diumenge, 30 d’agost del 2020

40 minuts de tornada

Primer ha estat el vermell, mig rovellat, d’un contenidor de 20 peus. Girava la rotonda en direcció cap al port, segurament, tot just quan jo la deixava enrere. En la tercera, quarta rotonda, potser, era el blau i blanc dels cotxes dels mossos. Aturaven els que conduïen en sentit contrari al meu. Només a alguns. “Control” deia un rètol. De sobte, un groc llampant s’acostava sorollós entre els cotxes del davant. Deixàvem passar l’ambulància que ha girat bruscament per fer via cap a la ronda. Abans era el gris de la dessuadora del nen que se m’ha creuat de cop amb el seu patinet, més content que un gínjol. Sortosament no anava a més de 30 km/h i he reaccionat a temps per frenar. I el rosa pastel dels cabells de la noia del pòster penjat a l’aparador de la perruqueria, “què guapa!, jo mai m’atreviria a tenyir-me’ls d’aquest color” he pensat mentre m’esperava en un semàfor. I el verd, també pastel, de la façana d’una rebosteria creativa, amb muffins i cupcakes d’aquests que no sé si encara es mengen o ja han passat de moda. Plens de colors sintètics i fondant tan dolç pel seu damunt. Fa poc temps que l’han obert, diria. I exactament en el mateix punt que l’any passat, fa gairebé un any, entre Llinars i Sant Antoni, era el transparent del so del Purple rain de Prince. Al davant els camps eren igual, amb el groc gairebé fluorescent del colze en primer pla, i el gris plom dels núvols sobre el Montseny enlluernat pel sol de la posta. A la ràdio anunciaven la mort del de Minneapolis i jo em quedava astorada. I pensava en els bons i tan bons moments musicals a ritme de funky i rock que ens havia donat. I en acabat, tornava el blanc de la pols d’una rajola que serrava un paleta en una de les voreres on fa mes i mig que fan obres. He apujat la finestra del cotxe previngudament i he aparcat per deixar pas a altres colors.*

 

*Publicat a La bústia groga el 17/04/17

dissabte, 29 d’agost del 2020

una reflexió sobre l'aprenentatge


Com l'eco en una muntanya, em tornen pensaments que vaig deixar escrits a la xarxa i que recordo vivament. No sé els altres. L'important és reconèixer-se en ells, perquè això vol dir que són autèntics. Avui guardo aquelles paraules entre els arxius d'aquest bloc.

En una entrevista a l'escriptora Zadie Smith en què parlava de la seva darrera novel.la i de qüestions literàries formals, m'ha cridat l'atenció una resposta que diu molt de passada en què fa èmfasi sobre el descens del nivell de l'alumnat (és professora de literatura a la Universitat de Nova York) i on diu que, malgrat sonar trist, es conforma amb que els seus alumnes s'expressin ortogràfica i gramaticalment de manera correcta. 

Zadie Smith's first play The Wife of Willesden
Zadie Smith és membre de la Royal Society of Literature

Ja fa temps que llegint en Sagan a "El mundo y sus demonios", vaig trobar un episodi que tinc marcat a boli, on fa una reflexió al voltant de l'ensenyament -o l'aprenentatge- en el món actual (el seu llavors i perfectament traslladable a l'actualitat) en què diu: <<quan el que s'ha d'aprendre canvia depressa es fa difícil saber què ensenyar i com ensenyar-ho. En un món en transició, estudiants i professors necessiten ensenyar-se a sí mateixos una habilitat essencial: aprendre a aprendre.>> 

És curiós que totes dues observacions (la primera del 2017 i la segona de finals dels noranta) anessin encaminades en la mateixa direcció: la manca d'estímuls per aprendre en una societat -adulta- que predica la gratificació a curt plaç i la manca d'esforç. I cada vegada més.*

*Del 29/08/18

dilluns, 17 d’agost del 2020

anant amb l'ave cap a madrid


Fa uns quatre anys vaig anar a Madrid amb el meu responsable a visitar la cap de compres de fornitures d'El Corte Inglés. M'hi va convidar a anar perquè sóc la gestora de les comandes d'aquesta firma i sempre és bo que coneguin el rostre de la persona que hi ha al darrere dels correus diaris. Va ser una visita molt agradable, tot i que feia cosa veure centenars de metres quadrats buits que abans havien omplert treballadors que havien estat acomiadats. Inditex els va passar al davant fa anys. La Carmen ens va convidar a fer un mos al bar de Tomás Bretón. El típic bar de barriada i gent  treballadora, amb cambrers que van com una bala i la barra d'acer neta com un llum malgrat omplir-se de tasses i platillos contínuament. Em va encantar el pinxo de truita de patates i la canya de cervesa tan freda i espesa, perfecta de bé que la tiren. En tot cas no era per explicar la meva estada de feina allà que he iniciat l'escrit. 

