zona zero

Els primers records que tinc del meu pare deuen ser de quan ell tenia la meva edat, uns 48 anys. Dels darrers gestos que li vaig veure fer devia ser un de molt característic d'ell: guardava un contingut silenci davant d'una emoció que el commovia. Una vegada vaig dir que el millor que li podia passar a un escriptor era viure sense haver de pensar en escriure. És a dir, que l'estat perfecte era el previ a prendre consciència d'escriptor. Quan ho vaig dir pensava que aquesta consciència presa era irreversible, i que havia d'acceptar la situació com estava i seguir endavant, evolucionant com a escriptora. 

Com si fos un silenci contingut, en un parèntesi de més de dos anys que fa que em vaig separar definitivament, tinc la sensació de no haver escrit, malgrat haver fet molt assaig literari i altres escrits, com d'haver perdut aquesta consciència d'escriptora. És la meva vida la que ha anat evolucionant, i ara em trobo en un d'aquells moments previs a l'estat d'escriptora. Semblarà una contradicció perquè ara mateix pico aquestes línies, però el que faig és traslladar el pensament posterior al sentiment. Estic en un moment de canvis a la feina. Sense parella perquè alimento la meva soledat. I tot i així penso que estimar algú i que t'estimin és de les coses més maques a la vida. Ser independent com ho sóc, no vol dir ser indolent. Amb tot això vull dir que no tinc cap projecte literari al cap, perquè abans tinc coses com apuntar-me a anglès, llegir, que m'omple molt, i si puc amortitzar hipoteca també ho faré. Tinc una vida molt reglada. I encara que acabi publicant Després de l'última abraçada, fa cinc anys que la vaig escriure, així que seguiré tenint la sensació d'haver tornat al meu estat original d'abans del 2013. A la zona zero. I estar amb aquesta llibertat, sense aquella pressió interior és un descans.   

llegint "espigolant montaigne", un assaig del josep iborra

Michel de Montaigne (1533-1592)

Segueixo amb Espigolant Montaigne, la segona part d'El vici de la introspecció del Josep Iborra. Una cosa que m’agrada molt d’aquesta part és que em permet llegir Montaigne sense haver-lo llegit. Iborra desgrana els assajos del francès incorporant-hi àmplies cites textuals i literals del Michel de Montaigne. No només l’aclareix, el comenta, el compara amb altres autors com Fuster, Valéry o Pascal entre d’altres, sinó que també es pregunta de manera oberta si hi veu alguna discrepància amb el que hi deia el pensador del segle XVI. A més et permet fer-te la teva pròpia valoració dels pensaments de Montaigne, és com un quadre a dins d’un quadre, que fa que afinis la vista i hi pensis més, fins i tot.

Si he fet aquesta introducció no ha estat per fer-ne un resum del que n’he extret, no ho vull, justament pel pensament “ondulant” de Montaigne, sinó perquè aquest matí m’he aturat a la pàgina 448, on m’he trobat amb una d’aquestes citacions i que m’ha remès a L’adolescent de Dostoievski:

<<No corregeixo en absolut les meves primeres idees amb les segones; bé, potser algun mot, però més per variar que no pas per amagar. Vull que s’hi vegi el progrés dels meus humors i que cada part es vegi en el seu estat original (...) examinar el transcurs de les meves mutacions.>>

No és això l’essència del dietarista? O almenys hauria de ser-ho. El seu dia a dia no pot corregir-se amb el pas del temps, i per molt desenfocat que es vegi després, allò forma part d’ell. I evolucionarà i és normal que ho faci.

