el cambrer pianista

Quan vaig entrar a la sala era tocant el nocturn nº 9 de Chopin. Una estona abans m'havia servit una Coca-cola i unes xips a la terrassa del bar. El vent era fresc, però feia sol i el volia aprofitar després de tants dies de pluja. Necessitava vitamines que em reactivessin. Vaig decidir anar a un concert de tarda de la Paula Ferré, una argentina que acabava d'aterrar des de Buenos Aires. Literalment. El concert era programat per a les 18'15, però a la cantautora li havien extraviat la guitarra entre tant d'equipatge i s'estava endarrerint. Quan vaig acabar la Coca-cola el cambrer em va dir que l'argentina començaria a les 19 h, així que vaig decidir anar a fer un volt. Que em toqués més l'aire i més sol de tarda mentre caminava pels carrers de Cardedeu. 

Ens van avisar que l'artista ja havia arribat i ens van fer passar a l'avant-sala, on era el jove cambrer interpretant tímidament el nocturn de Chopin. S'aturava a mitja peça, esperava i començava de nou. Una dona se li va acostar per dir-li que li agradava molt com tocava i el noi va somriure. Vaig pensar "em recorda el Sebastian de Lalaland, absort en els seus pensaments mentre toca una melodia que no és seva". Has vist Lalaland? Li vaig preguntar. Va somriure i va fer un gest afirmatiu amb el cap. Va aturar Chopin i va començar a interpretar City of Stars, començant dubitatiu, més aviat pudorós. El jove cambrer va seguir la melodia com si estigués al mateix pub de Los Angeles on la va interpretar el Ryan Gosling. Em vaig emocionar. Va acabar-la abans d'hora, com si no estigués segur de les notes finals. Vam aplaudir-lo totes les que érem allà esperant. Després va desaparèixer tan discretament com interpretava les cançons, sense que ens n'adonéssim. A la sala, un focus sobre el petit escenari il·luminava el rostre alegre de la Paula Ferré. Va poder cantar amb una guitarra prestada. Un vespre màgic.