dissabte, 17 d’abril del 2021

l'escriptura com un procés d'oblit

Facebook em recorda avui un tros de la meva novel·la inèdita Després de l'última abraçada. Vaig compartir-lo mentre l'escrivia i m'ha fet pensar en dues coses: l'espontaneïtat amb què he actuat sempre en això de l'escriptura -i en la resta de la vida en general-, i en el pes de les coses i de l'època que hi vaig narrar allà. 

No sé quina mena de mecanisme és el que s'activa, però a vegades em sembla que no he estat jo qui ha escrit moltes de les coses que llegeixo meves, sinó un ésser que se m'ha ficat dintre mentre teclejava aquelles frases amb tanta cadència i ritme, o reflexions de profund calat que només es poden donar quan rescates fets de la teva vida passada. En fred i pausadament. Després, quan acabes la novel·la hi ha com una mena d'èxtasi, d'alliberament, com qui exhala l'ultim sospir abans de la mort i, finalment, al cap de poc temps, d'oblit. Per això sempre dic que l'escriptura és un procés més d'oblit que no pas de memòria.

Allà està, en un arxiu al Drive, que la publiqui o no serà qüestió de temps i del que jo insisteixi. Però de moment jo ja la vaig treure, que és el que més costa i menys et penses que faràs.  





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada