història de dues fotografies, història de Montmeló i el meu avi eduardo satorres

L'avi Eduardo Satorres a l'esquerra de la fotografia,
de perfil, amb vestit jaqueta, escoltant l'alcalde Turanzas

El 15 d’agost de 1958 arribava per primera vegada l’aigua corrent i potable a Montmeló. Durant l’època franquista va ser-ne alcalde l’Enric Turanzas, que fa el discurs a la foto. Era el dia de la inauguració oficial. En la mateixa, a l’esquerra del tot hi apareix el meu avi matern, l’Eduardo Satorres, que era el mestre del poble. Vaig descobrir la fotografia revisant una entrevista que li vaig fer a ma mare i cercant informació sobre la Escuela de Mandos de la Sección Femenina de què em va parlar. Ella hi va anar durant un any perquè el meu avi volia que fos delegada de la Falange, però ella s’hi va rebel·lar i li va dir que “tu a mi no me haces de la Falange!”. Si algú vol llegir l’entrevista ho pot fer aquí: https://labgroga.blogspot.com/2023/04/entrevista-inedita-la-meva-mare-neus.html

L'avi a l'esquerra i al darrere, amb les mans al darrere l'esquena,
caminant amb la comitiva

En aquesta mateixa cerca he trobat una altra fotografia al blog d’alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental de l’any 1959 on hi apareix l’avi començant per l’esquerra a la part del darrere. Es tracta d’una altra inauguració però no especifica de què. En la comitiva d’autoritats, a part del meu avi hi ha l’alcalde Enric Turanzas, el jutge municipal Josep Fages, el diputat provincial i alcalde de Granollers Francesc Llobet, el regidor Joan Manils i el comandant de la Guàrdia Civil de Mollet. No he aconseguit identificar el carrer, si algú l’identifica que m’ho digui, si us plau.

A l’avi el recordo com surt a les fotografies, alt i prim, sempre amb vestit jaqueta, corbata i sabates tipus Oxford i ben pentinat enrere. Nascut a Cartagena el 1896, després d’aprovar les oposicions de Magisteri l’any 1923, va exercir de mestre amb la Segona República i durant la dictadura de Franco. Va donar classes a Porriño (Galícia), Cerdanyola, Los Dolores (Cartagena) en plena Guerra Civil i finalment a Montmeló on va morir l’any 1986.

després de l'última abraçada com a retrat d'una època

Hem de fer servir la memòria. Aquest estiu em recorda el del 94, que descric a la meva novel·la Després de l'última abraçada, quan em treia el carnet de conduir i Catalunya era un forn, per les altes temperatures i per la gran quantitat de focs que hi va haver. "Vaig sospirar a l’inici de la segona pràctica de conduir. Encara era de dia i feia moltíssima calor. Calava foc per tot arreu aquell estiu a Catalunya. Una tempesta de foc queia del cel, a més de l’aire africà que no parava de pujar de forma virulenta per tota la península. Cremava la pell." Ara hi afegiria que l'aire irrespirable es pot agafar a palades. Després d'aquell juliol va arribar un octubre d'inundacions nefast, que també narro a la novel·la. En aquell moment feia segon de periodisme a l'Autònoma: "Vaig pujar a l’autobús a l’estació de Montcada i Reixach. Totes les línies de tren amb destinació Puigcerdà eren tallades. Baixant de Montcada bifurcació una munió d’estudiants que ens dirigíem d’un Vallès cap a l’altre. I el cel emmascarat d’un gris lleig, fosc, d’haver plogut intensament i sense ganes de deixar-ho de fer. Vaig tenir un mal pressentiment en aquell moment. Em vaig agafar fort a la carpeta i no la vaig deixar anar en tot el camí (...) Vaig pujar a l’altre Sagalés que em va portar fins a la parada de la benzinera del poble. Plovia suau. I el cel continuava sent lleig i feia els blocs de pisos encara més grisos i austers del que ja eren de per sí. Vaig baixar el pendent que portava fins al carrer d’unifamiliars on vivíem. Portava un paraigües plegable obert sobre el meu cap i a mesura que avançava pel carrer de casa meva, les Martins se m’anaven enfangant més i més, fins a l’alçada de la vora del meu texà. Les veïnes que treien fang de les aceres amb l’escombra em saludaven amb rostres compungits. La nostra casa quedava al final de tot del carrer. Vaig avançar callada cinquanta metres i vaig deixar anar el paraigües sense forces. Encara agafava la carpeta. Vaig veure la meva mare al menjador i vaig arrencar a plorar." El capítol segueix. 

Un dels meus referents a l'hora d'escriure aquesta història va ser l'italo-americà John Fante, especialment amb la seva novel·la Pregunta-ho a la pols. Després de l'última abraçada no només és una història de joventut, és també la familiar, amb les seves complexitats, la d'una època pre-digital amb un gran conflicte europeu als Balcans, els 90, i una societat, la nostra. 

La podeu comprar a Amazon: Després de l'última abraçada : Satorres, Jèssica Roca: Amazon.es: Libros

l'antic casino

Des del 8 de juny fins al 31 d'agost fem jornada d'estiu a la feina. De 8 a 14h, un privilegi horari encara que a vegades suposi anar de bòlit per abastir totes les gestions que hem de dur a terme en sis hores en comptes de vuit. Pero FA ESTIU. I malgrat la xafogor, hi ha algunes tradicions que mantinc quan surto de l'oficina. Una d'elles és aturar-me, de camí cap a Llinars, a dinar a l'Antic Casino de Cardedeu. Situat a la C-251, l'artèria principal que connecta Cardedeu amb Granollers i Sant Celoni, en un edifici del 1925 que havia estat l'antic cafè-teatre del poble. Avui, sense tenir-ho previst, m'he aturat perquè em venia de gust fer-hi el menú tan ben servit que fan de diari. No debades sempre és ple de comensals. "Tens reserva?" És el que et pregunten les cambreres només entrar. Regentat per dones i amb una carta prou extensa pots dinar molt bé per 17 euros. Per 14 sí fas mig menú, si no vols acabar a reventar, com en el meu cas. Les patates fregides són patates de debò, i els llibrets de llom perfectament arrebossats, gens oliosos, amb pernil serrano i un manxego exquisit que es desfeia en tallar-lo. El vi amb gasosa La Casera de tota la vida, en ampolla de vidre, tal i com el prenia el meu pare, i el detall de les olives arbequines de cortesia, un luxe que ara amb prou feines es veu en cap restaurant. 

