hero

He acabat la jornada laboral, em miro els peus i els tinc més inflats de l’habitual. És 30 de juliol. Fa 31 ºC al carrer i acumulo hores d’estrès a la feina, les típiques de les prèvies a marxar de vacances. Arriba agost i s’acaba el món. De la mateixa manera com s’abaixen les persianes. La majoria tenen la tovallola i les maletes a punt. De les poques coses bones que tenen les jornades com aquestes, tan atrafegades, és que t’impedeixen pensar més enllà de les urgències que et van entrant per l’e-mail. No hi ha lloc per a escalfar-se el cap, que sóc molt donada a fer-ho. Així que després de preparar comandes per marxar a mig món i compartir moments de desesperació amb els quatre companys que quedem al departament, ens hem desitjat bon cap de setmana, he apagat l’ordinador i m’he posat a fregir uns tomàquets de branca per al sopar. Els peus, ara, reposen al puff del menjador, esperant que marxi la calor i l’estrès acumulat de la setmana. Després d'aquest apunt superflu seguirà la vida amb tots els seus pragmatismes i pensaments, però ara necessito descansar.