En aquesta mateixa línia l’escriptor rus Fiodor Dostoievski va escriure a la seva novel·la autobiogràfica L’adolescent:

<<Renego de no poques coses que he escrit i sobretot del to de certes frases o pàgines, però no vull esborrar ni corregir ni una sola paraula.>>

Amb El vici de la introspecció a casa meva

*Aquestes són algunes notes preses sobre la marxa d’una lectura d’El Vici de la introspecció que encara vaig fent a estones. (El vici de la introspecció, Josep Iborra. Ed. Alfons el Magnànim. 651 pàgines).

una conversa telefònica amb ma germana vanessa

Sóc la vuitena de vuit germans. Set, perquè una va morir fa trenta-un anys. De tant en tant truco a les meves germanes. Concretament a la tercera, la quarta i la setena. Sempre sóc jo la que truco. Ara video truco. Elles, malgrat no trucar-me, quan ho faig, de seguida m'agafen el telèfon i passem una llarga estona xerrant. Vora una hora. Recordo la meva mare quan ens trucava, que en despenjar el telèfon deia "què, què feu? Aquí si no truco jo no truca ningú. No sé per què he tingut tants fills, jo." Després t'havies de disculpar i si era dissabte o diumenge sempre et deia d'anar a dinar encara que ja tinguessis el teu preparat. A vegades trucava només per dir-te que corrents posessis la tele per veure la pel·li tan maca que estaven fent al canal que fos. Li encantava explicar les pel·lícules que li agradaven. Ens trobava a faltar, és clar. Amb les meves germanes, la Sandra, la Yolanda i la Vanessa, em passa que normalment són elles les que xerren. A mi m'agrada escoltar-les. Hi ha persones que no saben què dir quan les truquen per telèfon, però elles tenen llest el fil argumental del dia, del seu dia, amb coses que han fet -perquè no paren- o que els ha passat, i en la pausa de la trucada aprofiten per seure i contar-m'ho. Probablement feien el sopar, o cosien, com abans d'ahir ma germana Vanessa que s'estava arreglant una americana que li havien regalat i li anava gran. Una hora de rellotge vam estar. Just en aquell punt el meu fill Gerard va posar una pel·lícula, una comèdia amb el Jim Carrey on hi sortia un nen que em va recordar un dels meus nebots: "Mira, ara surt un nen que sembla el Marcel de petit", i em vaig veure a mi mateixa fent el comentari igual que el feia ma mare a l'altre costat del telèfon.

josep iborra: correspondència amb josep garcia richart

El vici de la introspecció, Josep Iborra (Ed. Alfons el Magnànim)

Segueixo amb la correspondència entre Iborra i Richart. A banda de l’afecte mutu com a amics que eren, i de parlar molt sobre música i literatura, una cosa que m’agrada són els comentaris sobre l’actualitat valenciana. I són coses que ja recordo haver-les viscut, vull dir que les recordo quan van passar: hi surt la visita del Papa a València l’any 2006, la catàstrofe de l’accident de metro aquell mateix any a la ciutat, o la desconnexió de TV3 en terres valencianes per part del govern del PP. Homes sempre al dia del que passava al món, conscients dels canvis que patia la societat, la seva més propera i la de més enllà, perquè d’Europa també en parlen, quan comenten Rilke, Josep Iborra li recomana El món d’ahir de l’Zweig i li escriu al respecte: “El fet és que aquesta Europa ja no és aquella Europa, sinó purament i simplement que ja no és Europa. És curiós, sembla una burla que siga ara quan més se’n parla, amb moneda única i tot. És un mercat i prou, fins i tot pel que fa als llibres. Usar i tirar.” També de la catalana van fent-ne un seguiment, sobretot Garcia Richart, molest pels atacs a Catalunya amb aquell Manifiesto de intelectuales del 2008, però també per “com fan el ridícul els polítics catalans (...) Ara estan amb això del finançament que, com sempre, acabarà en fracàs. Al temps.” I va tenir raó.

Josep G.Richart i Josep Iborra juntament amb Josep Lluís Bausset,
a qui també fan referència en aquestes cartes. Octubre del 2010

No puc deixar d’emocionar-me amb aquesta correspondència, quan Richart ja amb 77 anys li confessa que és el millor amic que li queda, i Iborra al final d’una carta de resposta li diu que ell també és el millor amic que li queda. Una amistat de tota la vida en la vellesa i la consciència que som efímers.