Rere la barra omplint les canyes de cervesa el fill de la mestressa, nou anyets, no més, amb devantal corporatiu, posat seriós i professional, atent a les ordres de la seva mare, que el renyava perquè no s'havien d'omplir les clares fins a vessar els gots tipus zurito. 

La barra feta amb  pedaços de marbre i granit de colors, amb les luminàries sortint d'un sostre en fusta de caoba, molt a l'estil de finals dels 70. I unes cadires Tonet amb les taules en fórmica marró que ara es deixa veure perquè en comptes d'estovalles hi posen uns salvamantells de paper amb l'emblema de l'Antic Casino: els seus tendalls de fora en cru i verd oliva. Si no hi ha lloc a dintre és molt probable que et facin seure a la terrassa de l'entrada.

Jo he tingut sort, tot i la improvització, i he trobat taula a dintre, fresqueta amb l'aire i els quatre ventiladors de sostre que donen voltes lentament per damunt d'una estança que, segons com, recorden aquells locals del tròpic o l'Havana, d'allà on van anar a fer fortuna molts dels indians que després estiuejarien a la vil·la cardedeuenca. 

nota de premsa "una posta o la pregària dels ateus" el nou llibre de jèssica roca

Jèssica Roca publica Una posta o la pregària dels ateus, un viatge íntim i reflexiu a través dels moments quotidians.

L'escriptora Jèssica Roca (Granollers, 1975) presenta el seu nou llibre, Una posta o la pregària dels ateus, un recull de relats breus i prospeccions poètiques que endinsen el lector en la complexitat de l'existència a través dels moments quotidians.

Aquesta obra s'afegeix a una trajectòria literària rica i diversa que inclou les novel·les autobiogràfiques L'administrativa i Després de l'última abraçada, el reconegut assaig Llegint Bukowski (finalista dels Premis de la Crítica 2022) i diversos poemaris.

Una posta o la pregària dels ateus s'erigeix com un nou exercici d'autoficció íntima on Jèssica Roca explora la seva vida actual des del prisma de la maduresa i la solitud escollida. Els fragments aborden la reconciliació amb el passat familiar, la intensa relació amb els seus fills bessons i la recerca d'un sentit transcendent en els gestos del dia a dia.

El llibre pivota sobre la idea que la transcendència no es troba en grans epopeies, sinó en la rutina: des de l'olor del cafè del matí i la carrera matinal, fins a l'observació de la llum taronja del capvespre, que esdevé el símbol central de la reflexió i el contacte amb la memòria.

La veu de Roca és sincera i directa, amb una mirada aguda que dona valor poètic tant a l'elaboració d'una tarta Sacher com a la pèrdua dels éssers estimats. Aquesta obra s'adscriu a la millor tradició de la literatura del jo, on la fragilitat es converteix en fortalesa literària.

Una Trajectòria Consolidada en l'Assaig i la Novel·la Personal

Jèssica Roca, mare i administrativa d'exportació de professió, ha combinat la seva faceta corporativa amb una prolífica carrera literària en català. La seva passió per la lectura lliure i la reflexió, que nodreix al seu blog La Bústia Groga, li confereixen una veu única i ben fonamentada en els gèneres que permeten la màxima llibertat expressiva.

La publicació d'Una posta o la pregària dels ateus referma el seu compromís amb l'exploració de l'experiència personal amb un to que beu de l'erudició reflexiva de l'assaig i la immediatesa del dietari.*

Una posta o la pregària dels ateus, Jèssica Roca (autoeditat per Kindle publishing)

A la venda a : amazon i llibreria La Gralla

un passeig per sant pere de vilamajor

A l'església de Sant Pere de Vilamajor hi ha una làpida incrustada en una de les parets laterals on diu: <<Sepultura de Barthomeu Bruguera et Bruguras. Pages y dels seus. 1644>>. I a sota el dibuix d'una calavera. Tot al voltant s'hi respira una quietud i una pau immensa. Hi ha l'era sota la Torre Roja, des d'on s'hi divisa la plana de Vilamajor i el Montnegre. L'any 1448 un terratrèmol va enderrocar la muralla i la resta de torres de la força, on hi havien estiuejat la Peronel·la i el Berenguer.

Al matí recorro el camí boscós, tot passejant, paral·lel a la riera que dona nom a la Vila, ple de faigs i figueres. Hi ha un petit salt d'aigua on les dones venien a rentar la roba a principis del segle XX, com un safareig natural. A l'alçada de Sant Antoni de Vilamajor no sempre hi corre aigua, però aquí normalment n'hi ha. El camí va a parar fins a un pont que van construir el 1687, a fi de connectar el veïnat de la força amb el del pla. Van aprofitar les pedres de la muralla que va tirar a terra el terratrèmol per fer-lo. 

El pobre Barthomeu no se'n va poder beneficiar d'aquest pont, així que les terres que conreava devien ser bastant similars a les que publico a la foto. Queden a uns 3 km per la part del darrere de l'església, ja tocant a l'entrada del Parc natural del Montseny. L'aire és net després de la tempesta. El cel blau. Fa unes hores uns núvols grisos amenaçaven pluja, ara s'han esvaït del tot. Em quedo immòbil una estona.

