La primera imatge que tinc de la Cris Gómez és al Bibliobus del Montnegre. Encara guardo el carnet de préstec blau i negre. No té la data de confecció impresa, però deu ser de la primavera del 2010, perquè me’l vaig treure quan els meus fills encara anaven a P-3. Esperava amb ànsia les tardes de dimecres que arribés l’autobús que aparcava davant mateix de l’ajuntament, i que divisava des de la finestra de l’habitació del fons del pis. Va ser en aquella època que vaig descobrir la Norah Jones, amb el Not too late, gràcies als CD’s que m’enduia de la petita biblioteca amb rodes. La Cris seia just al darrere del seient del conductor, en un espai reduït però que recordo prou acollidor, i ja llavors ens atenia amb el seu somriure i afabilitat habituals. Ara li despunten algunes canes que no tenia aquells dies, però que envejo de manera sana perquè li queden com m’agradaria que em quedessin a mi: naturals i discretes, aparegudes elegantment i que li confereixen atractiu al rostre. No a tothom li escauen així de bé.
D’allò han passat uns deu anys. I a mi que em sembla que el temps és només una percepció, pensava que feia cinc o sis anys que havien construït la Biblioteca municipal de Sant Antoni de Vilamajor, però resulta que el calendari ha marcat aquesta setmana vuit anys des de la seva inauguració. Avui entrevisto la Cris, que en fa cinc que n’és la directora, perquè em parli del seu vessant més personal i ens expliqui com és la seva feina que, com en els esports de base, és fonamental per a les cultures municipals.
 |
| La Cris Gómez al seu despatx. |
Cris, comencem per teva infància, diga’m, com eres de petita?
Com era? Uff. Era una noia molt bona (fa unes grans riallades), molt innocent i bé … una mica entremaliada. Soc la mitjana de tres germans, tinc un germà petit i un germà més gran i tota la nostra infància l’hem passat molt junts. Sempre sortíem a jugar plegats, jo sempre volia jugar a futbol amb ells. Són dos nois, i és clar, recordo que també volia ser un d’ells i fer pinya amb el meu pare, i llavors érem com quatre nens.
I et feien cas o et deixaven de costat?
Home… no, sí em feien força cas, perquè amb el meu germà gran ens portem només onze mesos, i amb el Tino (el petit) ens portem dos anys. O sigui que hem crescut molt juntets.
El Tino és el viatger, oi?
Exacte, el Tino és el que està “por ahí”, voltant pel món, i el David és músic, viu a La Garriga, fa classes de música i porta corals. També compon, ha fet la música de La passió de Llinars del Vallès… i el Tino després de treballar durant molts anys com a gerent d’un Viena de Granollers va decidir plegar i marxar a viure l’aventura. I així porta un any...
Vius a la urbanització de Can Vila, una mica apartada del nucli urbà, què és el que més t’agrada de l’entorn de Sant Antoni de Vilamajor?
Que és molt tranquil, és una vida de poble, de poble però amb els serveis necessaris, i tampoc estem tan lluny ni de Granollers ni de Mataró, per exemple, ni del mar ni de la muntanya. La veritat és que aquí és viu súper bé. Penso que hi ha molta qualitat de vida, aquí. L’únic és el tema del cotxe, que has de tenir cotxe per tot, per anar amunt i avall, però tot i així es porta bé això perquè té més pes tota la resta.
Com va començar la teva relació amb els llibres?
(Riu d’entrada). No ho tinc massa clar, la veritat, però el meu pare m’explicava que de petita em deixaven davant de la tele i em quedava així com al·lucinada amb la Gloria Fuertes, quan recitava els seus poemes. I no ho sé… perquè no recordo exactament com va començar ni quan.
Tenies clar que volies ser bibliotecària?
Nooo. No, no. Això també va ser com molt casual. La veritat tampoc no sé com vaig anar a parar aquí, eh? Sí que sempre m’ha agradat molt llegir, i he llegit molt. Recordo quan vaig fer la secundària i el batxillerat i vaig preparar la Selectivitat, em va agradar molt el C.O.U., i vaig pensar que jo volia seguir estudiant, que el que volia era aprendre moltes coses, i coses molt diferents. Volia fer filosofia, volia fer història, volia fer una mica de tot, i el que més s’adequava a aquesta idea era fer Humanitats. Però, és clar, em va semblar que les Humanitats no tenien massa sortida, i no sé… vaig veure aquesta carrera de Biblioteconomia, i també m’agradaven les biblioteques perquè havia estudiat a biblioteques, i vaig fer Biblioteconomia. Quan vaig acabar em vaig presentar a unes oposicions, les vaig guanyar, i just llavors em vaig matricular a Humanitats, a l’Autònoma. Així que vaig fer Humanitats, també. I quan vaig acabar Humanitats, que compaginava la feina amb la Universitat, tot i que m’agradava moltíssim i vaig gaudir molt vaig pensar que la meva etapa d’estudiant ja s’havia acabat.
