El passat 25 d’octubre, quan vaig rebre el correu dels alumnes de quart de l’ESO de l’Institut Vilamajor, jo estava teletreballant a l’habitació del fons del pis. Em presentaven el seu projecte de creació i publicació d’un recull de contes que abordarien les diferents pressions socials amb què es troben molts adolescents avui dia, i em demanaven si els podia escriure el pròleg del llibre. Entremig d’una munió de comandes que havia d’entrar a l’ordinador, aquella proposta va ser per a mi com una alenada d’aire fresc, més encara perquè me la feien uns joves estudiants per a qui l’art d’escriure és només un experiment, un joc desproveït de la magnificència i l’ostracisme que se li suposa a la literatura en majúscules, a la dels grans clàssics universals. Fins aquell moment no havia caigut. Dies enrere el meu fill Gerard era al sofà quan es va posar a escriure un text sense especificar-me per a què era: “va sobre una nena que té anorèxia”. Mentre l’escrivia em va preguntar pel sinònim d’un parell de paraules i vaig recomanar-li que fes servir el diccionari o bé el cercador del Google: “jo també l’utilitzo quan faig algun relat”, li vaig dir. Més enllà d’allò no em va deixar que mirés què escrivia. El vaig entendre millor que ningú. “L’escriptora no fa soroll, només vol temps i silenci”, va escriure la Montserrat Roig. I jo afegiria: i soledat. L’única bona companyia entre el teclat i qui escriu. La que m’estava demanant el meu fill en aquell precís instant.
No m’equivocava quan m’esperava trobar altes dosis de naturalitat i espontaneïtat en aquest llibre, on molts dels relats impacten per la profunditat amb què aborden les temàtiques que més preocupen als adolescents. Temes com els embarassos no desitjats en les seves primeres relacions sexuals es tracten de manera subtil en històries com la de Carlota. Qui no recorda algun embaràs no desitjat d’una noia del barri quan érem adolescents? Les parladories del poble sencer, l’estigma de “fresca” de la noia que quedava prenyada, la ira d’uns pares que sabien la responsabilitat de per vida que suposava un fill en edat tan prematura, el dilema sobre un avortament o no, qui tenia l’autoritat moral de decidir-ho? Els pares dels nois o els propis nois en edat adolescent?
La iniciació en el món de les drogues com una manera d’introduir-se en el grup o ser acceptat per algunes amistats també sobrevola molts dels relats. Personalment vaig tractar el tema en la meva novel·la Ni un gram, una història basada en fets reals sobre una noia ex-drogoaddicta que va estar enganxada a la cocaïna i l’heroïna durant gairebé vint anys. Aquests joves escriptors han plasmat, en molts dels contes, l’adolescència com un període on un pot iniciar-se en el consum de cànnabis o de pastilles sintètiques, durant una nit de festa o una tarda al parc com un joc d’iniciació. El factor que determina caure-hi del tot pot ser un rerefons familiar desestructurat que inclou manca d’atenció, maltractaments o abusos sexuals en un entorn proper. Aquest darrer no hi apareix en cap dels relats, però sí els dos primers en la majoria i de manera molt encertada. La violència de gènere hi surt sovint i queda narrada brillantment en contes com el d’Amàlia o l’Arnau, un noi introvertit a qui li agrada llegir i que pateix assetjament escolar per aquest mateix fet. El més culte, el callat, el diferent és assenyalat amb el dit. El que no sap la resta dels nens de l’institut és que a casa pateix un drama, és orfe de pare i tant ell com la seva mare reben els cops directes -literals- del pare d’un nen amic de la família.
La vergonya a ser vist, la por a destacar és una de les característiques que afecta molts nois i noies d’aquesta edat. El cos està desenvolupant una sèrie de canvis físics i psíquics que no es donen en cap altra etapa de la vida. És l’anorèxia una altra de les patologies que pot començar en l’adolescència i si no és diagnosticada i tractada a temps pot acabar cronificant-se fins a l’edat adulta i derivar en una mort prematura. La imposició del cànon de bellesa heretat des dels anys noranta amb les top models i aquelles mides impossibles de 90-60-90 centímetres han calat fins avui, traslladat a les influencers de moda per l’Instagram, noies en les quals s’emmirallen moltes nenes que volen assolir uns cossos irreals de la manera menys sana possible: deixant de menjar, vomitant després dels àpats o auto-lesionant-se. Tant Ària com Joana són dos dels contes que ens narren de manera natural i molt real com poden iniciar-se algunes joves -perquè afecta noies en la seva majoria- i els efectes col·laterals que la malaltia comporta: l’aïllament social i les depressions en son els més rellevants.
La pressió per treure bones notes per part d’uns pares estrictes que no toleren cap errada en els fills destaca també en algunes de les històries. En un món altament competitiu, a Laia ens trobem una narració on es veu que pesa més el fet de l’angoixa que suposa aquesta pressió per assolir l’èxit que no pas el gaudi d’adquirir nous coneixements. És un clar avís a la societat adulta, a la intolerància i una crida a la flexibilitat paterna.
Diu l’autora anglesa Zadie Smith que un escriptor sempre ha de procurar deixar palès el temps en què viu en els seus escrits, i he pensat en això quan m’he trobat amb la història del Dani, un relat on es palpa la fragilitat de les relacions virtuals i la seva superficialitat, un miratge no només per als adolescents sinó també per al món dels adults.
Per últim i no menys important, tracten de manera molt directa el suïcidi juvenil, principal causa de mort entre els joves a tot l’Estat Espanyol. Un tema tabú en la nostra societat així com en els mitjans de comunicació, i que ells descriuen amb força cruesa cap al final del llibre. L’aïllament, el sentiment de culpabilitat, l’absència d’un pare, l’assetjament escolar, la manca d’empatia i la rigidesa materna van apareixent al llarg de totes les narracions a la manera d’una malla que dona sentit a la història del Noi del tatuatge.
No voldria acabar sense citar la gran neuròloga italiana i Premi Nobel de Medecina l'any 1986, Rita Levi-Montalcini, qui va dir que “solem pensar que l’adolescència és el període més bell de la vida i, en canvi, és el més difícil. Traumes llunyans en el temps, però vius en la memòria i que deriven de la desconfiança dels joves cap a les seves pròpies capacitats per fer front a problemes que consideren superiors a les seves forces, així com la por al judici dels adults, pares, professors i demés. Tots els adolescents somien, pateixen, gaudeixen d’emocions noves i genuïnes com si ningú abans les hagués experimentat. Aquest és un dels fets més meravellosos de la vida, l’etern renovar-se i germinar de formes noves”. *
Jèssica Roca, novembre del 2021
*Pròleg d'Invisible pels ulls, el recull de relats publicat pels alumnes de 4rt de l'ESO de l'INS Vilamajor.