Per anys i coses que passin, és un lloc que sempre m'ha aportat molta tranquil·litat. Aquí els camps fan callar qualsevol soroll. Només el vent, el crepitar de les fulles i algun ocell.

crònica d'un vespre d'homenatge a en martí boada

Ahir al vespre, durant l’homenatge que se li va fer al doctor en ciències ambientals Martí Boada a Caldes de Montbui, explicava que durant l’entrega del Premi Global 500 que va rebre de mans del Nelson Mandela, aquest els va dir que la veritable lluita de la humanitat, no seria ni racial, ni per la bomba atòmica. La veritable lluita deia que seria pel medi ambient. El científic de Sant Celoni va passar uns dies a la casa del dirigent sud-africà, de qui va contar l’anècdota que es feia ell mateix el llit perquè no suportava que l'hi fes cap dona ni cap subordinat.

Vaig anar-hi perquè m’hi va convidar el Xavi Miró, propietari del Miró Garden on se li va fer l’homenatge. Érem envoltats de plantes, arbres, flors i la xafogor que ofega aquests dies. Durant un moment de la xerrada, es van sentir uns ocells que fregaven els arbres que ens feien ombra. El doctor Boada va alçar el cap i va dir: “mireu, falciots! Quina meravella! Sabeu d’on venen? Aquests venen del Sàhara, i es passaran dos anys volant sense tocar terra, fins i tot dormiran en el vol.” Vàrem alçar tots les nostres mirades al cel resseguint el vol nerviós dels ocells i vàrem al·lucinar, perquè era com veure un documental del National Geographic en directe. Un privilegi.

La Blanca Liébana i jo érem assegudes en un banc que hi havia en un lateral, i allà al costat nostre hi havia un arbre plantat que no hauria percebut si el Martí Boada no li hagués dedicat un poema que havia escrit aquell mateix matí: el ginkgo biloba. Era alt i espigat, i tenia unes fulles semblants a les del trèbol però més flexibles i grans. Jo no l’havia vist mai. Quan va acabar l’homenatge em va estar explicant que és un arbre molt antic, gairebé tant com les falgueres, més comú a les regions xineses i que té moltíssimes propietats.

Del mecanisme de naixement, vida i reproducció dels arbres, va dir que encara avui no hi ha laboratori que pugui igualar tots els agents químics que genera per si sol (un 700) durant la seva vida.

En Martí Boada té 75 anys, ha escrit 120 llibres, ha recorregut i estudiat els boscos de tot el món, parla pausat i escolta amb atenció a qui li parla. És d’aquelles persones que et podries passar hores escoltant de tant que sap. D’uns anys cap aquí pateix un tipus de parkinson que li resta mobilitat. Al cap porta una boina a lo Josep Pla i als peus unes sandàlies que deixen al descobert uns dits una mica inflats: “estic bé de tot, però fa un temps que m’ha picat aquest ditxós parkinson que em treu verticalitat”, em diu mentre la Blanca i jo l’acompanyem del braç fins a un altre banc, just abans que el passin a recollir.

la Blanca Liébana (dreta) i jo amb el doctor Martí Boada

una llum de capvespre

Hi ha una llum del capvespre taronja i hipnòtica. La gent corre apressada pels carrers de la ciutat. La llum és com de fa quaranta anys, recordes? Estreno una bossa en pell girada i color blau nit que m'ha regalat la meva germana Vanessa. A la mama no li agradaven gens aquells gots de vidre blau que posaven a la Fonda, cada cop que veníem i l'hi posaven li deia al cambrer que no volia aquell got. Li ho deia i jo em volia fondre, llavors. Tot i que tampoc era per tant, si ho penses bé. Aquella llum guarda alguna cosa de les paraules dites en la meva llengua fa anys. Com si hagués quedat congelat el capvespre amb unes paraules que expressaven els meus pares i les veiés sobrevolant en l'aire i ningú més se n'adonés. Un senyor des del seu balcó em fa avinent la sort que he tingut en aparcar el cotxe. "Just ara acaba de marxar una furgoneta", em diu "I pensar que fa quaranta o cinquanta anys tot això d'aquí al davant eren camps", segueix. Li agraeixo amb un somriure abans de marxar amb les meves germanes i la meva neboda i s'acomiada "que vagi bé, maca!"

En un carreró compro en un take away un sushi per sopar que em fa al moment un xinès. Esperem deu minuts mentre mirem l'aparador d'una joieria. No m'havia adonat encara de la llum del capvespre engolint la ciutat. Ho deixaré escrit.  

el cambrer pianista

Quan vaig entrar a la sala era tocant el nocturn nº 9 de Chopin. Una estona abans m'havia servit una Coca-cola i unes xips a la terrassa del bar. El vent era fresc, però feia sol i el volia aprofitar després de tants dies de pluja. Necessitava vitamines que em reactivessin. Vaig decidir anar a un concert de tarda de la Paula Ferré, una argentina que acabava d'aterrar des de Buenos Aires. Literalment. El concert era programat per a les 18'15, però a la cantautora li havien extraviat la guitarra entre tant d'equipatge i s'estava endarrerint. Quan vaig acabar la Coca-cola el cambrer em va dir que l'argentina començaria a les 19 h, així que vaig decidir anar a fer un volt. Que em toqués més l'aire i més sol de tarda mentre caminava pels carrers de Cardedeu. 