Com va ser el teu pas de treballar en el Bibliobús a directora de la Biblioteca del poble? Com recordes aquella època al bibliobús?
Aquestes oposicions que et deia, que em vaig presentar i vaig aprovar just quan em matriculava a Humanitats, va ser a Mataró, que eren de tècnic auxiliar. I vaig estar allà nou anys treballant, a la Pompeu Fabra de Mataró. Vaig estar molt bé i molt a gust, vaig fer molts amics, gairebé feia més vida a Mataró que no pas aquí, però allà tenia una molt molt bona amiga que sempre em deia: “has de deixar aquesta feina, perquè si no la deixes et quedaràs aquí sempre”. I vam aprofitar i la vam deixar juntes. I aquell mateix estiu vam començar a fer substitucions de bibliotecàries les dues, de la Diputació, cadascuna per la seva zona. I llavors vaig estar fent substitucions d’estiu, lo típic: cobrint vacances.. i després va aparèixer la baixa de la Noemí del Bibliobús. I és quan vaig començar la meva carrera al Bibliobús. I bé (recorda nostàlgica), el Bibliobús va ser una època molt xula, molt maca també. M’encantava. És que això de voltar pels pobles petits, i el contacte aquest tan directe amb la gent, era molt xulo. I mira que Sant Antoni era dels pobles més grans, però anàvem al Montseny, a Campins, a Gualba, a Sant Iscle i Sant Cebrià de Vallalta, etc... no sé, va ser una època molt maca, també.
I després va ser quan van construir la biblioteca i vas fer les oposicions per entrar aquí?
Exacte. Vaig fer les oposicions i no les vaig guanyar. Va guanyar una altra noia i jo vaig seguir treballant al Bibliobús. Aquesta noia va agafar una baixa de maternitat que van anar cobrint temporalment, però al final va dir que marxava. I com jo havia quedat segona vaig entrar. I la veritat és que era una cosa que ja tenia descartadíssima! Pensava “ella ja es quedarà aquí, ja no tinc res a fer… ja buscaré altres opcions”. Perquè havia fet les opos de direcció per apropar-me a casa, és clar. Tot i que al Bibliobús jo estava bé.
Explica’m en què consisteix la teva feina, perquè els que venim aquí sempre us veiem darrere l’ordinador, però imagino que hi ha moltes tasques que no veiem de classificació, descatalogació de llibres o activitats que teniu que organitzar per a la biblioteca, també.
Doncs és una feina molt variada. Tenim tasques que són periòdiques, com per exemple la tria del fons i l’adquisició de les novetats, que ens arriben per diferents vies. Tenim un pressupost que la Diputació ens proporciona i durant l’any tenim com deu tries, gairebé una al mes, i d’una llista molt llarga en funció d’aquest pressupost hem de seleccionar quins llibres volem. El mateix amb una altra subvenció que tenim de la Generalitat. I després tenim el pressupost de l’Ajuntament, que aquest és el que destinem a fer les activitats de foment de la lectura. Llavors planifiquem i contractem aquestes activitats segons les diferents franges d’edat que ens interessa treballar. Després també rebem grups escolars des d’escola bressol fins a secundària. També, pel que fa a l’arribada de llibres, quan ens arriben s’han de treure de les caixes, s’han de forrar, s’han d’entrar al sistema, s’han de fer les guies de novetats i finalment es posen a disposició dels usuaris.
I com selecciones les novetats, perquè imagino que la llista del que us envien és enorme. T’has de posar al dia, abans? Com ho fas això?
És molt complicat, és de les coses més difícils de fer, perquè primer has d’estar al dia del que es publica i del que passa al món. I després has de pensar una mica què pot interessar a la gent que ve a la biblioteca i a la gent que no ve, també. Perquè no vol dir que el que a mi m’agrada sigui l’adequat per a la gent de Vilamajor, pels motius que siguin: per nivell d’estudis, pels interessos, pel que sigui. Per això és important conèixer els usuaris per poder fer una selecció acurada.
Què és el que més us demanen els usuaris?
Per una banda tenim famílies amb infants i per tant, el que més s’agafen són contes fins a sis-set anys, i després la novel·la de ficció. Això crec que és una cosa general de totes les biblioteques, a la gent li agrada més llegir ficció, llegir el que escolten a la ràdio, el que veuen a la tele, l’últim del Xavier Bosch, el de la Barbal pel premi de Lletres Catalanes… jo crec que això és el que més tira. Però bé, hi ha de tot. També hi ha un grup d’aquests que els agrada molt l’autoajuda, el tema de la natura, l'alimentació saludable, tot això. I també tenim un gruix de lectors de novel·la negra.
 |
| A la dreta la Cris consultant uns temes amb la Rebeka, una de les auxiliars. |
Què és el que més t’agrada de la teva feina? I el que menys?
Potser el que menys és més fàcil. És tot el rotllo burocràtic, tot allò que t’explicava abans de les subvencions de la Generalitat, quan arriben els terminis s’ha d’omplir paperassa, ens hem de coordinar amb l’Ajuntament perquè es pugui presentar a través de la plataforma digital, després hem de demanar pressupost a tota la gent amb què col·laborem per fer totes les activitats, i després això ha de passar per junta, s’ha d’aprovar… vull dir que hi ha aquí un tema burocràtic que se’ns menja molt de temps, que s’ha de fer, eh? Però és el que menys m’agrada.
I el que més?
El que més, hi ha moltes coses que m’agraden. Una és que coneixes gent molt diversa. Gent molt interessant que fa coses molt interessants, des d’escriptores (em mira còmplice i riu sonorament), fins a gent amb qui col·laborem, com l’Aina que és psicoterapeuta i ens fa la música en bolquers, després la Laura, que ens fa els crosswords en anglès, ella és d’aquí, viu a Cànoves, però té el seu marit que és irlandès, llavors té un nivell d’anglès espectacular, i és una noia molt agradable i molt maca. L’Elena Codó, que és actriu, amb qui col·laborem i fem un munt de coses… Vull dir que ens dona joc a col·laborar amb molta gent molt diferent i això és molt enriquidor. Després tenir tots els grups que ens vénen: des del Xauxa, fins als nois de batxillerat que fan la sessió d’introducció al treball de recerca. És clar, és un ventall amplíssim i això fa que la feina sigui molt dinàmica i molt divertida.
Ara et preguntaré pel teu dia a dia, perquè a la biblioteca teniu un horari de quatre hores i mitja durant les tardes, excepte dimecres que és pels matins, només. Quines aficions tens a part de la teva feina?
Doncs també m’agrada molt la música i m’agrada cantar, i ara canto en el cor de gospel, faig classes de cant. I fins l’any passat jugava a handbol, aquí al Vilamajor.
Ah, sí? Explica’m això de l’handbol, explica’m.
Sí, doncs això ve de la meva infantesa, que vaig començar a jugar a futbol amb divuit-vint anys, en un equip femení, i després a Mataró, quan vaig començar a treballar allà, vaig trobar un equip de noies que jugaven a futbol sala i vaig estar molts anys jugant amb elles. Llavors quan vaig tornar a treballar aquí a Vilamajor, això ja ho vaig perdre i volia seguir fent esport i tal, i les màsters de l’handbol em van acollir molt bé. Però bé, ara ja ho he deixat… Amb la gossa i la casa ja en faig prou (riallades).
Pel que fa a la lectura, tens predilecció per algun autor?
No, ara no. De jove sí que he estat molt de fases i d’autors. Per exemple vaig tenir una fase Stephen King i vaig llegir tot el que va escriure; després vaig tenir una fase de l’Arthur Conan Doyle i vaig llegir tot el Sherlock Holmes, el Món Perdut i tot el Conan Doyle; del Verne, també. Però de fet m’agrada llegir de tot, molt variat, des de novel·la negra així per distreure’m, llegeixo molta novel·la per a joves, fins algun assaig que em cau a les mans d’algun tema que m’interessa, vull dir que no tinc manies.
Recordes algun llibre amb el que hagis plorat molt?
