La primera formació que vaig fer per a Freudenberg va ser un curs de francès comercial al Gremi tèxtil de Sabadell. Com tots aquests cursos, va ser una formació de curta durada, de dos mesos tan sols, en què a les tardes de gener me n’anava amb el Corsa groc fins a l’edifici de la Fundació del disseny tèxtil que queda a peu de l’avinguda Marquès de Comillas de la ciutat de Sabadell. Vull fer notar una cosa ara que faig memòria i em porta a la reflexió: en aquella època no hi havia smartphones, ni navegadors i em penso que encara no teníem ni tan sols mòbil. En canvi m’adono que arribava als llocs. Devia preguntar com arribar fins allà al meu marit llavors, que coneixia molt bé la ciutat doncs va passar-hi uns anys com a jugador del tennis Sabadell primer i com a estudiant d’empresarials després. Les meves eines per arribar-hi eren l’atenció i la plena confiança. Després seguia les indicacions dels senyals de l'AP7 i de la Gran Via, i en quinze minuts ja hi era des de Mollet. Penso això ara, que gairebé em veig incapaç d’anar a un lloc nou sense el navegador del mòbil. Crec que aquest aparell ens ha fet inútils en molts sentits. El cervell s’ha acomodat perquè hi ha una maquineta que fa la feina per ell.
Em van apuntar a aquell curs perquè feia poquet que m’havien agafat per al departament d’exportació de la divisió. Prèviament vaig estar un any i quatre mesos a atenció al client nacional. Recordo que algun migdia que anava a dinar a casa dels meus pares i el meu pare em preguntava pel tipus de contracte, sempre em deia que insistís al meu cap perquè em fessin de plantilla. I això feia, cada setmana en arribar divendres li preguntava al Joaquim, que no tenia una resposta massa en ferm per a mi. Va passar que un dia l’assistenta de l’Anna Caixach va plegar i com el director comercial, el senyor Camp, tenia constància dels meus coneixements de francès i d’anglès, va pensar que era la candidata idònia per a substituir-la. Així és com vaig passar de tenir un contracte temporal a ser contractada per Freudenberg, a banda de suposar un salt professional per a mi, molt a pesar del responsable d’atenció al client de nacional, el Joaquim, que va haver de buscar una altra persona perquè em substituis. En aquell moment feia cinc anys que havia acabat amb les meves classes de francès a l’Aliança francesa, i també amb l’ús i contacte amb la llengua gala. A cap de les feines anteriors vaig haver d’emprar-lo, i de fet -no entenc per què- era una cosa que em pensava que ja no utilitzaria en la meva professió com a administrativa. Em descartava a mi mateixa sense adonar-me de les meves possibilitats. Però com diu la dita, el saber mai està de més. Vaig assistir a aquelles classes juntament amb la meva nova cap, l’Anna i la secretària de direcció de planta, la Magnhild, que havia entrat a Freudenberg poc després que jo. Encara conservo, d’aquelles jornades, un llibret molt pràctic d’ús de la llengua comercial francesa. El tinc a una de les safates metàl·liques del damunt de la meva taula del departament. Van passar ràpidament aquelles jornades, en què recordo a les pauses la Magnhild desesperada fumant una cigarreta Winston a la mateixa recepció de l’edifici, que era una recepció enorme i fosca i d’aires industrials de principis del XX. Després d’allò vaig afanyar-me a apuntar-me a anglès a una acadèmia de Mollet, el Good idiomes del carreró Francesc Cambó. Em van fer la prova d'accés perquè encara el tenia més rovellat que el francès, i van determinar de posar-me a les classes de l’upper-intermediate, tot i que després d’una primera sessió el professor de seguida em va enviar a un curs més amunt, a les classes del first certificate. L’empresa ens pagava el 70% del cost de les formacions en idiomes i vaig estar anant dos vespres a la setmana a les classes del first durant dos cursos acadèmics. Vaig voler presentar-me a la prova d'accés al first certificate de l’escola oficial d’idiomes. El tràmit costava uns 150 euros que vaig demanar al senyor Camp si me’ls podia pagar l’empresa. Recordo com se’m va quedar mirant rere les seves ulleres vintage amb cara de sorpresa i em va dir rient: A Freudenberg li és igual el títol … Com fent-se el ronso per evitar la despesa. Vaig insistir, una tècnica que ell mateix recomanava molt de fer per aconseguir allò que ens proposem. Insistir, insistir, insistir! Era el seu lema. Em vaig quedar plantada al seu davant, al mateix despatx, i va accedir a aprovar-me el cost del títol.
Amb els anys m’adono que tenia raó. És l’ús de la llengua el que en determina tenir més o menys fluïdesa. Vaig presentar-me a les proves un mes de juny a La Farga de l’Hospitalet, juntament amb alguns companys de classe. El que més em va impactar era la grandària de la nau, amb milers de pupitres i cadires, i l’edat tan jove dels alumnes que s’hi presentaven. La majoria no passaven dels quinze anys. Una altra noia de l’acadèmia i jo, que teniem uns vint-i-vuit anys, érem de les més grans en examinar-nos. També he de dir-ho, vaig seguir amb la meva tradició de ser de les primeres en acabar l'examen, com quan anava a l’escola. Sempre he pensat que s’ha de dir el just i necessari, anar al gra, no omplir per omplir ni anar-se’n per les branques, cosa que em sembla que també he aplicat a la meva escriptura. És una qüestió de caràcter.
La prova oral va ser on vaig passar-ho pitjor. Em va tocar un professor gros i escocès i em va costar un horror entendre’l. Tot i que el fet que fos gros res va tenir a veure amb que amb prou feines l’entengués. Però és com el recordo. L’home, a més, tenia una expressió severa, de no voler fer-se l’amiguet, i allò no em va ajudar gens. Finalment em vaig treure el títol amb un b1. Ara el guardo en un dels calaixos de la meva taula a la feina.
