hero

He acabat la jornada laboral, em miro els peus i els tinc més inflats de l’habitual. És 30 de juliol. Fa 31 ºC al carrer i acumulo hores d’estrès a la feina, les típiques de les prèvies a marxar de vacances. Arriba agost i s’acaba el món. De la mateixa manera com s’abaixen les persianes. La majoria tenen la tovallola i les maletes a punt. De les poques coses bones que tenen les jornades com aquestes, tan atrafegades, és que t’impedeixen pensar més enllà de les urgències que et van entrant per l’e-mail. No hi ha lloc per a escalfar-se el cap, que sóc molt donada a fer-ho. Així que després de preparar comandes per marxar a mig món i compartir moments de desesperació amb els quatre companys que quedem al departament, ens hem desitjat bon cap de setmana, he apagat l’ordinador i m’he posat a fregir uns tomàquets de branca per al sopar. Els peus, ara, reposen al puff del menjador, esperant que marxi la calor i l’estrès acumulat de la setmana. Després d'aquest apunt superflu seguirà la vida amb tots els seus pragmatismes i pensaments, però ara necessito descansar.

el making of del meu poema 21 de març

Ara escric de memòria. Tinc un poema que vaig escriure farà uns quatre anys que m'agrada molt pel moment en què em va sorgir. Era el vespre, després de sopar. Nit fosca d'un 21 de març. Ara me n’adono que va ser el primer dia de la primavera. Acabava de passar la baieta pel marbre de la cuina i posava una rentadora. Els nens ja entrenaven a handbol llavors, i la quantitat de roba que es genera en una casa on tots els membres acostumen a fer esport és considerable. Una rentadora per dia. Més de dues el cap de setmana. Too much, però gràcies que tenim rentadores i rentavaixelles. Hem d'avançar més enllà de la Rumba encara. Un robot que ho faci tot, tot. I que plegui la roba i l'estengui. La planxa no m'importa tant si no es fa. I de la compra em quedo només amb les estones que miro el peix o la carn mentre ho tallen. Amb tanta tasca no sé com em va sortir el poema. Estava cansada de treballar i era l'última hora del dia. Necessitava fer un recès i vaig treure el cap pel finestral de la cuina. I allà estava: la lluna rere el plataner amb les branques movent-se, les estrelles i més enllà, sense jo veure’l, el mar que queda a l’altre costat de la serralada litoral. Vaig invertir l'ordre de les coses. De fora a endins. I em va sortir. Potser l’hauria d’haver titulat Inèrcia o Concatenació, no ho sé. Tot és allà.

No sé si l'arbre recita o el poeta arrela

Si l'aire compon o les estrofes venten

Si els terratrèmols esquerden o els versos uneixen

Si les onades marxen o la rima torna

No sé si les estrelles constel·len metàfores en l'Univers

O si els cucs concatenen al·literacions sota el sòl

Si la nit porta la foscor només pel gust de comparar-se amb el dia

O si el passat és un miratge i la metonímia un verb ja oblidat

No sé si l'infinit està fet per als poemes o si els finals eternitzen aquests.

Tan sols sé que la bugada no conjuga amb res. 

I que les cues del súper impacienten qualsevol epítet. 

I que el cansament acumula hores al final de la jornada per donar arguments al descans.

Però omplen necessàriament dies com aquest. El dia mundial de la poesia.

com una venus de botticelli

Aquesta nit en un somni m’he vist meravellosa: amb la melena llarga, brillant i ben pentinada. El somni incidia en això. Jo estava amb la meva germana Sandra prenent alguna cosa en un bar d’un amic seu, una mena de Take Away. Estàvem a l’entrada assegudes en uns tamborets i ma germana m’animava a demanar alguna cosa per menjar. De sobte estava el menjar sobre la nostra taula, que era d’aquestes altes per dinar de manera informal. El menjar eren unes patates fregides acompanyades d’alguna cosa més que no sabria definir, diria que eren uns pebrots verds fregits. El compte era car, pujava 50 euros, ens el portava el seu amic, l’amo del Take Away. Ho admetíem amb molta naturalitat i jo insistia en pagar almenys la meitat. La Sandra no volia però vaig dirigir-me a la barra de manera decidida i vaig treure un bitllet de 200 euros de la cartera, també amb molta naturalitat. Després el somni canvia d’escena, com en una pel·lícula, en què ho fa de cop i sense motius. Anàvem pel carrer i jo em dirigia a una mena de cabina fotogràfica, un foto-matón que en deien, ja amb la meva melena llarga com quan tenia vint anys, només que jo era ara. I el foto-matón era com un auto-rentat però de persones. Jo era asseguda allà i allò començava a treure aigua a pressió per tot arreu, em mullava tota, és clar, vestida i tot. I després el plànol era així: jo allà dins amb la melena al vent perfectament pentinada esperant que acabés el modo “secado”. Després sortia, caminava unes passes pel carrer i em trobava l’amo de l’auto-rentat assegut en una acera amb dues dones i tornava a aparèixer la meva germana. Tots lloaven com de bé havia quedat la meva melena. Així que en bucle i sense més cosa per fer tornava a la cabina i repetia l’operació de rentat. Després a fora hi apareixia un nòvio que havia tingut de joveneta i em volia veure, però arribava tard i es planyia des de fora (la cabina tenia un vidre des d’on el veia). Sembla que l’havia avisat l’home que estava assegut a l’acera, el propietari del negoci, via Whats. Al final tornava a estar amb la melena esplèndida, llarga, morena i brillant al vent, com una Venus de Botticelli.

