la montagut gallery

Aquell matí m'havia llevat amb la lectura d'una entrevista al pianista rus Evgeny Kissin a La Vanguardia. Era la primera vegada que llegia el seu nom. Un virtuós del piano que amb onze anys el tocava d'oïda i ara venia al Palau de la Música Catalana. Vaig enfilar Pau Claris amunt per tornar a girar a la dreta per Provença i entrar als baixos de l'Hotel Praktik per esmorzar a la granja que té allà el forn Baluard. Tenia gana. Vaig demanar un entrepà de rúcula, tomàquets secs i formatge del Cadí, amb un cafè americà i un aigua per acompanyar. Quedava només una taula lliure a l'interior, una que donava just al davant de l'obrador, que queda totalment a la vista dels clients de l'hotel, separat només per una gran estructura de vidre. El pa era morè amb panses de corint, i era ferm i compacte com els pans de veritat. Mentre prenia el cafè, el forner va anar preparant unes tartaletes de brioix i figues amb una mànega pastissera que treia de la nevera amb la massa ja preparada. Entre safata i safata, anava disposant unes pastes de full amb xocolata, i ensucrant els enormes dònuts sobre unes safates de fusta que ell mateix treia i posava al mostrador de la cafeteria. Hi havia gent esperant per seure i el Manel m'acabava d'enviar un Whats dient-me que trigaria uns tres quarts d'hora en arribar, així que vaig decidir aixecar-me i anar a fer un volt per la zona. 

Vaig sortir de l'hotel i a la vorera d'enfront una enorme cua de gent amb mascareta. Vaig enfocar la vista: entraven als laboratoris Echevarne per fer-se una PCR a 110 euros la prova. Vaig tombar a la dreta per la mateixa vorera on vaig aturar-me davant l'aparador de l'Editorial Boileau. Un aparador ple de revistes i publicacions musicals, Bohemian Rhapsody, Brahms, El piano a Barcelona, i allà, just al costat de la porta de vidre estava ell: un cartell amb l'actuació del dia 7 de L'Evgeny Kissin. Ara sona mentre escric aquestes línies. 

No volia allunyar-me massa, feia fred i en una estona em passaria a buscar. Vaig creuar i vaig canviar de vorera. Hi havia, a prop dels laboratoris, una botiga amb gerros de porcellana asiàtica i espelmes perfumades, més per a decoració que no per a ser enceses, amb una porta en caoba i vidre i tirador de llautó. A l'interior només hi havia les dependentes que miraven algun catàleg sobre una taula de marbre blanc. Vaig girar la cantonada i tornava a ser a Pau Claris. Sempre m'ha cridat l'atenció aquests locals que queden com mig soterrats a peu de carrer, t'has d'ajupir a mirar el seu interior a través dels vidres que fan d'aparador i finestral alhora. Vaig veure un rètol en un d'aquests locals que hi deia Montagut Gallery, el vidre encara estava tapat per una lona enrotllable, així que vaig acostar-me fins a la porta per mirar el seu interior: hi havia figures tribals tallades en fusta, ben disposades sobre monolits blancs a la manera d'un museu. Vaig veure també un noi en una taula, treballant al seu ordinador. Vaig allunyar-me per mirar la façana i vaig tornar a acostar-me per observar la sala. De cop, una noia que hi havia a l'exterior se'm va apropar i em va dir: que vols passar?

M'ho va dir en castellà, amb aquell accent barceloní tan característic de la zona alta. Li vaig dir que no tenia pensat, que només mirava perquè pensava que era una galeria privada. Em va fer passar amb extremada educació i es va oferir a ensenyar-me les peces de la galeria, especialitzada en art tribal africà dels segles XIII al XX. Vaig preguntar-li el preu que vaig intuir car: des de dos mil euros fins a un milió. La Mónica, així es deia la galerista, em va estar mostrant les peces, tallades en fusta la majoria, algunes cobertes en llautó, figures humanes nues, màscares que usaven per a rituals i una preciosa que vaig dir-li: veus? aquesta quedaria bé sobre la prestatgeria que tinc al menjador. Aquesta ve del Metropolitan de Nova York, em va dir. I va girar la peça, que estava marcada amb uns números en vermell i em va dir que totes les que estaven identificades així venien d'allà. 

Vaig seguir treient el cap, i al final de la sala hi havia una gran porta oberta des d'on es divisaven una mena de capgrossos en forma de cap de bou, i em va dir que podia passar. Era el despatx del senyor Montagut, que no hi era en aquell moment, i em va dir que havia viscut molts anys a unes illes de Guinea Bissau i que aquelles figures d'animals eren molt típiques d'aquella zona. També, sobre una taula en un racó del despatx, hi havia apilades una vuitantena de petites peces tallades en fusta fosca. De seguida va agafar una i em va mostrar què eren: les politges d'un teler, per on hi feien passar els fils de cotó. Però el més curiós de tot és que la peça en si era una obra d'art, figures humanes i vegetals tallades a ma, cadascuna diferent i perfectament reconeixible. Aquestes les portarien a una fira que feien al setembre a París. A un costat de la taula, en una vitrina a la paret, hi havia una mena de Venus de Willendorf però a l'africana. Amb les línies molt més definides i tallada en fusta. El que més destacava eren els llavis prominents de la seva raça i uns enormes pits amb els mugrons ben marcats. Com una deesa de la fertilitat. Aquesta és una joia, em va dir. 

Quan vaig a la capital tinc la impressió que se'm nota que vinc del poble, allà, mirant els aparadors i els edificis amb una curiositat i un astorament davant de tant luxe, per això penso que em va convidar a passar. 

En acabat, i com a mostra d'agraïment per la seva amabilitat, vaig regalar-li un exemplar del meu llibre Llegint Bukowski, que em vaig posar a la bossa abans de marxar a Barcelona no sabria dir perquè, va ser instintiu, un "per si de cas", i l'instint molt sovint és una bona guia per anar pel món.