Podia estar-m'hi anys enamorada del mateix noi, i mira que passaven volant els anys quan canviava de curs. Però allò s'acabava convertint en un amor platònic perquè no m'atrevia a dir res, o potser perquè realment no s'havia de transformar en amor real. Després, quan em vaig fer dona vaig passar a l'acció, era tot molt instintiu, era l'época de sortir i d'esbargir-me desenfrenadament, fins que vaig ensopegar amb la persona de qui em vaig enamorar i amb qui vaig compartir vint anys de la meva vida. Mentre vam ser feliços no vam pensar que allò s'acabaria i, tot i que avui ho descric amb només dues línies, tinc pàgines i pàgines escrites sobre com vaig conèixer el meu ex-marit i pare dels meus fills. I són meravelloses. Encara no he escrit sobre la ruptura, malgrat que ja fa uns anys penso que em falta un temps per veure-ho amb suficient perspectiva. Per despullar-te sobre la pàgina has de tenir prou maduresa per poder narrar-ho amb claredat. Ara no sé si mai tornaré a enamorar-me, perquè passa molt poques vegades a la vida, ni com seré en aquesta nova etapa. Gairebé em sembla tornar a l'adolescència com quan durant les tardes, estirada al llit de l'habitació, em preguntava quin rostre tindria el meu futur amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada