de l'ordre químic d'una relectura

Tinc les sabates plenes de sorra quan torno de caminar. Les pedretes s'hi escolen darrere de cada passa que faig. I ara que acabo el llibre del bloqueig de Leningrad m'adono que les llàgrimes ja no surten com la primera vegada que el vaig llegir. La relectura és com l'amor, mai se sent com la primera vegada. La conjunció química de les neurones mana en això: la novetat determina noves connexions entre elles i d'aquí nous estímuls. Som química pura. Hi ha, però, un poeta capaç de trencar l'ordre químic del meu cervell cada vegada que el llegeixo, perquè va directe al meu cor com si fos la primera vegada sempre: Miquel Martí i Pol. Llegir-lo és entrar en noves dimensions. Em commou l'ànima i em desperta els sentiments. 

No tot és desar somnis pels calaixos

rodejats d’enemics o bé d’objectes

que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa

de cada instant i restablir la fonda

dimensió de tota cosa dita,

podem amb cada gest guanyar nous àmbits i amb cada mot acréixer l’esperança.

Serem allò que vulguem ser.

Pels vidres

del ponent encrespat, la llum esclata.*

 

*Miquel M. i Pol, del Primer llibre de Bloomsbury.