Ens van avisar que l'artista ja havia arribat i ens van fer passar a l'avant-sala, on era el jove cambrer interpretant tímidament el nocturn de Chopin. S'aturava a mitja peça, esperava i començava de nou. Una dona se li va acostar per dir-li que li agradava molt com tocava i el noi va somriure. Vaig pensar "em recorda el Sebastian de Lalaland, absort en els seus pensaments mentre toca una melodia que no és seva". Has vist Lalaland? Li vaig preguntar. Va somriure i va fer un gest afirmatiu amb el cap. Va aturar Chopin i va començar a interpretar City of Stars, començant dubitatiu, més aviat pudorós. El jove cambrer va seguir la melodia com si estigués al mateix pub de Los Angeles on la va interpretar el Ryan Gosling. Em vaig emocionar. Va acabar-la abans d'hora, com si no estigués segur de les notes finals. Vam aplaudir-lo totes les que érem allà esperant. Després va desaparèixer tan discretament com interpretava les cançons, sense que ens n'adonéssim. A la sala, un focus sobre el petit escenari il·luminava el rostre alegre de la Paula Ferré. Va poder cantar amb una guitarra prestada. Un vespre màgic. 

crònica d'un matí en una multinacional

J.Oh és nascut coreà i crescut als Estats Units. Té uns cinquanta anys i ens espera vestit impecable i pentinat amb clenxa al costat. Ha volat tota la nit des de Nova York però no ho sembla. Ens rep amb un somriure natural a la sala Weinheim i ens fa una encaixada de mans a cadascuna. “Nice to meet you, Mr. Oh” li dic. El senyor Oh és el director mundial de la divisió d'entreteles de la multinacional on treballo. És el primer cop que ens visita el director mundial i hem acudit a la reunió puntuals. 9:45 del matí. El que més em crida l'atenció és la seva veu greu i pausada, en això ha estat molt oriental. Ens fa una introducció de la seva trajectòria professional que per força és també vital: els primers anys d'infantesa els passa a l'Iran degut a la feina del seu pare, empresari del sector petroler. Arriba la crisi de finals dels 70 i marxen cap a Grècia dos anys. Després, ja pre-adolescent, s'instal·len a Nova Jersey i estudiarà i creixerà com un nord-americà més. Comença a la nostra companyia i passa per Hong Kong, Japó i finalment Estats Units, on és actualment. Escolta amb atenció el nostre director i encara amb més atenció cadascuna de les nostres presentacions, sense deixar res per verd. Jo he estat clara i breu: vint-i-cinc anys a l’empresa gestionant les comandes d'exportació des de la planta de Parets. En un punt abans de les nostres presentacions, A.C. li pregunta sobre l'efecte que tindrà la pujada d'aranzels de Trump en la nostra divisió. “In the next three months nobody knows it, it'll be a completely chaos”. Diu que ha estat una mesura molt boja i que és impossible saber cap a on anirà l'economia. Si fa sis anys va pujar aranzels a la Xina, va ser fàcil per als demés països saber cap a on havien de moure les seves produccions. Ara, amb tothom afectat, ningú sap cap a on anar. Crazy i chaotic han estat les paraules que més ha anat repetint per definir aquesta situació. Els col·legues en general són reticents a aquest tipus de visites. En això encara som molt llatins, molt protectors d’allò nostre. J.Oh se sorprèn amb els 43 anys que porta a l’empresa la companya del departament tècnic. En un món tan canviant portar tants anys en la mateixa empresa és inhabitual.  El director ens dona les gràcies per la rebuda i ens anima a resistir, “next year will be better, for sure”. Europa encara està tocada i hem de superar la línia d’equilibri al continent malgrat Ibèria tingui bones xifres. El senyor Oh atén el mòbil. L’avisen de l’accident de trànsit d’un treballador a Taiwan quan es dirigia a la feina. Sembla preocupat. Segurament serà greu.

Per a qui no hagi treballat mai en una multinacional, aquesta és una petita crònica d’un matí a la meva feina. 

s'offrir de l'apprentissage

Aujourd’hui très tôt j’ai écrit un texte sur l’école du futur comme un exercice d'expression écrite pour mon sujet de langue française. Je suis heureuse. Après 28 ans, j’ai repris mes classes à l'Alliance. Cette fois-ci j’ai décidé de le faire comme un cadeau pour moi. La promenade du samedi matin jusqu’à la rue Corró. Le foulard autour de mon cou. Le cahier d’exercices dans mon sac. Le café rapide avant la classe. Les bonjours. Et Justine, la jeune professeure bretonne. S’offrir de l’apprentissage.

Aquesta setmana he començat la Història del temps de l’Stephen Hawking en una edició del 1988. Quan va sortir aquest llibre jo tenia 13 anys, i potser ja vaig escoltar el nom del físic anglès a Més enllà del 2000, el programa de divulgació científica del 33 que jo ja veia amb el meu pare. Història del temps és com la bíblia dels ateus, no em fa res dir-ho. El fet que l’Univers sigui simplement, sense límits ni un començament inicial és una cosa que s’escapa a la nostra raó. Fins i tot a la dels no creients com jo. Hawking no només dóna explicacions sobre les seves teories, sinó que fa referència als seus predecessors científics i humanístics. Kant i Einstein sumen. Newton i el doctor Johnson també. El marquès de Laplace i Copèrnic i Galileu i Darwin, De l’infinitament gran a la partícula més petita. Els forats negres, estrelles que en la seva agonia i mort tenen la massa tan concentrada que la força de la seva gravetat xucla la llum cap endintre sense deixar-la sortir. Si t’estires al llit i intentes mirar-te com si fossis un espectador des de fora de la Terra t’adones de les foteses de les nostres vides. Ho deia Hawking i jo particularment ho he practicat tota la meva vida: no deixis mai de mirar les estrelles quan és de nit.

Els principis bàsics en qualsevol feina són la responsabilitat i l’atenció plena tant en les tasques com en les persones amb què tractem. Molt pocs arriben a l’excel·lència en aquestes qüestions, malgrat semblar les més senzilles. Per a mi, i per humil que sigui un ofici, si una persona compleix amb aquests requisits, ja compta amb la meva admiració.

