reflexions des del mòbil

Perdem l'hàbit de manuscriure. Fins i tot això ho redacto des del miniteclat del mòbil asseguda en una terrassa de Llinars aquest migdia (avui és 28 de juny i he acabat fa estona la jornada intensiva). Hi ha també un abans i un després de la pandèmia en això, perquè abans que s'instaurés el teletreball per causa del Coronavirus, em dedicava a preparar documentacions per a l'exportació d'entretetles a tot el món. En el moment literal de fer-ho (quan el contenidor de 40 peus estava esperant al magatzem de fàbrica per marxar al port de Barcelona), dipositava part d'aquesta documentació a dins d'un sobre on hi escrivia en boli el nom de la naviera o la companyia aèria, la data, el nom de l'empresa de destí, el país, la persona que l'havia de rebre, el nombre de palets i el pes brut de la mercaderia. Ara exporto el mateix, però si estic teletreballant ho envio per e-mail i encomano fer el sobre a un company de la divisió que aquell dia estigui a l'oficina. Per contra, he reduït les impressions de comandes que entren per correu electrònic i les anoto en bolígraf sobre un paper reciclat, on també hi anoto les que entren per telèfon i qualsevol comentari que pugui sorgir en una reunió sobre l'estat de la cartera de clients. Tot plegat, al dia poden ser uns quatre fulls mal manuscrits que en acabar la jornada acabo estripant per llençar-los a la paperera. Segurament hi ha gent que encara escriu (a mà) menys que jo. No sé realment si això és preocupant o no, segurament no. Perquè el fet de picar aquestes lletres en un teclat de mòbil amb el meu dit polze no em resta pensament crític. A més, sempre he tingut una cal·ligrafia indesxifrable, amb la qual cosa penso que si encara hagués d'escriure tot a mà, no hauria escrit mai tot el que porto escrit fins ara. La tecnologia va ajudar les dones a guanyar temps a la llar amb els electrodomètics, i també ens ha ajudat molt a favor a l'hora de guanyar temps per escriure. Un any abans de morir, l'escriptor Charles Bukowski va teclejar en un dietari extraordinari que arribaria un dia en què algú podria escriure posant-se només els tous dels dits a les temples. I que llavors sortiria directament d'allà un embull de paraules que tindrien més o menys valor depenent del que tingués l'individu al cervell. Jo crec que arribarà el dia en què això passi. Altra cosa serà com ho rebrà l'interlocutor, perquè els avenços tecnològics van molt més ràpid processant la informació del que el cervell humà pot assimilar. Crec que pararé perquè aquí en aquest teclat no s'acaba la tinta ni el paper. I a la bateria encara li queden unes quantes hores.

berlin suite

Llegeixo els vuit poemes que componen Berlin Suite de la Marta Pessarrodona. Ho faig estirada a la sorra de Cabrera de Mar, entre l'ombra del parasol i una suau brisa perfecta, que em respecta el passar dels fulls del llibre i em manté el cos a una temperatura temperada i aliena a la resta d'humans sota d'altres parasols avui. Puc seguir concentrada en les paraules que l'egarenca va escriure durant els mesos que va passar a la capital alemanya l'any 1984. M'aturo a Schöneberg, on parla d'un affair casual amb un amic de coneguts. La de Terrassa sempre els esmenta de passada, els amors, entre vins i converses que, més que a Berlin, em transporten al Nova York de Woody Allen. Les seves històries traspuen intel·lectualitat i cosmopolitisme viscut. I tot i així en cadascun d'aquests versos la Marta m'obliga a agafar el traductor alemany-català per esbrinar un nou mot de la llengua germànica, que ella inclou als seus poemes com una mena d'spanglish però en versió germànica-catalana. Hi descobreixo fidelitats, passions, estacions de metro i aeroports berlinesos, barriades turques, fins i tot L'Unter den Linden, el passeig més conegut de Berlin citat per la novel·lista polonesa Christa Wolf. 

En última instància llegeixo el pròleg que l'Ana Maria Moix li va escriure en castellà per a l'edició original del llibre publicada l'any 1985 per edicions del Mall, l'editorial especialitzada en poesia desapareguda fa més de tres dècades. Un pròleg molt formal en què fa menció a qui havia estat parella de la Marta, el també poeta Gabriel Ferrater, qui va fer una defensa del realisme literari de la Pessarrodona en el pròleg del seu poemari Setembre 30. 

En efecte, llegint-la toques els carrers, les ciutats, les hores, les esperes, enyorances i els noms -literals- que donen forma a totes aquestes coses. I agraeixes que algú com ella et porti paraules de llocs que segurament mai trepitjaràs. 

Com sempre, ha estat un afer casual:

amistats d'amistats, aquí, allà,

al Nord, al Sud...

No m'agrades, de primer.

Potser et veig els meus defectes

(difícil trobada d'escorpins!)

i vull sempre miralls 

de la visió més perfecta.

Segueix la nit i el vi blanc,

d'una regió alemanya

que m'és totalment estranya.

Tot d'una (mentre "actues")

ens trobem i ens sentim.

"Treu" és un adjectiu 

que m'havia acabat d'aprendre,

i m'és molt útil per a aquesta vetllada.

El vi i la nit segueixen i ens separen.

Hi ha, però, la meva fidelitat,

temporal i absoluta, pel teu cos,

pel teu tacte.