Bé ara m’estic llegint un que es diu Salvatge de la Cheryl Strayed, d’una noia que crec que és periodista americana que va perdre la seva mare quan era força jove i va decidir fer el sender de la Costa del Pacífic, que són tres mil quilòmetres caminant per les muntanyes més altes dels Estats Units. I llavors per a ella aquesta travessia li serveix per treure tot el dol, per reflexionar sobre coses de la seva vida, va passar històries amb la droga i tot això, i hi ha un moment que explica coses de la seva infantesa, de com es va veure obligada a matar un cavall que tenia que s’estava fent gran i estava patint. Vull dir que he arribat a plorar en algun momentet, sí…
És una història real?
És una història real, sí, que ella va escriure després de fer aquest sender. Encara em queda un tros, eh? Però és potent. La veritat és que em recorda bastant a tu per la manera en què escriu.
Ah sí? Em vénen ganes de llegir-lo.
Sí, no sé, aquesta vessant com semi-periodística d’explicar les coses que et passen, no? És molt interessant.
L’Ànima dels llibres és un programa de literatura i viatges, dirigit pels responsables de la biblioteca que s’emet un cop al mes a Ràdio Vilamajor. Diga’m quan i com va sorgir la idea de fer-lo?
Això va començar amb en Ramon Esquerrà, que ara ja no hi és, però era un col·laborador habitual de Ràdio Vilamajor, que també participa a l’Indòmit Teatre on fa d’’actor amateur, i llavors tenia un programa que es deia La veu de les entitats que s’emetia un cop al mes també, i a banda de convidar una entitat del municipi tenia com diverses seccions. I una era de llibres, tenia una altra de pel·lícules que feia amb L’Albert Puyuelo i la de cinema que portava en Baucis de La Cubana, que viu a Sant Pere de Vilamajor. A la meva secció jo feia recomanacions de llibres i quan estava allà sempre em quedava fins al final del programa escoltant, perquè m’agradava molt, m’ho passava molt bé, i al final el Jordi Saula que era el tècnic i el Ramon em van proposar: “perquè no penses en fer un programa tu i com tu vulguis, parlant del que tu vulguis, quan tu vulguis, a l’hora que tu vulguis i provem?”.
I quin any va començar?
Jo crec que va començar al 2017, que per cert, tu vas ser la convidada del programa pilot.
Ostres, si, si, és veritat! No recordo quin mes era…
Jo diria que va ser per aquesta època, perquè vam fer un o dos per veure com ens en sortíem i després ja vam començar tota la temporada sencera.
I ha anat bé?
Sí, sí. És molta feina, però també és molt gratificant, i això que et deia abans, coneixes molta gent molt interessant. Però probablement l’Ànima dels llibres ja tingui els dies comptats…
Si?
Sí, sí... perquè ja portem uns quants anys i jo començo a estar una mica… no cansada però cada vegada em costa més. A part de què patim el que no està escrit, de nervis i de … no sé, potser pensem un altre format més petit, més fàcil, que no ens requereixi un esforç tan gran.
És clar, perquè això ho feu com una afició.
Sí, és clar, i ho fem fora de l’hora de la feina, ens hem de quedar fins tard, i molt sovint ho preparo el cap de setmana, i requereix un esforç molt gran. En Jordi ja m’ho diu, que descansem i deixem passar uns mesos. I si després ens ve de gust tornar, tornem potser amb un altre format. Ja veurem.
En els darrers mesos he vingut en més d’una ocasió a buscar llibres d’autors com la Patti Smith, la Natalia Ginzburg, Lorca o Fante, i ja ho hem comentat entre nosaltres: la biblioteca fa cosa perquè està buida ara, un espai tan modern i colorit com aquest… parla’m de la biblioteca d’abans i durant la pandèmia. S’ha vist molt afectada? Creus que millorarà l’assistència d’usuaris?
Abans de la pandèmia jo crec que havíem assolit com un sostre pel que fa a recursos i a la gent que hi treballem. Havíem arribat al màxim del que podíem oferir nosaltres a nivell d’activitats, a nivell de projectes, perquè cada mes, cada dos mesos feiem un projecte i totes les activitats que feiem estaven incloses en aquest projecte: tant activitats per a infants com per a adults, tot. Havíem creat laboratoris per als grups escolars, estàvem atenent al Joan Cases, al Torre Roja i a l’Institut, bé, havíem arribat a un punt que ja era una mica insostenible. I crec que la pandèmia, que ens va obligar a parar a tots, m’ha servit per pensar que potser no és necessari fer tantes coses. Que potser és més important fer menys coses i fer-les millor, en què col·laborem amb altres entitats i altres agents, no sé… estem en aquest procés ara, intentant reprendre les activitats familiars que estem fent i endreçar-les una mica i anar pensant què oferim per a adults, com ho oferim…
A nivell d’usuaris, és clar, el daltabaix ha estat grandiós, de tenir 70 o 80 persones cada dia, hem passat mesos que venien 10, 15 o 20 usuaris diaris, només. Però crec que és una cosa que ha passat a tot arreu. Que ens costarà remontar-ho, això? Mira, fa dues setmanes t’hauria dit que ens costaria moltíssim de remuntar, perquè ja ho pensava, però ara que hem fet algunes activitats familiars i ja hem començat a rebre grups escolars, ho veig diferent. Veig moviment. És cert que hi ha dies que són igualment molt tranquils, però hi ha dies que em recorden a com era la biblio abans de la pandèmia. O sigui que jo crec que ens en sortirem, espero!
Tinc una curiositat, dels llibres que teniu imagino que arriba un moment en què heu de descatalogar-ne perquè no hi ha espai físic a la biblioteca, com funciona això?
És el misteri dels llibres… doncs existeixen uns estàndards que elabora el Departament de Cultura amb l’Escola de Biblioteconomia i el Col·legi de Bibliotecaris, que per a una població de tant hi hauria d’haver una biblioteca de tants metres quadrats amb X gent i amb un fons adequat de X quantitat. Llavors, un cop la biblioteca ha assolit aquest volum, en teoria ha de tendir a creixement zero. Això vol dir que si ingressa X n’ha d’esporgar o donar de baixa la quantitat que s’hi correspongui, perquè no es pot créixer eternament, per falta d’espai i per altres criteris. Llavors això obliga a estar en constant revisió del fons, perquè les biblios ja no són el que eren els anys 80, tenim espais de serveis tècnics, però no tenim magatzems per guardar documents. No podem guardar diaris, ni números de revistes, o les guies de viatge per exemple les donem de baixa quan tenen més de cinc anys.
I això s’ho emporta algú?
Hi ha diferents maneres: la Generalitat té com un servei a la central de préstec on tu pots enviar llibres donats de baixa i després es poden portar a destruir a través d’un fons de desafecció. Algun cop també hem fet campanyes de col·laboració amb Càrites de regalar quatre o cinc revistes endarrerides a canvi d’un producte de menjar, i així donem sortida a aquestes baixes, amb guies de viatges il·lustrades o revistes… i al mateix temps es fa un bé per a la comunitat.
També teniu CD’s, revistes i pel·lícules. Amb totes les aplicacions i plataformes virtuals que hi ha actualment, ha baixat molt la demanda d’aquest tipus d’articles, suposo…
Sobretot els CD’s. La música és el primer que es va veure com queia amb l’Spotify, amb Youtube, amb tot això va caure estrepitosament. El préstec de CD's ara és anecdòtic, i de fet hi ha moltes biblioteques que s’estan plantejant eliminar del tot la secció de música. No sé si té sentit que les biblios tinguin CD’s quan ja pràcticament ningú els escolta. I les pel·lícules van en camí, amb Netflix i Amazon i Filmin, però jo crec que amb les pel·lícules potser tenim una mica més d’oportunitat, perquè jo tinc Netflix i Amazon Prime, i la veritat és que l'oferta és molt àmplia però bastant cutre, no? Sí que hi ha coses que estan bé, però quan ja l’has fet servir una temporada veus que no hi ha gaire cosa alternativa. Llavors jo crec que aquí sí que podríem tenir un filó.
I les revistes?
Les revistes, sí, bé, més unes que altres, perquè hi ha algunes que s’han deixat d’editar. Però encara hi ha les que tenen el seu públic fidel com les de labors, mobles, viatges, viatges és un gran clàssic, Història i Viatges, aquestes sí que surten i les fan de molt bona qualitat. Es pot dir que es van mantenint, les revistes, sí.
Diu l’escriptora Zadie Smith que “una biblioteca ben portada s’omplirà de gent perquè difícilment trobaràs un lloc públic d’interior on no hagis de pagar res pel sol fet de ser-hi”. Tu què n’opines? Que això només passa a països on la tradició lectora és més àmplia que la nostra? Hi ha marge de millora?
Sí, ja ho sé, ja... (rialles) No sé què dir-te, jo també crec que el que oferim aquí, ja no només a nivell de fons, sinó l’espai que és súper xulo, lluminós, molt agradable, que s’hi està bé, a vegades tampoc no entenc perquè la gent no ho fa servir més. Segurament els falten dades, perquè no sabem si tothom ens coneix, si sap que estem aquí i que som gratuïts, dubto que tothom sàpiga que venir a la biblio és gratuït i no costa res. També crec que encara hi ha molt prejudici de pensar que la biblioteca és només per a un determinat tipus de públic o nens que van a l'escola o per a universitaris, encara hi ha gent que pensa que la biblioteca no és per a tothom. I després, doncs tenim els consums digitals que tampoc no ens ajuden gaire, per això nosaltres intentem participar de totes les activitats i de tota la moguda cultural que pugui haver al municipi per tenir una mica més de visibilitat. Que hi ha Festa Major, intentem fer una o dues activitats de Festa Major, que és la Setmana Cultural, també, a la Festa Major d'Hivern o la Fira Visana, és a dir, participar en tot el que podem i amb tota la gent que podem per arribar a un públic més ampli. Però sí que es podria fer servir molt més, la biblioteca.
Hi ha alguna biblioteca en especial que t’agradaria visitar o quan viatges ets de les que prefereixes desconnectar del tot de la feina?
Mira, jo et diria que quan surto d’aquí i arriba el cap de setmana no vull veure ja ni llibres ni biblioteques, però això em dura un dia. Tinc un e-book on m’he descarregat quatre o cinc llibres per si em ve de gust llegir un o un altre. I a tots els llocs on anem sempre anem a veure la biblioteca, sempre, eh?
I n'hi ha alguna que t’hagi agradat molt?
El meu somni era anar a la Biblioteca d’Alexandria, i quan vam anar a Egipte amb el Bernat (la seva parella), tot i que feiem un tour d’aquests turístics pel Nil, en comptes d’anar al Mar Mort que és on anava tothom, nosaltres vam canviar la ruta i vam anar a Alexandria. I just aquell any inauguraven la Nova Biblioteca d’Alexandria que és súper gran i espectacular i vam estar veient-la per fora, per dintre vam estar només al vestíbul perquè no estava inaugurada encara i no s’hi podia entrar. Però sí, les biblioteques nòrdiques que són espectaculars a nivell arquitectònic o a Donosti també m’han dit que hi ha una molt xula… a Saragossa una especialitzada en joves. M’encantaria veure-les, sí.
I per acabar: et veus jubilant-te aquí, com a directora de la biblioteca de Sant Antoni de Vilamajor?
Ostres! Quina pregunta! És clar, és que això de jubilar es veu molt lluny (riu), ostres… no sé què dir-te, és que mai he pensat que una feina pogués durar tant de temps, tot i que a Mataró tampoc em pensava que estaria tant de temps i al final vaig estar-hi nou anys. Crec que les feines està bé deixar-les al cap d’un temps per salut mental, perquè ja arrossegues moltes coses… o això és el que jo havia pensat fins ara. I no ho sé, no ho sé. La plaça no és meva, també t’ho dic, eh? Vull dir que jo vaig entrar aquí perquè la noia d’abans va marxar, estic ocupant un interinatge, és cert que la Diputació en això és com molt conservadora, i a no ser que sigui un desastre no em faran fora, però aquesta plaça algun dia sortirà, Llavors serà el moment o de presentar-me o de deixar-ho… o plantejar-me anar més lluny perquè també és veritat que places de bibliotecaris amb funció de director aquí a prop n’hi ha molt poques. Anava a dir que encara sóc molt jove per... (riallades de totes dues). No sé, tu et veus jubilant-te a la teva feina?
Apago la gravadora per seguir amb la nostra conversa en veu baixa mentre travessem les sales d’estudi i la primera planta, on l’espai destinat abans als CD’s l’ocupen ara unes prestatgeries amb llibres de temàtica feminista. Sempre és agradable parlar amb la Cris de qui m’acomiado fins la propera. I deixo enrere la Biblioteca a través del seu passatge on recordo, ara sí fa sis anys, el concert d’una jove Andrea Motis amb el seu professor Joan Chamorro. So de jazz tan discret com l’entorn d’aquell vespre de la primavera del 2015.
