josep iborra: correspondència amb josep garcia richart

El vici de la introspecció, Josep Iborra (Ed. Alfons el Magnànim)

Segueixo amb la correspondència entre Iborra i Richart. A banda de l’afecte mutu com a amics que eren, i de parlar molt sobre música i literatura, una cosa que m’agrada són els comentaris sobre l’actualitat valenciana. I són coses que ja recordo haver-les viscut, vull dir que les recordo quan van passar: hi surt la visita del Papa a València l’any 2006, la catàstrofe de l’accident de metro aquell mateix any a la ciutat, o la desconnexió de TV3 en terres valencianes per part del govern del PP. Homes sempre al dia del que passava al món, conscients dels canvis que patia la societat, la seva més propera i la de més enllà, perquè d’Europa també en parlen, quan comenten Rilke, Josep Iborra li recomana El món d’ahir de l’Zweig i li escriu al respecte: “El fet és que aquesta Europa ja no és aquella Europa, sinó purament i simplement que ja no és Europa. És curiós, sembla una burla que siga ara quan més se’n parla, amb moneda única i tot. És un mercat i prou, fins i tot pel que fa als llibres. Usar i tirar.” També de la catalana van fent-ne un seguiment, sobretot Garcia Richart, molest pels atacs a Catalunya amb aquell Manifiesto de intelectuales del 2008, però també per “com fan el ridícul els polítics catalans (...) Ara estan amb això del finançament que, com sempre, acabarà en fracàs. Al temps.” I va tenir raó.

Josep G.Richart i Josep Iborra juntament amb Josep Lluís Bausset,
a qui també fan referència en aquestes cartes. Octubre del 2010

No puc deixar d’emocionar-me amb aquesta correspondència, quan Richart ja amb 77 anys li confessa que és el millor amic que li queda, i Iborra al final d’una carta de resposta li diu que ell també és el millor amic que li queda. Una amistat de tota la vida en la vellesa i la consciència que som efímers.

Dins d’aquest present de la longevitat també hi ha espai per a la vida que segueix. Les noves vides que segueixen. I com he rigut amb una anècdota que li explica Josep Iborra a Josep Garcia Richart. Aquest últim es mostra molest perquè a la Fira de Frankfurt del 2007 hi van una colla d’escriptors valencians que enumera i, en canvi, no tenen en compte ni a Josep Palàcios ni tampoc a Iborra. Uns dies després, des de Navaixes, ell li respon: “Frankfurt, dius? Mira, vaig a contar-te una petita anècdota. Un veí de Polinyà li va dir a Enric que es va trobar pel carrer el meu nét en companyia d’uns amiguets, quan estava explicant-los enèrgicament: <<El meu avi ha escrit mil llibres!>> I com que sembla que no en tenia prou amb la seua innocent hipèrbole, afegí: <<I ha guanyat quatre premis internacionals!>> Què te’n sembla? Em trobe molt més a gust a la fira infantil de Polinyà. Què faria jo a Frankfurt?”

Joan Fuster, amic de Josep Iborra i Josep Garcia Richart

M’encanta un retrat que Josep Iborra fa de Joan Fuster en una carta del 3 de setembre del 2007. Dic retrat, o no retrat, perquè parlant d’ell amb el seu amic sobre el poc interès de l’escriptor de Sueca per la música, fa una descripció de com no se l’imagina (ell que el coneixia bé). Ho fa amb aquella plasticitat que tenen els seus relats, com si fos una pintura o una fotografia. I un retrat d’Iborra jove dins d’aquest retrat de Fuster, perquè així com diu que no se l’imagina només escoltant música, sinó fent alhora una altra cosa, es descriu ell mateix de jove escrivint amb una mà, fumant amb l’altra i prenent cafè alhora. “Ara no comprenc com podia funcionar amb aquesta barreja explosiva”. M’ha recordat de nou en Charles Darwin a la seva autobiografia, quan deia que així com de jove escoltava música mentre llegia, de gran li resultava torbadora per a desenvolupar les seves teories científiques.

Apreciació: aquesta correspondència s’anava alternant amb les tertúlies a València, quan Iborra tornava de les seves estades d’estiu a Navaixes. “Aquestes intervencions en <<directe>>, que tan saludables em resulten sempre”, li escriu Richart. No és fantàstic? Aquest efecte de mantenir l’amistat, de parlar, d’escoltar, d’interessar-se per l’altre. El whatsapp no pot substituir això ni de lluny.

Josep Garcia Richart sent especial debilitat per la Jane Austen i la Virginia Woolf. I a mi que m’agraden molt. Les cita en més d’una carta. Dels poemes que escriu, es decideix a enviar-li algun al seu amic, després que Iborra li ho demani: “Proper al fons obscur de la paraula,/ em queden quatre dies per callar./ ¿Què faig aquí tot sol i sense res/ que em diga què haig de fer per sobreviure?” Es pregunta en un d’aquests poemes. No volia treure’ls a la llum, per a ell tenien un valor “exclusivament personal”. Arribats a la vellesa, tots dos fan auto-reflexió del seu procés en l'escriptura. Iborra li diu que escriu “però no llest per publicar (per a l’ordinador) (...) perquè sempre m’atreu més escriure’n una de nova que em passa pel cap, que tornar enrere i enllestir-les en condicions relativament publicables”. Això és portar la condició d’escriptor ben bé a dins, involucrant-se tant en l’obra que la publicació queda en últim terme, o relegada. I després, quan ja desaparegut veu la llum, hi apareix un tresor. No he pogut evitar plorar després de llegir la darrera carta que escriu Josep Iborra el 14 setembre del 2010, i ja no n’hi ha més. Va morir cinc mesos més tard.

Josep Iborra a Navaixes, des d'on escriu la majoria de les cartes.
En aquesta foto al 1982.

Resulta que no tenia pensat fer un post només de la correspondència Richart-Iborra inclosa en la tercera part d’El vici de la introspecció, però vist la gran substància, l’agilitat amb què es desenvolupen i l’interès que han despertat en mi, m’adono que he acabat fent un monogràfic d’aquestes cartes. És com si m’haguessin donat un súper poder: m’he convertit en la dona invisible i sense ells saber-ho, m’he colat en aquesta conversa d’ambdòs amics. I com de gratificant ha estat.

*Aquestes són algunes notes preses sobre la marxa d’una lectura d’El Vici de la introspecció que encara vaig fent a estones. (El vici de la introspecció, Josep Iborra. Ed. Alfons el Magnànim. 651 pàgines).