una conversa telefònica amb ma germana vanessa

Sóc la vuitena de vuit germans. Set, perquè una va morir fa trenta-un anys. De tant en tant truco a les meves germanes. Concretament a la tercera, la quarta i la setena. Sempre sóc jo la que truco. Ara video truco. Elles, malgrat no trucar-me, quan ho faig, de seguida m'agafen el telèfon i passem una llarga estona xerrant. Vora una hora. Recordo la meva mare quan ens trucava, que en despenjar el telèfon deia "què, què feu? Aquí si no truco jo no truca ningú. No sé per què he tingut tants fills, jo." Després t'havies de disculpar i si era dissabte o diumenge sempre et deia d'anar a dinar encara que ja tinguessis el teu preparat. A vegades trucava només per dir-te que corrents posessis la tele per veure la pel·li tan maca que estaven fent al canal que fos. Li encantava explicar les pel·lícules que li agradaven. Ens trobava a faltar, és clar. Amb les meves germanes, la Sandra, la Yolanda i la Vanessa, em passa que normalment són elles les que xerren. A mi m'agrada escoltar-les. Hi ha persones que no saben què dir quan les truquen per telèfon, però elles tenen llest el fil argumental del dia, del seu dia, amb coses que han fet -perquè no paren- o que els ha passat, i en la pausa de la trucada aprofiten per seure i contar-m'ho. Probablement feien el sopar, o cosien, com abans d'ahir ma germana Vanessa que s'estava arreglant una americana que li havien regalat i li anava gran. Una hora de rellotge vam estar. Just en aquell punt el meu fill Gerard va posar una pel·lícula, una comèdia amb el Jim Carrey on hi sortia un nen que em va recordar un dels meus nebots: "Mira, ara surt un nen que sembla el Marcel de petit", i em vaig veure a mi mateixa fent el comentari igual que el feia ma mare a l'altre costat del telèfon.