El moment de despertar-me ha estat a les 5:45 A.M., quan he posat els peus a terra i he seguit amb la meva rutina del matí. De seguida he buscat què significava somiar amb una llarga melena brillant al vent: BON AUGURI, ÈXIT ASSEGURAT, hi deia al Google. Havia de sortir a córrer a quarts de set quan he sentit trons i unes gotes que impactaven els tendals del pati. Ha acabat amb un fort ruixat d’estiu. Així que m’he posat a escriure el somni i ara ja ha parat de ploure. Em vestiré per sortir.

El naixement de Venus, Sandro Botticcelli, 1485.

el poeta: una reflexió sobre el seu concepte

Després de les paraules penso. Són significats i motius. Però encara ho són més els fets. I al final queden els sentiments.   

Ser poeta, sota el meu punt de vista, no és una qualitat permanent sinó un estat. Un estat temporal. He reflexionat molt sobre això a la meva obra, especialment en el meu darrer llibre publicat, LLegint Bukowski. També en entrevistes que m’han fet, en què he defugit parlar de la meva poesia perquè considero que és un subterfugi de qui la fa en un moment determinat de la seva vida, per tant, donar-ne una explicació en un mitjà o presentació pública per a mi seria impossible i aborronador. El fet d’escriure poesia en un moment determinat no et converteix en poeta, perquè depèn absolutament i completa del teu estat emocional, i les emocions venen i estan perquè ens sentim alegres o tristos per un motiu concret. Particularment els poemes m’han sortit quan he patit absències d’éssers estimats o nostàlgies que m’han portat a una connexió molt forta amb la natura/Univers. No sabria explicar-ho perquè és una veu que surt de dintre però que és com robada, com si entressis en trànsit. També és cert que jo mateixa he parlat sobre la poesia com una percepció tan personal que ningú aliè pot dir si és o no poesia: només qui l’escriu sap com la sent en el moment que ho fa.

Dic això perquè sovint veig a titulars de diaris, a la xarxa, a contraportades de llibres que parlen de “poetes” molt alegrement, com si poeta fos una professió o una etiqueta comercial: no, si us plau, no. Una no s’asseu a escriure poesia com quan ho fa amb una novel·la. Ni tampoc amb un relat. Ni tan sols en un assaig, que és més lliure, però si seus a la cadira davant del teclat per força et pot sortir alguna cosa decent. La poesia cau de l’ànima més que del pensament. I posats a triar preferiria no haver-la d’escriure mai. Tinc alguns poemes escrits i publicats. I sé que en el fons se’ls dec al meu pare, per la manera d’apreciar les coses que tenia i de recordar les seves pèrdues més doloroses: la de la seva mare i la meva germana Elisenda. En els silencis, sobretot en els silencis que es guardava, ell era -sense saber-ho- qui tenia l’esperit de la poesia en els seus ulls.

sobre com organitzar-se

Et lleves, mesures els graus de la casa, poses en marxa la calefacció i penses com organitzar-te. Et prens el cafè mentre t'organitzes i et rentes la cara abans de marxar a la feina i organitzar el correu abans de posar el fora d'oficina per anar a un curs de duanes. Entremig aprofites uns minuts de desconnexió i penses en el sopar que faràs (sopa de galets i croquetes). T'estàs organitzant. També en l'apunt que vas deixar a mitges ahir, l'acabaràs demà divendres. Portes bon ritme. Surts, dines i connectes l'ordinador. Cap imprevist. Acabes amb dues exports i marxes. T'has organitzat bé. Tens la llista de la compra apuntada en un paper per aturar-te al Mercadona i passar pel datàfon la targeta amb què has pagat les croquetes i els galets. Les fundes del sofà ja estan seques perquè ahir et vas organitzar i les vas deixar esteses pensant que avui faria bo. Abans que es faci fosc surts a caminar mitja hora.  Tornes quan ja és fosc i et deixes els dits posant les fundes, i t'adones que una està del revés. Això no estava previst. Et cagues en tot i la treus i la tornes a col·locar. El caldo estava descongelat a la nevera, ahir ja ho havies previst. El poses a escalfar mentre, per fi, marxes a la dutxa. Un dia has d'escriure alguna cosa sobre com organitzar-se, penses.*

*Escrit pre-pandèmic que vaig fer un vespre del 21 de novembre del 2019, evidentment després d'ordenar en el meu cap totes les tasques que vaig dur a terme aquell dia. Segurament me'n vaig deixar més d'una.