Va ser a l'AVE i ja arribant a l'estació d'Atocha que ens vam aixecar per preparar-nos per la sortida. Com nosaltres, tota la resta dels passatgers. És una sensació que em passa molt a estacions, aeroports i llocs concorreguts que no conec. No és que viatgi gaire però en aquell moment vaig veure desenes i desenes de caps humans. Caps sense nom ni forma. Vaig dir-li al Joaquim: "tots aquests caps que veus aquí algun dia seran cadàvers." Va arronsar el front i va dir: hòstia, que bèstia! I després va fer un mig somriure i va mirar-se les persones del costat de reüll. No vaig dir cap bestiesa perquè això és una veritat com un temple, però suposo que no és una cosa molt habitual de pensar abans de baixar d'un AVE. Després, de tornada a la nit a punt d'entrar a Sans, va ser ell qui m'ho va recordar a la manera d'acudit allò dels cadàvers. "A aquestes hores i amb les pintes que arrosseguem, ja ho semblem pràcticament", vaig respondre-li.



dissabte, 8 d’agost del 2020

retrat d'una posta sobre el sena

posta sobre el Sena, París, agost 2003


Talla les albergínies en fines làmines, també la ceba tendra que tria perquè és dolça i no la fa plorar. Hi afegeix dues pastanagues que abans ha tallat en rodanxes sobre la taula de fusta i un pebrot vermell que tenia escalivat. Hi posa l'oli i la sal i ho cou a foc lent. En una estona el pisto estarà enllestit per demà. Mentre ho fa, s'entreté amb música del Brel, i tot per la posta sobre el Sena d’aquella fotografia que té enganxada amb un imant a la porta de la nevera. Avui fa disset anys d’aquella posta. Queia foc sobre París, foc sobre França i foc sobre tota Europa. Una vella turista va caure desmaiada de la cadira, mentre prenia un Pernod a la Rive Droite. Cremava la pell a ple sol de migdia. Per això van transitar pels carrers durant les sortides i les postes, només. Va sobreviure la llum espessa i taronja sobre el Sena d’aquella calorosa tarda. Ni tan sols Notre-Dame, al fons, ha escapat avui de les flames.

dijous, 6 d’agost del 2020

el gremi de sabadell



La primera formació que vaig fer per a Freudenberg va ser un curs de francès comercial al Gremi tèxtil de Sabadell. Com tots aquests cursos, va ser una formació de curta durada, de dos mesos tan sols, en què a les tardes de gener me n’anava amb el Corsa groc fins a l’edifici de la Fundació del disseny tèxtil que queda a peu de l’avinguda Marquès de Comillas de la ciutat de Sabadell. Vull fer notar una cosa ara que faig memòria i em porta a la reflexió: en aquella època no hi havia smartphones, ni navegadors i em penso que encara no teníem ni tan sols mòbil. En canvi m’adono que arribava als llocs. Devia preguntar com arribar fins allà al meu marit llavors, que coneixia molt bé la ciutat doncs va passar-hi uns anys com a jugador del tennis Sabadell primer i com a estudiant d’empresarials després. Les meves eines per arribar-hi eren l’atenció i la plena confiança. Després seguia les indicacions dels senyals de l'AP7 i de la Gran Via, i en quinze minuts ja hi era des de Mollet. Penso això ara, que gairebé em veig incapaç d’anar a un lloc nou sense el navegador del mòbil. Crec que aquest aparell ens ha fet inútils en molts sentits. El cervell s’ha acomodat perquè hi ha una maquineta que fa la feina per ell. 