Stephen Hawking (1942-2018)

Sandra Roca, reconeixement a una pionera del ciclisme femení català

D'esquerra a dreta: Magda Castaño, Sandra Roca, Montse Torres
i Susanna Garcia als Campionats d'Espanya de Palma de Mallorca (1981)

Avui dissabte la Federació Catalana de Ciclisme ha fet una distinció especial a la meva germana Sandra en reconeixement a la seva trajectòria com a ciclista i dedicació en benefici del ciclisme català. La Sandra va formar part de la primera selecció catalana de ciclisme que va participar als campionats d’Espanya l’any 1981, juntament amb la Susanna Garcia, la Magda Castaño i la Montserrat Torres.

Sandra Roca inconscient després de 
la caiguda als sis dies de Madrid (1986)

Amb aquesta foto del gener del 1986 va ser portada del Diario 16. Després d’una greu caiguda a pista durant els 6 dies de Madrid, va quedar inconscient i amb múltiples cremades al cos. Una hora després tornava a pujar sobre la bicicleta i guanyava la resta de proves dels sis dies. Ella, competitiva com és, recorda que va estar a només un punt de guanyar la general i va quedar en segon lloc.

L’octubre del mateix any va ser nomenada millor ciclista catalana a la gala anual de l’esport convocada pel diari Mundo Deportivo. El dia següent es casava amb el Josep Maria Moreno, també ciclista professional. Va ser diverses vegades campiona de Barcelona i Catalunya en carretera i pista. L’any 2014 va guanyar la medalla de bronze als campionats mundials de pista de Manchester.

La Sandra als Campionats mundials de pista
de Manchester on va fer bronze (2014)

Ella és la tercera dels vuit germans, i jo, per ser la petita, vaig anar bastant a remolc de les meves germanes grans, molt especialment de la Yolanda i d’ella, la Sandra. Infinitat de vegades se m’havia endut a dormir els caps de setmana a casa seva a Terrassa, quan jo era una adolescent. Va ser un 23 de juliol del 1995 que amb ella i el meu cunyat Josep Mª, entre una munió d’aficionats aplegats als Camps Elisis de Paris, vàrem veure el Miguel Induráin coronar-se campió del Tour de França per cinquena vegada consecutiva.

L’any 2005 era vivint a Cuernavaca (Mèxic) quan li van diagnosticar la malaltia d’Addison, una malaltia que afecta les glàndules suprarenals i que també va patir el president John F. Kennedy o l’escriptora Jane Austen. Vaig relatar el seu cas al meu llibre Cinc dones de veritat.

Fa cinc anys, tornant d’entrenar, un cotxe va atropellar-la imprudentment, fent-la saltar pels aires. L’impacte va causar-li la ruptura de sis vèrtebres, i la van haver d’operar en dues ocasions. Per a ella llevar-se cada dia és un repte constant i tot i així s’obliga: segueix pujant sobre la bicicleta sempre que pot malgrat el dolor crònic a l’esquena, que el té, però aturar-se seria molt pitjor.

Diré que és una persona altruista, de fort caràcter, que va de cara. Li agrada estar amb la seva família, i cuidar de la seva neta Júlia. De la nostra àvia materna ha heretat la traça de modista, i encara ara es fa les cortines de casa seva. M’encanta anar als dinars mexicans que prepara de tant en tant. La cochinita, el mole i les enchiladas. Crec que el nostre pare, que és qui li va transmetre l’amor pel ciclisme en una època en què no era habitual que competissin noies, estaria molt orgullós d’aquest reconeixement que li han fet. La seva tenacitat i esforç han estat, sens dubte, el que l’han portat a assolir tots aquests èxits amb la bicicleta.

La meva germana Sandra amb la seva neta Júlia

Avui li he volgut dedicar aquesta petita crònica a La bústia groga.

sobre la comunicació analògica dels 90

L'altre dia a casa, durant la presentació de la meva novel·la Després de l'última abraçada, un dels temes que va sorgir espontàniament va ser la manera en què es quedava abans de l'era del WhatsApp. Excepte la meva neboda Elisenda que és del 2000, la resta érem de la generació X, dones que hem viscut la transició de l'era analògica a la digital. Per dir-ho en terminologia anglosaxona existim en el Long extended Twentieth Century. Totes vàrem coincidir en què les pessigolles a l'éstómac s'han esvaït amb la immediatesa de la comunicació de les xarxes digitals. Fora romanticisme. "Abans es quedava amb algú un mes abans en un lloc i hi anaves"; "El Corte Inglés de Plaça Catalunya era el punt de trobada per antonomàsia" o "jo era la que m'estava més d'una hora a la cabina de davant de la Viñallonga, fins que algú trucava a la porta i et deia "oye, tienes para mucho o qué?""; "Si havies quedat i no es presentaven doncs foties el camp emprenyada o resignada" i "la  de disgustos que li vaig donar a ma mare perquè no li havia dit que no anava a dormir a casa, però és que tampoc hi havia manera d'avisar. Llavors no es pensava en això, vivies el present de la joventut, que desbordava". 

En el meu cas vaig explicar com va ser la meva segona cita formal amb el nòvio, o no-cita, perquè si havíem quedat a les 9 del vespre que em passaria a buscar per casa meva, no es va presentar. Vaig marxar empipada. A les 10 van trucar al timbre de la unifamiliar el seu germà i un dels seus millors amics. Els va obrir la porta el meu pare, que anava en calçotets, i li van dir que el nòvio en qüestió s'havia trencat la clavícula jugant a futbol sala i que l'havien d'operar. Per això no havia acudit a la cita. Així va ser com es va assabentar el meu pare que jo sortia amb un noi que més tard esdevindria el meu marit. Coses de la comunicació analògica dels 90.

D'esquerra a dreta, a la presentació privada de Després de l'última abraçada: la meva neboda Elisenda, l'amiga Sílvia Molins, la meva cosina Marta, recolzada ma germana Vanessa, l'amiga Sílvia García Gaig, ma germana Yolanda i les amigues Cinta Franco i Montse Romero. Ajaguda al terra, jo. 

com una pintura d'edward hopper

No ho sembla però els mitjons de mitja esgoten. Acabada la jornada després de tot el dia a l'oficina, sento com una alliberació quan em despullo i me'ls trec. Els deixo al cubell de la roba bruta i igualment em desfaig de la cua tibant per deixar-me anar els cabells. La sensació física és de descans absolut. He deixat anar les exportacions de darrera hora a l'oficina, la motxilla amb l'ordinador de la feina per a l'endemà, el trànsit intens a la carretera, la cua de la tarda al súper, l'anar a dins del ramat com una ovella més. Tan senzill com treure'm les mitges i dir: una jornada més. La dona contemporània en una tecnocràcia sorgida a dins del capitalisme. L'estampa seria com una pintura de Hopper però amb camisa de Massimo Dutti i mitges del Punto Blanco. Les decisions preses de motu proprio. Un cotxe al pàrquing d'un garatge i la targeta de crèdit a la cartera amb el seu nom i cognoms gravats en relleu. 

llibert i el jamboree

Aquesta és la història del nom del meu fill Llibert. La tinc escrita en format de memòria en un arxiu guardat al drive que va des del 1995 fins al 2006, però ara la narraré tal com l'hi vaig explicar l’altre dia, mentre sopàvem en un japonès de Granollers.

No ho havíem planejat. Vam anar al Wagaya dijous al vespre i en Lin, el propietari d’origen xinès, sempre amable, em va rebre pel meu nom de pila: Hola Jèssica, qué tal? Cómo van los campeones? Ho fa amb la resta de clients que hi anem des de fa anys. Tinguem reserva o no, sempre ens troba una taula per sopar. Ens té fidelitzats. El restaurant el vaig descobrir per una companya de feina que me’n va parlar. Els meus fills es deleixen per l’amanida de fideus picants i pel sushi. Jo acostumo a demanar les gyozas i la tonyina mig crua i caramelitzada.

Mentre sopàvem vèiem com anava entrant gent per demanar taula improvisadament o amb reserva. De la major part en Lin coneixia el nom: Hola Manoli, choca esa! Qué tal Marina, cuánto tiempo! Hombre Diego, me alegro de verte! Cómo está tu familia?

Vàrem riure, el Llibert i jo, i li vaig dir:

- Veus com se sap els noms de tothom? És llest: Manoli, Diego, Marina, Jèssica…

- Sí mama, és que són noms habituals, fins i tot el teu és un nom normal, no habitual però sí normal. No com el meu, que no és ni habitual ni normal!

- Doncs és un nom preciós, i encara ho és més per la seva història.

- Sí, ja, ja sé… que eren els esclaus romans que alliberaven.

- No, no. Pel motiu per com te’l vam posar. Va ser el mateix dia que vaig saber que estava embarassada, el juny del 2006. Vam anar al Jamboree a veure actuar el Llibert Fortuny, que és un dels millors saxofonistes de jazz contemporani.

- Mama, em parles dels llocs com si jo els conegués… Jamboree? Què és això?

- Doncs allà a la plaça Reial, una sala molt petitona de jazz. De les poques que queden, abans que hi hagués tants guiris. Primer vam sopar al Santa Mònica, que ja no existeix tampoc. Aquella nit vam tenir sort, hi vam anar amb el Xiqui i la Gemma, i el Llibert va tocar de manera improvisada amb altres jazzistes americans que estaven aquells dies per Barcelona. Quan van acabar el concert el Llibert va venir a saludar la Gemma, que me’l va presentar. El vaig felicitar i li vaig dir que estava en estat i que si tenia un nen li posaria Llibert com ell. Llavors encara no sabia que en seríeu dos, però el teu nom ja estava decidit.

El meu fill no estava per a sentimentalismes i es va quedar amb allò dels guiris i em va voler rebatre. És a l’edat de fer-ho, l’edat del no i de protestar. Va agafar el telèfon per dir-me que no era cert que ara hi hagués molts més turistes que llavors, quan encara havia de néixer. I va començar a mirar estadístiques. I em va parlar de Roma, París i Londres i de xifres encara més grans de turistes que aquí. Si segueix així tindrà arguments per a tot. Després vàrem compartir un gelat de te verd. Espero que quan tingui la meva edat recordi el Llibert Fortuny i una sala de jazz emblemàtica que em va inspirar el seu nom una primavera del 2006.

El saxofonista Llibert Fortuny es va graduar Suma Cum laude a la Berklee College of music de Boston