Dins d’aquest present de la longevitat també hi ha espai per a la vida que segueix. Les noves vides que segueixen. I com he rigut amb una anècdota que li explica Josep Iborra a Josep Garcia Richart. Aquest últim es mostra molest perquè a la Fira de Frankfurt del 2007 hi van una colla d’escriptors valencians que enumera i, en canvi, no tenen en compte ni a Josep Palàcios ni tampoc a Iborra. Uns dies després, des de Navaixes, ell li respon: “Frankfurt, dius? Mira, vaig a contar-te una petita anècdota. Un veí de Polinyà li va dir a Enric que es va trobar pel carrer el meu nét en companyia d’uns amiguets, quan estava explicant-los enèrgicament: <<El meu avi ha escrit mil llibres!>> I com que sembla que no en tenia prou amb la seua innocent hipèrbole, afegí: <<I ha guanyat quatre premis internacionals!>> Què te’n sembla? Em trobe molt més a gust a la fira infantil de Polinyà. Què faria jo a Frankfurt?”

Joan Fuster, amic de Josep Iborra i Josep Garcia Richart

M’encanta un retrat que Josep Iborra fa de Joan Fuster en una carta del 3 de setembre del 2007. Dic retrat, o no retrat, perquè parlant d’ell amb el seu amic sobre el poc interès de l’escriptor de Sueca per la música, fa una descripció de com no se l’imagina (ell que el coneixia bé). Ho fa amb aquella plasticitat que tenen els seus relats, com si fos una pintura o una fotografia. I un retrat d’Iborra jove dins d’aquest retrat de Fuster, perquè així com diu que no se l’imagina només escoltant música, sinó fent alhora una altra cosa, es descriu ell mateix de jove escrivint amb una mà, fumant amb l’altra i prenent cafè alhora. “Ara no comprenc com podia funcionar amb aquesta barreja explosiva”. M’ha recordat de nou en Charles Darwin a la seva autobiografia, quan deia que així com de jove escoltava música mentre llegia, de gran li resultava torbadora per a desenvolupar les seves teories científiques.

Apreciació: aquesta correspondència s’anava alternant amb les tertúlies a València, quan Iborra tornava de les seves estades d’estiu a Navaixes. “Aquestes intervencions en <<directe>>, que tan saludables em resulten sempre”, li escriu Richart. No és fantàstic? Aquest efecte de mantenir l’amistat, de parlar, d’escoltar, d’interessar-se per l’altre. El whatsapp no pot substituir això ni de lluny.

Josep Garcia Richart sent especial debilitat per la Jane Austen i la Virginia Woolf. I a mi que m’agraden molt. Les cita en més d’una carta. Dels poemes que escriu, es decideix a enviar-li algun al seu amic, després que Iborra li ho demani: “Proper al fons obscur de la paraula,/ em queden quatre dies per callar./ ¿Què faig aquí tot sol i sense res/ que em diga què haig de fer per sobreviure?” Es pregunta en un d’aquests poemes. No volia treure’ls a la llum, per a ell tenien un valor “exclusivament personal”. Arribats a la vellesa, tots dos fan auto-reflexió del seu procés en l'escriptura. Iborra li diu que escriu “però no llest per publicar (per a l’ordinador) (...) perquè sempre m’atreu més escriure’n una de nova que em passa pel cap, que tornar enrere i enllestir-les en condicions relativament publicables”. Això és portar la condició d’escriptor ben bé a dins, involucrant-se tant en l’obra que la publicació queda en últim terme, o relegada. I després, quan ja desaparegut veu la llum, hi apareix un tresor. No he pogut evitar plorar després de llegir la darrera carta que escriu Josep Iborra el 14 setembre del 2010, i ja no n’hi ha més. Va morir cinc mesos més tard.

Josep Iborra a Navaixes, des d'on escriu la majoria de les cartes.
En aquesta foto al 1982.

