la documenta sota un cel gris a barcelona

Tot va ser per un error. Havia marcat al calendari les vacances de Setmana Santa una setmana més tard pensant-me que era aquella, i a més ho vaig fer amb ganes: vaig pintar en groc cadascun dels dies que anaven del 5 al 11 d’abril i vaig pensar: aquest any peti qui peti la faig sencera, ho necessito. Em va estranyar que el meu responsable no digués res, perquè és ell qui em fa el backup de les exportacions quan jo no hi sóc, així que quan va telereunir-me amb les altres companyes per parlar del calendari de les vacances d’aquest any em vaig adonar de l’error. ELL sí que se l’havia agafat sencera la Setmana Santa real. Em vaig adonar de la pífia al moment, però no vaig dir res. No teníem pensat marxar enlloc i el meu horari encara em permet aprofitar bé la tarda per gaudir de l’entorn natural que tenim a Sant Antoni. 

Volia acostar-me un dels dies fins a la llibreria Documenta de Barcelona perquè havia vist en una web especialitzada que tenien el meu llibre Llegint Bukowski, i així veure’l in situ, veure la llibreria i parlar amb el llibreter. També parlar al voltant de les activitats que tenien previstes per a Sant Jordi, que ja és a prop. Deia la Natalia Ginzburg als seus assajos que quan realment es vol una cosa i quan és qüestió de vida o mort, s’ha d’agafar un tren o un avió i presentar-se personalment en un lloc. De res serveixen e-mails i telèfons. Vaig fer-ho en cotxe. Aprofitant que el meu marit havia de baixar a Barcelona a fer unes visites a uns interioristes, vam anar-hi plegats. Amb la pandèmia el trànsit anava més fluït de l’habitual, vam travessar la Diagonal en obres, “aquesta la Colau es carregarà Barcelona”, anava dient ell mentre esquivava les pilones de formigó posades al voral de la via. Em va deixar a la porta de l’hotel Praktik del carrer Provença. Després hi tornaria.

La llibreria estava girant la cantonada, dos carrers més avall, a Pau Claris. Vaig anar-hi encongida de fred a dins d’un tres-quarts negre de drap que no abriga gens, i m’havia deixat a casa un foulard verd poma que acostumo a posar-me al coll per si refresca. Així que vaig anar de directament fins a la Documenta, que vaig trobar amb un petit aparador amb llibres de fotografies, algunes novetats literàries i samarretes. A dins una immensitat de llibres, un senyor gran que s’hi passejava i el propietari, que mai havia vist però de seguida vaig intuir que era ell. Vaig sortir de dubtes en qüestió de segons perquè li ho vaig preguntar. M’ho va confirmar sota la mascareta, d’on hi sobresortia una gran barba blanca. Eric, es deia. Em vaig presentar com a l’autora del llibre que tenien a la llibreria, li sonava que el tenien, i se’n va anar a l’ordinador per confirmar-m’ho. Sí. Al fons el veuràs. Tenia una mirada estràbica i em responia en to seriós i molt atrafegat. Malgrat la mascareta juraria que no va somriure en cap moment. Vaig preguntar-li per les activitats del dia del llibre i la rosa, per si tenien lloc per a mi, és clar, i de seguida va treure el tema de la pandèmia, de l’escàs marge que donava l’ajuntament per portar autors i em va citar l’exemple d’Anagrama, que s’havia de debatre entre la Irene Solà i no recordo quin altre escriptor que segur que deu ser conegut. De la primera només he llegit un article i el vaig trobar massa naïf, és tot el que puc dir. En total podia portar setze autors i no hi havia cabuda per a mi. No m’importava, “un altre any ja m’avisareu, ja...”, vaig dir-li rient. La llibreria era meravellosa, d’aquestes amb una quantitat tan desbordant de llibres que no saps cap on mirar, que et perds, potser massa i tot, uns deu mil títols nous li arriben cada any, em va dir l’Eric. He de confessar que a mi se m’anava la vista cap als que tenien a l’entrada: edicions de gran format i tapa dura, llibres de fotografia, arquitectura, història de l’art, pintors, com els de Taschen, llibres caríssims però que m’encanten perquè són com obres d’orfebreria, on no importa tant l’autor com el que hi contenen a dins. Després em vaig endinsar i al fons hi havia el Lluís ordenant llibres que treia d’una caixa, “no sé si és que es publica massa o bé que ens falta espai”, em va dir. I entre tants llibres sobre una taula a prop de la crítica literària tenien el meu. Em va parlar de l’estranyesa de l’any amb la pandèmia, de la irregularitat, de la imprevisibilitat, exactament el mateix que diuen els clients amb què parlo del sector de la moda. I em va mostrar l’espai que tenen habilitat al fons per a les presentacions de llibres. Un espai molt acollidor, a l’estil del saló de lectura d’una casa ben acomodada, amb butaques orelleres, una taula baixa i grans vidreres amb plantes que donen a un celobert. Espero fer-ne alguna algun dia i en acabat comprar-me un dels llibres que tenen a l’entrada. Vaig escoltar el senyor que passejava per la llibreria dir adéu i abans de marxar i donar les gràcies, el Lluís molt amablement em va fer una fotografia amb el meu llibre. Vaig deixar la Documenta sota un cel gris i fred a Barcelona.

Les històries que surten a Llegint Bukowski no són aquesta, són unes altres que enllacen amb altres moments de la meva vida, altres lectures que he fet de Bukowski i altres poetes també. Ho dic perquè la història més apassionant d’aquest dia comença tot just ara, però com això és un bloc i el temps de lectura s’estendria massa, ho narraré en un segon relat que titularé La Montagut Gallery.

Ahir a la llibreria Documenta amb Llegint Bukowski