40 minuts de tornada

Primer ha estat el vermell, mig rovellat, d’un contenidor de 20 peus. Girava la rotonda en direcció cap al port, segurament, tot just quan jo la deixava enrere. En la tercera, quarta rotonda, potser, era el blau i blanc dels cotxes dels mossos. Aturaven els que conduïen en sentit contrari al meu. Només a alguns. “Control” deia un rètol. De sobte, un groc llampant s’acostava sorollós entre els cotxes del davant. Deixàvem passar l’ambulància que ha girat bruscament per fer via cap a la ronda. Abans era el gris de la dessuadora del nen que se m’ha creuat de cop amb el seu patinet, més content que un gínjol. Sortosament no anava a més de 30 km/h i he reaccionat a temps per frenar. I el rosa pastel dels cabells de la noia del pòster penjat a l’aparador de la perruqueria, “què guapa!, jo mai m’atreviria a tenyir-me’ls d’aquest color” he pensat mentre m’esperava en un semàfor. I el verd, també pastel, de la façana d’una rebosteria creativa, amb muffins i cupcakes d’aquests que no sé si encara es mengen o ja han passat de moda. Plens de colors sintètics i fondant tan dolç pel seu damunt. Fa poc temps que l’han obert, diria. I exactament en el mateix punt que l’any passat, fa gairebé un any, entre Llinars i Sant Antoni, era el transparent del so del Purple rain de Prince. Al davant els camps eren igual, amb el groc gairebé fluorescent del colze en primer pla, i el gris plom dels núvols sobre el Montseny enlluernat pel sol de la posta. A la ràdio anunciaven la mort del de Minneapolis i jo em quedava astorada. I pensava en els bons i tan bons moments musicals a ritme de funky i rock que ens havia donat. I en acabat, tornava el blanc de la pols d’una rajola que serrava un paleta en una de les voreres on fa mes i mig que fan obres. He apujat la finestra del cotxe previngudament i he aparcat per deixar pas a altres colors.*

 

*Publicat a La bústia groga el 17/04/17