una observació sobre la ciutat

Dissabte al matí vaig baixar a Barcelona perquè volia parlar amb una editora que m'interessa i no em coneix. No vaig tenir sort perquè no hi era en aquell moment al seu stand de la Setmana del llibre. En una altra ocasió serà. Vaig marxar de seguida perquè anava només per a això. De camí cap allà em vaig trobar el que només et pots trobar quan baixes a Passeig de Gràcia avui: milers de turistes i pobres pidolaires demanant a les portes de les botigues de luxe. És la City, i la sensació d'ofec és la mateixa de quan hi anava de petita, amb l'afegit que ara el Corte Inglés de Plaça Catalunya gairebé et sembla una botiga de barri, un espectre enmig de tanta globalització. Hi solia anar a finals dels 80 amb ma mare a buscar els tutús i les sabatilles de ballet. De camí, com deia, a l'alçada de l'Adolfo Domínguez, em vaig trobar amb un noi africà assegut a l’acera amb les seves maletes i un cartró al terra amb una cara de desesperació, pobret, que em va fer moltíssima pena i li vaig donar dos euros a la mà, la va obrir i em va dir "Merci", devia ser del Senegal, segurament. Semblava a punt de plorar. Sempre penso en com hauran vingut i com deuen viure aquí. Per això vaig escriure algun relat fa temps, i també un poema, però avui no faig literatura. De res, no el trauran de res aquells dos euros. I vaig seguir caminant pensant en aquell noi entre turistes a les terrasses on cobren 8 euros per un copón de sangria i el Zara Home amb cues de gent disposades a pagar 120 Euros per una vaixella que farà més bonica la taula quan vinguin convidats. De petita m'ofegava l'anonimat de la ciutat, el seu soroll i la pol·lució. Ara la gent camina pels carrers com si anés per l'Instagram, com si allò que trepitgen i respiren fos de mentida i tunejable. No sé si és una sensació meva, però la frivolitat turística és esfereïdora. La massa s’ha fet insensible davant d’un món que sembla que no els pertany. No sé com explicar-ho. En fi, que és la societat que m'ha tocat viure i volia transmetre la meva impressió cada cop que hi baixo.

 

sobre la societat d'usar i llençar

Un mes i mig enrere vaig anar de botigues a Granollers amb la meva germana Yolanda i la meva mare, que s’havia de comprar uns pantalons i així l’ajudàvem a triar-ne uns que li estiguessin bé. Després de moltes voltes va acabar comprant-se’n uns del Zara, que es va fer escurçar per la vora perquè eren molt llargs. Mentre ella se’ls triava vaig mirar per mirar entre les peces de mudar de la primera planta, i vaig veure un cos en vellut negre de tall tipus japonès amb unes flors brodades en fil daurat mat. Me’l vaig provar i m’estava bé. Amb uns texans per Cap d’any o per a un sopar de gala pot ser un bon fons d’armari, vaig pensar. Vaig tenir-lo a la mà una estona després del vestidor, però aquell mes -i els següents- em venien un munt de despeses extres i vaig preferir deixar-lo per més endavant. Il·lusa de mi. Emporta-te’l, em va dir ma germana. Però veia els sopars i el Cap d’any lluny, així que no li vaig fer cas. En un impuls ahir, vaig tornar al Zara a buscar LA PEÇA. Era per a mi, ja no m’importaven els 60 euros que costava. Volia posar-me-la, vestir-me amb ella, arreglar-me ara que s’acosten les festes, m’hi veia amb ella, una copa de cava a la mà, música de fons i disteses converses. Digueu-me pel·liculera, però així és com es formulen les situacions ideals de les nostres vides: cuites a foc lent, digerides lentament dins nostre. El senyor Amancio serà molt bon empresari, i li dec part de la meva feina i sou, tot i que no té en consideració els temps en què es creen les nostres il·lusions. Passes per un aparador i veus aquella joia, aquell llibre, aquell restaurant a on tant t’agradaria entrar a dinar un dia de la mà d’algú amb qui compartir àpat i complicitats. Ho veus, ho somies, tornes a la teva rutina i esperes guanyar prou amb els teus esforços com per decidir-te anar un altre dia i adquirir-lo perquè ho vols, i perquè t’ho has guanyat. Com bé podeu sospitar, un mes i mig després, només un mes i mig després, el cos que tant m’afavoria ja no estava entre els penjadors de la botiga del gallec. I l'encarregada em va venir a dir que no sabia com se m’ocorria anar a buscar una peça de feia un mes i mig, si cada setmana renovaven la col·lecció. (Ja… no vaig saber dir una altra cosa). Era com dir-me: “és que no saps que vivim en la societat d’USAR I LLENÇAR? En quin món vius, dona?” Avui mateix, escoltant una xerrada de la psiquiatra Marian Rojas, aquesta reflexionava sobre això mateix en les relacions afectives d’avui dia. D’un sol ús i de tan superficials que als Estats Units, justament el país pioner en aquest tipus de relacions, s’està donant ara una tendència contrària a això: posar-hi el cap, el cor i el temps necessari que requereix una relació perquè arribi a establir-se el llaç afectiu en una parella.

Ni els somnis ni els sentiments entenen del fals miratge de la felicitat que s’ha creat en la societat capitalista amb el consum de masses. I si algú veu el Sr. Ortega, que li digui que entre tants penjadors i peces de roba, ahir em va treure un pessic de la meva il·lusió.

yuli

Aquest passat estiu va venir a actuar al Liceu una de les millors ballarines del món, la Natalia Ósipova. Vaig llegir una entrevista que li van fer a La Vanguardia en motiu de la seva actuació a Barcelona i vaig entrar a la pàgina del Liceu on hi havia un vídeo de la russa assajant Giselle a la Royal Opera House. Era la ballarina principal del National Ballet de Londres, i amb ella hi sortia també actuant el primer ballarí de la companyia. Em va cridar l’atenció veure un noi negre interpretant l’Albrecht, l’amant de la Giselle a l’obra. Vaig identificar de seguida un accent cubà en les seves declaracions en anglès i vaig veure el seu nom a la pantalla: Carlos Acosta. No vaig trigar ni dos minuts en googlejar el seu nom, volia veure’l ballar. Em va encantar trobar-me’l fent de corsari, igual que el Rudolf Nureyev trenta anys abans en el mateix escenari de la Royal Opera House. Semblen escultures de Miquel Àngel flotant en l’aire i caient delicadament com plomes. En un extens documental dividit en dues parts, vaig veure'l parlant dels seus inicis com a ballarí: “jo no volia ser ballarí, volia jugar a futbol, em passava els dies al carrer amb les bandes que ballaven break-dance i imitava el Michael Jackson”. Però va ser el seu pare que veient el talent de ballarí del nen el va portar fins a L’Havana, a l’edifici del Balet Nacional de Cuba, una de les millors escoles de ballet clàssic del món, on van veure clarament el potencial del Carlos que el va portar fins a les millors companyies de ballet del planeta.