Resulta que no tenia pensat fer un post només de la correspondència Richart-Iborra inclosa en la tercera part d’El vici de la introspecció, però vist la gran substància, l’agilitat amb què es desenvolupen i l’interès que han despertat en mi, m’adono que he acabat fent un monogràfic d’aquestes cartes. És com si m’haguessin donat un súper poder: m’he convertit en la dona invisible i sense ells saber-ho, m’he colat en aquesta conversa d’ambdòs amics. I com de gratificant ha estat.

*Aquestes són algunes notes preses sobre la marxa d’una lectura d’El Vici de la introspecció que encara vaig fent a estones. (El vici de la introspecció, Josep Iborra. Ed. Alfons el Magnànim. 651 pàgines).

algunes notes sobre el vici de la introspecció del josep iborra

Josep Iborra a Gandia, 1971
Foto extreta del llibre El vici de la introspecció

Una cosa que m’al·lucina del Josep Iborra és com desenvolupava el seu pensament. Com esbossa una idea, li dóna la volta com un mitjó i mirava altres possibilitats, i quan et penses que ja està, la reprèn com si fos una idea nova, l’estén amb vàries possibilitats més. Com l’efecte de la sinopsi neuronal entre les cèl·lules i les neurones, que es connecten i ramifiquen creant-ne de noves. És impressionant. Això li dóna un efecte de frescor, d’autenticitat, tenia la ment encuriosida d’un nen, ja ho vaig comentar en una entrada intitulada Llegir com un joc.

Amb El vici de la introspecció a La fonda Europa de Granollers

Aponat sobre un tamboret davant del taulell del bar és un relat inclòs en la primera part El descrèdit de l’humà. I que entre pensaments de caire filosòfic i moral arriba sense avisar i em quedo bocabadada, amb la cullereta a la mà, com el protagonista del relat. Que tenia un do per al relat curt ja ho he expressat en anteriors ocasions. D’una plasticitat que semblen pintures i amb una veu molt íntima. En aquest relat expressa el concepte que tenia Iborra del temps, la calma, d’encarar les coses sense presses, de deixar fluir, enfront de l’estrès característic de l’home de ciutat, de la vida apressada de la societat industrial de la segona meitat del XX. Entre un Sherwood Anderson i un Kafka, el situaria. O millor, ell mateix, un relatista molt autèntic. Ho fa en primera persona i aquell to sarcàstic que deixa caure de tant en tant que m’encanta.

Josep Iborra va ser molt amic de Joan Fuster. Com apunta el seu fill Enric a la nota preliminar d’aquest volum, va formar part de la veritable tertúlia de Fuster. Ja al seu Diari 1965-1972 va fer referència a la seva figura en alguna ocasió. Ara també en notes soltes on es veu com queden per prendre cafè a València o com tot passejant, l’intel·lectual de Sueca li diu que té intenció de començar un diari. M’ha arrencat una riallada aquesta anotació d’Iborra referint-se a Fuster: “Em dóna a llegir El descrèdit de la realitat. “Què hi tens a objectar?” “Res, crec.” Va fer una cara de decepció”.

Dins la part d'El descrèdit de l’humà m’ha cridat especialment l’atenció com aborda el tema del misteri, del misteri de la humanitat. Com he apuntat al principi, Iborra tracta aquesta qüestió al llarg d’aquestes pàgines, reprenent-la i ampliant-la en vàries ocasions. “L’home en tant que irracional es planteja misteris. L’home en tant que racional, problemes.” Per què estem en aquest món? És una pregunta que la religió -per als creients- respon ràpidament. El misteri -l’ocult- en aquest sentit, tindria relació amb la religió, amb allò que és sagrat, explica l’intel·lectual. Però no només, també per als no creients l’existència humana resulta un misteri. “Potser l’origen d’aquesta reacció es troba en el fet que cadascú sap que ha arribat al món i que, en uns anys, l’abandonarà. No hi era i no hi serà, i això és el que ens fa adoptar una actitud interrogativa”.