SCHÖNEBERG, Marta Pessarodona. 

si miro endins

A la meva mare

 

Si miro endins 

T'hi veig encara

Amb el cap enfonsat a l'aigua

Mentre el sol es pon rere l'església

Amb les onades gairebé quietes.

 

Si miro endins i ploro

Em surt buscar-te

Entre els colors blaus i verds

Del mar tenyint-se 

Aquest capvespre.

 

Si miro lluny

Em queda l'oxigen

I un rastre de tu a l'oceà

Present en mi

Mentre els meus peus s'enfonsen

A la platja.

 

Si em quedo aquí

Continuaré molt de tu

En ells. 

Mentre els compro uns gelats ametllats

Amb la sorra encara enganxada

Als peus. 

el tejido de la civilización

Fa un temps que estic llegint “El tejido de la civilización”, un brillant assaig de la nord-americana Virginia Postrel sobre la influència directa que ha tingut la confecció dels teixits en la societat mundial des del neolític fins als nostres dies. No sabria per on començar perquè crec que és EL LLIBRE. Mai m’havia plantejat buscar una lectura com aquesta, però gràcies a una recomanació molt encertada del Jordi Herms, penso que el llibre m’ha trobat. A vegades m’he sentit com un bitxo raro per relacionar el meu món, el de l’exportació d’entreteles per a la confecció de la moda, amb molta part de la història dels nostres dies. He reflexionat i escrit aquí a vegades sobre això i, de fet, tinc una novel·la escrita on es veuen els budells de tot l’entramat comercial, industrial i humà que se’n deriva des del meu petit racó del Vallès Oriental. Des de l’esclavatge fins a la Revolució Industrial, o el codi binari informàtic inspirat en la tècnica tèxtil de targetes perforades inventada per J.M Jaquard, la història de la humanitat passa per la creació dels teixits. Sense oblidar el paper fonamental de les dones expertes teixidores, capaces d’interpretar un dibuix, no en la forma, sinó com una codificació numèrica de diferents colors i textures que donaran com a resultat un teixit estampat. La moda sempre va per endavant del que passarà a la societat, perquè és aquesta -i no a l'inrevés- qui marca les seves necessitats presents. Em queda molt poquet per acabar-lo, estic ara pel capítol dels tints, en un passatge on parla dels teixits wax, que són aquests teixits de cotó estampats amb vistosos colors que duen als vestits les dones africanes. (Per cert, es diuen wax perquè un cop estampats els fan un tractament amb una resina que els dona un efecte encerat).

He trobat preciós el motiu pel qual compren aquests teixits les dones ghaneses: no només perquè son maques sinó perquè tenen un nom. A través d’un nom o d’un refrany donen un sentit a les teles que no tenien quan els van dissenyar i produir. Així posa l’exemple d’un comerciant holandés que a un estampat de branques recargolades li va posar “rastre de fulles” i els ghanesos el van transformar en “la bona granadura no parla”, una dita ghanesa que vol dir que les persones realment admirables mai es donen importància.

Em sembla un llibre fascinant.

som animals socials

Som animals socials. Un company em dóna el condol abans de fitxar a la feina a primera hora. Durant el matí ho fan sis més que em creuo a la màquina del cafè. El meu cap necessita esbravar-se avui: el company que han acomiadat del magatzem era un peça, un aprofitat i es mossega la llengua per evitar dir la veritat del tot: un lladre. El sentit de la comprensió humana capta aquesta mena de coses. La prudència. Una companya m'exposa les seves pretensions futures dins l'empresa. Ja ho dirà al nostre cap quan sigui el moment. I parlem de la poca flexibilitat que tenim les mares treballadores a l'empresa i del pragmatisme inherent en la condició femenina: fem sortir la feina i es factura més que mai, això és el que compta. I busquem tenir més temps per a concialiar-ho amb la família. El veí del 1er 2a torna de córrer i li confesso que avui m'he saltat la meva mitja hora de running matinal, i sí: ho he trobat a faltar. Tan greu és passar-se de la ratlla com no fer absolutament res, em diu. La dependenta de la Sirena em fa el carnet de clienta i em demana la data de naixement: 17/07/75. El mateix dia que la seva mare, em diu. I es lamenta amb un: I jo el 17 d'aquest mes en faré 30. Trenta! Recordo el dia que els vaig fer.  Acabem parlant de maternitat, d'òvuls congelats, de separacions amoroses, d'independència econòmica i ens acomiadem amb un somriure de complicitat malgrat els setze anys que ens separen d'edat. Em trobo al telèfon amb la veu de l'Andreu, el chef del restaurant Tarambana de Cardedeu. Amable, afable i amb sentit de l'humor. Truco per informar-me per al sopar de graduació dels meus fills. Van justos de temps, ho sé. Em dóna tota la informació i flexibilitat possible per a una celebració de setanta persones. Un sopar informal a peu dret serà el més factible. M'agrada la idea per al jovent. S'ofereix a mostrar-nos la sala i a fer diferents tipus de menus amb canapès i petits entrepans. Percebo bon tracte i ganes de treballar. El sentit de la comprensió humana capta aquesta mena de coses. El meu fill LLibert seu al meu costat mentre escric aquestes línies. Sense dir-m'ho busca la meva companyia. En l'afabilitat de les nostres relacions resideix el nostre sentit de ser.