Ahir, sense saber-ho, vaig trobar a Netflix Yuli, una pel·lícula de la Iciar Bollaín basada en la vida del Carlos Acosta, i no em vaig poder alegrar més quan ho vaig veure. De seguida vaig donar-li al play i va superar amb escreix les meves expectatives. És la història del ballarí però amb el transfons de la Cuba castrista i l’època més dura dels balseros que fugien cap als Estats Units, barrejada amb incursions de documental, quan hi surt el Carlos Acosta real en el present amb la seva companyia cubana, creant una performance de la seva pròpia vida amb els seus alumnes. Després, en un flash-back cap a la seva infantesa, es relata la pobresa en què vivien els cubans, el fort caràcter del seu pare, un camioner que s’enorgulleix de les seves arrels esclaves i és aquest també, no només un relat personal sinó la història en majúscules amb què es va crear l'illa del Carib. Aquest passatge em va agradar especialment perquè és la cara oculta, el vessant que no es mostra als turistes que van a Cuba a buscar oci o prostitució. Destacaria la gran actuació del Keyvin Martínez, el ballarí que fa de Carlos Acosta de jove, també ballarí del Balet Nacional de Cuba i que actualment viu a Barcelona. Jo que sóc de llàgrima fàcil he plorat al final de la pel·lícula, emotiva i narrativament molt ben construïda. M’ha encantat.

què et passa, nina?

Veig la claror del cel i sento l’embriagadora i profunda olor de la terra mullada després d’una tempesta un dia d’estiu. Resto en silenci i – gairebé consternada-, una llàgrima s’esmuny d’entre els meus ulls després de veure la Nina Simone en concert al festival de jazz suís de Montreux.

Era l’any 1976, jo tot just començava a donar les meves primeres passes i la Nina venia de passar una ruïnosa situació econòmica i sentimental que la va portar a un llarg i auto-imposat exili fora dels escenaris. En plena crisi bipolar accepta (després de moltes reticències) participar al festival de Montreux, on es mostra cansada i especialment desencantada. La Nina deixa la seva veu, interpretacions al piano, silencis i sobretot, el budells de la seva ànima dalt de l’escenari. Exposa els seus turments personals i canta stars i feelings adreçant-se al públic però d’una manera tan descarnada, que aquest no sap com reaccionar: si riure, aplaudir o simplement emmudir. Com acompanyar-la en el seu dolor? El  dolor que seguirà, no a l'artista sinó a la persona, quan abandoni l'escenari. Realment impressiona.  

Negre és el vestit que porta i negra és la mirada que queda salvatgement fixada en els ulls de l’audiència allà reunida. Com una pantera a l'aguait. És amb Feelings que atura la melodia de la cançó per comentar que la gent s’hauria de preguntar quin tipus de situació és la que porta algú a escriure una cançó així. Òbviament dolorosa per a ella.   

No deixeu de veure-la interpretar feelings. Un crescendo commovedor.*

*Escrit el 30 de maig del 2015. 

des d'urgències

Les gases esterilitzades i els guants de làtex reposen ordenats al costat dels catèters, l'heparina, el clorur sòdic i l'actocortina. 

Un so, lleuger i constant, resideix al box que mesura la freqüència cardíaca del seu cor. Mig cor, de fet, des de fa 13 anys que va patir el primer infart. La llitera on jeu estirat no és gaire còmoda des de dissabte, quan el van ingressar amb símptomes d'un nou infart. A fora, al mostrador, un rebombori important. Els metges, un dels quals amb accent veneçolà, comenten la mort del compositor mexicà Juan Gabriel i diuen no-sé-què de la Pantoja, mentre l'aparell de la pressió mesura la tensió al seu braç dret: 95/58. Ara reposa i la té un pèl baixa.

Abans hem estat comentant l'estat (no-estat) del govern (no-govern) actual i, sense perdre el seu intrínsec sentit de l'humor, m'explica que la passada nit al box del costat una dona li feia fer gimnàs al pacient veí: "ahora flexión número uno; venga va, ahora la número dos, Omaaar..."

- Sembla que a la tercera flexió no hi ha arribat, l'Omar- em diu.

- He portat un llibre de contes del Quim Monzó, vols que te'n llegeixi un, papa?

Assenteix amb el cap. Li llegeixo El perquè de tot plegat, un d'un home que s'entesta tant sí com no a parlar amb una pedra. Ens trenquem de riure els dos, malgrat el dolor no perd el sentit de l'humor. Mira que és bo, eh? Li dic. Segueix assentint mentre riu. Està dèbil.

Un jove infermer amb accent andalús entra discretament per anotar a l'historial la pressió diastòlica i sistòlica que indica el monitor. I a fora, al mostrador, segueix el rebombori. Els metges comenten un dessagnat d'algú i al pacient veí del costat, acabat d'ingressar, li han de fer una colonoscòpia, amb una patologia encara per diagnosticar.

Un soroll de rodes, el carret de la neteja, la dona que passa la baieta i es dirigeix al box número 23, ara ja buit. Unes crosses que grinyolen pel passadís d'algú altre que marxa content i el cardiòleg que entra al nostre box. Són les 11h10. La mecànica és la de sempre: respira fort, ara no respiris. Unes auscultacions dels moviments valvulars i uns resultats previs que confirmen una nova lesió al cor. "Es fa necessari un nou cateterisme".

El meu pare reposa estirat a la llitera, pensatiu, i s'adorm, malgrat que al mostrador el rebombori important segueix.*

*Vaig deixar-me el Perquè de tot plegat al box d'urgències de l'hospital de Granollers aquell dia, però crec que si el tingués a la prestatgeria de casa no guardaria tan bon record del llibre. 

(Escrit el 30/08/16)