Em van apuntar a aquell curs perquè feia poquet que m’havien agafat per al departament d’exportació de la divisió. Prèviament vaig estar un any i quatre mesos a atenció al client nacional. Recordo que algun migdia que anava a dinar a casa dels meus pares i el meu pare em preguntava pel tipus de contracte, sempre em deia que insistís al meu cap perquè em fessin de plantilla. I això feia, cada setmana en arribar divendres li preguntava al Joaquim, que no tenia una resposta massa en ferm per a mi. Va passar que un dia l’assistenta de l’Anna Caixach va plegar i com el director comercial, el senyor Camp, tenia constància dels meus coneixements de francès i d’anglès, va pensar que era la candidata idònia per a substituir-la. Així és com vaig passar de tenir un contracte temporal a ser contractada per Freudenberg, a banda de suposar un salt professional per a mi, molt a pesar del responsable d’atenció al client de nacional, el Joaquim, que va haver de buscar una altra persona perquè em substituis. En aquell moment feia cinc anys que havia acabat amb les meves classes de francès a l’Aliança francesa, i també amb l’ús i contacte amb la llengua gala. A cap de les feines anteriors vaig haver d’emprar-lo, i de fet -no entenc per què- era una cosa que em pensava que ja no utilitzaria en la meva professió com a administrativa. Em descartava a mi mateixa sense adonar-me de les meves possibilitats. Però com diu la dita, el saber mai està de més. Vaig assistir a aquelles classes juntament amb la meva nova cap, l’Anna i la secretària de direcció de planta, la Magnhild, que havia entrat a Freudenberg poc després que jo. Encara conservo, d’aquelles jornades, un llibret molt pràctic d’ús de la llengua comercial francesa. El tinc a una de les safates metàl·liques del damunt de la meva taula del departament. Van passar ràpidament aquelles jornades, en què recordo a les pauses la Magnhild desesperada fumant una cigarreta Winston a la mateixa recepció de l’edifici, que era una recepció enorme i fosca i d’aires industrials de principis del XX. Després d’allò vaig afanyar-me a apuntar-me a anglès a una acadèmia de Mollet, el Good idiomes del carreró Francesc Cambó. Em van fer la prova d'accés perquè encara el tenia més rovellat que el francès, i van determinar de posar-me a les classes de l’upper-intermediate, tot i que després d’una primera sessió el professor de seguida em va enviar a un curs més amunt, a les classes del first certificate. L’empresa ens pagava el 70% del cost de les formacions en idiomes i vaig estar anant dos vespres a la setmana a les classes del first durant dos cursos acadèmics. Vaig voler presentar-me a la prova d'accés al first certificate de l’escola oficial d’idiomes. El tràmit costava uns 150 euros que vaig demanar al senyor Camp si me’ls podia pagar l’empresa. Recordo com se’m va quedar mirant rere les seves ulleres vintage amb cara de sorpresa i em va dir rient: A Freudenberg li és igual el títol … Com fent-se el ronso per evitar la despesa. Vaig insistir, una tècnica que ell mateix recomanava molt de fer per aconseguir allò que ens proposem. Insistir, insistir, insistir! Era el seu lema. Em vaig quedar plantada al seu davant, al mateix despatx, i va accedir a aprovar-me el cost del títol. 

Amb els anys m’adono que tenia raó. És l’ús de la llengua el que en determina tenir més o menys fluïdesa. Vaig presentar-me a les proves un mes de juny a La Farga de l’Hospitalet, juntament amb alguns companys de classe. El que més em va impactar era la grandària de la nau, amb milers de pupitres i cadires, i l’edat tan jove dels alumnes que s’hi presentaven. La majoria no passaven dels quinze anys. Una altra noia de l’acadèmia i jo, que teniem uns vint-i-vuit anys, érem de les més grans en examinar-nos. També he de dir-ho, vaig seguir amb la meva tradició de ser de les primeres en acabar l'examen, com quan anava a l’escola. Sempre he pensat que s’ha de dir el just i necessari, anar al gra, no omplir per omplir ni anar-se’n per les branques, cosa que em sembla que també he aplicat a la meva escriptura. És una qüestió de caràcter. 

La prova oral va ser on vaig passar-ho pitjor. Em va tocar un professor gros i escocès i em va costar un horror entendre’l. Tot i que el fet que fos gros res va tenir a veure amb que amb prou feines l’entengués. Però és com el recordo. L’home, a més, tenia una expressió severa, de no voler fer-se l’amiguet, i allò no em va ajudar gens. Finalment em vaig treure el títol amb un b1. Ara el guardo en un dels calaixos de la meva taula a la feina.