grossiennes

Grossiennes és una melodia lenta a piano de l’Erik Satie, diguem que feta per imaginar-se històries d’abans per escriure-les després. L’escenari sembla el de la novel.la del Dostoievski que m’estic llegint, amb Moscou congelat en el XIX, com si no tingués contemporaneïtat. Els llocs els imaginem com els llegim, com els veiem pintats. Com els escoltem en aquella melodia, com ens l’han contat, l’amic que ha vingut del centre d’Europa o d’una part del globus terraqui on no hi hem estat mai. A propòsit d’això llegia l’altre dia l’Oscar Wilde en un llibret que es titula El Arte del Ingenio, en què l’irlandès diu que la gent va començar a veure boira a Londres a partir de la invenció de l’Art. Com si la natura imités l'art. Perquè els pintors han ensenyat el misteriós encant de l’efecte que provoquen en els altres, diu. 

Aquest matí he après què era una cibelina perquè la Catalina Nicolaievna marxava tota empipada i es posava uns maniguets de cibelina. És una mustela típica de l’estepa russa de la qual se n’extreu la pell per a peces d’abric. Així que encara encaixa la música de l’Erik Satie. El més a prop que he estat jo de Moscou va ser una vegada que vaig tenir una companya de feina polonesa i que pràcticament a diari parlava per telèfon amb la seva professora de rus, que era de Moscou. "Sempre que veig un home li aconsello que mai es casi amb una russa!" Em deia. "Són fredes i interessades", assegurava. Tampoc deixava massa bé els polonesos, que descrivia de poc fiar en molts casos. Jo només escoltava perquè no en coneixia a cap més, a part d'ella. La Katarzyna va estar a punt de portar-me un llibre de poemes en polonès de la Wislawa Szymborska, me’n va parlar molt i molt bé, però al final va tornar corre cuita de la Xina i va demanar el compte per marxar cap a Suïssa. L’últim cop que la vaig veure va ser destruint papers a la màquina de triturar que teníem a l’oficina. Tenia un aire molt de l’est i molt com te la podies imaginar en una història de les d’abans amb la música del Satie: rossa amb la pell de porcel·lana i rostre exòtic, elegant i estirada però de cara la galeria, com m’imagino les dones del Dostoievski.