“Es pot arribar a una situació en què l’home deixe de ser-ho per a ser una altra branca de l’homo sapiens?” En aquest passatge fa una dissertació de si l’home pot imaginar-se a ell mateix d’aquí molts milions d’anys. Com seríem? Seríem el mateix? I encara que amb un cervell més gran (i cita l’Stephen Hawking), seguiríem igual? També anomena Michel de Montaigne que deia que l’home només pot ser el que és, i no pot imaginar més del que segons el seu abast. A mi m’agrada pensar en Darwin (a qui també cita anteriorment quan parla del descrèdit de l’humà). Serem éssers molt evolucionats en base als factors externs, però és tan lenta aquesta evolució que ni la percebem.

Faig un bot fins a la correspondència entre Josep Iborra i el seu amic Josep Garcia Richart, que és a la tercera part del llibre. Comencen el 1968 i acaben el 2010. Tots dos eren íntims amics de Joan Fuster i de Vicent Ventura, i fa molta gràcia com s’anomenen entre ells: El Genio (Fuster), El Gordo (Ventura). Trobo que perllongar una amistat a través de les cartes és molt maco, hi havia un pòsit d’intimitat que no té cap altra forma de comunicació entre dues persones. D’intimitat i de repòs, perquè hi havia un temps d’espera entre la recepció d’una carta i l’escriptura d’una altra. He de dir que són epístoles molt literàries, malgrat el deix espontani natural d’uns amics de tota la vida, m’agraden molt! I tan vives que són les veus, com si encara hi siguessin. No puc parar de llegir-les.

Tertúlia a casa de Vicent Ventura, dempeus juntament 
amb Josep Garcia Richart. Reclinat, Josep Iborra. Anys 50.
Foto de La serp blanca

En una carta de juliol del 2005 Richart li parla d’una crítica sobre el llibre d’Iborra Inflexions que fan al diari Avui: “i ja puc dir-te que no podràs queixar-te pel tractament que li dóna. Pertanys a la categoria de “clàssics contemporanis” (...) Pots estar-ne satisfet, com particularment, i per la modesta part que em toca, ho estic jo”. I cita el seu fill Enric (sense dir-ne el nom): “Com que no sé si el teu fill l’haurà vist, l’article, el retalle i està a la teua disposició”.

Uns dies més tard Josep Iborra li respon amb afecte, que efectivament el seu fill li havia portat perquè llegís l’esmentat article. En aquesta carta, l’autor recorda amb nostàlgia els altres dos amics morts (Fuster i Ventura): “Dius que puc estar-ne satisfet -i tant!- i que tu per la teua part -”per la modesta part que em toca”- n’estàs també. Això forma part, no en dubtes, de la meua satisfacció. Perquè el que més em neguiteja és que els dos amics nostres no han pogut veure el llibre. Ventura, segur que hauria dit que era genial, i Fuster, que n’estava content. Són aquestes reaccions el que he trobat a faltar. He fet tard. Ara, carregat ja d’anys i “con otro pie en el estribo”, com deia el pobre Cervantes, no puc evitar la impressió que el llibre ha aparegut solitari (a més de ser un solitari).” Se’t posa un ai a l’estómac llegint aquesta carta.

No voldria acabar aquestes anotacions sense esmentar la vídua de Josep Iborra, la Joana Posadas, que és qui s’ha encarregat de transcriure tota la seva obra a l’ordinador, doncs ell ho escrivia a mà. Ja de nòvios era ella qui li passava els seus manuscrits a màquina, i encara ara, a gairebé 90 anys, segueix fent-ho! I no són quatre ratlles precisament. M’ha emocionat que el seu fill Enric en faci una menció especial en la seva nota preliminar.*

*Aquestes són algunes notes preses sobre la marxa d’una lectura d’El Vici de la introspecció que encara vaig fent a estones. (El vici de la introspecció, Josep Iborra. Ed. Alfons el Magnànim. 651 pàgines).